Maddalena Laura Sirmen

De Viquipèdia
Salta a la navegació Salta a la cerca
Infotaula de personaMaddalena Laura Sirmen
Магдалена Лаура Сирмен (Ломбардини).jpg
Biografia
Naixement 9 desembre 1745
Venècia
Mort 18 maig 1818 (72 anys)
Venècia
Activitat
Ocupació Compositora
Instrument Violí

Musicbrainz: 6e68e8fd-aaca-4495-accd-5a8edc68b5a9
Modifica les dades a Wikidata

Maddalena Laura Sirmen (Venècia, 9 de desembre de 174518 de maig de 1818)[1] fou una compositora, violinista, clavecinista[2] i cantant italiana.[1]

El seu vertader nom era Madelena Lombardini. Ingressà en l'Ospedale dei Mendicanti de Venècia, on s'integrà en el cor femení i l'orquestra. Més tard fou enviada a Pàdua per estudiar amb Giuseppe Tartini, per perfeccionar el violí.[1] Tartini li dedicà classes per caritá en les seves sovint estades a la ciutat dels canals, i anys més tard li dedicà el famós tractat L’arte dell'arco. Cal recordar que, per la seva humil procedència, Laura va rebre ensenyances en l'Orfenat dels Captaires de la seva ciutat.[2]

El 1767 es casà amb el violinista i compositor Lodovico Sirmen (1738-1812), del qual agafa el nom artístic, i amb ell marxà de gira a París. Allí debutaren junts, el 1768, malgrat que Maddalena assolí més gran èxit que el seu marit.[1] També feren gires per Londres i altres capitals europees amb força èxit.[2]

El 1770 i 1773 donà més de dos-cents concerts, en què també actuà com a cantant. En els quatre anys següents canta a Torí, Nàpols, Dresden i altres ciutats europees. Per la primavera de 1783 fou contractada pel Teatre Imperial de Sant Petersburg.[1]

La seva obra, essencialment per a violí i corda, comprèn sis quartets (1769), sis trios de corda (1770), sis concerts per a violí i orquestra (1772-1773) i sis duets sonates (1773).[1]

La violinista i musicòloga anglesa Marion Scott va recollir detalls de la vida de Sirmen en un treball titulat Music and Letteer el 1933.[2]

Referències[modifica]

  1. 1,0 1,1 1,2 1,3 1,4 1,5 Tom núm. 2 pàg. 520 d'Auditorium. Cinco Siglos de Música Inmortal d'editorial Planeta.
  2. 2,0 2,1 2,2 2,3 Enciclopèdia Espasa Volum núm. 58, pàg. 1243 ISBN 84-239-4558-8