Madrigal Sonata

De Viquipèdia
Salta a la navegació Salta a la cerca
Infotaula de composicióMadrigal Sonata
Forma musicalcomposició musical modifica

La Madrigal Sonata per a flauta, violí i piano, H. 291, va ser compost per Bohuslav Martinů l'any 1942 a Nova York, durant el període de cinc anys que el compositor va passar als Estats Units, mentre fugia de la França ocupada.[1]

Moviments[modifica]

El quartet consta de tres moviments:

  1. Poco allegro
  2. Moderato

Origen i context[modifica]

Martinů va viure a París en el llarg període que va de 1923 a 1940. Després de produir-se l'ocupació alemanya, i davant la dificultat d'un retorn a Txecoslovàquia amb l'ascensió del feixisme, decideix abandonar França quatre dies abans de l'ocupació alemanya de París i, a través de diferents escales, aconsegueix arribar als Estats Units, on residiria fins a 1953.[1]

La Madrigal Sonata és la primera obra composta per Martinů als Estats Units, i la seva estrena va tenir lloc poc temps després d'acabar-la, el desembre de 1942. L'obra, que està inserida en la tendència de Nova Objectivitat com una variant del neoclassicisme d'entreguerres, té tots els trets d'aquest gran període central en l'obra de Martinů, un cop superat el primer impuls nacionalista txec de la seva joventut.

Anàlisi musical[modifica]

La composició, basada en el principi d'una escriptura de gran independència dels tres instruments, i allunyada de qualsevol temptació autobiogràfica o tendent a una expressió romàntica, consta de dos moviments: Poco Allegro i Moderato, clarament descompensats en la seva durada, ja que el segon supera en el doble la durada del primer. El Poco Allegro és viu, brillant, rítmic i molt sincopat, i des dels primers compassos ens apropa al so d'una època, en què no està absent el record d'un compositor com Poulenc. El segon moviment, Moderato, és el que parteix de l'evocació del vell madrigal renaixentista d'una forma lliure, malenconiosa, però alhora lluminosa (determinant aquí el paper de la flauta), que es constitueix com un dels millors exemples de l'estil neoclassicista de Martinů, abans de retornar, de manera reexpositiva, a l'esperit rítmic i despreocupat del moviment inicial.[1]

Referències[modifica]

  1. 1,0 1,1 1,2 «Programa de mà» (en castellà). Fundación Juan March. [Consulta: 11 novembre 2018].