Bohuslav Martinů

De Viquipèdia
Dreceres ràpides: navegació, cerca
Infotaula de personaBohuslav Martinů
Martinu 1945.jpg
Naixement 8 de desembre de 1890
Polička
Mort 28 d'agost de 1959(1959-08-28) (als 68 anys)
Basilea
Ocupació compositor i musicòleg
Obres notables Ariane, Concerto for Oboe and Small Orchestra, Les Larmes du couteau, What Men Live By, The Opening of the Wells, Julietta, The Epic of Gilgamesh i La Passió grega
Gènere òpera, simfonia, música clàssica i ballet
Instrument violí
Premis
Modifica dades a Wikidata

Bohuslav Martinů (Polička, 8 de desembre de 1890 - Liestal, 28 d'agost de 1959) fou un compositor txec, nacionalitzat estatunidenc.

Martinů va aconseguir convertir-se no només en el compositor txec més gran de la seva generació, sinó també en una important figura internacional, conegut sobretot pels seus concerts i la seva música de cambra.[1]

Biografia[modifica | modifica el codi]

Formació[modifica | modifica el codi]

El seu pare era el campaner de la ciutat. Des de ben menut, va manifestar condicions per a la música, estudiant violí i esdevenint-ne un virtuós. Jove, entra al Conservatori de Praga en l'especialitat de violí, però en va ser expulsat el 1910 a causa de la seva «negligència recalcitrant».[2] S'inscriu una segona vegada, d'orgue, i també abandona. Les seves primeres composicions, en particular per a piano, daten d'aquest període (1910-1915) i ja reflecteixen les seues ambicions mostrant una gran riquesa d'invenció.

Prossegueix doncs el seu camí com autodidacte; és contractat a l'Orquestra Filharmònica Txeca (recentment creada el 1918) el 1920, com a segon violí. El seu encontre amb el compositor i violinista Josef Suk, deixeble i gendre de Dvořák, marcarà la seva vida. Després de la independència de l'Estat txecoslovac, Martinů té finalment l'ocasió d'anar a l'estranger.

Anys 20 i 30 a París[modifica | modifica el codi]

El 1923 fa el gran salt i se'n va a viure a París, una de les grans capitals culturals del moment.[2] Allà coneix Albert Roussel i Arthur Honegger, el qual va desplegar una gran influència en la seva existència i la seva música. Aprendrà a estimar l'obra de Stravinski, a ponderar l'aportació de vegades dubtosa de l'anomenat Grup dels Sis, a aconseguir un contacte fèrtil amb el jazz, a posar mà en tots els gèneres, fins i tot en l'òpera. Tot això sense deixar de tenir a la seva terra al cor. En l'obra de Martinů sempre estaran presents Bohèmia i Moràvia, sobretot en les èpoques de transició.[2]

Arriba el Primer quartet per a corda, amb influència impressionista i el Segon quartet per a corda, la primera de les seves composicions que dóna que parlar fora de França. Però en aquesta etapa es dibuixa ja una de les característiques essencials de Martinů, la d'un incansable treballador per a qui un dia sense compondre és un dia perdut. Martinů viu amb pocs diners, guanya poc i sembla buscar-ne menys encara. Sempre viurà en precari, mai podrà prescindir de determinats extres, els Martinů (Bohus i la seva dona Charlotte Quennehen), no podran prescindir mai del petit salari que ella aconsegueix com a modista per a cases d'alta costura. La parella es van casar molt tard, el 21 de març de 1931).[3] Probablement va ser un amor entre dues persones molt diferents, atrapats en la solitud multitudinària de París. Però Bohus va posposar el casament durant anys, fins i tot anava al seu poble sol, sense ella, malgrat que vivien junts des de feia molt temps.[2]

Després del casament, Martinů es va focalitzar en la composició de música de cambra -«He de treballar molt i guanyar almenys prou com per comprar els mobles». La composició de El dia de la bondat, sense gaies possibilitats de veure's estrenada per la seva modernitat, es va posposar per crear el ballet cantat d'orientació txeca Špalíček i sobretot per la possibilitat de dur a terme aquesta oferta a Praga. El 23 de juny de 1931, Martinů va anunciar en una carta al seu lloc de naixement Polička, la seva decisió de «treballar en el ballet intensament per tal de no haver de retardar la negociació amb Ostrčil». Les negociacions amb el cap de l'òpera al Teatre Nacional, Otakar Ostrčil, van tenir èxit i Špalíček l'estrena a Praga va ser el 19 de setembre de 1933.[3]

En els anys 1920-1930, compon per al piano i la veu (cicles de petites peces, molt sovint emprades del folklore txec). Martinů componia algun ballet de tant en tant. El 1925, per exemple, li van estrenar a Brno Qui és més poderós en aquest món en la mateixa sessió que La guineueta astuta de Janáček. Però desconfiava completament del gènere òpera. Van haver de passar un munt de coses en la biografia estètica del compositor perquè per fi es decidís a compondre la seva primera opereta, El soldat i la ballarina (1927), a la qual van seguir tres títols en què van col·laborar ell i el poeta surrealista Georges Ribemont-Dessaignes (una d'elles, Els tres desitjos, va ser una film-òpera). El que va succeir pot resumir-se en la recerca d'un altre tipus d'òpera, que no tingués a veure amb la convenció wagneriana, verdiana o una altra qualsevol.[2]

Amb el temps, Martinů es convertirà en un dels autèntics operistes del segle XX, un dels que li van donar completament la volta al gènere. En els anys trenta compondrà una sèrie de títols lírics que marquen el que podríem anomenar la seva primera maduresa: les quatre òperes de Els miracles de Maria , les òperes radiofòniques La veu del bosc i Comèdia al pont, la seva incursió en la comèdia de l'art Teatre rere la porta, l'absurda i onírica farsa Alexander dues vegades. L'obra mestra del gènere i del període, Julietta o i la clau dels somnis (1937), després de la qual hi ha un llarg silenci operístic fins als anys cinquanta.[2]


Els seus primers grans èxits daten, en particular, de mitjans de la dècada de 1930 amb les Inventions per a piano i orquestra, comanda del Festival de Venècia (1934), Kytice (El ram de flors, 1938) i sobretot, la seva primera òpera, Juliette o la Clau dels Somnis (1938), estrenada al Teatre Nacional de Praga per Václav Talich.

Anys 40 als Estats Units[modifica | modifica el codi]

Arran de l'ocupació alemanya de Txecoslovàquia el mes de març del 1939, fuig als Estats Units, on va compondre la major part de les seues obres per a orquestra entre 1942 i 1944. Suscita l'admiració de directors com Artur Rodziński (a l'Orquestra Filharmònica de Nova York), George Szell (a l'Orquestra de Cleveland) i Serge Koussevitzky (a l'Orquestra simfònica de Boston). Entre 1942 i 1943, se li encarrega un nombre impressionant d'obres (al voltant de vint-i-cinc) sempre amb èxit. Al final de la guerra, desitja tornar de nou a Txecoslovàquia, però per dues vegades ha de renunciar. Torna de nou, no obstant això, a Praga el 1951, trobant les coses molt canviades en la seva pàtria nativa: Martinů decideix llavors no tornar mai més. Tampoc no tornarà als Estats Units (només algunes breus estades en 1955-1957) i s'instal·larà a França (Niça) i a Suïssa (Schönenberg). Va morir d'un càncer el 28 d'agost de 1959 a Liestal (Suïssa).

Obra[modifica | modifica el codi]

Martinů va deixar un catàleg d'obres ben diferents: sobre unes 400 obres hi ha 6 simfonies (estrenades la major part per a orquestres americanes entre 1942 i 1945), diversos grans frescos orquestrals (Monument per a Lidice, Frescos de Piero della Francesca, Paràboles, La Revue de cuisine...), obres de cambra per a diferents conjunts (7 quartets de corda, trios, duos i quintets, El Ram de flors...), òperes (Juliette, Mirandolina, La Passió grega, Ariane...), concerts (5 per a piano, 3 per a violoncel, 2 per a violí, una rapsòdia per a viola...) i una abundant literatura per a piano (Spaliček, Marionettes, Miniatures, Sonates...), molt basades en l'harmonia (amb gradacions freqüents i "atrevides"), fent de Martinů un compositor molt apreciat als Estats Units i França.

Harry Halbreich va publicar en 1968 el catàleg cronològic de la seua obra, amb 387 números.

Simfonies[modifica | modifica el codi]

Orquestrals[modifica | modifica el codi]

Música vocal[modifica | modifica el codi]

  • Rapsòdia txeca, cantata per a baríton, cor mixt, orquestra i orgue, H. 118 (1918 Polička)
  • El ram de flors (Kytice), cantata per a soprano, mezzosoprano, tenor, baix, cor infantil, cor mixt i orquestra petita, H. 260 (1937)
  • Missa de camp, cantata per a baríton, cor masculí i orquestra, H. 279 (1939 París)
  • L'epopeia de Guilgameix, cantata per a solista, cor mixt i orquestra, H. 351 (1955 Niça)
  • L'obertura dels pous, cantata per a solistes, cor femení i acompanyament instrumental, H. 354 (1955 Niça)

Òperes[modifica | modifica el codi]

Referències[modifica | modifica el codi]

  1. Schwartz, Steven. «Biografia» (en anglès). All Music Guide. [Consulta: 31 gener 2017].
  2. 2,0 2,1 2,2 2,3 2,4 2,5 Martín Bermúdez, Santiago. «Bohuslav Martinu o el hombre que dijo no» (en castellà). Scherzo. Núm. 50. Desembre 1990. [Consulta: 30 gener 2017].
  3. 3,0 3,1 «Dades de l'estrena de El dia de la bondat» (en alemany). Schott Music Panton. [Consulta: 1 febrer 2017].

Enllaços externs[modifica | modifica el codi]

A Wikimedia Commons hi ha contingut multimèdia relatiu a: Bohuslav Martinů Modifica l'enllaç a Wikidata