Simfonia núm. 3 (Martinů)

De Viquipèdia
Salta a la navegació Salta a la cerca
Infotaula de composicióSimfonia núm. 3
Martinu 1943.jpg
Bohuslav Martinů
Forma musical simfonia
Compositor Bohuslav Martinů
Creació 2 de maig al 14 de juny de 1944
Catalogació Bohuslav Martinu: List of Works and Biography Tradueix 299
Durada 30 minuts
Dedicat a Boston Symphony Orchestra i Serge Koussevitzky
Instrumentació Flabiol, 2 flautes, 2 oboès, corn anglès, 3 clarinets, 2 fagots, 4 trompes, 3 trompetes, 3 trombons, tuba, timbals, triangle, tambor de banda, bombo, platerets, tam-tam, arpa, piano, cordes[1]
Estrena
Data d'estrena 12 octubre 1945
Lloc de la primera representació Orquestra Simfònica de Boston, Boston, Boston
Director musical Serge Koussevitzky
Moviment
  1. Allegro poco moderato
  2. Largo
  3. Allegro—Andante
Altres dades
Identificador AllMusic de composició mc0002366646
Modifica les dades a Wikidata

La simfonia núm. 3, H. 299, és una composició orquestral del compositor txec Bohuslav Martinů. Es va estrenar el 12 d'octubre de 1945 a Boston, interpretada per la Boston Symphony Orchestra dirigida per Serge Koussevitzky, a qui anava dedicada.[1]

Origen i context[modifica]

Bohuslav Martinů poques vegades va tenir una crisi en el seu ràpid ritme com a compositor, però a principis de 1944 va experimentar un bloqueig com a tal. La seva vida creativa havia estat tumultuosa: gairebé en la pobresa en la dècada del 1920 a París, mirant com la seva Txecoslovàquia natal era absorbida per l'Alemanya de Hitler el 1938 i 1939, amb les grans dificultats d'escapar amb la seva esposa de França després que Alemanya va envair també aquest país, i el seu assentament als Estats Units el 1941, i les notícies que li arribaven de les atrocitats nazis a Txecoslovàquia. Per tot plegat, al començament de 1944 va tenir dificultats desacostumades per escriure.[2]

Un descans en la tranquil·litat del camp a Ridgefield, Connecticut, del 2 de maig al 14 de juny de 1944, sembla que li van fer reprendre la seva velocitat habitual en la composició. Recuperat, va reprendre la idea d'escriure una simfonia que expressés clarament el seu dolor per la tragèdia que havia caigut sobre el seu poble. La idea musical era basar tota la simfonia en les quatre notes que són el motiu del Rèquiem del gran compositor txec Antonín Dvořák, un motiu que també havia estat utilitzat amb gran efecte expressiu en el poema Asrael (Àngel de la mort) del mestre de Martinů Josef Suk.[2]

Martinů havia anat a Ridgefield amb la seva dona Charlotte per allunyar-se del ritme ràpid i l'ambient uniforme de Nova York, del que sovint es queixava. A més de l'ansietat derivada de la desesperança a causa del conflicte de guerra interminable, la simfonia reflecteix la inquietud interior i la tensió del mateix compositor. Després del treball esgotador en el segon concert de violí i en el Quintet per a piano núm. 2, Martinů es va sentir descoratjat i nostàlgic. En una carta dirigida a Miloš Šafránek a mitjans de maig, va escriure: «He començat a treballar en aquesta simfonia, però gairebé he de desfer-me'n, no sé què em passa ara, quelcom no és correcte. Segueixo somiant que hem tornat a casa i tal.» No obstant això, aquest procés creatiu va produir un resultat magnífic, que el públic va apreciar tot i la tensió atmosfèrica i la cruesa inusual de la peça. Martinů va declarar el següent sobre la simfonia diversos anys després (en una entrevista per The New York Times): "La tercera simfonia és el meu orgull, crec que la tercera és la meva primera simfonia. Com a única que no va ser encarregada, la vaig escriure des del cor com a regal per a l'Orquestra Simfònica de Boston, que la va estrenar.[3]

Efectivament, la composició no va ser el resultat d'un encàrrec, sinó que més aviat era un gest espontani dedicat a Serge Koussevitzky i la Simfònica de Boston, en el vintè aniversari de l'associació.[4] És en tres moviments i és una declaració totalment simfònica d'una mitja hora de durada. El to de gran part de l'obra és agitat, fins i tot desconsolat en el primer moviment, i la simfonia és de vegades subtitulada com la Simfonia tràgica.[2]

El segon moviment és de data 26 de maig de 1944, i per tant és molt probable que ell estigués treballant en el final quan va tenir notícia del desembarcament aliat a Normandia el 6 de juny. Encara que això de vegades s'ha interpretat com una influència en el gir alegre que pren aquest moviment, també és possible que el disseny general de la simfonia s'hagués establert molt abans.[5]

Representacions[modifica]

Serge Koussevitzky va estrenar la simfonia a Boston el 12 d'octubre de 1945 amb l'Orquestra Simfònica de Boston. A Txecoslovàquia es va dur a terme per primera vegada el 13 octubre 1949 dirigida per Karel Sejna.[2]

Anàlisi musical[modifica]

A diferència de les seves simfonies precedents de quatre moviments, en la tercera simfonia, Martinů es va limitar al marc de tres moviments. El moviment final es destaca tant en termes d'arquitectura com de contingut.[3]

En el nivell de la seva macroestructura, el primer moviment és més proper a la forma sonata que els altres moviments simfònics de Martinů. Segueix l'esquema de tres seccions amb una repetició regular: tema menor escoltat en forma de fagot solitari. Pel que fa a l'ocupació de temes i motius, es centra en el desenvolupament d'un nucli d'un motiu com en els dos moviments següents.[3] En aquest primer moviment, allegro poco moderato, no hi ha introducció. Comença presentant un breu motiu format per tres notes, unes figures rítmiques inquietes i el motiu del Requiem Dvořák,[2] que servirà de base per a la formació del moviment. Aquest motiu s'expandeix i és transformat rítmicament. El fagot ens presenta un tema secundari. En l'última part es repeteix el motiu de tres notes com a recapitulació, i acaba amb una concloent coda.[6] Les melodies i els motius de la simfonia són diatònics (en la seva major part), però les harmonies són sovint complexes i dissonants, amb la característica unitat rítmica poderosa de Martinů que és pràcticament incessant. Cap al final, unes figures en escala ascendent semblen voler aixecar la música, però les harmonies estàtiques no la deixen enlairar.[2] El flux orquestral s'executa en bandes polimodals situades per sobre d'altres en dos i tres grups d'instruments, en alguns punts que es fusionen en un sol corrent. Les bandes individuals comencen a reproduir-se una rere l'altra amb un retard, creant un pols sincopat variable.

El segon moviment, largo, està escrit en forma d'una fantasia contrapuntística. En aquesta part torna a utilitzar mètodes barrocs. La seva instrumentació aconsegueix una gran transparència, especialment en els lluminosos passatges per a corda. El seu desenvolupament expressa bastant dramatisme fins a arribar al seu clímax. L'última secció recupera l'atmosfera inicial. És un moviment intens, encara que el seu cor és un solo de flauta lírica, un estremidor acompanyament rítmic mantenen la música plena d'incertesa fins al final, quan una alenada de dolçor permet un final tranquil.

La calma es trenca immediatament per una brutal final allegro, que Martinů va començar a escriure en l'última setmana de maig de 1944. Aquest tercer moviment comença amb un tema lligat al principal del primer moviment, exposat en una tensa atmosfera. Segueix una forma sonata condensada amb dos temes contrastats però igualment plens de tensió. La música és agressiva i punyent. Acaba amb una extensa coda en forma d'andante, que ocupa gairebé la meitat del moviment, amb treballats contrapunts, donant una sensació de serenitat i optimisme.[6] Un solo de fagot canta amb incertesa, llavors la música, sempre conservant un to tranquil, meditatiu, progressivament es torna cap a una conclusió més lluminosa mi major. L'explicació sembla que Martinů estava reaccionant a la notícia de la invasió aliada de França, del 6 de juny de 1944. La simfonia es va completar el 14 de juny, amb els acords finals dominats pel piano que semblen donar a entendre que si bé hi ha hagut una visió d'esperança, es manté encara la lluita i la incertesa.[2]

Referències[modifica]

  1. 1,0 1,1 «Informació i partitures» (en anglès). Imslp. [Consulta: 19 gener 2017].
  2. 2,0 2,1 2,2 2,3 2,4 2,5 2,6 Stevenson, Joseph. «Ressenya del disc» (en anglès). Allmusic. [Consulta: 19 gener 2017].
  3. 3,0 3,1 3,2 «Dades de l'obra» (en anglès). Boruslav Martinů Institute. [Consulta: 5 gener 2018].
  4. Crump, 2010, p. 237-238.
  5. Crump, 2010, p. 265.
  6. 6,0 6,1 Serracanta, Francesc. «Historia de la Sinfonía. Martinu» (en castellà). [Consulta: 19 gener 2017].

Bibliografia[modifica]