Flabiol

De Viquipèdia
Dreceres ràpides: navegació, cerca
Infotaula d'instrument musicalFlabiol
Catalan Tamborí and Flabiol 20060418.JPG
Tipus Instrument de fusta
Tessitura Flabiol range.jpg
Modifica dades a Wikidata
Flabiol, primera meitat del segle XX, fons del Museu de la Música de Barcelona

El flabiol és un instrument musical de vent de fusta de la família de les flautes, amb embocadura de bisell,[1] i de la famílies de les flautes tocades amb una sola mà mentre amb l'altra es toca un tambor,[2] un grup d'instruments àmpliament disseminat, testimoniat en diferents indrets d'Europa des de l'edat mitjana, i que adopta moltes variants diferents. El que toca el flabiol es diu flabiolaire, a diferència del que succeeix en altres indrets de la península Ibèrica en què es manté viu en el folklore, on l'intèrpret s'anomena "tamborilero". L'altra mà s'utilitza per fer sonar la seva percussió que acostuma a ser un timbal, bombo o tamborí.[3]

Fa entre 20 i 25 centímetres de llargada i acostuma a tenir cinc o sis forats a dalt i tres a sota, mentre que la majoria d'altres flautes d'aquesta tipologia d'una sola mà acostumen a tenir només tres forats.

Es distingeixen el flabiol sec que està desproveït de claus i, tot i ser el menys conegut, és el més tradicional. Després hi ha el flabiol de claus o flabiol de cobla que es fa servir en les sardanes i altres grups de música tradicional i Folk.[4]

En la música de cobla el que duu el flabiol també duu un tamborí al colze esquerre que pica amb la dreta.

Tota sardana comença amb un introit interpretat per un flabiol.

La seva zona geogràfica tradicional aniria des del sud de Catalunya fins a la Catalunya Nord i des de la Franja de Ponent fins a les Illes Balears on es fa servir com a instrument solista en melodies pròpies.

A part de formar grup en cobles de sardanes, també el podrem trobar amb la mitja cobla, formada per un sac de gemecs o cornamusa i flabiol i cobla de tres quartans formada per una tarota o tible, flabiol i sac de gemecs.

Afinació[modifica | modifica el codi]

La gran majoria de flabiols es troben afinats en Fa (brillant o normal), encara que se'n troben en altres afinacions com Re, Mib, Mi, Fa#, Sol, Sol#.

En l'actualitat se'n construeixen en gairebé tots i hi ha algunes investigacions amb força èxit de construir-ne tota la gamma: Do, Re, Mi, Fa, Sol, La, Si, Do.

La música del flabiol s'escriu en clau de sol i una octava més avall del seu so real. A Catalunya es considera un instrument transpositor i quan un flabiolaire llegeix una partitura, el so que en resulta és una 11a. justa superior.

Flabiol valencià[modifica | modifica el codi]

Al País Valencià, es coneix com a flabiol una mena de flauta dolça amb digitació de dolçaina que s'utilitza per facilitar el seu aprenentatge.

El flabiol a Catalunya[modifica | modifica el codi]

El flabiol dels flabiolaires és l'instrument més antic i representatiu de la música popular catalana. L'avalen una llarga trajectòria i una aplicació sostinguda i diversa, a més de la singularitat dins l'actual espectre universal.[3]

Es tracta d'una flauta curta, digitada en cinc forats amb una sola mà i dues intensitats d'aire. En el model més modern es pot assolir una tessitura de dues octaves amb tons cromàtics. Accionat generalment amb la mà esquerra, l'altra mà s'utilitza per percudir un tabal de mides variables, tambor', tamborí o bombo. També hi ha variants del mateix instrument que es toquen amb les dues mans.[3]

L'agrupació de flauta i tambor apareix a Europa al segle XIII i constitueix el primer home orquestra de la música occidental. Si bé les iconografies més antigues mostren un model curt com el català, en els segles posteriors apareixen iconografiats, i també a Catalunya, models de flauta llarga i prima de tres forats, digitats prop del peu i de quatre intensitats d'aire. Als Països Catalans, aquesta disposició desapareix en temps del Renaixement i solament es conserva a les Pitiüses en la variant de la flaüta eivissenca, mentre que a Catalunya i Mallorca s'hi perpetua el flabiol.[3]

El flabiol ha estat un component de les cobles en diverses èpoques i s'ha perfeccionat, des dels models més primitius d'una sola peça i embocadura plana fins a una morfologia barroca en dues peces i embocadura de bec, i una posterior incorporació de claus per als cromatismes en la cobla moderna. Paral·lelament s'ha mantingut la modalitat de flabiolaire solitari per fer balls de moda i acompanyament de danses, gegants, figures i cant. També en agrupacions de dos o més flabiols, en cobles de flabiolaires.[3]

El 2007 es creà un projecte que pretenia d'introduir el flabiol a l'educació primària i secundària del Vallès. El projecte es consolidà organitzativament amb la creació cap a principis de la dècada del 2010. En poc temps assolí la maduresa amb la celebració de la Primera Trobada de Flabiolaires Escolars a Sabadell en juny de 2010.[5]

El flabiol a Mallorca[modifica | modifica el codi]

La figura del flabiol a Mallorca es complementa amb el tamborí. Tot i que les primeres fonts en parlar del flabiol a Mallorca consten del segle XIII, s'han trobat exemplars d'instruments semblants, òbviament més rudimentaris, en excavacions neolítiques a diversos continents. Anteriorment, el flabiol mallorquí era el mateix instrument que el flabiol català; no obstant, el segon instrument va ésser millorat a través l'adhesió de claus per tal de facilitar les alteracions, diferenciant-se així del primer.

El flabiol mallorquí consisteix en un tub cilíndric d'uns vint-i-sis centímetres. Aquest tub està fet de fusta, normalment de ginjoler, cirerer, ametller, alzina o albercoquer. Als dos extrems del tub s'hi troben dos reforços anomenats virolles, fets regularment de llautó, encara que també poden ser d'or o plata. Juntament a la virolla superior, s'hi troba el bisell, el qual funciona com a via d'escapament de l'aire sobrant i és fonamental per a les vibracions, és a dir, resultat sonor. A L'extrem superior s'hi troba l'embocadura, per on el flabioler duu a terme el buf. És particular del flabiol mallorquí que l'embocadura sigui plana, ja que a altres tipus de flabiol té forma de bec. La part que envolta l'embocadura s'anomena tap, el qual en té molt a veure amb la precisió de les notes i la facilitat d'execució. La fusta del tap sol fer-se d'una fusta més fluixa i dolenta que la de la resta de l'instrument degut a què sovint aquesta es dilata i s'ha de rascar o canviar l'inclinació. El flabiol mallorquí comprèn de cinc forats a davant i tres a darrera. Per a què tots els forats sonin afinats són fets a través d'una mostra, la mesura de la qual està presa amb un peu de rei. Es toquen tots els forats quan es fan servir certes digitacions específiques a dues mans, però quan es toca amb el tamborí, només s'empren quatre forats dels de davant i dos dels de darrera.

El tamborí que complementa al flabiol és un instrument de percussió. La seva membrana oscil·la entre trenta i cinquanta centímetres de diàmetre, i està feta generalment de pell de cabrit o de gat afaitada. Els costats del tamborí estan fets de plaques de fusta normalment de lledoner d'uns tres o quatre mil·límetres, posades una sobre l'altra. Les membranes de pell es troben unides als costats a través d'una llendera de corda, la qual va d'amunt a abaix. Transversalment a les membranes, hi trobem els bordons, fets tradicionalment de budell i actualment de materials sintètics. Els bordons permeten que les membranes vibrin i s'afinen normalment sobre la nota Do. El tamborí comprèn d'un petit forat pel qual surt el so. L'instrument és atacat amb una maceta i penja per l'espatlla de l'intèrpret amb una corretja, de manera que aquest pot tocar el flabiol i el tamborí alhora.

La dualitat del flabiol i el tamborí assumeix un paper melòdic i rítmic respectivament. El flabiol és tocat amb la mà esquerre si l'intèrpret és dretà, en el cas que sigui esquerrà és tocat per la mà oposada. Això és deu a què la mà forta és reservada al tamborí, que requereix més esforç físic. El flabiol té un registre de La2 a Re4, és a dir, d'una 11ª justa. L'àmbit de la xeremia és el mateix excluint les dues notes extremes, les quals generalment són emprades pels flabiolers per a fer reguinyols. Les alteracions es fan tapant mig forat enlloc d'un forat sencer, i n'hi ha algunes que només es poden fer tocant amb les dues mans. En quant el tamborí, s'encarrega en primer lloc de marcar la pulsació, i en segon lloc de definir la mètrica i ritme intern a través de redobles.

A nivell socio-musical, el lloc del flabiol i tamborí es troba en les colles. Una colla és un tipus d'agrupació musical formada per almenys un intèrpret de flabiol i tamborí, i un intèrpret de xeremia. El número d'intèrprets d'una colla és variable, i es poden trobar colles formades solament per xeremiers. Durant l'Edat Mitjana, les xeremies, flabiols i tamborins eren instruments freqüentats pels joglars i ministrils. Ja des del segle XIV, hi ha constància escrita de la presència de colles de xeremiers i flabiolers. Antigament, no hi havia una afinació pre-establerta i els instruments de cada colla eren construïts i afinats segons els patrons del primer d'ells. Això generava un problema hora de trobar-se amb una altra colla, ja que molt sovint les afinacions no coincidien. Aquest problema avui en dia està resolt en general, encara que segueix haguent-hi contrast entre colles degut als reguinyols. El repertori interpretat per les colles sol ser música popular, majoritàriament danses, el qual és farcit de reguinyols improvisats. Cada colla cerca ornamentar d'una manera peculiar, homogènia i empastada, fins al punt que cada intèrpret pugui preveure el reguinyol que farà l'altre. Aquesta homogeneïtat es perd quan s'intercanvien membres entre colles. La sonoritat de les colles es caracteritzen per un bordó continu a la 5ª i a la 8ª generat per les trompes de la xeremia, pel pols i la mètrica portat pel flabiol, i per melodies populars generalment a l'unisó per part del flabiol i la xeremia. Així com els xeremiers acostumen a tocar la melodia lligada, els flabiolers la toquen en general picada, a major o menor quantitat depenent de l'intèrpret i de la seva zona geogràfica. Avui en dia el flabiol es troba també en grups de música, fet molt atípic fins fa poc.

El flabiol al País Valencià[modifica | modifica el codi]

La primera constància que es té de l'educació musical de l'ús del flabiol a l'educació primària a la Comunitat Valenciana es troba a principis dels 1990 al CEIP Ausiàs March de Llutxent.[6] La introducció de manera important del flabiol a aquest àmbit començà a finals de la dècada dels 2000 i continua augmentant la seua propagació[7] arribant a implicar a 31 col·legis i instituts a l'abril de 2016. La causa es troba al Projecte Flabiol.[8]

Escoles de flabiol[modifica | modifica el codi]

A una multitud de llocs es pot aprendre a fer sonar el flabiol moltes ciutats organitzen cada temporada cursos. Els més coneguts són els que organitza la AMTP (Aula de música tradicional i popular) de la Generalitat de Catalunya.

Referències[modifica | modifica el codi]

  1. «flabiol». L'Enciclopèdia.cat. Barcelona: Grup Enciclopèdia Catalana.
  2. «flabiol». Diccionari de la llengua catalana de l'IEC. Institut d'Estudis Catalans.
  3. 3,0 3,1 3,2 3,3 3,4 «Instruments i formacions musicals». Web. Generalitat de Catalunya, 2012. [Consulta: Abril 2013].
  4. Fundació Enciclopèdia Catalana. Gran Enciclopèdia de la Música (en català). Barcelona: Enciclopèdia Catalana, 2001. ISBN 84-412-0236-2. 
  5. Colls Xatart, Cristina «Més d’un any amb El flabiol a l’escola». Comunicació Educativa, 24, 2011, pàg. 65-70.
  6. Ortega Ferrer, 2015, p. 25.
  7. Ortega Ferrer, 2015, p. 24.
  8. «El ´flabiol´ ya le sopla a la flauta alemana». Levante-EMV, 04-04-2016 [Consulta: 5 abril 2016].

Bibliografia[modifica | modifica el codi]

Enllaços externss[modifica | modifica el codi]

A Wikimedia Commons hi ha contingut multimèdia relatiu a: Flabiol Modifica l'enllaç a Wikidata