Flauta dolça
 | |
| Tipus | flautes obertes amb conducte intern amb forats per als dits i flautes amb conducte  |
|---|---|
| Classificació Hornbostel-Sachs | 421.221.12 |
| Tessitura |  |
Mostra d'àudio | |
| Professió artística | sonador de flauta dolça |
La flauta dolça, flabiol o flauta de bec és un instrument de vent d'origen molt antic. Tradicionalment sempre s'havia fet de fusta fins al segle xx quan se'n van fabricar també en plàstics.[1] El so es produeix quan el buf de l'intèrpret arriba a l'orifici on hi ha el bisell o trencavent, un mecanisme emprat per altres instruments de bisell com ara l'orgue o el flabiol. Té un so extraordinàriament clar i dolç, en part degut a la manca d'harmònics superiors (acústica musical) i al predomini d'harmònics imparells en el so.[2]
Les flautes de bec es fabriquen en diverses mides i tessitures. Les més utilitzades actualment són la soprano, també anomenada descant en anglès, amb el do5 com a nota més greu; la contralt, també anomenada treble en anglès, amb el fa4 com a nota més greu; la tenor, amb el do4 com a nota més greu, i la baixa, amb el fa3 com a nota més greu. Tradicionalment, les flautes de bec es construïen amb fusta o ivori. Els instruments professionals moderns són de fusta, sovint de boix, mentre que els destinats a estudiants i a l'ús escolar solen ser de plàstic emmotllat. Les proporcions internes i externes varien, però el perfil del tub interior va generalment del cònic invers, que s'estreny cap al peu, al cilíndric. Tots els sistemes de digitació de la flauta de bec fan un ús extens de les digitacions de forquilla.
La flauta de bec està documentada per primera vegada a Europa durant l'edat mitjana i va continuar gaudint d'una gran popularitat durant el Renaixement i el barroc, però es va utilitzar poc durant el classicisme i el Romanticisme. Al segle XX es va recuperar com a part del moviment de la interpretació històricament informada i es va convertir en un instrument popular entre els aficionats i en l'àmbit educatiu. Entre els compositors que han escrit per a flauta de bec hi ha Monteverdi, Lully, Purcell, Händel, Vivaldi, Telemann, Bach, Hindemith i Berio.[3] Hi ha nombrosos flautistes de bec professionals que demostren totes les possibilitats solistes de l'instrument, així com una àmplia comunitat d'aficionats.[4]
El so de la flauta de bec se sol descriure com a clar i dolç,[3] i històricament s'ha associat amb els ocells i els pastors. L'instrument destaca per la rapidesa de resposta i per la capacitat consegüent de produir una gran varietat d'articulacions. Aquesta capacitat, juntament amb els forats oberts que es tapen amb els dits, permet obtenir una àmplia gamma de colors tímbrics i efectes especials. Des del punt de vista acústic, el seu so és relativament pur i, quan el bisell se situa al centre del raig d'aire, hi predominen els harmònics senars; quan el bisell queda clarament descentrat, la distribució dels harmònics és més uniforme.[5][3]
Història
[modifica]Època medieval
[modifica]Parlar d'instrumentació en la música medieval continua sent difícil per la poca documentació disponible. Gustav Reese, gran estudiós de la música medieval, diu que durant els segles xii i xiii hi havia flautes de bec de sis forats. En aquest sentit pot ser de gran interès observar els instruments musicals que apareixen esculpits en els pòrtics medievals de Galícia: En un dels més cèlebres, el «Pòrtic de la Glòria» de la Catedral de Santiago de Compostel·la no hi apareix cap mena d'instrument de vent. En els pòrtics medievals de Puerto Marín i de la Catedral d'Ourense, López Calo hi vol veure dos vells tocant flauta doble, però és certament difícil de determinar si es tracta realment de flautes o d'un altre tipus d'instrument de vent. Certament, la flauta dolça és un instrument de concepció suficientment senzilla com per pensar que ja existia des de molt abans del segle xiv.
Més enllà de les primeres representacions iconogràfiques de la flauta de bec (amb 8 forats) que, segons defensa el musicòleg Anthony Rowland-Jones,[6][7] són catalanes i venen del taller del germans Serra de Barcelona, segurament de Pere Serra, i que són dues representacions de la Mare de Déu amb el nen i 6 àngels músics pintats vora el 1390 i que apareix en el retaule de l'església de Santa Clara que s'exposa al MNAC de Barcelona i en un retaule del Monestir de Sant Cugat del Vallès, afortunadament també existeixen dos exemplars de valor organogràfic incalculable que lògicament ens poden dir més que centenars de testimonis iconogràfics en els quals quasi mai es pot veure amb certesa de quin instrument es tracta. Aquestes dues flautes medievals que han sobreviscut al pas dels segles són les famoses de "Dordrecht" i de "Würzburg".
La flauta de Dordrecht es conserva actualment al Gemeentemuseum de la Haia, es va trobar el 1940 al poble holandès de Dordrecht.[8] La flauta va aparèixer en un bon estat de conservació malgrat el temps passat enterrada en el fang de la fossa d'un castell, que fou habitat entre el 1335 i el 1418. Es tracta d'un instrument bastant evolucionat i no molt diferent de les flautes del Renaixement. És un instrument fet amb fusta d'arbre fruiter (om o pruner) d'una allargada de 29 cm amb un tub extraordinàriament estret. La flauta té el forat '0' (al darrere) i 8 forats al davant; el darrer és doble, fet usual a l'època i que permetia invertir la posició de les mans, així el forat que no s'emprava es podia tapar amb cera. La flauta pràcticament no sona exceptuant alguns sons greus, però les còpies fidels que s'han fet ens indiquen que es tracta d'un instrument de sonoritat aspra i forta, amb una extensió que supera les dues octaves que s'aconseguien amb postures similars a les que descriuria Sebastian Virdung el 1511. Estem davant d'una flauta soprano en do amb un diapasó extraordinàriament alt, quasi un semitò per sobre de l'actual, és a dir, un diapasó molt proper al que s'utilitzava en bastants països durant el Renaixement. La forma de la flauta de Dordrecht revela que el pavelló i l'embocadura eren d'un altre material. possiblement de banya o d'os. Malgrat estar incompleta aquesta flauta de Dordrecht representa un tipus d'instrument, sinó típic, si almenys habitual en els segles XIII, XIV i xv.
Iconografia
[modifica]Les flautes de bec de perfil cilíndric apareixen representades en nombroses pintures medievals. Tanmateix, aquestes representacions semblen estilitzades i no es corresponen fàcilment amb els instruments conservats. La representació més antiga d'una flauta de bec és probablement la que apareix a «L'escarni de Crist», una pintura de l'església de Sant Jordi, a Staro Nagoričane, prop de Kumanovo, a Macedònia del Nord, en què un home toca una flauta de bec cilíndrica. La decoració pictòrica de l'església es va començar el 1315. Un altre exemple és la taula central de la Mare de Déu dels Àngels, atribuïda a Pere Serra i datada cap al 1390. Pintada per a la catedral de Tortosa, a Tortosa, Espanya, es conserva actualment al Museu Nacional d'Art de Catalunya, a Barcelona. Hi apareix un grup d'àngels al voltant de la Mare de Déu, tocant instruments musicals; un d'ells toca una flauta de bec cilíndrica.[3]
Des de l'edat mitjana, sovint s'han representat àngels tocant una o més flautes de bec, habitualment agrupats al voltant de la Mare de Déu. En diverses pintures destacades, els àngels que toquen aquests instruments formen trios. Aquesta disposició podria simbolitzar la Trinitat, però també podria fer referència a la música mateixa, que habitualment era a tres veus.[3]
Repertori
[modifica]No es conserva música anterior al 1500 que indiqui explícitament l'ús de la flauta de bec. En pintures del segle XV apareixen grups de flautistes i d'àngels tocant flautes de bec, especialment en trios, cosa que indica que l'instrument s'utilitzava en aquestes formacions i també juntament amb altres instruments. Una part de la música més antiga que s'hi interpretava devia pertànyer al repertori vocal.
Els flautistes de bec actuals han incorporat al seu repertori música instrumental d'aquell període, en alguns casos de manera anacrònica, com ara les estampides monòdiques del Chansonnier du Roi del segle XIII, les del manuscrit Add MS 29987 de la Biblioteca Britànica, dels segles XIV o XV, o les peces del Còdex de Faenza, del segle XV. També han arranjat per a conjunts de flautes de bec música per a teclat de l'època, incloses les estampides del Còdex de Robertsbridge, del segle XIV, així com obres vocals de Guillaume de Machaut, Johannes Ciconia i altres compositors.
Segles posteriors
[modifica]La flauta de bec va ser popular a l'edat mitjana, però va declinar a mitjan segle xviii a favor d'altres instruments de vent, com particularment la flauta travessera, tot i que també l'oboè i el clarinet. Durant el seu apogeu, el so de la flauta de bec s'associà tradicionalment amb les aus, els pastors, fets miraculosos, funerals, matrimonis i les escenes amoroses que es troben en la iconografia d'aquests temes. Tenim composicions per a flauta dolça, entre d'altres d'Henry Purcell, Johann Sebastian Bach, Georg Philipp Telemann, Georg Friedrich Handel i Antonio Vivaldi, senyal de la seva popularitat.
La flauta de bec va tornar a ser popular al segle xx, per a dues raons. La primera, de cara a la recuperació de la interpretació de la música històrica amb els instruments originals pels quals va ser escrita. La segona, per ser un instrument fàcil i molt idoni per a iniciar alumnes a la practica d'un instrument.[9] Té un paper en la pedagogia musica desenvolupada per Carl Orff.[10] Tot i això, el repertori de la flauta dolça s'ha redescobert i a més d'instrument pedagògic, grans intèrprets han tornat a l'instrument el prestigi perdut.[11]
Fins al segle xviii, als països meridionals l'instrument es va anomenar de forma genèrica flauta (flauto, flute), a diferència de la flauta travessera que era anomenada amb el mot italià traverso. Finalment els dos instruments han acabat compartint el nom de flauta, el que crea un certa confusió pel que fa a la instrumentació original d'algunes composicions
Família de les flautes de bec
[modifica]A partir del Renaixement la flauta de bec, com la resta dels instruments de l'època, es construeix en famílies que s'assemblen la distribució tonal de la veu humana. Per aquest motiu existeixen flautes dolces de menys de quinze centímetres de longitud, fins a models de més de dos metres. Les més difoses i conegudes, però, són la flauta dolça soprano (instrument comú per a la iniciació musical), i la flauta dolça contralt. Tots els membres de la família, particularment les més agudes, tenen una tessitura de dues octaves i mitja, i estan afinades principalment en do o fa:
- Exilent (o Garklein) - do₆
- Sopranino - fa₅
- Soprano - do₅
- Contralt - fa₄
- Tenor - do₄
- Baixa - fa₃
- Contrabaixa - do₃
- Gran Baixa (o sub baixa) - fa₂
- Sub gran baixa - Do₂
- Sub Contrabaixa - Fa1
Altres membres menys habituals de la família són:
- Flauta contralt en sol. Usada ja al segle xvi i probablement emprada per Johann Sebastian Bach en el quart Concert de Brandenburg.
- Voice Flute, flute de voix o flauta tenor en re, amb la mateixa tonalitat bàsica que el traverso.
- Fourth Flute o flauta soprano en si bemoll.
- Sixth Flute o flauta soprano en re. Aquesta va ser popular al segle xviii entre d'altres en les obres dels compositors com Robert Woodcock o John Baston.
Conjunts de flautes de bec
[modifica]La flauta de bec és un instrument que afavoreix la pràctica musical col·lectiva. Molts flautistes de bec participen en grans agrupacions o en conjunts de cambra amb un intèrpret per veu, i hi ha una gran varietat de música per a aquestes formacions, incloses nombroses obres modernes. Els conjunts d'instruments de mides diferents ajuden a compensar l'extensió limitada de cadascun. Són habituals els arranjaments a quatre veus, amb parts de soprano, contralt, tenor i baix interpretades amb les flautes de bec corresponents, tot i que també es troben sovint arranjaments més complexos, amb diverses parts per a cada tipus d'instrument i parts per a instruments més greus o més aguts.[12] Una flauta de bec tallada en una pastanaga és un dels instruments habituals de la London Vegetable Orchestra.[13]
Referències
[modifica]- ↑ «flauta de bec». Gran Enciclopèdia de la Música. Barcelona: Grup Enciclopèdia Catalana.
- ↑ «Flauta -». Diccionari General de la Llengua Valenciana. Real Acadèmia de Cultura Valenciana. [Consulta: 14 febrer 2024].
- 1 2 3 4 5 Lasocki, David. «Recorder». Grove Music Online. Oxford University Press. [Consulta: 6 febrer 2016].
- ↑ Per exemple, Eve O'Kelly explica que Frans Brüggen «va assolir un reconeixement mundial com a virtuós de la flauta de bec». O'Kelly, Eve. The Recorder Today. Cambridge University Press, 1990, p. 62. ISBN 0-521-36681-X.
- ↑ Bonard, Jean-Marc «The Physicist's Guide to the Orchestra». European Journal of Physics, 22, 1, 1-2001, p. 89–101. S2CID: 13835513. arXiv: physics/0008053. Bibcode: 2001EJPh...22...89B. DOI: 10.1088/0143-0807/22/1/309.
- ↑ Rowland-Jones, Anthony «La flauta de pico en el arte Catalan (I)» (en castellà). Revista de Flauta de Pico, n.7, 1997, p. 15-20.
- ↑ Rowland-Jones, Anthony «La flauta de pico en el arte Catalan (II)» (en castellà). Revista de Flauta de Pico, n.6, 1996, p. 20-24.
- ↑ Devlin, Mary. Medieval Music, Magical Minds (en anglès), p. 190.
- ↑ Kühne, Juliane. Die Wiederentdeckung der Blockflöte zu Beginn des 20. Jahrhunderts und ihre weitere Rolle in der Instrumentalmusik und -pädagogik [El redescobriment de la flauta dolça a principi del segle xx i el seu paper en la música instrumental i la formació musical] (en alemany), 2006-03-31. ISBN 978-3-638-48486-2.
- ↑ «Orff-Schulwerk, Vol. 1: Musica Poetica». [Consulta: 14 febrer 2024].
- ↑ Steger, Maurice. «Elbphilharmonie erklärt: Die Blockflöte» (en alemany). Elbphilharmonie Mediathek. [Consulta: 14 febrer 2024].
- ↑ «Recorder flute definition of Recorder flute in the Free Online Encyclopedia». Encyclopedia2.thefreedictionary.com. [Consulta: 21 agost 2013].
- ↑ Singh, Maanvi «Check Out These Musicians Who Literally Play With Their Food» (en anglès). NPR, 27-05-2016 [Consulta: 7 abril 2025].
Bibliografia
[modifica]- Galofré, Francesca. La flauta dolça I: Mètode d'iniciació per a infants. Associació de Mestres Rosa Sensat, 2007, p. 88 (Dossiers Rosa Sensat núm. 24). ISBN 978-84-8500835-3.
Enllaços externs
[modifica]
- La flauta dulce en los estudios universitarios, tesi doctoral de Josep Gustems (castellà)
- La flauta dulce, partituras interactivas para flauta dulce (castellà)
- Recorder home page de Nicholas Lander (anglès)