Flauta dolça

Flauta dolça

Tipus	open flutes with internal duct with fingerholes (en) i flautes amb conducte
Classificació Hornbostel-Sachs	421.221.12
Tessitura
Mostra d'àudio
Professió artística	sonador de flauta dolça

Diversos tipus de flautes dolces.

La flauta dolça o flauta de bec és un instrument de vent d'origen molt antic, que tradicionalment sempre s'havia fet de fusta fins al segle xx en què es va veure la possibilitat d'utilitzar el plàstic per a la seva fabricació. El seu so es produeix quan el buf de l'intèrpret arriba a l'orifici on està ubicat el bisell o també anomenat trencavent, un mecanisme emprat per altres instruments de bisell com ara l'orgue o el flabiol. El seu so és extraordinàriament clar i dolç, en part degut a la manca d'harmònics superiors (Acústica musical) i al predomini d'harmònics imparells en el so.

A Anglaterra l'instrument es coneix amb el nom Recorder, almenys des del segle xiv.

Història

Època medieval

Actualment toquem molt poc sobre la flauta de bec medieval. Per altra banda no cal dir que no tenia repertori propi. Aleshores encara eren llunyans els temps en què els compositors començarien a especificar la instrumentació concreta que volien per a les seves composicions. De totes maneres, tenim la certesa que la flauta de bec va existir en temps medievals i és fàcil suposar que la seva utilització va ser freqüent sobretot en el context profà.

Parlar d'instrumentació en la música medieval continua sent difícil per la poca documentació disponible. Gustav Reese, gran estudiós de la música medieval, manifesta que durant els segles XII i xiii coneixien flautes de bec de 6 forats. En aquest sentit pot ser de gran interès observar els instruments musicals que apareixen esculpits en els pòrtics medievals de Galícia: En un dels més cèlebres, el "Pòrtic de la Glòria" de la Catedral de Santiago de Compostel·la no hi apareix cap mena d'instrument de vent. En els pòrtics medievals de Puerto Marín i de la Catedral d'Ourense, López Calo hi vol veure dos vells tocant flauta doble, però és certament difícil de determinar si es tracta realment de flautes o d'un altre tipus d'instrument de vent. Certament, la flauta de bec és un instrument de concepció suficientment senzilla com per pensar que ja existia des de molt abans del segle xiv.

Més enllà de les primeres representacions iconogràfiques de la flauta de bec (amb 8 forats) que, segons defensa el musicòleg Anthony Rowland-Jones, són catalanes i venen del taller del germans Serra de Barcelona, segurament de Pere Serra, i que són dues representacions de la Mare de Déu amb el nen i 6 àngels músics pintats vora el 1390 i que apareix en el retaule de l'església de Santa Clara que s'exposa al MNAC de Barcelona i en un retaule del Monestir de Sant Cugat del Vallès, afortunadament també existeixen dos exemplars de valor organogràfic incalculable que lògicament ens poden dir més que centenars de testimonis iconogràfics en els quals quasi mai es pot veure amb certesa de quin instrument es tracta. Aquestes dues flautes medievals que han sobreviscut al pas dels segles són les famoses de "Dordrecht" i de "Würzburg".

La flauta de Dordrecht es conserva actualment al Gemeentemuseum de la Haia, es va trobar el 1940 al poble holandès de Dordrecht. La flauta va aparèixer en un bon estat de conservació malgrat el temps passat enterrada en el fang de la fossa d'un castell, que fou habitat entre el 1335 i el 1418. Es tracta d'un instrument bastant evolucionat i no molt diferent de les flautes del Renaixement. És un instrument fet amb fusta d'arbre fruiter (om o pruner) d'una allargada de 29 cm amb un tub extraordinàriament estret. La flauta té el forat '0' (al darrere) i 8 forats al davant; el darrer és doble, fet usual a l'època i que permetia invertir la posició de les mans, així el forat que no s'emprava es podia tapar amb cera. La flauta pràcticament no sona exceptuant alguns sons greus, però les còpies fidels que s'han fet ens indiquen que es tracta d'un instrument de sonoritat aspra i forta, amb una extensió que supera les dues octaves que s'aconseguien amb postures similars a les que descriuria Sebastian Virdung el 1511. Estem davant d'una flauta soprano en do amb un diapasó extraordinàriament alt, quasi un semitò per sobre de l'actual, és a dir, un diapasó molt proper al que s'utilitzava en bastants països durant el Renaixement. La forma de la flauta de Dordrecht revela que el pavelló i l'embocadura eren d'un altre material. possiblement de banya o d'os. Malgrat estar incompleta aquesta flauta de Dordrecht representa un tipus d'instrument, sinó típic, si almenys habitual en els segles XIII, XIV i xv.

Segles posteriors

La flauta de bec va ser popular a l'edat mitjana, però va declinar a meitats del segle xviii a favor d'altres instruments de vent, com particularment la flauta travessera, tot i que també l'oboè i el clarinet. Durant el seu apogeu, el so de la flauta de bec s'associà tradicionalment amb les aus, els pastors, fets miraculosos, funerals, matrimonis i les escenes amoroses. Podem trobar moltes imatges de flautes de bec a la literatura i obres d'art associat amb tots ells. Henry Purcell, Johann Sebastian Bach, Georg Philipp Telemann, Georg Friedrich Handel i Antonio Vivaldi ens ha deixat nombroses obres per aquest instrument fent palesa la seva popularitat i alhora l'extraordinari nivell vistuos que havien aconseguit els intèrprets de l'època.

La flauta de bec va ressorgir ja en el segle xx, en dos vessants destacades. La primera, de cara a la recuperació de la interpretació de la música històrica amb els instruments originals pels quals va ser escrita. La segona, per la seva idoneïtat pedagògica per a l'ensenyament de música a l'escola com per l'atractiu que representa per a molts intèrprets aficionats. Avui, malgrat que molta gent el veu com un simple instrument per a nens, el cert és que hi ha molts grans intèrprets professionals que demostren àmpliament tota la capacitat de l'instrument recuperant així el prestigi que havia tingut en el seu moment.

Sonata en re menor interpretada amb clavicembal i flauta dolça.

Fins al segle xviii, als països meridionals l'instrument es va anomenar de forma genèrica Flauta (flauto, flute), a diferència de la flauta travessera que era anomenada amb el mot italià traverso. Finalment els dos instruments han acabat compartint el nom de flauta creant sovint un certa confusió pel que fa a la instrumentació original d'algunes composicions

Família de les flautes de bec

A partir del Renaixement la flauta de bec, com la resta dels instruments de l'època, es construeix i utilitza formant famílies que s'assemblen la distribució tonal de la veu humana, mitjançant conjunts (consorts, en anglès). Per aquest motiu existeixen Flautes dolces de menys de 15 centímetres de longitud, fins a models de més de 2 metres. Les més difoses i conegudes, però, són la flauta dolça soprano (instrument comú a les escoles en l'àmbit de la iniciació musical), i la flauta dolça contralt. Tots els membres de la família, particularment les més agudes, tenen una tessitura de dues octaves i mitja, i estan afinades principalment en do o fa:

• Exilent (o Garklein) - do₆
• Sopranino - fa₅
• Soprano - do₅
• Contralt - fa₄
• Tenor - do₄
• Baixa - fa₃
• Contrabaixa - do₃
• Gran Baixa (o sub baixa) - fa₂
• Sub gran baixa - Do₂
• Sub Contrabaixa - Fa₁

Altres membres menys habituals de la família són les anomenades

• Flauta contralt en sol. Usada ja al segle xvi i probablement emprada per Johann Sebastian Bach en el quart dels seus Concerts de Brandenburg.
• Voice Flute, flute de voix o flauta tenor en re, amb la mateixa tonalitat bàsica que el traverso.
• Fourth Flute o flauta soprano en si bemoll.
• Sixth Flute o flauta soprano en re. Aquesta va ser popular al segle xviii i utilitzada per compositors com Robert Woodcock o John Baston.

Enllaços externs

A Wikimedia Commons hi ha contingut multimèdia relatiu a: Flauta dolça

• La flauta dulce en los estudios universitarios, tesi doctoral de Josep Gustems (castellà)
• La flauta dulce, partituras interactivas para flauta dulce (castellà)
• Recorder home page de Nicholas Lander (anglès)

Viccionari