Simfonia núm. 4 (Martinů)

De Viquipèdia
Salta a la navegació Salta a la cerca
Infotaula de composicióSimfonia núm. 4
Martinu 1943.jpg
Bohuslav Martinů
Forma musicalsimfonia
CompositorBohuslav Martinů
CreacióAbril a juny de 1945
CatalogacióBohuslav Martinu: List of Works and Biography 305
Durada31 minuts
Dedicat aHelen i William H. Ziegler
InstrumentacióFlabiol, 3 flautes, 3 oboès, corn anglès, 3 clarinets, 2 fagots, 4 trompes, 3 trompetes, 3 trombons, tuba, timbals, caixa xinesa, pandereta, tambor de banda, bombo, platerets, tam-tam, piano, cordes[1]
Estrena
Estrena30 novembre 1945
EscenariAcademy of Music de Filadèlfia,
Director musicalEugene Ormandy
Moviments
  1. Poco moderato
  2. Scherzo. Allegro vivo. Trio. Moderato
  3. Largo
  4. Poco allegro
Allmusic: mc0002366934
Modifica les dades a Wikidata

La simfonia núm. 4, H. 305, és una composició orquestral del compositor txec Bohuslav Martinů. Es va estrenar el 30 de novembre de 1945 a l'Acadèmia de Música de Filadèlfia, interpretada per l'Orquestra de Filadèlfia dirigida per Eugene Ormandy.[1]

És la simfonia més popular de totes les escrites per Martinů, i la que més s'interpreta arreu del món.[2] Sense posseir melodies característiques ni especials formes rítmiques, empra parts bitonals i certes dissonàncies i crea una peculiar atmosfera que afecta l'audiència.[3] L'obra consta de quatre moviments i, segons el compositor, creix a partir d'un únic motiu.[4]

Origen i context[modifica]

Els anys que Martinů va passar a Amèrica entre 1941 i 1953 no van ser els més feliços; la combinació dels esdeveniments polítics a Txecoslovàquia, l'agitació de la Segona Guerra Mundial, i el fet que Martinů va trobar aquest país menys agradable de l'esperat li van deprimir l'ànim considerablement. No obstant això, se les va arreglar per mantenir el seu habitual ritme prolífic de composició. En els seus primers cinc anys als Estats Units va produir integralment 25 noves peces, i l'impuls d'optimisme en conèixer el final de la guerra va portar Martinů una nova explosió de creativitat. Aquesta simfonia núm. 4, una de les obres orquestrals més atractives i suaus de Martinů, va néixer d'aquest esperit.[5]

El 1945 va ser l'any més fructífer de Martinů a Filadèlfia amb Ormandy dirigint les actuacions de la segona simfonia al gener. Van ser seguides al febrer per una visita de Rudolf Firkušný, que va venir per tocar el segon concert per a piano. Ell va ser qui el va estrenar el 1935 i sovint va aparèixer en els seus concerts. Durant els mesos d'abril i juny, mentre es produïen els dies dramàtics finals de la guerra a Europa, Martinů es va dedicar a compondre la seva quarta simfonia,[6] animat per les notícies que li anaven arribant de l'alliberament de Txecoslovàquia.[7]

La simfonia va ser escrita principalment a Nova York i en part a la casa d'estiu del compositor prop de South Orleans, Massachusetts, a Cape Cod.[5] Però la seva gestació havia començat anteriorment. Durant l'estiu de 1943 havia estat hoste del matrimoni format pel productor cinematogràfic William H. Ziegler i la seva dona Helen, en la seva residència de Noroton a Darien, Connecticut.

Una simfonia de caràcter líric començada coincidint amb l'alliberament de Txecoslovàquia i acabada quan la guerra estava acabant. Martinů estava il·lusionat en el possible retorn a la seva pàtria per poder dedicar-se a l'ensenyament. Segons les notícies que li arribaven de Praga, l'esperava un càrrec de professor a la recentment fundada Acadèmia de les Arts Interpretatives, en la qual s'integrava l'antic Conservatori de Praga. El seu últim moviment porta la data del 14 juny 1945.[3]

Representacions[modifica]

La simfonia es va estrenar a Filadèlfia el 30 de novembre de 1945, interpretada per l'Orquestra de Filadèlfia dirigida per Eugene Ormandy. Van seguir tres actuacions addicionals, l'última al Carnegie Hall l'11 de desembre. Va ser aclamat com el seu millor treball fins a la data. Martinů va estar present a l'estrena i va quedar clarament entusiasmat per la seva recepció. Va escriure a casa seva a Polička: «La quarta simfonia va tenir un gran èxit, el concert va vendre fins l'últim seient, l'orquestra va ser excel·lent, les ressenyes són excel·lents». Un crític va escriure sobre la simfonia que era més assertiva d'una manera positiva i més viril que les seves predecessores, mentre que Miloš Šafránek creu que predominava el lirisme i la tranquil·litat. Pel que fa al compositor, en la seva contribució a les notes del programa, es va limitar a un descripció tècnica detallada de cada moviment, en contra de la seva opinió anteriorment expressada, de que aquestes anàlisis no eren útils per a l'oient. És difícil no arribar a la conclusió que la quarta simfonia reflecteix, com a mínim, quelcom d'aquells moments transcendentals de la guerra i l'anhel de la pau que havia de seguir. Des de llavors ha tingut una popularitat més gran que qualsevol de les altres simfonies.[6]

Un any després es va presentar a Praga, el 10 d'octubre de 1946, interpretada per la Filharmònica Txeca dirigida per Rafael Kubelík.[3]

Anàlisi musical[modifica]

La seva orquestració és similar a la de les seves predecessores. La simfonia és una de les peces més lluminoses, rítmicament amb més vida, optimistes, amb més mordent, i de les més celebrades del segle XX.[2]

El primer moviment, poco moderato-poco allegro, està escrit en una forma molt lliure, dividit en cinc seccions. El motiu principal, un murmuri suau de to impressionista en el qual es basa pràcticament tot el moviment, està constituït per un breu motiu de tres notes amb les què comença l'obra. Es pot escoltar clarament més endavant. Una tercera descendent i tornant després a la nota inicial. La segona part està diferenciada pel seu canvi de ritme, més apaivagat i melòdic. Es tracta d'un motiu lúdic de la fusta que es caracteritza «com a música de les aus».[5] A la tercera es recupera el ritme del principi i la quarta secció és similar a la segona. El moviment no té secció de desenvolupament com a tal, però compta amb una metamorfosi constant d'un parell d'idees breus. L'última part, que constitueix un gran coda,[5] acaba majestuosament.[3]

El segon moviment, allegro vivo-moderato-allegro vivo, correspon a un alegre scherzo de ritme sincopat. El tema inicial interpretat pels fagots, seguit per les trompetes i finalment l'orquestra, està relacionat amb l'anterior motiu de tres notes, mitjançant l'addició d'una quarta. La secció corresponent al trio contrasta pel seu caràcter afable, recordant al folklore txec i l'estil de Dvořák.[5] Finalment arriba la recapitulació de la primera part.[3]

El tercer moviment, largo, comença presentant un simple motiu mitjançant la corda del que derivarà tot el moviment. Un indici d'inquietud i ansietat subjacent d'aquest misteriós tercer moviment.[5] En el seu desenvolupament empra novament tècniques neoclàssiques, mitjançant el contrast de dos violins i un violoncel amb la resta de la corda. També s'observa una similitud amb l'estil de Vaughan Williams. Un tema més ampli i relaxat apareix i porta a un fort clímax del moviment. La sensació d'ansietat torna, però es dissipa amb la tranquil·litat de la coda final.[3]

El quart i últim moviment, poco allegro, està escrit com el primer en una forma lliure. Encara que posseeix dos temes principals no segueix la forma sonata. El tema d'obertura és alegre, amb algunes notes d'inquietud,[5] contrastant amb el segon amb l'aspecte d'una coral. Els dos temes es presenten alternativament com en el primer moviment. Una coda de caràcter triomfal tanca l'obra.[3]

Referències[modifica]

  1. 1,0 1,1 «Informació i partitures» (en anglès). Imslp. [Consulta: 19 gener 2017].
  2. 2,0 2,1 Barnett, Rob. «Ressenya del disc» (en anglès). Musicweb. [Consulta: 22 gener 2017].
  3. 3,0 3,1 3,2 3,3 3,4 3,5 3,6 Serracanta, Francesc. «Historia de la Sinfonía. Martinu» (en castellà). [Consulta: 22 gener 2017].
  4. Miloš Šafránek, Bohuslav Martinů, His Life and Works, traduït per Roberta Finlayson-Samsourová (Praga: Artia; Londres: Allan Wingate, 1962): 242.
  5. 5,0 5,1 5,2 5,3 5,4 5,5 5,6 Morrison, Chris. «Ressenya del disc» (en anglès). Allmusic. [Consulta: 21 gener 2017].
  6. 6,0 6,1 Terian, Gregory. «Historic Martinů performances by Ormandy & The Phila» (en anglès). [Consulta: 11 novembre 2018].
  7. «Las sinfonías de Bohuslav Martinu» (en castellà). Melomano Digital. [Consulta: 12 novembre 2018].

Bibliografia[modifica]