Simfonia núm. 2 (Martinů)

De Viquipèdia
Salta a la navegació Salta a la cerca
Infotaula de composicióSimfonia núm. 2
Martinu 1943.jpg
Bohuslav Martinů
Forma musical composició musical i simfonia
Compositor Bohuslav Martinů
Creació 29 de maig al 24 de juliol de 1943
Data de publicació 1943
Catalogació Bohuslav Martinu: List of Works and Biography Tradueix 295
Durada 23 minuts
Dedicat a Als meus compatriotes-treballadors de Cleveland
Instrumentació Flabiol, 2 flautes, 3 oboès, 3 clarinets, 2 fagots, 4 trompes, 3 trompetes, 3 trombons, tuba, timbals, triangle, tambor de banda, bombo, platerets, tam-tam, arpa, piano, cordes[1]
Estrena
Estrena 28 octubre 1943
Escenari Orquestra de Cleveland
Director musical Erich Leinsdorf
Moviment
  1. Allegro moderato
  2. Andante moderato
  3. Poco allegro
  4. Allegro
Modifica les dades a Wikidata

La Simfonia núm. 2, H. 295, de Bohuslav Martinů va ser composta del 29 de maig al 24 de juliol de 1943 per encàrrec de la comunitat txeca de Cleveland. Va ser estrenada per l'Orquestra de Cleveland dirigida per Erich Leinsdorf el 28 d'octubre de 1943, que va marcar el 25è aniversari de la fundació de Txecoslovàquia.[2]

A causa de l'èxit obtingut en la primera simfonia, Martinů aviat decideix escriure'n una de nova. Martinů va emprar part del material compost anteriorment per a la primera i que no havia utilitzat. La va començar a finals del mes de maig de 1943 i la va acabar el 24 de juliol del mateix any. L'orquestració és similar a la de la seva anterior simfonia.[3]

Origen i context[modifica]

La creació de les dues primeres simfonies de Bohuslav Martinů és molt semblant del procés que va seguir Johannes Brahms. Els dos compositors van esperar fins que a ser compositors coneguts abans de llançar una obra en forma simfònica: Brahms fins als quaranta anys i Martinů fins als cinquanta. Brahms realment va treballar en diversos projectes simfònics previstos en diferents punts de la seva vida, però es va remuntar fins al 1876, conscient dels passos del tità Beethoven al seu darrere. Al seu torn, Martinů va serguir l'exemple de Brahms.[4]

En el cas d’ambdós compositors, la finalització amb èxit d'una obra a gran escala va desbloquejar les portes simfòniques. De fet, Martinů va escriure que els elements de la segona simfonia "es van anar construint... mentre jo escrivia la Primera". Brahms va escriure tres simfonies més en menys de deu anys, i Martinů va escriure les cinc primeres simfonies en un període de quatre anys. En el cas dels dos compositors, la Simfonia núm. 2 és una obra pastoral suau. La de Martinů és fins i tot brahmiana en les seves opcions de ritme; en tres dels quatre casos, Martinů segueix l’habitual costum del compositor alemany d’afegir una qualificació al marcatge del ritme per assegurar-se que la música no és massa ràpida ni lenta.[4]

Martinů mai ha gaudit de la mateixa popularitat i atractiu que Bedřich Smetana, Antonín Dvořák i Leoš Janáček, que sempre han ocupat el podi dels compositors txecs. Sovint s'oblida la seva singular habilitat, i la riquesa de la seva obra en tots els gèneres més importants no és gaire familiar. Durant dècades, Martinů s'havia escapat de compondre una simfonia. La primera va ser escrita per fi als Estats Units el 1942, i en va seguir una altra cada any fins al 1946 (la sisena no es va afegir al seu catàleg fins al 1953). Per aquest motiu, de vegades es parla de les simfonies "americanes". Les simfonies reflecteixen els esdeveniments de l'època, però al mateix temps, els passatges llargs han de ser considerats com a música absoluta.[5] Aquestes obres són considerades les obres mestres del geni musical de Martinů, la pedra angular de la carrera del compositor.[6]

Martinů, considerat aleshores el millor compositor txec viu, va ser admirat a Cleveland. Tots els crítics i audiències el van elogiar per la seva síntesi d'orquestracions exuberants i romàntiques amb un modernisme rítmic i bartokià. Va viure a Nova York des de 1941 a 1953, i va mantenir lligams importants amb els Estats Units fins a la seva mort, inclosa Cleveland. La seva popularitat en aquesta ciutat va ser deguda, en part, a la sòlida comunitat d'immigrants txecs que hi vivien.[7]

Aquest gran nombre d'immigrants txecs que van fer de Cleveland la seva llar es va notar innegablement en el paisatge cultural de la ciutat. Els immigrants de molts països de l'Europa de l'Est es van establir més fàcilment a les ciutats del centre-oest que en altres zones del país, fins i tot Nova York. El 1910, Cleveland tenia la quarta població més gran de txecs del món, només millorada per Praga, Viena i Chicago. La música era molt important en aquestes comunitats i, a mitjans del segle XX, hi havia moltes organitzacions musicals txeques disperses per Cleveland. Entre les més destacades hi havia la Lumir-Hlahol-Tyl Singing Society, que va presentar obres corals, obres teatrals i òperes d'artistes txecs des del 1867 fins a la seva dissolució el 1980. La comunitat txeca també va construir nombrosos escenaris i centres culturals. El més gran i important d'aquests va ser el Bohemian National Hall, que va ser construït el 1889, finançat per donacions individuals de membres de la comunitat. El saló encara està en ús, en particular el teatre de 1.000 localitats del segon pis.[7]

La segona simfonia de Martinů va ser encarregada per la The Cleveland Orchestra el 1943 per un d'aquests grups txecs de Cleveland anomenat American Friends of Czechoslovakia, que va voler celebrar el 25è aniversari de la fundació de Txecoslovàquia i va reunir els fons necessaris per pagar l'encàrrec a Martinů. En honor d'aquest grup, Martinů va dedicar la simfonia a «My Fellow Countrymen in Cleveland» (Els meus compatriotes a Cleveland).[7]

Hi va haver importants motivacions polítiques en la programació de la simfonia de Martinů. Amb la Segona Guerra Mundial, Txecoslovàquia va ser envaïda per Alemanya el 1939. Amb aquesta simfonia, Martinů, en una celebració de la nacionalitat txecoslovaca, va proporcionar una manera convenient de celebrar la llibertat de tots els territoris de l'ocupació alemanya. Jan Masaryk, el ministre d'Afers Exteriors del Govern de Txecoslovàquia en l'exili, va donar suport al projecte i va escriure un telegrama al director de música Erich Leinsdorf, lamentant que no pogués assistir a l'actuació. Leinsdorf també era un emigrant jueu austríac que havia vingut a Amèrica just abans de l'inici de la guerra. Sens dubte, era conscient de la importància de Masaryk com a líder simbòlic de la llibertat txeca i li va escriure una nota emotiva.[7]

Martinů va escriure la Simfonia núm. 1 el maig de 1942, un treball grandiós per a la gran orquestra. Al mateix temps, el treball sobre la primera simfonia va ajudar Martinů a aclarir moltes preguntes que va tenir en compte per la segona simfonia. El 1945, Martinů va escriure: «Durant la llarga recerca d'una obertura per la primera simfonia, hi va haver moltes idees que van mantenir lent el ritme del meu treball, però no van coincidir amb l'estructura. Gairebé crec que tots aquests components, per descomptat, en termes relatius, van crear la Simfonia núm. 2 mentre encara escrivia la primera. Per descomptat, estic exagerant una mica. El fet és que quan vaig començar a treballar en la segona, vaig descobrir que la major part del material ja havia estat fet».[6]

També el 1943, es va produir la composició simfònica de Memorial to Lidice. Es tracta d'una expressió de dolor i sofriment, causada per la Segona Guerra Mundial, que contrasta amb la Simfonia núm. 2, que és un treball fresc, optimista i tranquil, ple d'esperança.[6]

Representacions[modifica]

L'obra es va estrenar el 28 d'octubre de 1943. En el programa també hi havia el poema simfònic de Smetana Vltava. Martinů va assistir a l'estrena, malgrat que tenia una altra estrena la mateixa nit a la Filharmònica de Nova York, de la seva obra Memorial to Lidice.[7]

El 1946 va ser interpretada per Ernest Ansermet a Brussel·les.[8]

Anàlisi musical[modifica]

Aquesta obra no només és oposada en molts sentits a la simfonia precedent, sinó a la resta del cicle. De totes les de Martinů, la segona és la més curta amb només 23 minuts.[4] Aquí es manté la unitat tonal (si bé comença en re menor i finalitza en major) i és la seva obra de caràcter més obertament txeca, i a més la més breu. L'obra sencera està dominada per un caràcter pastoral, d'una grata evanescència, que recorda al Dvořák de la Serenata per a cordes i la Simfonia núm. 8.[9]

La segona simfonia de Martinů és una obra de proporcions haydnianes. No és una obra neoclàssica, ni utilitza una orquestra de mida de cambra, però és una composició tranquil·la i relaxada, plena d'encant, i amb un cert estil cambrístic, en una manera semblant al concerto grosso que fins llavors havia emprat en moltes de les seves obres. Però els seus ritmes complexos sincopats són una aportació personal del seu autor. Aquí Martinů no utilitza la seva tendència a escriure motius en lloc de melodies i per desenvolupar-los de forma polifònica; la segona simfonia es basa en melodies veritables, sovint amb un gust txec.[10] Per la seva alegria, el seu colorit txec, de vegades es descriu com la seva simfonia «pastoral».[11]

El primer moviment (Allegro moderato) és una forma aparentment articulat en forma de sonata suau i formalment correcta, en què Martinů prescindeix tant del tema B com d'un desenvolupament de l'A.[9] La mà de Martinů amb una textura brillant sempre hi és evident, amb les harmonies que s'acosten a l'impressionisme. El tema principal és tendre, relaxat, amb un cert caràcter pastoral. El primer tema té un aire de dansa. El segon tema és de naturalesa més tranquil·la i cromàtica. El desenvolupament està dominat per les formes rítmiques. La breu recapitulació acaba amb una tranquil·la coda.[3]

El segon moviment (Andante moderato), el més llarg dels quatre, es basa en un tema de regust rústic, activitats a l'aire lliure. Correspon a un scherzo i està caracteritzat pels seus temes fortament rítmics ajudats per la percussió. El trio és de forma contrastant. Després recupera el ritme inicial. Les trompetes citen unes poques notes de la Marsellesa per recordar que estem en temps de guerra.[3]

El tercer moviment (Poco allegro) continua amb el seu caràcter dansaire, és una marxa, però no marcial (fet que és notable, tenint en compte que l'obra va ser escrita en un moment d'intens interès del compositor sobre el curs de la guerra). El segon tema té el característic aire de la música bohèmia. Les notes sincopades donen una particularitat a la música de Martinů. Acaba amb una secció fortament rítmica dominada per un gran sentiment d'esperança.[3] No hi trobem l'habitual trio central, però sí una curiosa conclusió en la qual les trompetes citen textualment el Aux armes, citoyens! de La Marsellesa, el que s'ha d'interpretar com un crit de lluita no només de la França ocupada, sinó d'Europa sencera.[9]

El final (Allegro) utilitza el familiar rondó amb ritmes sincopats, la forma preferida per a tancar un moviment simfònic,[10] que sembla al·ludir a la música americana, permetent el lluïment dels metalls.[9]

Enregistraments[modifica]

Any Director Orquestra Segell
1943 Erich Leinsdorf Orquestra de Cleveland Enregistrament no oficial[12]
1962 Karel Ančerl Orquestra Filharmònica Txeca BBC Maida Vale Studios[8]
1979 Václav Neumann Orquestra Filharmònica Txeca Supraphon[13]
1985 Guennadi Rojdéstvenski USSR Ministry of Culture Symphony Orchestra Yedang Classics[14]
1987 Neeme Järvi Bamberger Symphoniker BIS[15]
1990 Claus Peter Flor Berliner Symphoniker RCA[14]
1992 Bryden Thomson Royal Scottish National Orchestra Chandos[14]
1997 Arthur Fagen Orquestra Simfònica Nacional d'Ucraïna Naxos[16]
2003 Vladimír Válek Berliner Symphoniker Supraphon[14]
2011 Jiří Bělohlávek BBC Symphony Orchestra Onyx Classics[17]
2017 Cornelius Meister ORF Radio-Symphonieorchester Wien Capriccio[18]

Referències[modifica]

  1. «Informació» (en anglès). Imslp. [Consulta: 18 gener 2017].
  2. Crump, 2010, p. 210.
  3. 3,0 3,1 3,2 3,3 Serracanta, Francesc. «Historia de la Sinfonía. Martinu» (en castellà). [Consulta: 18 gener 2017].
  4. 4,0 4,1 4,2 Crump, 2010, p. 209.
  5. «Ressenya del disc» (en anglès). Capriccio. [Consulta: 17 desembre 2017].
  6. 6,0 6,1 6,2 «Dades de l'obra» (en anglès). Boruslav Martinů Institute. [Consulta: 5 gener 2018].
  7. 7,0 7,1 7,2 7,3 7,4 Benn, Sophie. «Bohuslav Martinu: Czech composer, citizen of teh world, and Cleveland favorite» (en anglès). The Cleveland Orchestra. [Consulta: 17 desembre 2017].
  8. 8,0 8,1 Lambert, Patrick. «Bohuslav Martinů Newsletter. Agost 2008 / Vol. VIII / núm. 2» (en anglès). [Consulta: 26 setembre 2019].
  9. 9,0 9,1 9,2 9,3 «Las sinfonías de Bohuslav Martinu» (en castellà). Melomano Digital. [Consulta: 22 setembre 2019].
  10. 10,0 10,1 Stevenson, Joseph. «Ressenya del disc» (en anglès). Allmusic. [Consulta: 18 gener 2017].
  11. Cookson, Michael. «Ressenya del disc» (en anglès). Musicweb. [Consulta: 26 setembre 2019].
  12. Terian, Gregory. «Bohuslav Martinů Newsletter. Setembre 2011 / Vol. XI / núm. 3» (en anglès). [Consulta: 26 setembre 2019].
  13. «Dades del disc». Discogs. [Consulta: 24 setembre 2019].
  14. 14,0 14,1 14,2 14,3 «Dades del disc». Discogs. [Consulta: 24 setembre 2019].
  15. «Dades del disc». Discogs. [Consulta: 24 setembre 2019].
  16. «Dades del disc». Discogs. [Consulta: 24 setembre 2019].
  17. «Dades del disc». Discogs. [Consulta: 24 setembre 2019].
  18. «Dades del disc». Discogs. [Consulta: 24 setembre 2019].

Bibliografia[modifica]