Leoš Janáček

Leoš Janáček

Biografia
Naixement	(cs) Leo Eugen Janáček 3 juliol 1854 Hukvaldy
Mort	12 agost 1928 (74 anys) Ostrava
Causa de mort	Causes naturals  (Pneumònia )
Sepultura	Cementiri Central de Brno, 25e, 2, 64 49° 10′ 14″ N, 16° 35′ 39″ E
Dades personals
Religió	Ateisme
Formació	Conservatori de Leipzig
Activitat
Ocupació	compositor, director d'orquestra, llibretista, pedagog, musicòleg, professor
Membre de	Sokol Sokol Brno I (en)
Gènere	Música clàssica i òpera
Professors	Pavel Křížkovský, Gregor Mendel, František Klácel (en) , František Blažek, František Zdeněk Skuherský, Oscar Paul, Leo Grill, Ernst Ferdinand Wenzel, Wilhelm Rust, Josef Dachs i Franz Krenn
Alumnes	Rudolf Firkusny i Jaroslav Kvapil
Instrument	Orgue
Obra
Obres destacables (1904) Jenůfa (1921) Katia Kabanová (1923) El cas Makropoulos (1926) Sinfonietta (1928) De la casa dels morts (segle XX) La guineueta astuta
Família
Cònjuge	Zdeňka Janáčková (en)
Fills	Olga Janáčková (en)
Pares	Jiří Janáček (en)   i Amálie Janáčková (en)
Premis (1925)  doctor honoris causa per la Universitat Masaryk de Brno
Signatura

Leoš Janáček escoltar (?·pàg.) (Hukvaldy, Moràvia, 3 de juliol de 1854 - Ostrava, 12 d'agost de 1928) fou un compositor txec. Teòric musical, folklorista i professor, es va inspirar a Moràvia i altra música popular eslava per crear un estil musical original i modern. Principalment per les seves òperes és considerat un dels compositors més importants de l'inici del segle xx i juntament amb Antonín Dvořák i Bedřich Smetana, un dels compositors txecs més importants.

Fins al 1895 es va dedicar principalment a la investigació folklòrica i la seva primera producció musical va ser influenciada pels contemporanis com ara Dvořák. Als 62 anys, quan ja imaginava amb una certa recança de claudicació que el millor del seu talent havia quedat enrere i que la seva fama com a compositor mai sobrepassaria els límits de la seva província, va començar a conèixer de cop l'èxit que només concedien capitals com Praga o Viena. A partir de la reestrena el 1916 de Jenůfa al Teatre Nacional de Praga, la vida del compositor canvia completament, sobretot quan s'afegeix un nou al·licient el juliol de 1917, quan al balneari de Luhačovice, al qual acudeix tots els estius, coneix a Kamila Stösslová, amb 38 anys menys que ell, casada i amb un fill, que es converteix en la seva «mussa per correspondència».

A partir de llavors comença una composició febril i fins al dia de la seva mort, cada obra nova de Janáček és una carta d'amor. De fet, les seves obres més famoses les va compondre durant els últims deu anys de la seva vida i als setanta anys es va erigir inesperadament en cap de la més jove generació innovadora. Per aquesta raó se'l considera un compositor del segle xx, tot i que tenia quaranta-set anys quan va començar el segle. No va ser fins que fou un artista madur de 62 anys que va ser acceptat en l'espai musical de la música txeca, encara que va haver d'esperar pel reconeixement. La singularitat i originalitat de Leoš Janáček no va ser acceptada fins a la generació posterior a la seva mort.

Milan Kundera va dir: «Janáček va néixer el 1854 i tota la paradoxa és aquí. Aquest personatge de la música moderna és el de més edat dels grans romàntics: té quatre anys més que Puccini, sis més que Mahler, deu més que Strauss. Fins al tombant de segle no aconsegueix el seu propi estil. Als anys vint, les seves obres ocupen un lloc en els programes de concerts de música moderna al costat de Stravinski, Bartók o Hindemith, però té quaranta anys més que ells. Conservador solitari a la seva joventut, va ser innovador quan va ser vell. Però sempre va estar sol perquè tot i ser solidari amb els compositors joves, era diferent d'ells. Janáček va arribar al seu estil sense ells, la seva manera de fer té un altre caràcter, una altra gènesi, altres arrels».

Biografia

Primers anys (1854-1865)

Els avantpassats dels Janáček havien residit a prop de Frýdek des del segle xvii. L'iniciador de la tradició musical de la família fou l'avi de Janáček, Jiří (17 d'abril de 1778 - 1848), que a més de la seva professió com a mestre també va treballar com a organista i va acabar com a professor a Albrechtičky. Jiří es va casar amb Anna Šajrajtová (Scheutter) (1781-1869), d'una família d'origen alemany, amb qui va tenir set fills. Els seus dos fills grans Josef (1801–1887), Jan (1810–1889), van ser assignats a la vocació sacerdotal; Anna va morir a la infància, les altres dues filles Johanna (1808-1890) i Žofie (1827-1854) es van casar i van viure a Albrechtičky; Jiří (el pare de Leoš nascut el 4 d'octubre de 1815-1866) i Vincenc (1821–1901) van continuar la tradició de professors i músics de la família. Jiří va rebre una formació musical bàsica del seu pare i va ser considerat un organista destacat. L'oncle de Janáček, Jan, que treballava de sacerdot a Znorovy (avui Vnorovy), era el parent més proper de Janáček quan era estudiant a Brno. Després de morir el pare de Janáček, el 8 de març de 1866, l'oncle Jan es va ocupar d'enviar-li roba i diners al monestir. El primer lloc de treball de Jiří Janáček com a ajudant docent va ser a Neplachovice, a prop d'Opava. Els anys següents els va passar com a professor a Kateřinky també a prop d'Opava, a Jakartovice i Příbor, on es va casar als vint-i-tres anys amb Amálie Janáčková (de soltera Grulichová, 13 d'abril de 1819-1884), filla d'un sastre. Amálie i Jiří van tenir catorze fills, dels quals només nou van viure a l'edat adulta. El temps de l'estada a Příbor va significar un historial social relativament bo per a la jove família. Janáček, però, buscava feina com a professor independent, i així quan Josef Pekárek, un professor de Hukvaldy, va morir el 5 de juny de 1848, Jiří Janáček va sol·licitar aquest càrrec i se li va assignar en un decret del 26 de setembre de 1848.

Castell de Hukvaldy, localitat on va néixer Janáček

Amálie Janáčková (1819 - 1884), mare de Leoš Janáček

Casa natal de Leoš Janáček a Hukvaldy

Tanmateix, l'arribada a Hukvaldy canvia fonamentalment la vida dels Janáček. Venien d'una confortable casa de poble de Příbor amb la seva gran família a una dilapidada escola de Hukvaldy, que també contenia un apartament per al professor. L'escola va ser reconstruïda el 1816 a partir d'una antiga casa pairal, potser podria servir bé per la seva destinació original, però definitivament no era adequada per a l'escola.

Hukvaldy era un poble establert a principis del segle xviii al peu del castell de Hukvaldy. Aleshores, els nobles oficials ja no estaven satisfets amb les instal·lacions inhòspites i de difícil accés del castell, per la qual cosa es van construir nous edificis a sota del turó enfront de la cerveseria i el pati. Després de mudar-se la majoria dels buròcrates van arruïnar el castell. Tot el procés de dilapidació del castell va ser completat per un gran incendi el 5 d'octubre de 1762, després del qual el castell es va convertir en una ruïna. En el moment de l'arribada de Jiří Janáček, Hukvaldy es trobava en una situació econòmica difícil. Una tempesta de calamarsa del maig de 1847 havia destruït tots els conreus. Com a resultat, la fam i la malaltia van prevaler a Hukvaldy fins a la primavera de 1848. Una situació similar es va produir a la dècada de 1850, quan la collita va ser pobre per culpa de poques pluges. Aquest entorn desfavorable, la família que anava augmentant i les condicions salarials desgraciades van causar molta preocupació a Jiří Janáček. A més, els locals de l'Escola Hukvaldy estaven en un estat deficient, cosa que va minar definitivament la salut de Jiří. Va treballar com a professor i organista a Hukvaldy fins a la seva mort el 1866. A més, el salari de mestre de l'escola de Hukvaldy estava entre els pitjors de la regió. En aquestes condicions, cinc dels nens nascuts a Hukvaldy van morir ja de petits.

Leoš Janáček, fill de Jiří i Amálie, va néixer a Hukvaldy, Moràvia, un poblet situat a les ruïnes d'un castell del mateix nom que llavors tenia 573 habitants i que formava part de l'Imperi austríac, i on s'havien mudat el 1848. Abans, a Příbor, la parella havia tingut quatre fills més: Viktorie, que es va traslladar després amb la seva família als Estats Units i finalment va tornar a Hukvaldy amb el seu marit (22 desembre 1838 - 18 febrer 1894), Eleonore (22 juliol 1840 - 12 febrer 1919), Josef Adolfín (19 març 1842 - 14 març 1931), Karel Jiří (6 gener 1844 - 10 novembre 1919) i Bedřich Vincenc, que va viure després a Àustria (7 març 1846 - 8 gener 1918) (1846). A Hukvaldy van néixer František (6 octubre 1849 - 13 desembre 1849), Rozálie Kateřina (18 desembre 1850 - 18 abril 1868) va morir de tifus a Příbor, Jiří (17 desembre 1852 - 17 desembre 1852), Leo Eugen (3 juliol 1854 - 12 agost 1928), František Josef (24 setembre 1856 - 20 desembre 1908) i Josef (22 d'agost de 1858 - 4 de febrer de 1941), que després van passar gran part de la seva vida a Rússia, i Adolf (11 maig 1861 – 17 maig 1861) i Marie (3 setembre 1863 – 9 setembre 1863).

Jiří fill, el pare de Leoš, acostumat a la pobresa, va rebre una educació musical bàsica del seu pare i autodidacte, tot i que era considerat un bon organista. Com a professor, va ensenyar música al jove Pavel Křížkovský que més tard es faria membre dels agustins al nucli antic de Brno, on es va fer famós com a compositor i director del cor, i al seu torn es va convertir en mestre de Leoš. Més tard, Jiří va ensenyar als seus mateixos fills a tocar el piano, orgue i cordes. La mare de Janáček Amálie també tenia talent per a la música i cantava i tocava la guitarra i l'orgue. L'església de Hukvaldy era molt petita però la del poble veí Rychaltice era més rica i més gran. La família musical dels Janáček sovint assistia als serveis d'aquesta església propera com a músics.

Església de Rychaltice, on la família Janáček sovint assistia com a músics

El seu pare, Jiří, era un home robust de cabells negres, la mare Amálie, una noia petita i rossa. Leo havia heretat l'atapeït cabell negre del seu pare, la petita figura de la seva mare i una relació enorme amb la música de tots dos. A casa, malgrat el talent de la seva mare, de l'educació musical de Leoš en tenia cura el seu pare que era estricte i dur. De petit, Leoš ja havia tocat moltes de les sonates de Beethoven.

Però hi va haver experiències més alegres. Les funcions dels mestres rurals aleshores també incloïen la preocupació pel funcionament de la música a l'església. Leoš era un nen dotat per la música i va mostrar aviat el seu talent en el cant. Però l'església de Hukvaldy era petita i el pare de Janáček només va poder encabir uns quants músics a la coral. Per això va treballar amb el rector Jan Valentin Hladík, un mestre a Rychaltice, on hi havia una església més gran amb bells orgues i instruments barrocs. Per a això, Jiří Janáček i els seus fills van ajudar en la coral Rychaltický. El petit Leoš estava especialment encantat per les timbales, instrument per al qual tenia una passió compositiva.

Abadia de Sant Tomàs (1865-1869)

La infantesa de Janáček va acabar bruscament i sobtadament el 1865, quan el seu pare va emmalaltir i va decidir enviar-lo a l'escola de la fundació de l'Abadia de Sant Tomàs de Brno, un important centre intel·lectual a Moràvia al segle xix a càrrec dels monjos de l'orde dels agustins i que existia a Brno des del segle xiv, per garantir la seva formació musical malgrat les dificultats materials de la família. Si Jiří Janáček hagués volgut que Leoš fos professor, no l'hauria enviat tan lluny de casa. També podia convertir-se en professor a Příbor. Però volia que el noi fes una formació musical completa, cosa que només era possible en la fundació. Va dubtar entre Kroměříž i Brno fins que finalment va guanyar la seva llarga relació amb Pavel Křížkovský, que gestionava la fundació de Brno.

L'Abadia de Sant Tomàs de Brno, on Janáček va estar internat des dels 11 fins als quinze anys, i on realitzà els primers estudis musicals

Jiří Janáček, coneixia el compositor Pavel Křížkovský, que ja treballava a Brno des del 1848, i aquest fet en va facilitar la seva acceptació. Aquí hi van treballar altres figures importants com el fundador de la genètica Gregor Mendel, el filòsof, poeta i periodista František Klácel, l'acadèmic literari Tomáš Bratránek i, en particular, l'il·luminat abat Cyril Napp.

La família estava cada cop més preocupada, la malaltia del pare empitjorava i, en els darrers anys, sovint passava que ni tan sols podia ensenyar. Els ajudants aviat van abandonar Hukvaldy, per la qual cosa el seu fill Karel el va ajudar durant algun temps. Un habitatge no saludable va contribuir al deteriorament del seu estat de salut, el cor es va veure afeblit per un reumatisme avançat, però algunes de les dificultats també es van deure al seu caràcter violent i explosiu, que va heretar del seu pare. Després de la mort de Jiří Janáček el 8 de març de 1866, Leoš no va sortir de la fundació durant un any. Tot i que els germans més grans ja havien marxat de casa abans, la mort del seu pare va posar la família en una situació molt difícil. La mare va intentar alimentar els fills ella mateixa. Gràcies a les seves capacitats musicals va mantenir el servei d'orgue durant tot l'any, aconseguint així almenys una petita contribució a la petita pensió que se li va valorar. Però després de l'arribada d'un nou professor, va haver de mudar-se de Hukvaldy. Quan va tornar amb la seva filla Josefka al cap d'uns anys, va quedar malalta fins a la mort. Tot i això, als seus fills també els agradava tornar a Hukvaldy. Tant Victoria, que es deia que havia buscat una existència millor a Amèrica amb el seu marit, com Francis, que va comprar una casa aquí després de tornar de Sant Petersburg, i Joseph, que va tornar a Hukvaldy després d'una vida miserable a Rússia.

Els "ocells blaus" (modráček), com eren anomenats els nens cantors a Brno en aquell moment a causa dels seus uniformes de color blau clar, eren nois d'entre 9 i 12 anys dotats musicalment de famílies pobres que rebien una educació musical completa i relacionada amb la prestació de música a les misses i al monestir, així com en concerts i òperes ocasionals a Brno. A partir de 1871, Janáček va substituir Pavel Křížkovský com a director de l'orgue de la basílica del monestir de l'Assumpció de la Mare de Déu. Quan tenia setanta anys el compositor va escriure Pochod Modrácku ('La marxa dels ocells blaus') pel sextet de vent Mládí en record dels seus anys d'infantesa passats al monestir.

L'orquestra del monestir, que servia com a prova de les seves habilitats, consistia en dos oboès, dos clarinets, dues trompes, dues trompetes, dos fagots i un contrabaix. A més, hi havia disponibles músics de flauta i trombons, timpanistes i també sis violinistes. Tocava majoritàriament obres de compositors com Mozart, Cherubini, Rossini i Haydn. Els nens també estudiaven filosofia, lògica, gramàtica i altres matèries humanístiques.

Pavel Křížkovský, primer professor de Janáček a l'Abadia de Sant Tomàs de Brno, que exercí una gran influència en la seva formació musical del jove

Orgue de la Basílica de l'Assumpció de Maria, que va tocar Leoš Janáček en els seus anys d'estudiant al monestir

A l'abadia va tenir la sort de poder estudiar cant coral i orgue amb Pavel Křížkovský, que durant els seus anys d'estudiant es va convertir en el protector del nen, del qual havia endevinat el potencial. El talent musical de Janáček es va desenvolupar sota la supervisió de Křížkovský. En la seva personalitat, Janáček va trobar la teoria i la pràctica, el compositor, el director i l'instrumentista que més tard li va ensenyar a valorar de forma crítica cada actuació artística d'una peça. Křížkovský va ser un important model per a Janáček. A més de les classes instrumentals, va estudiar baix continu amb el professor Rieger i contrapunt amb Novotný. Leoš tenia una bella veu i d'una manera general, va estar interessat en l'estudi musical. Va demostrar ser un alumne brillant: un dels companys de classe, František Neumann, el va descriure més tard com un «excel·lent pianista, que tocava les simfonies de Beethoven perfectament al piano a duo amb un company de classe, sota la supervisió de Křížkovský».

La seva formació artística va sofrir nombrosos entrebancs. El 8 de març de 1866, la mort del pare deixa la família gairebé en la misèria però, així i tot, el jove Janáček va poder continuar els estudis i el seu oncle Jan Janáček es va fer responsable de la seva tutela. Uns mesos més tard, l'angoixa es va apoderar dels habitants de Brno i per tant els ocupants del monestir. A les terres txeques, els soldats de l'Imperi austrohongarès lluitaven contra els soldats prussians. El 13 de juliol, dies després de la Batalla de Sadowa, les tropes prussianes van entrar a la ciutat de Brno i van prendre el control dels llocs clau i edificis governamentals. L'ocupació estrangera es va perllongar fins a mitjans de setembre, quan les tropes van sortir de la ciutat, fins llavors els nens es van haver de mobilitzar per cantar en nombrosos funerals.

La instrucció musical al convent es reflectia en la pràctica durant els serveis religiosos. Els nens cantaven a la missa de tots els diumenges i tantes vegades com les necessitats de la vida religiosa ho exigia.

L'estada de Janáček al monestir no només li va preparar el camí a una major formació musical, sinó també va tenir una gran influència en l'aparició de la identitat moraviana: es pot veure una connexió des de les experiències del Janáček de quinze anys que va viure a Velehrad fins a la Missa glagolítica. Janáček va ser influenciat per l'entorn general del monestir agustí, presidida pel prelat Cyril Napp. Després de la mort de Napp, va ser substituït pel naturalista Gregor Mendel; diverses altres personalitats amb una visió independent del món varen viure entre els murs del monestir en aquell moment, entre d'altres František Matouš Klacel, un entusiasta partidari del socialisme utòpic. Les opinions de Janáček, en particular el seu fort sentiment nacional, també es va anar formant mentre va estar internat, mentre a fora també anava entrant en joc l'emancipació cultural i econòmica del poble txec.

Janáček va completar l'educació musical i general que rebia al monestir en una escola primària a Bělidla, i més tard en una escola secundària alemanya al barri antic de Brno entre el 1866 i el 1869.

Escola de magisteri (1869-1872)

Al final dels estudis musicals amb l'obtenció del certificat el 31 de juliol de 1869, Leoš va voler satisfer els desitjos de la família i va optar per agafar el mateix camí que el seu pare i també el seu avi: ser mestre d'escola i fins al 1872 va estudiar magisteri a l'escola eslava de Brno (kk Lehrer-Bildungsanstalt). Dos anys més tard, l'institut es va dividir lingüísticament i Janáček va assistir al C.k. Slovanský ústav ku vzdělání učitelů (Institut imperial i reial de formació del professorat dels homes eslaus) en el seu tercer any. Es va graduar amb divuit anys. Dos anys més tard, l'institut es va dividir lingüísticament i Janáček va assistir al C.k. Slovanský ústav ku vzdělání učitelů (Institut imperial i reial de formació del professorat dels homes eslaus) en el seu tercer any. Va aprovar els seus exàmens finals (excel·lent en geografia, cant i orgue) el juliol de 1872 i va servir el període obligatori de dos anys d’ensenyament no remunerat en una escola dirigida per l’institut.

Més tard, el 1880 va ser nomenat professor de música complet, que el va ajudar a guanyar-se la vida. Va mantenir aquesta feina durant una gran part de la seva vida, fins al seu retir el 1904.

La seva relació amb el monestir va durar molt temps després del final dels seus estudis. Quan va morir Křížkovský, el 1885, Janáček es va fer càrrec del cor que va dirigir durant molts anys. Va mantenir el contacte amb els monjos, sobretot amb Anselm Rambousek, que fou un gran amic tota la vida. La majoria dels estudiosos han posat èmfasi en la influència de Pavel Křížkovský -al seu torn influenciat pel folklorista František Sušil- sobre el jove Janáček, influència musical en primer lloc, però també per la seva influència ideològica en l'eslavisme i el nacionalisme.

El 1873 va ser escollit director del cor de la Societat Svatopluk. El mateix any, el cor va interpretar les primeres composicions de Janáček, Orání, Ženich vnucený, Válečná i Nestálost lásky. Aquestes primeres composicions es van inspirar en cançons populars. Orání és un arranjament simple de la melodia Šohajko švarný, čemu neořeš? i Nestálost lásky de la seva variació Šohajko švarný na vraném koni. Svatopluk és el nom del rei de Gran Moràvia en el moment de la seva independència i màxima influència (segle X). Durant l'Imperi austrohongarès, que una societat coral de Brno portés aquest nom no era innocent. Svatopluk, que estava formada per teixidors, era una coral que només aspirava a l'entreteniment dels seus cantaires. Amb l'entrada de Janáček, el repertori va pujar de nivell ràpidament així com els concerts que feien al Teatre Beseda. Aquestes composicions van començar a cridar l'atenció, sobretot Cançó de guerra, estrenada el juliol de 1873.

El novembre de 1874 va rebre el diploma de mestre, amb el que tenia competència per ensenyar llengua, geografia i història txeca a les escoles elementals txeques (la majoria de les escoles elementals de l'època eren alemanyes). Però Janáček no volia exercir: la seva veritable vocació era la música i per poder ensenyar música, havia de fer un altre examen. Amb la recomanació escrita de Křížkovský i el consentiment del director del seminari, Emilian Schulz -director de l'Institut de professors de Brno i pare de Zdeňka Schulzová, futura esposa Janáček-, a Janáček se li va permetre deixar un any del seu treball i va començar els estudis a l'Escola d'orgue de Praga la tardor de 1874. Janáček més tard va recordar Křížkovský com un gran director d'orquestra i professor. Al final de l'estiu es trasllada a Praga.

Praga (1874-1875)

František Zdeněk Skuherský, fou el professor del segon i tercer curs a l'Escola d'orgue de Praga

Entre el 1874 i el 1875 va continuar els estudis musicals a l'Escola d'orgue de Praga, el mateix lloc on havia estudiat Antonín Dvořák. Va haver de portar una vida d'estudiant molt modesta, no podia permetre's un piano, però un dia (probablement amb l'ajuda de l'editor P. F. Lehner) un piano va ser lliurat a la seva petita habitació al núm. 50 del carrer Štěpánská, que va desaparèixer misteriosament cap al final de l'any escolar. També estudiaven a Praga en aquella època alguns dels seus antics companys d'escola (els estudiants de la Fundació Brno Antic, František Bílý, Ferdinand Jokl i L. Čech), amb qui va trobar companyonia estudiantil, però no va poder aprofitar al màxim la vida musical de Praga.

Janáček tenia un ambiciós pla per assolir els estudis de tres anys en un, i va assistir a exàmens de cant, orgue i piano durant l'any següent. Va tenir com a professors a František Blažek, creador de les bases de la música harmònica moderna a través de la sistematització d'acords alterats, i František Skuherský, un excel·lent músic, un bon compositor i un brillant professor que a més dirigia l'escola. Era l'autor d'un dels tractats de teoria de la música més moderns, en txec, i un pensador de gran originalitat.

A Praga, Janáček exhibeix per primera vegada l'octubre de 1874 el seu interès en la llengua russa, quan escriu en ciríl·lic les notes de caràcter personal als seus quaderns d'estudiant.

Antonín Dvořák, que Janáček probablement va conèixer a Praga i amb qui va establir una estreta relació

L'interès de Janáček pel moviment cecilià txec, que també va ser presentat pel diari Cecilie de Lehner, va portar sovint al compositor a l'església de Sant Adalbert a la ciutat vella de Praga. És més que probable que conegués en aquest moment a qui durant els anys 1874 a 1877 fou el seu organista: Antonín Dvořák. Dvořák exercirà una notable influència sobre les seves primeres obres, i amb qui va establir una estreta relació professional i d'amistat que duraria anys. La primera reunió entre Janáček i Dvořák només es pot conjecturar. La seva correspondència, a partir de 1880, documenta la seva estreta relació. Dvořák era en aquell moment l'únic compositor txec considerable, que estava realment interessat en la música popular moraviana (per exemple, els Duets moravians basats en melodies moravianes de la col·lecció Sušil). Dvořák va ser un dels pocs compositors apreciats per Janáček (potser a més de Txaikovski) gairebé sense reserves. Els seus viatges junts durant el 1877 a la muntanya Říp al nord de Praga (el 1877 amb tren i a peu) i a Písek, a més de l'estança l'estiu del 1883 a casa del cunyat de Dvořák a Vysoká u Příbram reflecteix la seva estreta amistat. Després de les seves noces l'estiu de 1881, Janáček va presentar a la seva núvia de setze anys, Zdenka Schulzová (la seva antiga estudiant de piano, filla d'Emilian Schulz) al seu amic Dvořák, quan van fer un viatge junts a Karlštejn. Dvořák va visitar Brno en totes les actuacions de les seves obres (tenint lloc sis vegades els anys 1878, 1880, 1888, 1890, 1892, 1897). Janáček va ser el convidat de Dvořák a Praga els anys 1874-75, durant les vacances d'estiu 1877 i 1878, i fins i tot se li va permetre utilitzar l'apartament de Dvořák al carrer Žitná d'agost a setembre de 1883, quan Dvořák va residir a la seva casa d'estiu. El 1901, Janáček va estar present a la celebració del 60è aniversari de Dvořák a Praga i el març de 1904 a l'assaig de la seva darrera òpera, Armida.

També va conèixer als seus col·legues Karel Bendl i Zdeněk Fibich. Va participar en la intensa vida cultural de Praga, animada per un grup d'intel·lectuals anomenats ruchovici, que es van unir entorn de la revista Ruch en la qual es contestaven les tendències cosmopolites i s'afermava l'ideal d'una cultura nacional i antiaustríaca. És en aquests anys quan Janáček desenvolupa una forta consciència nacional, que sempre mantindrà.

Leoš Janáček el 1874

El 1875 va escriure un article crític contra una interpretació d'una missa gregoriana realitzada pel seu professor Skuherský, el que va estar a punt de provocar la seva expulsió de l'escola, fet que finalment no va arribar a produir-se, i al juliol d'aquest mateix any Janáček va finalitzar els estudis brillantment, obtenint els millors resultats de la seva classe.

Amálie Wickenhauserová-Nerudová, professora de Janáček, a l'esquerra, al costat dels seus germans Viktor i Wilma

Després del seu any a Praga, Janáček va fer el seu primer viatge al sud de Moràvia, des de Břeclav passant per Strážnice i Vnorovy fins al poble de Velká, on va començar a registrar sons amb els quals potser es van establir les arrels de Jenůfa.

Professor a Brno (1876-1879)

Al seu retorn a Brno va començar a guanyar-se la vida com a professor de música, i també com a director de diversos cors d'aficionats. Des de 1876 va donar classes a l'Escola de Magisteri de Brno, on va comptar entre els seus alumnes amb la que va esdevenir la seva esposa, Zdeňka Schulzová, filla del director de l'escola. El mateix 1876 va ser elegit director del cor de la Societat Filharmònica Beseda de Brno, on va continuar treballant fins al 1888. Aquest mateix any va ser alumne de la pianista Amálie Wickenhauserová-Nerudová, juntament amb la qual també va organitzar concerts de cambra i recitals durant els dos anys següents. Amb ell, la pianista va fer concerts regularment entre 1877 i 1879, i el va ajudar com a patrona. Al cap d’uns mesos, va convertir el cor Beseda de només veu masculina en un cor mixt i, amb l’ajut del cor del monestir i els alumnes de l’institut, va reunir una força de 250 cantants.

Aquest va ser un pas significatiu en la seva carrera com a músic, perquè va ser capaç de dirigir obres corals a gran escala. Amb Wickenhauserová-Nerudová van organitzar actuacions de Mendelssohn (Salm 95 op. 46), Mozart (Rèquiem K. 626) i Beethoven (Missa Solemnis, op. 123) i obres de Dvořák i Smetana, per exemple. Una baralla que va originar Janáček va posar fi a la col·laboració entre els dos artistes el 1879. Les primeres composicions de Janáček per a orquestra, Suita JW VI/2 (Suite per a corda, 1877) i Idyla JW VI/3 (Idil·li per a orquestra de corda, 1878) es van originar en aquest moment.

Al mateix temps Janáček es dedicava a aprofundir la seva preparació teòrica a través de la lectura dels texts d'estètica de Josef Durdík i de Robert von Zimmermann i els de psicologia musical i fisioacústica de Wilhelm Wundt i Hermann von Helmholtz, cercant respostes científiques a algunes de les seves intuïcions sobre l'alliberament de l'harmonia de les rígides regles tradicionals. Més avant, al seu diari, afirmarà haver estudiat a fons entre el 1876 i el 1879 aquests textos i haver extret la conclusió de què cada acord pot seguir un altre més enllà de les regles codificades de la concatenació harmònica, sempre que aquest procediment respongui a les exigències de l'expressió i de la comunicació amb el públic al qual fóra destinada la música.

Leipzig i Viena (1879-1880)

El Conservatori de Leipzig a l'època que hi va entrar Janáček

La seva intenció era aprofundir en el coneixement de la teoria de la música i la composició, tot i que inicialment va semblar que també volia convertir-se en millor pianista i músic, ja que va començar a planificar estudis amb Anton Rubinstein a Sant Petersburg l'estiu de 1878. Janáček fins i tot va escriure una carta a Rubinstein que no va arribar al destinatari.

L'octubre de 1879 demana una excedència i marxa a Alemanya per estudiar piano, orgue i composició al prestigiós Conservatori de Leipzig. Però es trobà que la majoria dels professors eren d'edat avançada i estaven massa arrelats al Romanticisme. En aquest moment, harmonia i contrapunt era impartit per Oscar Paul, anàlisi de formes per Leo Grill, piano per Ernst Ferdinand Wenzel (amb 71 anys i endormiscat a les classes), orgue per Wilhelm Rust i cant coral per Heinrich Klesse. Janáček no estava entusiasmat amb els seus professors conservadors, però estava decidit a estudiar el programa d'estudi de tres anys en un any. Mentre, compon les anomenades Variacions Zdeňka, recordant l'amor que va deixar a Brno, com una forma d'anunciar el seu compromís a la seva promesa, que s’assembla a l'estil de Schumann. De fet, es coneix amb força detall les seves estades lluny de Brno per les cartes que va escriure a Zdeňka.

Finalment, insatisfet amb els seus professors, el gener de 1880, decideix deixar Leipzig i seguir estudiant al Conservatori de Viena. Aconsegueix entrar l'1 d'abril fins al 4 de juny. Va ser acceptat en el curs del segon any per estudiar piano amb Josef Dachs i composició amb Franz Krenn, que dos anys abans havia estat professor de Mahler. De la mateixa manera que a Leipzig, Janáček també va abandonar les classes de piano a finals d'abril: Dachs era un mestre molt més exigent que Wenzel, i, a més, volia que el seu estudiant canviés la forma en què havia après a tocar a Leipzig. Amb Krenn va seguir cursos de perfeccionament en composició, direcció d'orquestra i estètica, ampliant encara més la seva ja vasta coneixença de la música europea, sobre l'evolució de la qual va estar sempre ben informat (va escriure: «puc dir que cap treball de la literatura musical moderna m'és desconeguda»). Durant aquesta etapa, oculta la seva posició contrària al Neoromanticisme de Krenn. També es presenta a un concurs del Conservatori amb una sonata per a violí (actualment desapareguda) que el jurat rebutja per considerar-la «massa acadèmica». A finals de maig va començar un quartet de corda després d'estudiar alguns dels quartets de Beethoven. Janáček es va sentir decebut i va deixar el conservatori el juny de 1880 per tornar a Brno, malgrat un informe personal molt elogiós per part de Krenn.

Els seus estudis musicals s'anaven enfocant per la composició, tot i que Janáček no va compondre res durant els quatre anys posteriors del seu retorn a Brno per culpa de les seves nombroses activitats organitzatives i pedagògiques al començament dels anys 1880.

Tot i que Janáček sobretot va excel·lir com a compositor d'òpera, no va mostrar gens d'interès cap a l'òpera durant els seus estudis a Leipzig. El famós director Wagner, el cap de l'òpera de Leipzig, Angelo Neumann i Janáček no es van conèixer, tot i que tots dos eren a la ciutat de Wagner. Encara que Janáček va anar a concerts (almenys 61 en total) i a assajos de l'Orquestra Gewandhaus (i va escoltar, entre d'altres, el famós director Arthur Nikisch), pel que se sap mai va anar a veure òpera. Durant els cinc mesos que Janáček va passar a Leipzig, el Teatre Leipziger Neuen va interpretar tota una sèrie de vetllades de Mozart, Beethoven, Gluck o Meyerbeer. Les òperes de Wagner es van representar totes, tret de Tristan und Isolde i Götterdämmerung (Wagner encara no havia compost Parsifal). Alguns biògrafs de Janáček, com Honolka, creuen que Janáček no es podia permetre l'entrada a l'òpera. Wehnert veu raons ètniques sobretot per al seu antiwagnerisme: la consciència del seu propi origen eslau va impedir que Janáček s'interessés per les obres de Wagner. Otakar Šourek considera la visió de la diferència fonamental entre la cultura musical txeca i l'alemanya com una exageració, remarca que, com més important és el paper característic que té la qualitat ètnica d'un compositor, més gran és l'abisme entre compositors que representen dues nacionalitats diferents. En el cas de Wagner i Janáček, és clara la qüestió de la realització musical d'una missió germànica i d'una txeca-eslava. A més, el profund realisme musical de Janáček sens dubte va influir en la seva actitud negativa davant l'"utòpic" Wagner. Janáček havia vist Lohengrin de Wagner (Weimar, 1850) a Brno el 1877. Tot i que encara no ho tenia clar, Janáček sabia almenys com no compondria: després d'escoltar un Wagner a Viena, va escriure a Zdenka el 5 d'abril de 1880 que mai no compondria de la mateixa manera que Wagner. Tot i això, no va ser fins vint anys després que Janáček va trobar el seu propi estil.

Retorn a Brno

Recollida de cançons populars

El juny del 1880 va tornar a Brno on va fundar l'Escola d'orgue seguint l'exemple de Praga. La dirigiria fins a l'any 1919, moment en què va passar a ser el Conservatori de Brno.

Les activitats de l'escola es basaven en tres temes principals: teoria, orgue i cant, i Janáček a més del director també n'era mestre de teoria. L'Escola d'orgue es va convertir en el projecte de tota la vida de Janáček i el camp de proves del seu pensament teòric musical.

També va fundar el periòdic Hudební listy (1884–1888) la vigília de l'obertura del teatre txec de Brno el 1884 per comentar les representacions del teatre i millorar la vida musical de la ciutat. A més de les seves activitats organitzatives, Janáček va continuar com a mestre de cor de la Societat Beseda i, des del 1886 fins al 1902, com a professor de cant al gymnasium del barri antic de Brno. Durant els anys 1885 a 1888 va estar ocupat per almenys deu activitats diferents, incloent-hi la direcció de diversos cors i la composició.

L'ensenyament de cant al gymnasium, una ocupació menor, va aportar un element que va esdevenir central no només per al desenvolupament del compositor, sinó també per a la seva teoria musical, és a dir, treballar amb cançons populars. El director del gymnasium, František Bartoš pertanyia als continuadors més importants de l'obra del teòleg moravià František Sušil, que havia recollit cançons populars de Moràvia. De Janáček va obtenir un excel·lent expert en recopilació i notació de cançons populars. El 1888 Janáček i Bartoš van marxar a la seva primera excursió col·leccionista per la zona de Hukvaldy (també va ser la primera visita de Janáček al seu poble natal des de la infantesa). A més de les melodies i els textos de les cançons, Janáček també va escriure els acompanyaments de cornamusa i címbal. Les habilitats dels músics Jan Myška (de Petřvald) i František Klepáč (de Kunčice) van impressionar especialment a Janáček. També va fer un esforç per observar les danses relacionades amb les melodies en el seu entorn espontani i autèntic.

Casament

Leoš Janáček amb la seva muller Zdeňka Schulz

L'1 de juliol de 1880 ja havia anunciat el seu compromís amb Zdeňka Schulz, la filla del seu mestre d'escola. Amb només quinze anys, Zdeňka era maca, de cabells rossos i pell blanca, esvelta, més alta que Janáček. Aviat, es va veure la parella en tots els esdeveniments socials de la minoria txeca de Brno.

La família de Zdeňka era d'arrel germànica. No només d'arrel, sinó també d'índole i vocació. Els Schulz eren aquest tipus de família germànica que tant va fer per destruir l'Imperi multinacional en pressionar, ferir, forçar i humiliar les nacions que el componien, sobretot les eslaves. Per exemple considerant el txec la llengua dels criats i l'alemany la llengua de la cultura i dels llocs de treball importants.

És revelador que, per exemple, encara en el moment abans de la Primera Guerra Mundial no hi havia ni un sol regidor txec al govern municipal de Brno. Tampoc les autoritats permetien ni una escola pública en txec, ni una escola primària superior, ni tan sols el nom d'un carrer en txec. Socialment hi va haver una clara identificació del capital amb l'alemany i el treball amb el txec, donant com a resultat el fet que els empresaris i funcionaris eren exclusivament alemanys i els de treballadors, persones que vivien principalment en els suburbis circumdants, eren txecs.

Vladimír Janáček, fill de Leoš Janáček, el 1889

Olga Janáčková, filla de Leoš Janáček, el 1892

Janáček insistia en el fet que Zdeňka parlés només en txec. Però ella havia sigut escolaritzada en alemany i era l'idioma que parlava a casa seva. Ella no tenia cap problema en fer-ho, però els seus pares ho refusaven adduint que era la llengua del servei. El 13 de juliol de 1881 es van casar, quan a Zdeňka li faltaven dos mesos per complir els setze anys i ell en tenia vint-i-set. Els pares volien que la cerimònia es fes en alemany i Janáček s'ho va prendre com una afronta. Finalment ell va exigir que es fes en txec i va entrar a l'església, vestit típicament de txec.

Notablement, a la dècada de 1880 i a la de 1890 va créixer l'aversió de Janáček cap a les institucions alemanyes. A Brno va protestar obstinadament contra els alemanys, per exemple, negant-se a utilitzar tramvies –la companyia Elektrische Linien que els operava era alemanya. Tampoc acudia als teatres alemanys. Aquest boicot, però, només l'aplicava a Brno. Al tombant dels segles XIX i XX, Janáček, com si estigués assegurat per l'anonimat, es va familiaritzar amb les noves tendències musicals a Praga. Després del seu retorn de Viena l'estiu de 1880, Janáček va deixar de parlar alemany amb Zdenka i la seva família. Molt probablement també, l'activitat folklorista de Janáček va enfortir aquesta actitud. A més, fa palès el seu descontentament amb la política cultural de la ciutat a través de la seva Hudební listy, on critica el consistori germànic per estar disposat a donar diners al teatre alemany (per exemple, 1000 marcs per comprar tambors), mentre que l'orquestra del teatre txec ha d'estar satisfeta amb instruments de mala qualitat.

La relació entre Janáček i la família es va anar deteriorant i Zdeňka sovint cridava. Van anar a viure al carrer Měšťanská (avui Křížová) al barri antic de Brno, on la seva mare també va viure un temps.

Aviat va començar a anar malament el matrimoni entre la pudorosa Zdeňka i el seu jove professor de piano, d'aspecte feréstec i amb fama de rebel; entre la filla única del director de l'Escola Normal de Brno i un dels seus subordinats. L'amor va marxar ràpidament i el naixement de la petita Olga, el 15 d'agost de 1882, no el va fer reviure. Amb el naixement de la filla es van traslladar a la plaça Klášterní (avui Mendlovo), i hi van viure fins al 1910. L'antiga casa adossada que hi havia al mig de la plaça ja no existeix, va ser enderrocada a mitjan segle xx. En aquesta casa, Janáček va presenciar moments feliços i tragèdies familiars. El seu fill Vladimír (1888-1890) va néixer aquí i va morir aquí als dos anys, i la seva estimada filla, Olga (1882-1903), també va morir aquí als vint anys. Tot i experimentar tanta desgràcia, Janáček també va compondre moltes obres aquí, per exemple, les òperes Šárka, L'inici d'un romanç, Jenůfa i Osud, la cantata Amarus, els cors masculins basats en els poemes de Bezruč i el cicle de piano Per un camí esbarzerat.

El pis era bonic i gran. El mestre l'havia trobat ell mateix. Però a la plaça Klášterní no hi havia equipaments moderns actuals. A cada pis només hi havia una aixeta comunitària al passadís per a tots els arrendataris. En aquell moment no hi havia llum elèctrica a Brno i en aquest edifici no hi havia gas. Així només tenien làmpades de querosè, un gran progrés després de les espelmes. La casa era molt convenientment situada per al mestre. A l'altre costat del carrer hi havia el monestir, on ell era el director del cor, i es trobava a pocs passos fins a l'Institut d'Ensenyament a la riba del Svratka.

En l’àmbit personal, el «fanatisme nacional de Janáček que limita gairebé a la bogeria» (per citar les paraules del seu sogre, Emilian Schulz) va provocar el desacord amb Zdenka (dos anys després de la seva boda, des del març del 1883 fins a l'estiu del 1884) i més tard també en la ruptura de les relacions amb Schulz. En l'àmbit social, a més de les aversions de Janáček, aquest curs d'esdeveniments va portar a un sentiment creixent d'eslavisme. Els primers signes concrets de la creixent russofília de Janáček són explícits a les seves crítiques de 1885 a Hudební listy, on exigeix que el teatre de Brno hauria de crear un repertori d'òpera eslava. En definitiva, insta el teatre a afavorir bastant conscientment la música russa. En l'esperit de les tendències paneslaves de finals del segle xix, Janáček fins i tot va imaginar una música clàssica eslava en el futur, que es basaria en cançons populars de totes les nacions eslaves. En el seu prefaci a la col·lecció Kytice z národních písní moravských, slovenských i českých i en els seus escrits de 1887 a Hudební listy afirma: "«Igual que el cant romà ha tingut, durant tants segles, una influència tan forta en el desenvolupament de l'Europa occidental, estic convençut que la cançó popular eslava influirà en la composició musical del futur».

Leoš Janáček a l'Hotel Slavia amb el Cercle rus de Brno, que ell mateix va fundar

Els motius de la russofília de Janáček eren més aviat culturals (literatura, música) que no pas polítics. No obstant això, la russofília era en aquell moment una declaració política força trobada a Moràvia. El jove Janáček ja havia estudiat la llengua russa quan va anar a estudiar a Praga.

El 1898, dos anys després d'un viatge a Rússia, Janáček va fundar el Ruský kroužek v Brně (Cercle Rus de Brno) juntament amb els seus amics, el doctor František Veselý i l'editor Joža Barvič. També va ser president del club des de 1909 fins a 1915. L'objectiu del Cercle era estudiar la llengua i la literatura russes. La filla de Janáček, Olga, va participar també al Cercle. El març de 1902 va visitar el seu oncle František a Sant Petersburg per estudiar rus. Praga ja tenia el seu cercle rus des del 1879. També existien altres societats russòfiles, com ara Kroužek učících se rusky (Club d'Estudis de la llengua russa), Ruský vědecký agronomický kroužek (Societat Russa de Ciències Agrícoles), Spolek ctitelů ruské vědy (Associació d'admiradors de les ciències russes) i Ruská obec akademiků (Comunitat d'Acadèmics Russos). La Primera Guerra Mundial va ser el final del Cercle Rus. El departament de policia de Brno va enviar una carta al president del Cercle, Leoš Janáček, el març de 1915, en què es prohibia el funcionament de la societat tan perillosa per a l'estat. Després de la independència de Txecoslovàquia, la societat va tornar a ser activa al començament de 1919, però en la nova situació governativa havia perdut la seva importància antiga i es va dissoldre el 1921. Hospodine, pomiluj ny! ('Senyor, tingueu pietat de nosaltres!') va ser la primera aventura de Janáček a la música que es va inspirar amb Rússia, una vena que va resultar excepcionalment productiva per a la resta de la seva la vida.

Casa de Leoš Janáček al costat de l'Escola d'orgue

La crisi familiar va arribar al seu punt màxim quan Zdeňka va retornar amb els pares durant un temps, però no es van arribar a separar mai completament, eren altres temps. La parella no va canviar d'adreça fins al 1910, quan els Janáček es van traslladar a una casa construïda al jardí de l'Escola d'orgue al carrer Kounicova on van viure la resta de la seva vida.

Retrat d'Olga Janáčková, la filla de Janáček

El més dolorós d'aquesta relació fou el destí d'Olga, la filla estimadíssima del seu pare, confident, amiga, deliciosa criatura que el comprenia com ningú, que va néixer el 1882 i va morir de febre tifoide el 1903, als vint-anys, poc després d'acabar el seu pare la primera gran obra de maduresa, Jenůfa, i abans que s'estrenés. Olga havia agafat la infecció a Sant Petersburg, on Janáček la va enviar a casa del seu germà per tal de trencar la seva relació amb un xicot per ell desagradable.

Hi ha una obra per a ella, Elegia a la mort de la meva filla Olga, amb un piano intimista, un cor emocionat i una línia punyent del tenor. També hi ha records d'Olga a la bellíssima primera sèrie d'En un frondós sender, per a piano sol.

Leoš Janáček el 1882

Durant aquests anys a Brno, Janáček va estar molt ocupat. A més de posar en marxa l'Escola d'orgue, l'any 1884 va fundar la revista musical Hudební listy, propietat de la Societat Beseda, en la vigília de l'obertura del Teatre Nacional de Brno per comentar les actuacions del teatre i per millorar la vida musical de la ciutat. En una d'aquestes crítiques va deixar malament una òpera de Karel Kovařovic, fet que mai oblidarà i serà un dels motius del retard en les estrenes de les seves òperes a Praga, on ell era el director. També va continuar a partir de la tardor del 1880 com a mestre de cor de la Societat Beseda

i del 1886 al 1902 com a mestre de cant a l'escola de la ciutat vella de Brno. Va arribar un moment en què va estar ocupat almenys amb deu activitats diferents, incloent-hi la composició i estrena de diversos cors. Janáček va ser una personalitat artística i de promoció cultural extraordinàriament important per a Brno. Els crítics sempre va parlar molt bé de les seves habilitats com a mestre de capella i director d'orquestra. Janáček hi va ser professor de música, organista, director de cor, d'orquestra, pianista, escriptor original i columnista, autor de molts assaigs teòrics sobre la composició i la interpretació, col·lector de cançons i un organitzador actiu de la vida de la música a Brno. Els lectors van gaudir de les seves columnes enginyoses en Lidové, amb el qual va col·laborar des del primer número el desembre de 1893. Va començar a contribuir com a crític musical a Moravské listy, que més tard s'incorporaria a Pozor d'Olomouc i va esdevenir un nou diari anomenat Lidové noviny. Va escriure gairebé setanta crítiques, moltes de les quals van ser signades per un triangle. Les columnes expressaven sovint les idees de Janáček sobre la música; també va escriure sobre les seves experiències de viatge, de la seva passió per la recollida de melodies de llenguatges populars, sobre les seves impressions de Laquia, Brno, etc.

Com a director de l'Escola d'orgue, va preparar el pla d'estudis i sense descans va recaptar fons per poder assumir l'augment permanent del nombre d'alumnes. Durant la seva gestió (1881-1919), més de 1.300 estudiants van passar per l'escola. Janáček s'encarregava de gairebé tot: de la gestió administrativa, artística, així com de la formació tant del professorat com dels alumnes, amb la teoria de l'harmonia i altres temes. Sota la seva direcció, de l'escola van sortir excel·lents personalitats musicals.

La seva primera composició important, un pecat de joventut romàntic influït per Smetana i, sobretot per Dvořák, fou l'òpera en tres actes Šárka, sobre el mateix tema que l'homònim poema simfònic de Smetana. Composta el 1887 i inspirada en una llegenda popular escrita per l'escriptor i poeta simbolista txec Julius Zeyer, Šárka serà revisada pel compositor molts anys després, per ser estrenada en una nova versió a Praga el 1924. Zeyer va escriure el llibret amb l'esperança que Dvořák el convertiria en una òpera, però aquest la va refusar. Janáček va compondre l'òpera sense comptar amb el permís de Zeyer, convençut que no hi hauria cap problema perquè aquest l'acceptés, però es va equivocar i el llibretista es va negar en vida a concedir l'autorització pertinent, de manera que l'òpera va quedar arxivada i oblidada.

Janáček va fer un primer esborrany que va ensenyar a Dvořák. La seva resposta fou «més melodia».

Ràpidament va fer una revisió, tenint en compte les crítiques de l'ancià compositor. Va ser llavors quan la va mostrar a Zeyer. No és sorprenent que, decebut per les vacil·lacions de Dvořák, Zeyer considerés a Janáček un pobre substitut i retingués el permís del llibret. El compositor no va completar mai l'obra, però, després de l'èxit de les seves òperes posteriors, Šárka va ser revisada i orquestrada de forma completa juntament amb el seu deixeble Osvald Chlubna.

Janácek sempre va estimar i defensar la seva primera i desgraciada òpera, escrita amb trenta-tres anys entre gener i agost de 1887 i destinada a escenificar-se només trenta-vuit anys després. És la primera composició teatral d'un músic amb una formació musical, coral, eclesiàstica, simfònica, folklòrica, que no va comprendre l'òpera. És curiós descobrir que un dels majors operistes del segle xx no va veure cap òpera durant els primers vint-i-cinc anys. Els primers autors que va conèixer foren Cherubini, Gounod, Verdi, Smetana. No estava interessat en la reforma de Wagner, sinó en la música de Tristan, de la qual va publicar una anàlisi precisament el 1885, quan va decidir escriure també per al teatre.

Recerca folklòrica amb Bartoš

L'etnomusicòleg František Bartoš va fomentar l'interès de Janáček en les cançons tradicionals moravianes, que van influir en les seves composicions musicals

Avançada la dècada del 1880, va intensificar la seva activitat com a director de cor i d'orquestra, dedicant-se principalment a l'execució d'obres d'autors contemporanis, va aprofundir en l'estudi de la seva nova harmonia i encetà una recerca sistemàtica del folklore de Moràvia, recollint i analitzant les melodies amb el seu amic i col·laborador František Bartoš, disset anys més gran que ell i continuador de l'obra de František Sušil. Bartoš i Janáček van formar una parella anterior i semblant a la de Bartók i Kodály.

El 1888, Janáček i Bartoš van fer la seva primera excursió col·leccionista a la zona de Hukvaldy (aquesta va ser la primera visita de Janáček al seu poble natal des de la infància). A més de les melodies i els textos de les cançons, Janáček també va anotar els seus acompanyaments de gaites i címbals. Les habilitats dels músics Jan Myška (de Petřvald) i František Klepáč (de Kunčice) van deixar una gran impressió en particular sobre Janáček. També va fer un esforç per observar les danses relacionades amb les melodies en el seu entorn espontani i autèntic. El treball de Bartoš i Janáček aviat va comportar la publicació de les cançons populars recollides. El 1882 Bartoš ja havia publicat la col·lecció Nové národní písně s nápěvy ('Noves cançons populars amb melodies'), l'anomenada Bartoš I. La seva cooperació va produir les col·leccions Bartoš II (1889) i Bartoš III (1899–1901) i el 1890 el Kytice z národních písní moravských, Slovenských i českých ('Cançons populars de Moràvia, Eslovàquia i Bohèmia', 195 cançons no acompanyades). Janáček va escriure presentacions per a les col·leccions de 1889 i 1899 a 1901, on va examinar les característiques musicals de les melodies moravianes. En la introducció a Bartoš III (Národní písně moravské nově nasbírané, 1899–1901) Janáček presenta un argument que després va ser essencial des del punt de vista de la seva teoria de les melodies del discurs o de la parla: "Tot i que la forma d'una cançó popular no s'hauria desenvolupat a partir de la parla, com a mínim el començament de cada cançó popular té el seu origen en la tonalitat."

Després de l'edició i la publicació de la música popular, Janáček va començar a utilitzar-les en les seves pròpies obres instrumentals: les Lašské tance (Danses de Lašsko, 1889-1890), dvořákianes com les Danses eslaves. Seguiran peces influïdes per aquest patrimoni, que segueixen el camí decisiu cap a Žárlivost (Gelosia, 1894 i obertura eventual per a Jenůfa), Hospodine, pomiluj ny (Senyor, tingueu pietat, 1896, per a quartet solista, cor mixt doble, orgue, arpa i metalls), Amarus (1898), Otče náš (Pare nostre, per a solistes, cor i piano, 1901).

Janáček recollint cançons populars, 19 d'agost de 1906 a Strání

Amarus destaca perquè representa un nou tipus de llenguatge en comparació amb els primers treballs de Janáček i anticipa el desenvolupament del seu nou estil compositiu. La seva orquestració reflecteix les característiques de la part vocal, oferint d'aquesta manera la llum sobre la gènesi la sublimació i perfecció de tot això, Jenůfa, composta entre març de 1894 i març de 1903. És una cantata que narra la història d'un jove monjo que, tancat des de petit en un convent, observa dos enamorats un dia de primavera i descobreix el sentit de l'amor, de la natura i de la vida que li són negats i, desesperat se suïcida sobre la tomba de sa mare.

Amarus és l'últim treball de l'etapa «preJanáček» i al mateix temps és la primera obra del Janáček modern, està situat doncs a la cruïlla de la seva metamorfosi estilística entre el període «buit» de folklore del jove Janáček, productes efímers de l'escola de Křížkovský, i la lenta gènesi de Jenůfa.

D'aquesta pràctica folklòrica i de la parla del carrer, aviat Janáček n'extreu una important lliçó: cada paraula o frase, en la parla, té una «corba melòdica» o una «melodia discursiva», i això serà essencial en el seu mètode de composició. I això val tant per la manera en què parlava la gent, com també pel grunyit d'un animalet o del cant d'un ocell.

A causa d'aquestes activitats la reputació de Janáček com a folklorista va créixer especialment en els cercles musicals de Praga. Les cançons populars, però, no eren realment una nova àrea per al compositor, ja havia fet arranjaments corals d'ells com a jove director de la Societat Svatopluk. Ja seva activitat com a compositor va trigar a ser reconeguda: quan el 1891 va ser representat al Teatre Nacional de Praga el seu ballet Rákos Rákoczy, Janáček va ser descrit per la premsa com «una autoritat reconeguda en el cant popular, com a catalogador i arranjador, però quant a la composició i teoria musical, un innovador massa excèntric.»

Janáček al voltant de 1890

L'inici d'un romanç és la segona òpera de Janáček. És la primera que estrena, ja que encara que fou composta el 1891, puja a l'escena el 10 de novembre de 1894. Es tracta d'una òpera còmica d'ambient rural en un acte que sol posar-se en relació amb altres similars de Dvořák i en què el camí del nacionalisme descendeix des del mític de Šárka al terreny més popular. És una obra que no manca d'interès dins de l'evolució artística del compositor, ja que marca el començament de la utilització de materials folklòrics en la seva creació dramàtica.

Zdenka Janáčková el 1885

Del 1888 al 1906 Janáček es va dedicar principalment a la recerca folklòrica, que també va inspirar el seu treball creador, profundament lligat als cants i a les danses de Moràvia. Al mateix temps la seva formació intel·lectual i artística anava completant-se, justament alhora que, a cavall entre dos segles, Tomáš Masaryk estava nodrint, en clau materialista i positivista, la lluita antiimperialista de la burgesia de Praga, exercint un fort influx, en clau realista i naturalista, sobre els artistes del ressorgiment txec, i ajudant-los a emancipar-se de l'idealisme i del romanticisme alemanys.

L'adhesió al moviment de Masaryk confereix així al treball de Janáček un més clar significat patriòtic i democràtic. També la música russa va exercir sobre Janáček una important influència, havent fixat des de ben aviat la seva atenció sobre la figura de Txaikovski. Un viatge decisiu a Polònia i Rússia el 1896 afavoreix el seu acostament a la música de Mússorgski, que el colpeix per la seva forta i autèntica inspiració nacional. Així mateix, el contacte amb els nacionalistes russos i polonesos incrementa el seu interès per l'eslavisme populista i antiburgès, del qual se sent ben a prop a conseqüència de la situació del seu país.

A finals del segle xix, Janáček va intensificar l'activitat d'etnomusicòleg avant-la-lettre. El 1894 va organitzar la secció musical moraviana a la Mostra etnogràfica de Praga, i el 1901 va ocupar-se de l'edició d'un recull de 2.057 cants moravians. Paral·lelament es va dedicar als seus predilectes estudis sobre el llenguatge dels sons, publicant algun assaig per l'Acadèmia Txeca de les Ciències i les Arts i, el 1897, el volum La composició dels acords i la seva resolució. Aquesta monografia, que recull els resultats d'anys de recerca, serà reelaborat per l'autor fins a esdevenir el vast Tractat complet d'harmonia, publicat el 1913, en el qual va formular de manera orgànica les seves teories innovadores.

Jenůfa ho canvia tot

Si Leipzig i Viena no van portar cap solució a la recerca d'un estil propi, tampoc ho va fer el període folklorista de Janáček. Les òperes L'inici d'un romanç (1891) i Jenůfa (1903) representen dos mons totalment diferents. Hi ha un tercer factor que podria explicar la diferència entre el «vell» i la «nou» Janáček. Aquest tercer factor és l'interès en les melodies de la parla, però, aquest no hauria aparegut sense l'activitat folklòrica de Janáček, que va culminar amb l'exposició etnogràfica de Praga el 1895. És en aquesta època en què es poden trobar les primeres anotacions sobre melodies de veu de Janáček.

El període folklorista de Janáček s'ha de veure com una etapa d'una «diàspora» estilística. En la construcció d'un mecanisme per defensar-se dels impulsos del neoromanticisme, Janáček crea una base per al «seu» verisme i el «seu» naturalisme seguint l'expressió del realisme de les cançons populars i la música popular.

Les dues primeres òperes de partida de la nova fase de composició de Janáček, Jenůfa i El destí, tenen convergències estilístiques amb el verisme. Com a oponent de Wagner, la concepció de l'òpera de Janáček està generalment relacionada amb el verisme italià i francès, tot i no compartir les seves característiques melòdiques.

Karel Kovařovic va retardar l'èxit de Janáček vetant fins a l'any 1917 l'estrena de Jenůfa a Praga

Del 1894 al 1903 Janáček compon Jenůfa, una òpera que a l'època de la seva estrena a Brno (21 de gener de 1904) no va suscitar un particular interès, però que amb els anys va gaudir d'un clamorós increment de la seva estima

Aquí l'estil de Janáček ja és un altre, ja és el «seu», i això el va aïllar encara més durant una mica més d'una dècada, fins a més enllà dels seixanta anys. Però ell segueix endavant. Amb Jenůfa, Janáček manifesta amb decisió el seu rebuig a les concepcions romàntiques i la voluntat de pertànyer a un món ideal i moral en què siguin respectats els drets dels homes, començant pels dels més humils i indefensos. Amb aquesta tercera òpera, Janáček comença ja a ser el gran compositor modern. Janáček adopta la prosa ja per sempre i escriu ell mateix el llibret sobre un relat de Gabriela Preissová. Després, s'allunya del model de l'òpera per números i trava un continu vocal i instrumental que, lluny de ser un ramell de temes populars, utilitza l'ambient modal i rítmic d'aquests per compondre una música molt personal. De la novetat de l'intent dona idea que l'òpera el porta de 1894 a 1903 i que, després de l'estrena de 1904, la revisa el 1908.

El gener de 1904, Janáček tenia quaranta-nou anys. Era una edat avançada de composició per a algú que havia d'arribar a ser considerat un dels grans compositors d'òpera del segle xx. De les dues òperes que ja portaven el seu nom, la primera Šárka no es va poder estrenar per culpa d'un poeta obstinat, i la segona L'inici d'un romanç era essencialment un popurri d'arranjaments de música popular i que es va retirar després de només quatre actuacions al Teatre Nacional a la ciutat adoptiva del compositor, Brno, el 1894. Així que quan la cortina finalment es va aixecar en la seva nova òpera, Jenůfa el 21 de gener 1904 al Teatre Nacional de Brno, els presagis eren tot just auspicis. La representació en si va tenir els seus defectes, i encara que va aconseguir un èxit local tant de públic com de crítica, les cròniques de Praga varen ser menys favorables.

Jenůfa va ser la primera òpera a entrar en el repertori regular, tant en el mateix país del compositor com a l'estranger, i segueix sent la més ben coneguda. La composició inicial de l'obra es va estendre durant gairebé una dècada fins al 1903, moment en el qual Janáček seguia sent pràcticament desconegut fora de la seva Moràvia natal. Van haver de passar una altra dotzena d'anys fins a arribar a la producció de Praga (maig de 1916), i això només després d'una sèrie d'extenses revisions a l'òpera pel mateix Janáček, així com de noves retallades i retocs de l'orquestra fetes pel director de Praga Karel Kovařovic.

Janáček no només va ser un compositor de maduresa tardana, també va ser un creador deliberadament mantingut al marge, per l'enveja i el ressentiment d'un grup de Praga capitanejat per l'excel·lent director d'orquestra i lamentable compositor Karel Kovařovic. Kovařovic no va ser capaç d'oblidar certes ressenyes negatives del Janáček articulista davant la seva òpera Ženichové (El nuvi, estrenada a Praga el 1884), i va utilitzar el seu poder a Praga per bloquejar l'estrena de Jenůfa fins al 1917. Jenůfa va ser l'obra amb la qual Janáček va trencar per primera vegada els esquemes de la vida musical de Praga i més tard també dels escenaris d'òpera de tot el món.

Jenůfa ho canvia tot, desapareixen els números escènics tancats, els duos, els conjunts, i es dona pas al monòleg, la conversa i el cor d'òpera simbòlic. El cor transmet significats simbòlics com per exemple, a La guineueta astuta («el bosc»), a Kàtia Kabànova («el Volga»), El cas Makropoulos («la humanitat») i en última òpera De la casa dels morts («la pesada respiració dels presoners»).

Només gràcies a Charles MacKerras, que va acudir al manuscrit, s'ha pogut recuperar Jenůfa en tota la seva autèntica dimensió, amb les seves violentes textures i àcides sonoritats. Assaja aquí Janáček la seva idea de la melodia com a reflex de la corba de la parla, aconseguint la seva obra mestra en el terreny del drama realista. Un dels seus trets fonamentals, el seu pessimisme radical, cobra aquí carta de naturalesa, l'individu i les seves aspiracions són salvatgement aixafats pels convencionalismes socials.

El destí: Modernisme

Leoš Janáček el 1904

Després de la finalització de Jenůfa, Janáček va començar a buscar un tema per la següent òpera. Els plans però es van desenvolupar sota la tensió de la mort de la seva filla Olga el 26 de febrer de 1903. Janáček havia sentit la nova òpera Louise de Charpentier al Teatre Nacional de Praga. Li va cridar l'atenció pel fet que contenia cançonetes del carrer, acolorida representació de l'escenari, i també perquè Charpentier havia escrit el llibret ell mateix i va anomenar l'òpera «romanç musical».

Kamila Urválková. Es van conèixer a Luhačovice i va ser la inspiració per la nova òpera

Janáček a Luhačovice (1906)

Una estada de tres setmanes al balneari moravià de Luhačovice l'agost de 1903, finalment, va oferir un entorn concret per a la nova òpera. A Luhačovice (que es convertiria en el complex de vacances favorit de Janáček fins a la seva mort) Janáček va conèixer Kamila Urválková, de Praga. Urválková va oferir a Janáček una inspiració per a una nova òpera quan li va parlar de la seva recent relació amb el compositor i director d'orquestra de Praga Ludvík Čelanský. Després de trencar aquesta relació, Čelanský havia escrit una òpera el 1897 en un acte, Kamilla, que es va representar fins i tot al Teatre Nacional. Urválková va interpretar l'òpera com un insult i Janáček va pensar en una nova òpera en la qual ella apareixeria en una llum més favorable. Per això es parla que és semiautobiogràfica. Però l'elaboració de la peça s'allunya tant de la vida de l'autor com de la inicial intenció de reivindicar a Kamila. En realitat Janáček, que és de nou l'autor de llibret, reflexiona aquí sobre la creació musical (el protagonista és compositor), sobre la difícil paternitat humana així com sobre la resta de relacions afectives i familiars. Tot això amb una modernitat psicològica i d'idees que van fer que l'òpera fos rebutjada per tots els teatres però que, a canvi, es reflecteix en una música personalíssima, que no s'assembla a res.

La tardor de 1903, Urválková i Janáček van començar una correspondència bastant intensa, que va ser acabada pel desig de l'espòs d'ella al començament de la primavera 1904. L'última carta de Janáček a Urválková va ser enviada des de Varsòvia (20 d'abril 1904), on estava negociant la direcció del conservatori.

Fedora Bartošová, jove escriptora, autora del llibret d'El destí

Janáček va començar a treballar en Osud (El destí) després del 9 d'octubre de 1903, quan ja havia enviat Jenůfa al Teatre Nacional de Brno. D'acord amb una carta enviada aquest dia a Kamila Urválková, Janáček estava buscant un llibretista que escrivís un text «modern, ple de vida i elegant». Janáček va esbossar la trama en una prosa senzilla, i el novembre de 1903 va enviar el text a Fedora Bartošová, una jove escriptora i mestra d'escola de 20 anys, que havia estat amiga de la seva filla Olga, perquè el convertís en un llibret en vers «de caràcter puixkinesc, com el que s'utilitza a Oneguin». El llibret va patir moltes transformacions arran d'una profunda revisió de l'òpera l'any 1906, fins i tot amb l'eliminació de personatges i amb la reescriptura total del segon acte.

Les característiques típiques del modernisme, o Jugendstil, són les influències mútues entre les arts, l'acostament de la poesia amb la música i la pintura, i de la música amb les arts plàstiques. Una font comuna d'inspiració per a les diferents arts eren imatges i ornaments derivats de la natura, per exemple, motius de flors (roses, lliris d'aigua, roselles i tulipes), aus (cigne, gall, plomes de paó, ales) i les ones del mar. Amb El destí, Janáček abandona el popular per endinsar-se en unes sendes de modernitat que en aquest cas aprofundeixen en un psicologisme freudià i en una estètica que pot fins i tot preludiar un cert surrealisme. Que el camí nou no era fàcil ho mostra que no pogués veure estrenada l'obra que només es va poder sentir, en versió radiofònica i ja mort el compositor, el 1934 a Brno i que no s'estrenaria a la mateixa ciutat fins al 25 d'octubre del 1958.

Tot i que Janáček havia fet un pas endavant en El destí, els seus esforços per establir-se com a compositor i tenir les seves obres realitzades a Praga van resultar ser insuficients. A la primavera de 1903 la partitura de Jenůfa havia estat rebutjada pel Teatre Nacional de Praga. El director de l'òpera, Karel Kovařovic, havia rebutjat ("pel seu propi bé", segons les seves pròpies paraules) amb l'explicació que hi havia errades tècniques en la partitura. El destí va rebre el mateix tracte. El llibret modern de Janáček del qual n'era tan entusiasta, va resultar ser una pedra de toc difícil per a Praga. A través dels contactes del seu conegut Artuš Rektorysl, Janáček desitjava que la seva òpera es duria a terme al recentment obert Teatre Vinohrady (obert el 1907), que va ser després del Teatre Nacional el segon teatre txec més important de Praga. El seu director Ludvík Čelanský estava interessat en l'obra, però el teatre volia canviar el llibret. Per tractar d'esmenar les deficiències del llibret, Janáček va buscar ajuda, sense resultats, a partir de diversos socis, entre ells l'escriptor i crític literari František Skácelík.

La partitura va quedar encallada al Teatre de Vinohrady i Janáček es va mantenir a l'espera de promeses buides. Després d'anys d'espera Janáček va demandar al teatre, però el cas mai va arribar a res. Amb l'agreujant que el teatre tenia els drets a la partitura de l'òpera i el seu llibret, que no va poder realitzar-se ni tan sols a Brno. Ja que ni fins i tot després Max Brod va estar disposat a tornar a escriure el llibret, Janáček es va oblidar de la peça que no es va dur a terme fins al 1934 a Brno, després de la mort del compositor. A causa d'aquests esdeveniments la creença de Janáček en la seva música va quedar profundament sacsejada. Aquest estat d'ànim es revela en el nom de la seva composició per a piano, En la boira (V mlhách, 1912), que en general es considera que reflecteixen els estats d'ànim psicològics més que impressions de la natura.

Després de la finalització d'Osud (juny de 1903) va buscar inspiració en la literatura russa per a la seva propera òpera. El gener de 1907, Janáček realitzava esbossos operístics basats en la segona part d'Anna Karenina de Tolstoi. Dels esbossos es desprèn que Janáček pretenia compondre l'òpera directament del text rus. Les llengües txeca i russa i l'alfabet llatí i ciríl·lic s'utilitzen a les instruccions relatives a la posada en escena. Després de la decisió negativa del Teatre Nacional de Praga d'interpretar les seves òperes Jenůfa i Osud, Janáček va pensar que podria trencar la inèrcia amb la versió russa d'Anna Karenina en els escenaris de l'òpera russa. El primer quartet de corda de Janáček (Sonata a Kreutzer, 1923), que té els seus orígens en aquests temps, està inspirat en Tolstoi. Es basa en els motius del trio de piano que Janáček va començar el 1908, inspirat en la novel·la de Tolstoi Sonata a Kreutzer. El trio de piano es va tocar juntament amb la Sonata Kreutzer de Beethoven en un festival que commemorava a Tolstoi el 1909, però després ha desaparegut. Vindrien més moltes obres basades en artistes russos, les principals: Kàtia Kabànova, De la casa dels morts i Taras Bulba.

Jenůfa a Praga

Leoš Janáček al jardí de casa seva a Brno amb el seu gos Čert

El 1906 Janáček tanca el llarg període de la recerca folklòrica publicant l'ampli assaig El recull de cants nacionals txecs a Silèsia i Moràvia. Des d'aquest moment es dedicarà quasi exclusivament a la composició, iniciant el període de maduresa creativa, que la crítica situa entre el 1906 i el final de la Primera Guerra Mundial, el 1918. En aquest període, en el qual el seu esperit nacionalista i el seu compromís social es van manifestar encara amb més vigor, va compondre l'òpera en quatre escenes El viatge del senyor Brouček a la lluna (començada el 1908) que conté una dura sàtira contra el conformisme de la burgesia txeca. A aquesta seguirà una segona part: El viatge del senyor Brouček al segle XV (acabada el 1917). Unificades amb el nom Les excursions del Sr. Brouček, es van estrenar a Praga el 23 d'abril de 1920 amb un total fracàs. Janáček, que de nou escriu el llibret, mostra una acció teatral irònica i simbòlica que influeix directament sobre la modernitat de la música. El desenvolupament melòdic té una mena de cant recitat que s'entrellaça amb un tractament orquestral proliferant en un continu que resulta sorprenentment modern i que, per descomptat, no va ser entès en el seu moment.

La composició de Les excursions del Sr. Brouček va ser un llarg procés completat amb no menys de set llibretistes. El concepte original de l'òpera havia de basar-se en una popular sèrie novel·lada del mateix nom de Svatopluk Čech (1846-1908). Després de començar la composició, Janáček es va posar a buscar un llibretista que encaixés la seva interpretació i la realització de les històries de Čech.

Encara que Janáček en diverses ocasions havia tractat d'establir-se per si mateix com a compositor a Praga, el moment per donar a conèixer Jenůfa no es va fer realitat fins a ja començada la Primera Guerra Mundial. Els contactes personals d'amics de Janáček, el metge František Veselý i la seva dona Marie Calma-Veselý, van jugar també un paper important en l'acceptació finalment de l'obra pel Teatre Nacional de Praga. Raons nacionals i polítics varen tenir igualment una part decisiva en el procés. Durant la guerra i en les circumstàncies polítiques canviants, era important preservar la unitat nacional dels txecs (també els de Moràvia) i els eslovacs. L'òpera de Janáček s'emmotllava bé a aquest propòsit en la política cultural. El 1915, el director del Teatre Nacional, Gustav Schmoranz, i el director d'orquestra Karel Kovařovic (que anteriorment havia rebutjat l'òpera) van decidir produir Jenůfa, i va ser estrenada a Praga el 26 de maig de 1916. Així i tot, Kovařovic encara va voler revisar la partitura de l'òpera, amb la qual Janáček no va tenir més remei que estar d'acord, encara que més tard es va oposar a les revisions. Kovařovic, a més d'eliminar algunes repeticions, va canviar en part l'orquestració de Janáček. Kovařovic òbviament va tractar d'aproximar el treball a una audiència que probablement estava més familiaritzada amb Strauss i els seus imitadors txecs.

A la vellesa, la fama

Leoš Janáček a Luhačovice (1917)

Max Brod (1914), la seva traducció de Jenůfa a l'alemany va ser decisiva en la fama final de Janáček

Després de l'estrena a Praga l'èxit seguiria també a Viena. En part, això va ser el resultat de la propaganda feta en nom de Janáček per l'escriptor i periodista Max Brod. Després de veure Jenůfa va escriure un elogiós article al diari berlinès Schaubühne el 16 de novembre de 1916, titulat Tschechisches Opernglück (Una feliç òpera txeca). Quan Janáček va tenir coneixement d'aquest article es va posar en contacte amb Brod per expressar el seu agraïment, i així va començar la seva cooperació. Aconsellat per Brod el director d'Universal Edition, Emil Hertzka, va viatjar a Praga al de març de 1917 per veure Jenůfa, i la representació el va convèncer de la preparació de l'òpera per a la seva estrena també a Viena. Després que Brod hagués acabat la traducció del llibret, l'estrena va tenir lloc el 16 de febrer 1918. A partir d'aquest moment, Brod traduiria també les altres noves òperes de Janáček a l'alemany. L'estrena a Viena es va caracteritzar també per raons polítiques. Àustria va tractar de reforçar la seva posició mitjançant un nou concepte de la política d'integració federalista, en el qual Moràvia es considerava que tenia un fort estatus.

A partir d'aquest moment es va començar a difondre ràpidament el prestigi del compositor de seixanta-quatre anys. Sempre en la versió de Kovařovic, es va representar a Colònia (el 1918 i sota la direcció d'Otto Klemperer), Berlín (1924, dirigida per Erich Kleiber), al Metropolitan de Nova York (6 desembre 1924, dirigida per Artur Bodanzky), Bremen i Magdeburg (1925), a Hamburg (1926) i Múnic (1929, dirigida per Karl Elmendorff). Llavors va iniciar un nou cicle intensiu de composicions amb la creació de quatre grans òperes i les seves obres de cambra més importants (inclosos els dos quartets de corda).

Leoš Janáček a Luhačovice (1920)

Després del cataclisme de la Primera Guerra Mundial, alliberats de l'imperi austrohongarès, el centre d'Europa balcanitzat es divideix en diminuts estats, un per a cada un dels seus grups ètnics. Tomáš Masaryk i Eduard Beneš, arquitectes en l'exili del nou estat de Txecoslovàquia, varen afavorir una unió dels veïns de «Txèquia» (bàsicament Bohèmia i Moràvia) i Eslovàquia, i es va dedicar a la construcció d'una moderna república occidentalitzada. Per desgràcia, la seva acabada de descobrir llibertat duraria només vint anys; va caure en la Unió Soviètica arran de la Segona Guerra Mundial i no va recuperar la seva la independència fins al cap de mig segle. Es va inspirar en temes patriòtics per a dues composicions del 1918: una coral, La legió txeca, i una altra orquestral, la rapsòdia Taras Bulba sobre tema de Gògol.

Kàtia Kabànova va ser la primera òpera completament nova de Janáček composta després de l'èxit de l'estrena de Jenůfa a Praga el 1916. Abans de començar a treballar-hi, amb l'esperança de treure profit de la seva nova fama, Janáček va polir dues de les òperes que havia deixat incompletes en una única comèdia Les excursions del Sr. Brouček. Tot i que Janáček va fer arribar Brouček publicada en una partitura vocal i es va estrenar a Praga (la seva única que hi va estrenar fora a Brno), la producció va estar plagada de dificultats, i es va retardar diverses vegades; per l'extraordinària barreja del surrealisme i l'obert nacionalisme de Brouček, al final va ser mal rebuda per la crítica.

Mentre la composició de Brouček es va estendre durant deu anys i el llibret va involucrar a diversos col·laboradors, entre ells el mateix Janáček, Kàtia va ser composta en una relativa rapidesa i de forma contínua, entre el novembre de 1919 i l'abril de 1921. Inicialment, Janáček hauria volgut que Kàtia fos estrenada a Praga, on l'òpera seria escoltada per un públic més internacional i influent que el que atreia Brno. Alhora, Otakar Ostrčil havia reemplaçat a Karel Kovařovic l'any anterior com a director de l'òpera de Praga després de la seva mort. Les dificultats de l'empresa amb Brouček i els repetits retards, no havien estat culpa del nou director. Al final, Janáček va acordar estrenar Kàtia al Teatre Mahen de Brno el 23 de novembre de 1921, amb František Neumann, un ferm partidari de Janáček i, des de 1919, el director titular de Brno, al podi. Encara que Max Brod més tard va afirmar que «l'èxit de Kàtia Kabànova no té precedents», les seves onze actuacions representen una carrera respectable, no un triomf sense pal·liatius, fins i tot per a la petita ciutat de Brno.

Kamila Stösslová i el seu fill Otto el 1917, any en què va conèixer a Janáček

Kàtia Kabànova és la passió desbordada lúcidament. Janáček compon el llibret basant-se en La tempesta d'Ostrovski que tracta d'un cas d'adulteri amb criteris progressistes i més per a l'època de composició, que és entre 1920 i 1921, amb estrena el 23 de novembre d'aquest any. El compositor va trobar la inspiració per a compondre l'òpera en el seu amor per Kamila Stösslová, a la qual està dedicada. Tota l'obra està recorreguda per una càlida onada passional que s'encomana a les veus i l'orquestra. Sovint s'ha considerat la seva primera òpera de maduresa, malgrat el fet que Janáček ja tenia seixanta-set anys quan es va estrenar. És un dels pocs casos en l'autor a on l'obertura és àmplia i significativa. És una obra amb molta intensitat que se sol transmetre al públic tot i la modernitat de molts dels recursos sonors. Dramàticament, Kàtia va decebre els crítics, tant per l'estructura com per la força, però van respondre positivament a la música.

El 1917 Kamila Stösslová tenia vint-i-cinc anys, estava casada amb dos fills petits i vivia a la ciutat balneària de Luhačovice, on el compositor la va conèixer per primera vegada. Janáček va enviar a Stösslová aproximadament set-cents elements de correspondència (incloent-hi cartes, postals i altres missatges) entre els anys 1917 i 1928.

Darreres obres mestres

Leoš Janáček el 1926

En la postguerra s'instal·la en Janáček una visió pessimista del món, que troba la seva màxima manifestació en quatre òperes que contenen, de manera diferent, una forta càrrega de protesta: Kàtia Kabànova (1921), La guineueta astuta (1924), El cas Makropoulos (1926) i De la casa dels morts (1930). La identificació del compositor amb el material narratiu és sempre intensa: durant la composició de De la casa dels morts, sobre tema de Dostoievski, en la qual l'escriptor rus evoca les seves tràgiques experiències en l'exili siberià, va confessar a un amic: «em sembla descendir, esglaó per esglaó, sempre més avall, i caminar en les profunditats més miserables dels éssers humans. I es tracta d'un camí força penós.»

Però si gairebé totes les òperes anteriors són obres situables entre les millors del segle, els tres títols finals de la seva carrera són rotundes obres mestres que il·luminen per si soles la història lírica del segle xx.

La guineueta astuta és una obra mestra tant encantadora com commovedora. Janáček la compon entre 1921 i 1923 i l'estrena el 6 de novembre de 1924. Aquí, ens mostra aquesta faula sonora sobre la naturalesa, plena de sentiment panteista i tot un cant a la vida però també a la renovació de la mateixa a través de la successió de les generacions. Certament Bystrouška, l'astuta guineu, és un personatge central i rellevant però s'integra en un perfecte engranatge de caràcters teatrals i musicals que traspuen grandesa, musicalitat i, sobretot, una impressionant vitalitat en un autor que camina ja pels setanta anys d'una existència no precisament fàcil. És potser l'obra més optimista de Janáček. L'ús de veus blanques, de mim i de ballet que Janáček que porten a aquest títol cap a un espectacle teatral total.

Si la vida artística de Janáček no va ser fàcil ni feliç, i el seu èxit va arribar massa tard, la seva vida privada no va ser millor: un matrimoni trencat i la mort prematura dels seus dos fills el van empènyer a la cerca de relacions que es van revelar també decebedores. La relació amb la cantant Gabriela Horvátová, la primera Kostelnička de Jenůfa de Praga va empènyer a la seva esposa a un intent de suïcidi que va marcar dolorosament la vida de la parella. La parella va pactar un divorci privat amb l'ajuda de l'advocat de Janáček: un acord especial que garantia que Zdeňka tindria recursos per la resta de la seva vida si respectava la llibertat del seu marit. Janáček, que va admetre la seva responsabilitat en la ruptura del matrimoni, va voler assegurar una llar tranquil·la. El tardà amor amb una noia de Písek, Kamila Stösslová, torbarà els seus darrers anys i inspirarà part del Quartet de corda núm. 2, no casualment titulat "Cartes íntimes".

Orgue de l'Església de Sant Maximilià, que solia tocar el compositor en les seves estades a Hukvaldy

Els darrers anys van ser un període particularment fèrtil. Dedicant-se fonamentalment a l'òpera, va afrontar treballs de gran envergadura pertanyents a gèneres musicals diversos com el cicle de cançons Diari d'un desaparegut (compost entre el 1917 i el 1918), la Sinfonietta (1926), els dos quartets (1923 i 1928) i la cèlebre Missa glagolítica en la qual fa reviure dramàticament la Passió de Crist (1926).

Tomba de Janáček al Cementiri Central de Brno. La làpida conté diversos compassos de l'autògraf manuscrit i la inscripció "... amb la seva força que ens ha marxat, i el seu cor en la pols, com un arbre ...", extreta d'aquesta obra

Finalment començava a rebre algunes gratificacions professionals: les seves partitures s'interpretaven a les sales de concert i la crítica palesava una major atenció i consideració. El 1919 va ser nomenat professor al Conservatori de Praga i el 1826, durant un viatge a Londres, se li van tributar grans honors. Les autoritats txeques van encarregar-li algunes obres commemoratives, reconeixent-lo com el compositor més representatiu del país. L'11 de juliol de 1926 en un discurs per la col·locació d'una placa d'honor a la seva casa natal a Hukvaldy, Moràvia, Janáček va declarar la filosofia que vitalitza tota la seva vida creativa: «La gent diu que he aconseguit alguna cosa. Quan algunes vegades componc una cosa que sé que es gaudeix... a Bohèmia del sud a Písek o a l'oest a Plzen o al nord a Mladá Boleslav, a l'orient o a Moràvia o Eslovàquia, llavors se m'acut que, al capdavall, hi ha alguna cosa en el poder de l'art; que he tocat una fibra que ressona a tot arreu, que ens uneix a tots per sentir-nos com una sola nació. Això és el que valoro en el meu propi art. El més important és que ens uneixi, que ens faci forts i desafiants i contra tothom. Tota la resta, les notes, això per a mi és secundari. Si puc unir la nostra nació que ara està tan enfadada, bel·licosa i desunida, si he fet això, llavors sento que no he viscut en va.»

Malgrat l'èxit, Janáček va continuar portant una vida apartada. Just uns dies abans de morir, Janáček va deixar a la seva esposa Zdeňka per passar uns dies amb la família de la seva «musa per correspondència» Kamila Stösslová al seu Hukvaldy natiu i mai va tornar.

Per tant, Kamila és present en el moment de la mort de Janáček. El 30 de juliol de 1928, Kamila, el seu marit i el petit fill de tots dos, d'onze anys, van acudir a visitar Janáček a Hukvaldy. Com passava sovint, David va haver d'absentar-se, i davant l'ancià artista apareixia la promesa d'uns quants dies feliços a soles amb Kamila, que en aquell temps s'havia engreixat bastant i tenia trenta-sis anys. El dia 6 d'agost, el nen es perd pels voltants. El busquen tots amb angoixa. El troben. Janácek pateix un refredament a causa de la recerca. Això i la seva deteriorada salut el porten a la mort uns dies després d'una pneumònia, el diumenge 12, a Ostrava. Segons el seu desig, al funeral va ser interpretada l'escena del guàrdia forestal de La guineueta astuta.

Zdenka Janáčková, esposa de Leoš Janáček, va dictar les seves memòries a una secretària entre 1933 i 1935, però aquestes no es van publicar fins al 1998 i en versió anglesa.

Context

Janáček és com si hagués nascut en un moment equivocat i al lloc equivocat: el seu any de naixement romàntic només era sis anys més gran que Gustav Mahler i deu que Richard Strauss. Els "modernistes" estaven representats aleshores pel vint anys més jove Arnold Schönberg, trenta Béla Bartók, Ígor Stravinski, Alban Berg, però també pel quaranta anys més jove Paul Hindemith i alguns compositors del Grup dels Sis de París. És un testimoni de dues contradiccions: en primer lloc, és una evidència del temps “perdut” durant el qual l'obra de Janáček va lluitar i, d'altra banda, mostra com era immensament viable quan no va envellir en cap moment després dels anys.

Janáček s'associa amb el modernisme musical del començament del segle xx, i se situa cronològicament entre dues generacions. L'edat anterior està ocupada per compositors com Dvořák (Janáček era només 13 anys més jove), Grieg (11 anys més gran que Janáček) i Rimski-Kórsakov (10 anys més gran de Janáček) (Mússorgski i Txaikovski -aquest últim molt admirat sobretot pel jove Janáček - també es podrien incloure en aquesta generació). Més a prop del grup d'edat de Janáček es troben els txecs Zdeněk Fibich (1850-1900), l'alemany Engelbert Humperdinck (1854-1921) i els italians Ruggero Leoncavallo (1857-1919) i Giacomo Puccini (1858-1924). Gustav Mahler i Hugo Wolf van néixer el 1860, el mateix any que el compositor francès Gustave Charpentier. Només després d'ells van venir compositors com Claude Debussy (1862–1918), Richard Strauss (1864–1949), Jean Sibelius (1865–1957) i Ferruccio Busoni (1866–1924). L'aparició de Janáček, tant intel·lectualment com estilísticament, queda clarament fora d'aquesta cronologia, ja que les seves obres precedeixen la seva època.

Si diverses dècades després de morir Janáček encara es trobava en els manuals operístics que Janáček era un verista, què no dirien aquells contemporanis seus que es consideraven més preparats, refinats i abocats al futur que ell? Aquella generació posterior a Dvořák (Fibich, Foerster, els joves com Josef Suk i Vítězslav Novák) vivien plenament en el passat romàntic, i ara sabem que Janáček preparava en aquella Moràvia tancada una de les pautes de futur i de superació del romanticisme. Però ells no podien saber-ho. Que potser no ho sabia molt bé ni el mateix Janáček. El cas és que quan s'estrena Jenůfa el 1903, només a Brno, l'estil de Janáček ja és un altre, ja és el seu, i que això el va aïllar encara més durant una mica més d'una dècada, fins a més enllà dels seixanta anys.

Estil musical

L'obra de Janáček pot dividir-se, a efectes pràctics, en quatre períodes:

• el romàntic, molt influït per Dvořák (1872-1888)
• el de la investigació folklòrica, que hauria de culminar amb Jenůfa (1888-1906)
• el de maduresa, on es transcendeix el folklorisme (1906-1918)
• el final, més ric, personal i avançat (1918-1928)

Janáček romàntic (1872-1888)

Des de les seves obres corals dels anys setanta Janáček es va proposar alliberar l'harmonia del que considerava les regles tiràniques de la tonalitat. Janáček va ser també un teòric eminent i, en aquest sentit, les obres del seu últim període poden interpretar-se com realitzacions pràctiques i artístiques dels seus postulats teòrics. No obstant això, tot i que eixamplava els límits tonals no cal afirmar que la seva música sigui atonal, encara que, com una cosa heretada del folklore, tendeix a superar la dicotomia entre els modes major i menor. La música de Janácek es caracteritza per les escales insòlites i una estructura harmònica oberta; els ritmes són irregulars, amb accents desplaçats i compassos desiguals. Se serveix igualment de contrastos dinàmics sobtats. En les seves obres, no hi ha pròpiament desenvolupament, només la repetició, sota diversos aspectes tímbrics -les seves mescles atípiques d'instruments són característiques- o harmònics, d'unes mateixes cèl·lules melòdiques o rítmiques, així com la successió interminable de noves idees. La seva música sol basar-se en la impressió d'una experiència viscuda, de manera que fins i tot les composicions instrumentals posseeixen el sentit de drames en miniatura.

Imatge de Janáček a l'edifici de l'Orquestra Filharmònica Janáček a Ostrava

La música de Janáček és fàcilment recognoscible, ja que crea un estil propi, a prop dels moviments que sovint se l'associa com el neofolklorisme, neoclassicisme, expressionisme, impressionisme, etc. Aquests moviments, que en el cas de Janáček tenen un caràcter marcadament ètnic, representen tan sols segments del seu art musical, que es manifesta en un estil musical completament idiosincràtic. El modernisme de Janáček està íntimament relacionat amb els seus orígens musicals moravians, incloent-hi la inspiració de l'expressivitat i els ritmes de la llengua txeca. Janáček va ser un dels principals iniciadors de la gran onada de la moda per l'interès per la música popular. Va descobrir diversos elements en la música popular (modalitat, interessants estructures rítmiques) que podrien ser desenvolupats.

Una de les característiques recurrents de la música de Janáček és el llenguatge musical rapsòdic concís, i tots els atributs típics de la brevetat: la manca de treball temàtic, la manca de repetició de motius, la fragmentarietat i l'orquestració peculiar, que ja figuren en Vítězslav Novák, col·lega contemporani i més jove que Janáček.

En aquest període l'obra de Janáček es va basar en l'art nacional txec, sobretot en la síntesi romàntica de Smetana i Dvořák (per exemple l'òpera Šárka, 1888, i la suite orquestral Lašské tance ['Danses de Lašsko'], 1889)

Maduresa (1906-1918)

El tercer període creatiu va començar amb Jenůfa (1894–1903) i va acabar aproximadament cap al 1918, durant el qual Janáček va passar del folklore a un realisme psicològic. Sobre la base del llibret en prosa de Jenůfa va crear un nou tipus de melodia dramàtica vocal, lliure i rapsòdica, que va negar el dualisme de l'ària i el recitatiu tradicional per a l'òpera.

Riquesa (1918-1928)

Durant aquest període, Janáček va anar més enllà de l'estil realista de Jenůfa i va crear una de les obres supremes del drama eslau psicològic i musicalment realista, l'òpera Kàtia Kabànova (1921), amb la qual Janáček aconsegueix el clímax de les seves obres musicals i dramàtiques. Així mateix, sembla que s'acaba la seva antigament dolorosa recerca d'identitat amb Sinfonietta (1926) representa l'home txec lliure contemporani, amb la seva bellesa i alegria intel·lectual, així com el seu vigor i coratge per anar a la victòria mitjançant la lluita.

Influències

Els trets característics de l'obra de Janáček i Bartók han estat sovint associats. Les obres de tots dos sobretot van créixer a partir d'elements nacionals i folkloristes. També estan estretament interconnectades amb el patrimoni musical clàssic i contemporani. Tots dos compositors van viure en un ambient musical crític del tombant dels dos segles. Ambdós van adoptar també una posició crítica cap a Wagner, tot i que el romanticisme era molt més proper a Janáček (possiblement més emocional i apassionat) que Bartók. Al principi de la seva carrera, Janáček es va veure influït per la tradició musical txeca, especialment per Pavel Křížkovský, Bedřich Smetana i Antonín Dvořák, però com Bartók, després va seguir també les tendències de l'impressionisme musical, l'expressionisme i totes les tendències extremes de l'Avantguarda europea.

Les activitats col·leccionistes sistemàtiques de Janáček no poden competir amb el nombre de cançons registrades recollides per Bartók, Janáček va recollir 350 cançons i Bartók 10.000, també en una àrea més gran. A més, comparant aquestes dues grans personalitats del folklore musical, Vysloužil considera que Bartók s’assembla més a un músic “absolut” que a un artista del tipus de compositor dramàtic i programàtic de Janáček. Tot i que Janáček patia insuficiències en els vessants tècnics del treball científic, el fet que inicialment es concentrés en l'explicació dels principis estètics i teòrics de la música del folklore musical va resultar fructífer no només per a la ciència, sinó també per a les seves pròpies obres.

Destaca també la relació de Janáček i Bartók amb Claude Debussy, de qui Janáček va trobar interessants similituds en el treball dels motius, les connexions harmòniques, el timbre i l'ús peculiar de tota l'escala de to. Potser inspirat per la seva sèrie de conferències fetes a Praga, Janáček va estudiar i analitzar La Mer de Debussy. Malgrat els moments impressionistes en la música de Janáček, ja havia arribat a la seva pròpia tècnica musical mitjançant la seva teoria de les melodies de la parla i l'estudi de la música popular, només per esmentar els dos recursos més importants.

L'expressionisme musical de Schönberg i Berg fou més fonamental per a Bartók que per a Janáček (tot i que Janáček sí que va reconèixer apreciar Wozzeck de Berg). Així i tot, amb els seus principis compositius, el "realista" Janáček va prendre una posició crítica sobre totes les tendències constructivistes de la música atonal, incloent-hi naturalment també el dodecafonisme. En el cas de Janáček no es pot parlar realment d'expressionisme musical en el sentit real de la paraula, ja que a la seva música li falten els atributs essencials de la música expressionista.

En la seva última època creativa, Janáček es va involucrar amb la música contemporània i les seves avantguardes (aquí tenien una importància notable els festivals de la International Society for Contemporary Music (ISCM), en particular les obres de Berg, Honegger, Hindemith i Křenek. Tot i això, la seva actitud va ser crítica i en molts casos negativa. Els festivals ISCM van contribuir també a la "fama tardana" de Janáček, ja que les seves composicions van obtenir un públic més ampli. Una de les més grans metamorfosis del seu estil és el seu desenvolupament a partir del jove formalista conservador clàssic (amb poc interès per l'art operístic, i especialment el de Wagner) a un compositor d'òpera de renom mundial i aconseguint poder gaudir d'aquesta reputació en vida.

Obres

Per una llista completa, vegeu Llista de composicions de Leoš Janáček.

Òperes

• Šárka, 3 actes, llibret de Julius Zeyer (1887-88, nova versió 11 de novembre de 1925, Brno)
• L'inici d'un romanç (Počátek románu), 1 acte, llibret de Jaroslav Tichý (pseudònim de František Jaroslav Rypáček) basat en la novel·la de Gabriela Preissová (10 de febrer de 1894, Brno)
• Jenůfa (Její pastorkyňa), 3 actes, llibret de Leoš Janáček sobre el drama de Gabriela Preissová (21 de gener de 1904, Brno, revisions ulteriors els anys 1906, 1911 i 1916)
• El destí (Osud), 3 actes, llibret de Leoš Janáček i Fedora Bartošová (1904 però estrenada pòstumament, el 8 de setembre de 1934, Brno)
• Les excursions del Sr. Brouček (Výlety páně Broučkovy), 2 parts (El viatge del senyor Brouček a la lluna i El viatge del senyor Brouček al segle XV), llibret de Viktor Dyk (part I) i František Sarafínský Procházka (part II), sobre la novel·la de Svatopluk Čech (23 d'abril de 1920, Praga)
• Kàtia Kabànova, 3 actes, llibret de Leoš Janáček sobre el drama Bouře d'Aleksandr Ostrovski (23 de novembre de 1921, Brno)
• La guineueta astuta, 3 actes, (Příhody lišky Bystroušky), llibret de Leoš Janáček sobre obra de Rudolf Těsnohlídek (6 de novembre de 1924, Brno)
• El cas Makropoulos (Věc Makropulos), 3 actes, llibret de Leoš Janáček sobre drama de Karel Čapek (18 de desembre de 1926, Brno)
• De la casa dels morts (Z mrtvého domu), 3 actes, llibret de Leoš Janáček sobre la novel·la Memòries de la casa dels morts de Fiodor Dostoievski (12 d'abril de 1930, Brno)

Orquestrals

• Suite per a orquestra de corda (1877)
• Idyla (Idil·li per a orquestra de corda, 1878)
• Adagio per a orquestra (1891)
• Taras Bulba, rapsòdia simfònica basada en la novel·la històrica de Nikolai Gógol (1915-1918)
• Sinfonietta (1926)
• Pelegrinatge de l'ànima (Putování dušičky), concert per a violí (1926)
• Schluck und Jau, música incidental per a l'obra de Gerhart Hauptmann (1928)

Música vocal i coral

• Hospodine, pomiluj ny! (Senyor, tingueu pietat) (1896)
• Amarus (1897)
• Otče nes (L'oració del Senyor. 1901. Obra en cinc moviments per a tenor solista, cor, arpa i orgue.)
• Elegia a la mort de la meva filla Olga (1903)
• Kantor Halfar (Mestre Halfar) (1906)
• Maryčka Magdónova (1908)
• Sedmdesát tisíc (Setanta mil) (1909)
• L'evangeli etern (1914)
• Diari d'un desaparegut (1919)
• El boig rodamón (1922)

Obres per a piano

• Variacions de Zdenka (Zdenčiny variace), tema amb variacions (1880)
• Národní tance na Moravě (1891-1893)
• Per un camí esbarzerat (Po zarostlém chodníčku) (1901-1908)
• Sonata núm. 1. X. 1905 "Zulice" (1905)
• En la boira (V mlhách) (1912)
• Vzpomínka (1928)

Obres religioses

• Zdrávas Maria (Ave Maria) per a tenor, cor, orgue i viola (1904)
• Missa glagolítica (1926)

Obres de cambra

• Quartet de corda núm. 1 Sonata a Kreutzer (1924)
• Quartet de corda núm. 2 Cartes íntimes (1928)
• Capriccio (1925), per a piano (mà esquerra) i set instruments de vent.
• Mládí (Joventut), per a sextet de vents.

Bibliografia

• Gatti, Guido Maggiorino; Basso, Alberto. La Musica: Sotto la direzione di Guido M. Gatti. Unione tipografico-editrice torinese, 1966. 
• Beckerman, Michael Brim. Janáček as Theorist. Pendragon Press, 1994. ISBN 978-0-945193-03-6. 
• Beckerman, Michael. Janácek and His World. Princeton University Press, 2011. ISBN 1-4008-3209-8. 
• Černušák, Gracián (ed.); Štědroň, Bohumír; Nováček, Zdenko (ed.). Československý hudební slovník I. (A-L) (en txec). Prague: Státní hudební vydavatelství, 1963. 
• Cheek, Timothy. Jenufa: Translations and Pronunciation. Rowman & Littlefield Publishers, 2016. ISBN 978-1-4422-7519-5. 
• Cummins, George M. Janáček's Eternal Love. iUniverse, 2015. ISBN 978-1-4917-5811-3. 
• Drlíková, Eva. Leoš Janáček, Život a dílo v datech a obrazech / Chronology of his life and work (en txec i anglès). Brno: Opus Musicum, 2004. ISBN 80-903211-1-9. 
• Gelli, Piero; Poletti, Filippo. Dizionario dell'opera. Baldini Castoldi Dalai, 2007. ISBN 978-88-6073-184-5. 
• Horsbrugh, Ian. Leoš Janáček, the Field that Prospered. David & Charles, 1981. ISBN 9780684174433. 
• Kovačovská, Petra. Universitat Masaryk de Brno. Opera Osud Leoše Janáčka Fragmenty románové ze života (en txec), 2017. 
• Martín Bermúdez, Santiago. El siglo de Jenůfa. Las óperas que cambiaron todo [1900 - 1950] (en castellà). Ediciones Cumbres, 2015. ISBN 978-84-943713-9-4. 
• Firkušný, Leoš. Janáčkův život (en txec), 2005. 
• Sehnal, Jiří; Vysloužil, Jiří. Dějiny hudby na Moravě. Vlastivěda moravská (en txec). Brno: Muzejní a vlastivědná společnost, 2001. ISBN 80-7275-021-6. 
• Štědroň, Bohumír. Janáček ve vzpomínkách a dopisech (en txec). Prague: Topičova edice, 1955. 
• Tyrrell, John. Janáček’s Operas: A Documentary Account. Princeton University Press, 2014. ISBN 9781400863013. 
• Tyrrell, John. Janacek: Years of a Life Volume 1 (1854-1914): The Lonely Blackbird. Faber & Faber, 2011. ISBN 978-0-571-26113-0. 
• Vainiomäki, Tiina. The Musical Realism of Leoš Janáček. From Speech Melodies to a Theory of Composition. University of Helsinki, 2012. 
• Vogel, Jaroslav. Leoš Janáček. A biography. Londres: Orbis Publishing, 1981. ISBN 0 85613 045 1. 
• Zemanová, Mirka. Janacek: A Composer's Life. UPNE, 2002. ISBN 978-1-55553-549-0. 

Bibliografia no consultada

• Smetana, Robert. Vyprávění o Leoši Janáčkovi (en txec), 1948. 
• Vašek, Adolf. Po stopách Leoše Janáčka (en txec). Brno: Brněnské knižní nakladatelství, 1930. 

Enllaços externs

A Wikimedia Commons hi ha contingut multimèdia relatiu a: Leoš Janáček

• (anglès) (francès) (alemany) Pàgina oficial
• (alemany) Pàgina dedicada a Janáček editada per Dr. Jakob Knaus
• (anglès) IMSLP - International Music Score Library Project's Janáček page.
• (anglès) Informació sobre ús de la música de Janáček en el cine