El destí

De Viquipèdia
Dreceres ràpides: navegació, cerca
Infotaula de composicióEl destí
Leos Janacek signature.svg
Títol original Osud
Forma musical òpera
Compositor Leóš Janáček
Llibretista Leóš Janáček i Fedora Bartošová
Llengua original txec
Composició 8 de desembre de 1903 - 12 juny 1905 (primera versió), 26 juliol 1906 (versió de 1906), 19 novembre 1907 (versió de 1907)[1]
Actes Tres
Catalogació JW I/5
Durada 1h 18'
Personatges i creadors
  • Míla Valková (soprano) - Jindra Pokorná
  • Živný, un compositor, (tenor) - Jaroslav Ulrych
  • Mare de Míla (soprano)
  • Dr. Suda (tenor)
  • Dama 1ª (soprano)
  • Dama 2ª (soprano)
  • Vella dama eslovaca (soprano)
  • Muller de l'alcalde (soprano)
  • Muller del conseller (soprano)
  • Lhotský, un pintor (baríton)
  • Konečký (baríton)
  • Senyoreta Stuhlá, una mestra (mezzosoprano)
  • Senyoreta Pacovská (soprano)
  • Dos hostes (baix i baríton)
  • Cambrer (tenor)
  • Un enginyer (tenor)
  • Una vídua jove (soprano)
  • Un estudiant (tenor)
  • Fanča (soprano)
  • Doubek (Acte 2: infant; Acte 3: tenor)
  • Hrázda (tenor)
  • Verva (baríton)
  • Součková (soprano)
  • Košinká (soprano)
Estrena
Data 25 d'octubre de 1958
Escenari Teatre Mahen de Brno
Director František Jílek
Modifica dades a Wikidata

El destí, JW I/5 (en txec: Osud), és una òpera en tres actes de Leóš Janáček sobre un llibret en txec del mateix compositor i de Fedora Bartošová. Janáček va iniciar la composició l'any 1903 i la va concloure l'any 1907. Junt amb la seva darrera òpera, De la casa dels morts, va ser l'única no representada en vida del compositor. Es va poder escoltar per primera vegada l'any 1934 a la Ràdio de Brno, i no va ser estrenada sobre un escenari fins a l'any 1958 al Teatre Mahen de Brno, dirigida per František Jílek.

Osud és una òpera inspirada en fets reals, en la relació que van mantenir el compositor Ludvík Čelanský[2] i Kamila Urválková, de la qual va néixer un fill. La mare d'ella va fer el possible per destruir aquesta relació i per aconseguir el matrimoni de la seva filla amb un altre home, però l'embaràs i posterior naixement van frustrar els seus plans. Janáček va escriure una òpera autobiogràfica en la qual l'amant quedava mal parat, fet que el va empènyer a compondre aquesta òpera en defensa de l'honor de la jove.[3]

Origen i context[modifica | modifica el codi]

Després de compondre una de les seves millors i més populars òperes, Jenůfa, Janáček va començar a buscar un nou tema per la següent òpera. Els plans es van desenvolupar en un moment en què estava deprimit i submergit en la profunda crisi vital que va patir entre els 40 i els 50 anys d'edat, en la que per descomptat van influir la mort de la seva filla Olga, a l'edat de 21 anys el 26 febrer de 1903, i els seus problemes conjugals en un matrimoni que mai va ser feliç. Janáček havia triat la novel·la Sonata angelical (Andělská Sonata) de Josef Merhaut com a base per al llibret i fins i tot va fer una excursió als llocs relacionats amb la novel·la i va anotar les característiques de les melodies de veu locals. No obstant això no va procedir a començar-ne la composició.[4]

Vista de Luhačovice, l'època en què el freqüentava Janáček

Poc abans d'iniciar la composició de El destí, Janáček s'havia mostrat molt impressionat amb dues òperes que havia tingut ocasió d'escoltar a Praga: La Bohème de Giacomo Puccini i Louise de Gustave Charpentier (21 de maig de 1903). De la primera va lloar el ràpid i fàcil estil conversacional i de la segona el seu realisme descriptiu de la vida als barris populars parisencs. De Louise' li va cridar l'atenció el fet que contingués cançonetes del carrer, les acolorides representacions de les escenes, i també perquè Charpentier havia escrit ell mateix el llibret i havia anomenat a la seva òpera «novel·la musical».[4]

Sens dubte, Janáček també coneixia Tosca. La influència general de les òperes italianes del verisme en Janáček –en particular, la seva violència descarada– ha estat ben documentada. No obstant això, hi ha alguna evidència que l'òpera de Puccini sobre el cantant gelós va exercir una influència més directa en el moment de començar a treballar en la composició d'Osud ja que va assistir a la seva primera producció txeca al Teatre Nacional de Praga el 26 de novembre de 1903.[5]

Kamila Urválková, el relat de la seva vida que va fer al compositor va inspirar aquesta òpera

Per a recuperar-se dels mal moments passats, el compositor va decidir passar tres setmanes del mes d'agost a la ciutat balneari de Luhačovice (que es convertiria en el complex de vacances favorit de Janáček fins a la seva mort), freqüentada per l'alta societat txeca i que, finalment, va oferir un entorn concret per a la nova òpera. Al balneari va conèixer una dona jove de Praga, Kamila Urválková, muller de l'administrador forestal dels boscos txecs (catorze anys més tard també hi coneixeria l'últim gran amor de la seva vida Kamila Stösslová[6]). Aquesta, en assabentar-se que Janáček era compositor li va explicar que ella ja havia estat inspiradora d'una òpera, Kamila del compositor i director d'orquestra Ludvík Čelanský, estrenada a Praga l'any 1897. No obstant això, li va confessar que el retrat que Čelanský, antic amant seu, havia fet d'ella no era fidel amb la seva personalitat, perquè l'havia descrit com una dona irresponsable i flirtejadora. Kamila va convèncer Janáček perquè compongués una nova òpera inspirada en ella, on es fes palesa la seva veritable personalitat, i que servís com a acte de desgreuge.[4]

L'home madur i l'artista consumat que era Janáček va quedar fascinat per la bellesa i joventut de Kamila Urválková, que clarament va inspirar aquesta òpera, encara que sempre va considerar sota un prisma d'escepticisme i amargor les possibilitats de contraure matrimoni amb ella, fet que s'adverteix en el segon acte.[6] A la tardor de 1903, Urválková i Janáček van començar una correspondència bastant intensa, que va ser acabada per desig de l'espòs de Urválková al començament de la primavera de 1904. Els últims records de Janáček a Urválková van ser enviats des de Varsòvia (20 d'abril de 1904), on estava negociant la direcció del conservatori.[4]

Janáček va començar a treballar en El destí després del 9 d'octubre de 1903, quan ja havia enviat Jenůfa al Teatre Nacional de Brno. D'acord amb una carta enviada aquest dia a Kamila Urválková, Janáček estava buscant un llibretista que escrivís un text «modern, ple de vida i elegant». Janáček va esbossar la trama en una prosa senzilla, i el novembre de 1903 va enviar el text a Fedora Bartošová, una jove escriptora i mestra d'escola de 20 anys, que havia estat amiga de la seva filla Olga, perquè el convertís en un llibret en vers de caràcter puixkinesc, com el que s'utilitza a Eugeni Oneguin.[7] No es pot dir que Janáček no tinguera qualitats com a llibretista; en realitat molts llibrets de les seves obres són de la seva mà i va ser capaç de convertir en òpera temes en principi tan poc adequats com un còmic d'animals (La guineueta astuta) o les penalitats d'uns presoners a Sibèria (De la casa dels morts). Malgrat tot, potser degut a un lapse d'inspiració o a la inexperiència de la seva col·laboradora, el llibret ha estat titllat d'«ingenu i maldestre».[8] En realitat el llibret va patir moltes transformacions arran d'una profunda revisió de l'òpera l'any 1906, fins i tot amb l'eliminació de personatges i amb la reescriptura total del segon acte.

El destí neix de la seva relació amb Kamila Urválková que s'havia sentit mal retratada en una altra òpera de Čelanský. Per això es parla que és semiautobiogràfica. Seria fàcil identificar Živný, l'heroi de l'òpera, amb Janáček.[9] Però l'elaboració de la peça s'allunya tant de la vida de l'autor com de la inicial intenció de reivindicar a Kamila. En realitat Janáček reflexiona aquí sobre la creació musical (el protagonista és compositor) i sobre la difícil paternitat humana així com sobre la resta de relacions afectives i familiars. Tot això amb una modernitat psicològica i d'idees que van fer que l'òpera fos rebutjada per tots els teatres però que, a canvi, es reflecteix en una música personalíssima, que no s'assembla a res, i on una gelada passió recorre la torturada peripècia.[10] El destí és en realitat una òpera sobre un compositor d'òpera, que està component una òpera sobre un compositor, que ha escrit una òpera. Seguint l'exemple de Louise de Charpentier, Janáček va donar a la seva òpera el subtítol de «tres fragments novel·lescos de la vida».[4]

L'únic personatge completament desenvolupat des del punt de vista psicològic és Živný; Míla —que en realitat havia de ser la figura central del drama segons la petició de Kamila Urválková al compositor— i la seva mare, semblen mers personatges accessoris, tot i que desencadenadors, de les vicissituds de Živný. La mort de Míla i la seva mare al final del segon acte sembla incorrectament emplaçada, ja que actua com un final en fals. Això ha fet que sovint es representi l'òpera amb una transformació del discurs dramàtic en forma de flashback. En aquesta concepció l'òpera comença amb el tercer acte. En el moment en què Živný comença a narrar als seus alumnes la història, s'intercalen el primer i el segon acte, amb una pausa entre ells. L'òpera conclou amb la resta del tercer acte. D'aquesta manera, el drama aconsegueix major unitat, en fer coincidir en el temps escènic la mort dels tres personatges principals, atenyent un clímax més efectiu. En la versió flashback l'obra es redueix a dos actes: principi del tercer i primer; i segon més final del tercer.

Representacions[modifica | modifica el codi]

Břetislav Bakala, apassionat per Janáček, va dirigir la primera representació no escènica a la Ràdio de Brno

Janáček va tenir greus problemes per estrenar El destí i, de fet, no ho va aconseguir en vida. El mateix Janáček va abandonar qualsevol esperança en relació a aquesta obra després de diversos intents durant anys, sobretot després de l'estrena de Jenůfa a Praga.[11] Max Brod, amic i traductor del compositor, va valorar que aquestes dificultats procedien de la debilitat del llibret. L'obra va necessitar força temps per donar-se a conèixer. L'estrena en versió concert i fragmentada, va tenir lloc el 13 de març de 1934 a la Ràdio de Brno dirigida per Břetislav Bakala. El 18 de setembre a la mateixa ràdio es va poder sentir la versió completa.[12] La primera producció va ser en l'òpera d'aquesta ciutat, el 25 d'octubre de 1958, amb la direcció musical de František Jílek, que la gravaria vint anys després (Supraphon) amb l'estructura modificada. Un dia més tard, es dóna la primera interpretació fora de la República Txeca, a l'òpera de Stuttgart, en alemany, sota la batuta de Hans Schwieger amb un repartiment on destacaven Fritz Wunderlich i una joveníssima Anja Silja, del qual ha quedat testimoni discogràfic.[13][2]

A la Gran Bretanya va arribar en versió televisada per la BBC el 22 de gener de 1972, d'una representació que havia tingut lloc el 16 d'octubre de 1971 al Teatre de Camden de Londres. El 1983, Simon Rattle la va dirigir al Queen Elisabeth Hall.[14] El 1984 a l'English National Opera, en traducció anglesa, amb direcció de Mark Elder i producció de David Pountney. Aprofitant el muntatge, Charles Mackerras, el duria al disc per a EMI (reeditat per Chandos), amb les veus de Philip Langridge i Helen Field. Als Estats Units va haver d'esperar fins al 2002, al Bard College Festival, amb decorats de Frank Gehry. De l'original txec s'han fet dos enregistraments, a més de l'esmentat de Jílek, un de més recent de Gerd Albrecht (Orfeo).[13]

Argument[modifica | modifica el codi]

Acte I[modifica | modifica el codi]

Míla i el compositor Živný van ser amants, però la mare de Míla va posar fi a la relació, esperant un compromís matrimonial més avantatjós per a la seua filla. Però llavors, Míla ja estava embarassada i ara és una mare soltera, el que fa impossible que trobe marit. Míla i Živný es troben de nou amb ocasió d'unes vacances en una ciutat balneari. Es troben d'amagat, reviscolen el seu amor i decideixen fugir plegats. Mentrestant la mare de Míla els cerca entre la gentada i prediu un desastre.

Acte II[modifica | modifica el codi]

Quatre anys després Živný i Míla estan casats. La mare de Míla, que viu amb ells, ha començat a mostrar símptomes de debilitat mental i no deixa d'acusar el seu gendre de totes les dissorts de la seua filla. Mentre el fill de la parella, Doubek, juga, el matrimoni fulleja la inacabada òpera que Živný va començar durant llur separació. L'òpera expressa amargor envers Míla, retratant-la com una traïdora. La mare de Míla, perdent completament la raó, repeteix fragments de la música de l'òpera i després es llança pel balcó. Intentant salvar sa mare, Míla cau també pel balcó; ambdues moren.

Acte III[modifica | modifica el codi]

Onze anys després, finalment l'òpera de Živný serà representada, tot i que encara roman inacabada. El compositor assaja un cor de l'obra amb els seus estudiants, entre els quals es troba Doubek, ara un home jove. Altre estudiant, Verva, sospita que el protagonista de l'òpera és el mateix compositor. Amb la música, Živný torna a sentir l'amor envers Míla i la crueltat que ell li va mostrar. Turmentat pels remordiments, demana a Doubek que li porte un got d'aigua i immediatament cau mort. El final de l'òpera de Živný queda en mans de Déu.[15]

Anàlisi musical[modifica | modifica el codi]

Janáček a Luhačovice, on es va inspirar per compondre aquesta òpera

Osud és una obra de grans monòlegs que són diàlegs, és una obra de conversació; és una obra urbana de classes mitjanes cultes. Podria ser que Janáček es volgués allunyar de la temàtica de Jenůfa, òpera que li acceptaven a Praga. El realisme de l'obra no és el mateix de Jenůfa, molt més cru. No es tracta d'un drama rural. Potser Janáček va pensar que el Teatre Nacional de Praga dirigit per Karel Kovařovic que no va acceptar la cruesa i la brutalitat de Jenůfa, retrat del rostre menys amable de la Moràvia profunda, sí que ho faria amb Osud si oferia un retrat de les classes mitjanes il·lustrades.[11] El llibret, d'una noia de vint anys i el mateix compositor, és una mica absurd, però la música és excelsa. El destí és una òpera fallida però que conté una bellesa poderosa i forta.[16] Janáček va començar a compondre El destí després de l'eufòria d'haver acabat Jenůfa i mentre anava fent correccions a aquesta. Potser per aquest motiu s'hi observen tensions, entre el llibret i la línia de l'acompanyament orquestral amb una especial harmonia dissonant.[11]

El primer acte contempla unes característiques escèniques i dramàtiques comparables al Manon de Massenet, la Carmen de Bizet o La dama de piques de Txaikovski, amb cors infantils inclosos. Però després ve l'acte de la crisi, de la paranoia, del drama, i el codi dramàtic i escènic canvia completament. Janáček planteja, doncs, dos estats irreductibles en una mateixa peça operística. Per això va sorgir la xocant solució dels flashback esmentats.[17]

Tot i no ser una òpera massa representada, la música de El destí posseeix valors evidents. Segons Shawe-Taylor[8] a El destí es troba la connexió estilística entre l'estil expansiu de Jenůfa i les maneres més lleugeres i esquives de Les excursions del Sr. Brouček i Kàtia Kabànova. En el primer acte, Janáček soluciona amb mestria el contrast entre l'atmosfera alegre i despreocupada dels hostes del balneari i el drama personal i íntim dels protagonistes. El punt culminant d'aquest acte és l'encontre entre els dos amants, Míla i Živný, que segons John Tyrrell[18] «demostra un fervent estil líric vocal rarament aconseguit en les obres de maduresa del compositor». En els actes segon i tercer els moments més importants pertanyen al personatge de Živný, sobretot el seu monòleg del tercer acte.

Les dues primeres òperes de Janáček, Jenůfa i El destí, tenen convergències estilístiques amb el verisme. Com a oponent a la idea musical de Wagner, la concepció de l'òpera de Janáček està generalment relacionada amb el verisme italià i francès, tot i no compartir les seves característiques melòdiques. El destí pot considerar-se com a verista en el seu esperit, malgrat la seva atmosfera urbana modernista. Amb el principi de la melodia de la parla, la diferència entre Janáček i el verisme no només és en la veu, sinó també en el nivell orquestral. Musicalment Janáček va construir la seva expressió operística de forma totalment independent, sense influències veristes. El seu estil d'òpera, en el seu conjunt, creix a partir de la tradició nacional txeca i no del verisme.[4]

Amb El destí, Janáček abandona el popular per endinsar-se en unes sendes de modernitat que en aquest cas aprofundeixen en un psicologisme freudià i en una estètica que pot fins i tot preludiar un cert surrealisme. Que el camí nou no era fàcil ho mostra que el compositor no pogués veure estrenada l'obra.[10] Una de les principals dificultats de El destí és per als cantants, especialment per al tenor que interpreta el paper de Zivny i en el qual descansa tota la representació. És un paper molt dur, perquè obliga el cantant a utilitzar tots els registres i perquè l'orquestra de Janáček no és precisament una orquestra lleu.[19]

Enregistraments[modifica | modifica el codi]

Referències[modifica | modifica el codi]

  1. Němcová, 1997, p. 40.
  2. 2,0 2,1 «Dades de l'obra» (en alemany). Leoš Janáček Gesellschaft. [Consulta: 18 desembre 2016].
  3. «Robert Wilson dirigeix al Teatro Real de Madrid l'òpera 'Osud' (El destí), de Leos Janácek». Vilaweb. [Consulta: 30 maig 2016].
  4. 4,0 4,1 4,2 4,3 4,4 4,5 Vainiomäki, Tiina. «The Musical Realism of Leoš Janáček» (en anglès). University of Helsinki. [Consulta: 30 maig 2016].
  5. Sheppard, Jennifer Rhiannon. «Reproducing Opera: Emergent Meanings in Janacek on Stage» (en anglès). UC Berkeley, 2010. [Consulta: 19 desembre 2016].
  6. 6,0 6,1 Batta, 1999, p. 247.
  7. Chisholm, 2014, p. 360.
  8. 8,0 8,1 Desmond Shawe-Taylor. The Operas of Leóš Janáček. Proceedings of the Royal Musical Association, 85th Sess. (1958-1959), pp. 46-64
  9. Chisholm, 2014, p. 362.
  10. 10,0 10,1 Marco, Tomás. «Janácek y la modernidad» (en castellà). Scherzo, 2004. [Consulta: 31 maig 2016].
  11. 11,0 11,1 11,2 Martín Bermúdez, 2015, p. 349.
  12. Němcová, 1997, p. 21.
  13. 13,0 13,1 Iberni, Luís G. «El Janacek más desconocido» (en castellà). El Cultural. [Consulta: 31 maig 2016].
  14. Němcová, 1997, p. 22.
  15. Batta, 1999, p. 246.
  16. Martín Bermúdez, 2015, p. 348.
  17. Martín Bermúdez, 2015, p. 350.
  18. John Tyrrell. Janáček's Fate. The musical Times, Vol. 113, No. 1547. (Jan., 1972), pp. 34-37.
  19. «El Real estrena hoy la ópera checa 'Osud' en la versión del estadounidense Robert Wilson» (en castellà). El Mundo. [Consulta: 31 maig 2016].
  20. Tyrrell, John, Review of recording of Osud (Fate) (1981). The Musical Times, 122 (1663): p. 608
  21. McKee, David «Osud. Leoš Janáček». The Opera Quarterly, vol. 9, 2, 1992, pàg. 156–159. DOI: 10.1093/oq/9.2.156 [Consulta: 1 gener 2008].

Bibliografia[modifica | modifica el codi]

Vegeu també[modifica | modifica el codi]