El destí

De Viquipèdia
Dreceres ràpides: navegació, cerca
El destí
Títol original Osud
Compositor Leóš Janáček
Llibretista Leóš Janáček i Fedora Bartošová
Llengua original txec
Època composició 8 de desembre de 1903 - 12 juny 1905 (primera versió), 26 juliol 1906 (versió de 1906), 19 novembre 1907 (versió de 1907)[1]
Actes Tres
Durada 1h 18'
Estrena absoluta
Data estrena 25 d'octubre de 1958
Escenari Teatre Mahen de Brno
Director František Jílek
Personatges i creadors
  • Míla Valková (soprano) - Jindra Pokorná
  • Živný, un compositor, (tenor) - Jaroslav Ulrych
  • Mare de Míla (soprano)
  • Dr. Suda (tenor)
  • Dama 1ª (soprano)
  • Dama 2ª (soprano)
  • Vella dama eslovaca (soprano)
  • Muller de l'alcalde (soprano)
  • Muller del conseller (soprano)
  • Lhotský, un pintor (baríton)
  • Konečký (baríton)
  • Senyoreta Stuhlá, una mestra (mezzosoprano)
  • Senyoreta Pacovská (soprano)
  • Dos hostes (baix i baríton)
  • Cambrer (tenor)
  • Un enginyer (tenor)
  • Una vídua jove (soprano)
  • Un estudiant (tenor)
  • Fanča (soprano)
  • Doubek (Acte 2: infant; Acte 3: tenor)
  • Hrázda (tenor)
  • Verva (baríton)
  • Součková (soprano)
  • Košinká (soprano)
Modifica dades a Wikidata

El destí (en txec: Osud) és una òpera en tres actes de Leóš Janáček sobre llibret en txec del mateix compositor i Fedora Bartošová. Janáček va iniciar la composició d'aquesta òpera l'any 1903 i la va concloure l'any 1907. Junt amb la seua darrera òpera, De la casa dels morts, va ser l'única no representada en vida del compositor. Va ser escoltada per primera vegada l'any 1934 a la Ràdio de Brno, i va ser estrenada sobre l'escenari l'any 1958 al Teatre Mahen de Brno, dirigida per František Jílek.

Osud és una òpera inspirada en la relació que van mantenir un compositor i una jove, de la qual va néixer un fill. La mare d'ella va fer el possible per destruir aquesta relació i aconseguir matrimoni per a la seva filla amb un altre home, però l'embaràs i posterior naixement va frustrar els seus plans. Janáček va escriure una òpera autobiogràfica, en la qual l'amant quedava en mal lloc, cosa que va provocar que compongués aquesta òpera en defensa de l'honor de la jove.[2]

Origen i context[modifica | modifica el codi]

Després de compondre una de les seves millors i més populars òperes, Jenůfa, Janáček va començar a buscar un nou tema per la següent òpera. Els plans es van desenvolupar en un moment en què estava deprimit i submergit en la profunda crisi vital que va patir entre els 40 i els 50 anys d'edat, en la que per descomptat van influir la mort de la seua filla Olga, a l'edat de 21 anys el 26 febrer de 1903, i els seus problemes conjugals en un matrimoni que mai va ser feliç. Janáček havia triat la novel·la Sonata angelical (Andělská Sonata) de Josef Merhaut com a base per al llibret i fins i tot va fer una excursió als llocs relacionats amb la novel·la i va anotar les característiques de les melodies de veu locals. No obstant això no va procedir a començar-ne la composició. Poc abans d'aquesta excursió, el 21 de maig de 1903, Janáček va sentir la nova òpera Louise de Gustave Charpentier al Teatre Nacional de Praga. Li va cridar l'atenció el fet que contingués cançonetes del carrer, les acolorides representacions de les escenes, i també perquè Charpentier havia escrit ell mateix el llibret i havia anomenat a la seva òpera «novel·la musical».[3]

Per a recuperar-se, el compositor va decidir passar tres setmanes del mes d'agost a la ciutat balneari de Luhačovice (que es convertiria el complex de vacances favorit de Janáček fins a la seva mort), freqüentada per l'alta societat txeca i que, finalment, va oferir un entorn concret per a la nova òpera. Al balneari va conèixer una dona jove de Praga, Kamila Urválková, muller de l'administrador forestal dels boscos txecs. Aquesta, en assabentar-se que Janáček era compositor li va contar que ella ja havia estat inspiradora d'una òpera, Kamila del compositor i director d'orquestra Vitězslav Čelanský, estrenada a Praga l'any 1897. No obstant això, li va confessar que el retrat que Čelanský, antic amant seu, havia fet d'ella no era fidel amb la seua personalitat, perquè l'havia descrit com una dona irresponsable i flirtejadora. Kamila va convèncer Janáček perquè compongués una nova òpera inspirada en ella, on es fes palesa la seva veritable personalitat, i que servira com a acte de desgreuge.[3]

A la tardor de 1903 Urválková i Janáček van començar una correspondència bastant intensa, que va ser acabada per desig de l'espòs de Urválková al començament de la primavera de 1904. Els últims records de Janáček a Urválková van ser enviats des de Varsòvia (20 d'abril de 1904), on estava negociant la direcció del conservatori.[3]

Janáček va començar a treballar en El destí després del 9 d'octubre de 1903, quan ja havia enviat Jenůfa al Teatre Nacional de Brno. D'acord amb una carta enviada aquest dia a Kamila Urválková, Janáček estava buscant un llibretista que escrivís un text "modern, ple de vida i elegant". Janáček va esbossar la trama en una prosa senzilla, i el novembre de 1903 va enviar el text a Fedora Bartošová, una jove escriptora i mestra d'escola de 20 anys, que havia estat amiga de la seva filla Olga, perquè el convertís en un llibret en vers «de caràcter puixkinesc, com el que s'utilitza a Oneguin». No es pot dir que Janáček no tinguera qualitats com a llibretista; en realitat molts llibrets de les seues obres són de la seua mà i va ser capaç de convertir en òpera temes en principi tan poc adequats com un còmic d'animals (La raboseta astuta) o les penalitats d'uns presoners a Sibèria (De la casa dels morts). Malgrat tot, potser degut a un lapse d'inspiració o a la inexperiència de la seva col·laboradora, el llibret ha estat titllat d'«ingenu i maldestre».[4] En realitat el llibret va patir moltes transformacions arran d'una profunda revisió de l'òpera l'any 1906, fins i tot amb l'eliminació de personatges i amb la reescriptura total del segon acte.

El destí neix de la seva relació amb Kamila Urválková que s'havia sentit mal retratada en una altra òpera de Čelanský. Per això es parla que és semiautobiogràfica. Però l'elaboració de la peça s'allunya tant de la vida de l'autor com de la inicial intenció de reivindicar a Kamila. En realitat Janáček, que és de nou l'autor de llibret, reflexiona aquí sobre la creació musical (el protagonista és compositor) i sobre la difícil paternitat humana així com sobre la resta de relacions afectives i familiars. Tot això amb una modernitat psicològica i d'idees que van fer que l'òpera fos rebutjada per tots els teatres però que, a canvi, es reflecteix en una música personalíssima, que no s'assembla a res, i on una gelada passió recorre la torturada peripècia.[5] El destí és en realitat una òpera sobre un compositor d'òpera, que està component una òpera sobre un compositor, que ha escrit una òpera. Seguint l'exemple de Louise de Charpentier, Janáček va donar a la seva òpera el subtítol de «tres fragments novel·lescos de la vida».[3]

L'únic personatge completament desenvolupat des del punt de vista psicològic és Živný; Míla —que en realitat havia de ser la figura central del drama segons la petició de Kamila Urválková al compositor—i sa mare, semblen mers personatges accessoris, tot i que desencadenadors, de les vicissituds de Živný. La mort de Míla i sa mare a final del segon acte sembla incorrectament emplaçada, ja que actua com un final en fals. Això ha fet que sovint es represente l'òpera amb una transformació del discurs dramàtic en forma de flashback. En aquesta concepció l'òpera comença amb el tercer acte. En el moment en què Živný comença a narrar als seus alumnes la història, s'intercalen el primer i el segon acte, amb una pausa entre ells. L'òpera conclou amb la resta del tercer acte. D'aquesta manera, el drama aconsegueix major unitat, en fer coincidir en el temps escènic la mort dels tres personatges principals, atenyent un clímax més efectiu. En la versió flashback l'obra es redueix a dos actes: principi del tercer i primer; i segon més final del tercer.

Poc abans d'iniciar la composició de El destí, Janáček s'havia mostrat molt impressionat amb dues òperes que havia tingut ocasió d'escoltar a Praga: La Bohème de Giacomo Puccini i Louise de Gustave Charpentier. De la primera va lloar el ràpid i fàcil estil conversacional i de la segona el seu realisme descriptiu de la vida als barris populars parisencs.

Representacions[modifica | modifica el codi]

Janáček va tenir greus problemes per estrenar El destí i, de fet, no ho va aconseguir en vida. Max Brod, amic i traductor del compositor, valorava que aquestes dificultats procedien de la debilitat del llibret. L'obra va necessitar força temps per donar-se a conèixer. L'estrena en versió concert i fragmentada, va tenir lloc el 13 de març de 1934 a la Ràdio de Brno dirigida per Břetislav Bakala. El 18 de setembre a la mateixa ràdio es va poder sentir la versió completa.[6] La primera producció va ser en l'òpera d'aquesta ciutat, el 25 d'octubre de 1958, amb direcció musical de František Jílek, que la gravaria vint anys després (Supraphon) amb l'estructura modificada. Un dia més tard, es dóna la primera interpretació fora de la República Txeca, a l'òpera de Stuttgart, en alemany, sota la batuta de Hans Schwieger amb un repartiment on destacaven Fritz Wunderlich i una joveníssima Anja Silja, del qual ha quedat testimoni discogràfic.[7]

A la Gran Bretanya va arribar en versió televisada per la BBC el 22 de gener de 1972, d'una representació que havia tingut lloc el 16 d'octubre de 1971 al Teatre de Camden de Londres. El 1983, Simon Rattle la va dirigir al Queen Elisabeth Hall.[8] El 1984 a l'English National Opera, en traducció anglesa, amb direcció de Mark Elder i producció de David Pountney. Aprofitant el muntatge, Charles Mackerras, el duria al disc per a EMI (reeditat per Chandos), amb les veus de Philip Langridge i Helen Field. Als Estats Units va haver d'esperar fins al 2002, al Bard College Festival, amb decorats de Frank Gehry. De l'original txec s'han fet dos registres, a més de l'esmentat de Jílek, un de més recent de Gerd Albrecht (Orfeo).[7]

Argument[modifica | modifica el codi]

Acte I[modifica | modifica el codi]

Míla i el compositor Živný van ser amants, però la mare de Míla va posar fi a la relació, esperant un compromís matrimonial més avantatjós per a la seua filla. Però llavors, Míla ja estava embarassada i ara és una mare soltera, el que fa impossible que trobe marit. Míla i Živný es troben de nou amb ocasió d'unes vacances en una ciutat balneari. Es troben d'amagat, reviscolen el seu amor i decideixen fugir plegats. Mentrestant la mare de Míla els cerca entre la gentada i prediu un desastre.

Acte II[modifica | modifica el codi]

Quatre anys després Živný i Míla estan casats. La mare de Míla, que viu amb ells, ha començat a mostrar símptomes de debilitat mental i no deixa d'acusar el seu gendre de totes les dissorts de la seua filla. Mentre el fill de la parella, Doubek, juga, el matrimoni fulleja la inacabada òpera que Živný va començar durant llur separació. L'òpera expressa amargor envers Míla, retratant-la com una traïdora. La mare de Míla, perdent completament la raó, repeteix fragments de la música de l'òpera i després es llança pel balcó. Intentant salvar sa mare, Míla cau també pel balcó; ambdues moren.

Acte III[modifica | modifica el codi]

Onze anys després, finalment l'òpera de Živný serà representada, tot i que encara roman inacabada. El compositor assaja un cor de l'obra amb els seus estudiants, entre els quals es troba Doubek, ara un home jove. Altre estudiant, Verva, sospita que el protagonista de l'òpera és el mateix compositor. Amb la música, Živný torna a sentir l'amor envers Míla i la crueltat que ell li va mostrar. Turmentat pels remordiments, demana a Doubek que li porte un got d'aigua i immediatament cau mort. El final de l'òpera de Živný queda en mans de Déu.

Anàlisi musical[modifica | modifica el codi]

Tot i no ser una òpera massa representada, la música de El destí posseeix valors evidents. Segons Shawe-Taylor[4] a El destí es troba la connexió estilística entre l'expansiu estil de Jenůfa i les maneres més lleugeres i esquives de Les excursions del Sr. Brouček i Kàtia Kabànova. En el primer acte, Janáček soluciona amb mestria el contrast entre l'atmosfera alegre i despreocupada dels hostes del balneari i el drama personal i íntim dels protagonistes. El punt culminant d'aquest acte és l'encontre entre els dos amants, Míla i Živný, que segons John Tyrrell[9] «demostra un fervent estil líric vocal rarament aconseguit en les obres de maduresa del compositor». En els actes segon i tercer els moments més importants pertanyen al personatge de Živný, sobretot el seu monòleg del tercer acte.

Les dues primeres òperes de Janáček, Jenůfa i El destí, tenen convergències estilístiques amb el verisme. Com a oponent a la idea musical de Wagner, la concepció de l'òpera de Janáček està generalment relacionada amb el verisme italià i francès, tot i no compartir les seves característiques melòdiques. El destí pot considerar-se com a verista en el seu esperit, malgrat la seva atmosfera urbana modernista. Amb el principi de la melodia de la parla la diferència entre Janáček i el verisme no només és en la seva veu, sinó també en el nivell orquestral. Musicalment Janáček va haver de reconstruir la seva expressió operística de forma totalment independent, sense influències veristes. El seu estil d'òpera, en el seu conjunt, creix a partir de la tradició nacional txeca i no del verisme.[3]

Amb El destí, Janáček abandona el popular per endinsar-se en unes sendes de modernitat que en aquest cas aprofundeixen en un psicologisme freudià i en una estètica que pot fins i tot preludiar un cert surrealisme. Que el camí nou no era fàcil ho mostra que el compositor no pogués veure estrenada l'obra.[5] Una de les principals dificultats de El destí és per als cantants, especialment per al tenor que interpreta el paper de Zivny i en el qual descansa tota la representació. És un paper molt dur, perquè obliga el cantant a utilitzar tots els seus registres i perquè l'orquestra de Janacek no és precisament una orquestra lleu.[10]

Referències[modifica | modifica el codi]

  1. Němcová, 1997, p. 40.
  2. «Robert Wilson dirigeix al Teatro Real de Madrid l'òpera 'Osud' (El destí), de Leos Janácek». Vilaweb. [Consulta: 30 maig 2016].
  3. 3,0 3,1 3,2 3,3 3,4 Vainiomäki, Tiina. «The Musical Realism of Leoš Janáček» (en anglès). University of Helsinki. [Consulta: 30 maig 2016].
  4. 4,0 4,1 Desmond Shawe-Taylor. The Operas of Leóš Janáček. Proceedings of the Royal Musical Association, 85th Sess. (1958-1959), pp. 46-64
  5. 5,0 5,1 Marco, Tomás. «Janácek y la modernidad» (en castellà). Scherzo, 2004. [Consulta: 31 maig 2016].
  6. Němcová, 1997, p. 21.
  7. 7,0 7,1 Iberni, Luís G. «El Janacek más desconocido» (en castellà). El Cultural. [Consulta: 31 maig 2016].
  8. Němcová, 1997, p. 22.
  9. John Tyrrell. Janáček's Fate. The musical Times, Vol. 113, No. 1547. (Jan., 1972), pp. 34-37.
  10. «El Real estrena hoy la ópera checa 'Osud' en la versión del estadounidense Robert Wilson» (en castellà). El Mundo. [Consulta: 31 maig 2016].

Bibliografia[modifica | modifica el codi]