Vés al contingut

Osud

De la Viquipèdia, l'enciclopèdia lliure
(S'ha redirigit des de: El destí)
Infotaula obra musicalOsud

Leoš Janáček Modifica el valor a Wikidata
Forma musicalòpera Modifica el valor a Wikidata
CompositorLeoš Janáček Modifica el valor a Wikidata
LlibretistaLeoš Janáček
Fedora Bartošová Modifica el valor a Wikidata
Llenguatxec Modifica el valor a Wikidata
Creació8 desembre 1903 ↔ 12 juny 1905
26 juliol 1906 ↔ 19 novembre 1907
Parts3 actes Modifica el valor a Wikidata
CatalogacióJW I/5 Modifica el valor a Wikidata
Durada80 minuts Modifica el valor a Wikidata
Personatges
  • Míla Valková (soprano) - Jindra Pokorná
  • Živný, un compositor, (tenor) - Jaroslav Ulrych
  • Mare de Míla (soprano)
  • Dr. Suda (tenor)
  • Dama 1ª (soprano)
  • Dama 2ª (soprano)
  • Vella dama eslovaca (soprano)
  • Muller de l'alcalde (soprano)
  • Muller del conseller (soprano)
  • Lhotský, un pintor (baríton)
  • Konečký (baríton)
  • Senyoreta Stuhlá, una mestra (mezzosoprano)
  • Senyoreta Pacovská (soprano)
  • Dos hostes (baix i baríton)
  • Cambrer (tenor)
  • Un enginyer (tenor)
  • Una vídua jove (soprano)
  • Un estudiant (tenor)
  • Fanča (soprano)
  • Doubek (Acte 2: infant; Acte 3: tenor)
  • Hrázda (tenor)
  • Verva (baríton)
  • Součková (soprano)
  • Košinká (soprano)
Estrena
Estrena25 octubre 1958 Modifica el valor a Wikidata
EscenariTeatre Mahen, Brno-město
Director musicalFrantišek Jílek

Osud, JW I/5 (en català El destí), és una òpera en tres actes de Leoš Janáček sobre un llibret en txec del mateix compositor i de Fedora Bartošová. Janáček va iniciar la composició l'any 1903 i la va concloure l'any 1907. És la quarta òpera del compositor i juntament amb la seva darrera, De la casa dels morts, va ser l'única no representada en vida del compositor. Es va poder escoltar per primera vegada l'any 1934 a la Ràdio de Brno, i no va ser estrenada sobre un escenari fins a l'any 1958 al Teatre Mahen de Brno, dirigida per František Jílek.

Origen i context

[modifica]

Després de l’èxit de Jenůfa, Janáček inicià la recerca d’un nou tema operístic en un període marcat per la depressió i la crisi personal que patí entre els 40 i els 50 anys, agreujada per la mort de la seva filla Olga, de 21 anys, el 26 de febrer de 1903, i per les tensions d’un matrimoni infeliç. Inicialment, Janáček va seleccionar la novel·la Sonata angelical (Andělská Sonata) de Josef Merhaut com a font per al llibret i arribà fins i tot a visitar els llocs esmentats en el relat, prenent notes sobre les melodies locals. Malgrat aquesta preparació, mai no inicià la composició de l’òpera basada en aquesta obra.[1]

Vista de Luhačovice, en l'època en què el freqüentava Janáček

Abans d’emprendre la composició d'Osud, Janáček es va mostrar profundament impressionat per dues òperes que va escoltar a Praga el 21 de maig de 1903: La Bohème de Giacomo Puccini i Louise de Gustave Charpentier. De la primera va valorar especialment l’estil conversacional àgil i natural, mentre que de la segona li va cridar l’atenció el realisme en la representació de la vida als barris populars parisencs. També li interessaren els elements més populars de Louise, com les cançons de carrer, les escenes plenes de color i la concepció global de Charpentier, que havia escrit ell mateix el llibret i definia la seva òpera com una «novel·la musical». [1]

Sens dubte, Janáček també estava familiaritzat amb Tosca. La influència general de les òperes italianes del verisme en la seva obra —especialment pel seu caràcter dramàticament intens i violent— ha estat àmpliament reconeguda. No obstant això, existeixen indicis que l’òpera de Puccini va tenir un impacte més directe en l’inici del treball sobre Osud, ja que Janáček va assistir a la primera producció txeca de Tosca al Teatre Nacional de Praga el 26 de novembre de 1903.[2]

Kamila Urválková, el relat de la seva vida que va fer al compositor va inspirar aquesta òpera

Per recuperar-se dels difícils moments personals, Janáček va passar tres setmanes del mes d’agost a la ciutat balneari de Luhačovice, que es convertiria en el seu lloc de vacances preferit fins a la seva mort. Aquest balneari, freqüentat per l’alta societat txeca, li proporcionà un entorn inspirador per a la nova òpera. Durant la seva estada, hi conegué una jove de Praga, Kamila Urválková, esposa de l’administrador forestal dels boscos txecs (catorze anys més tard també hi trobaria l’últim gran amor de la seva vida: Kamila Stösslová[3]). Després de saber que Janáček era un compositor, Kamila li explicà que havia estat protagonista d’una òpera prèvia, Kamila, de Ludvík Čelanský, estrenada a Praga el 1897, i li confessà que el retrat que Čelanský n’havia fet era inexacte, mostrant-la com a dona flirtejadora i poc responsable. Convencé Janáček perquè creés una nova òpera basada en la seva història, que reflectís la seva veritable personalitat i servís com a acte de reivindicació personal.[1][4]

Čelanský i Kamila Urválková van tenir una relació de la qual va néixer un fill. Les pressions exercides per la mare de Kamila, orientades a dissoldre la relació i a assegurar el matrimoni de la filla amb un altre home, fracassaren davant l’embaràs i el naixement del nadó. Janáček desenvolupà Osud com un projecte musical amb finalitat reivindicativa, posant l’accent en la defensa de l’honor de Kamila i reinterpretant els fets des de la seva pròpia perspectiva creativa.[5]

L’experimentat compositor i home madur que era Janáček quedà profundament impressionat per la joventut i la bellesa de Kamila Urválková, la qual exercí una clara influència en la concepció d’aquesta òpera. Tanmateix, Janáček sempre abordà la relació amb ella amb un cert escepticisme i amargor, com es reflecteix en el segon acte.[3] Durant la tardor de 1903, iniciaren una correspondència força intensa, interrompuda abruptament a inicis de la primavera de 1904 per ordre del marit d’Urválková. Els últims missatges que Janáček li envià daten del 20 d’abril de 1904, des de Varsòvia, on el compositor es trobava en gestions per a la direcció del Conservatori.[1]

Janáček inicià els treballs d'Osud després del 9 d’octubre de 1903, moment en què ja havia remès Jenůfa al Teatre Nacional de Brno. Segons una carta enviada aquell mateix dia a Kamila Urválková, el compositor cercava un llibretista capaç de crear un text «modern, ple de vida i elegant». Janáček elaborà un esbós de la trama en prosa senzilla i, el novembre de 1903, envià aquest text a Fedora Bartošová, jove escriptora i mestra de 20 anys que havia estat amiga de la seva filla Olga, amb la finalitat que el transformés en un llibret en vers d’inspiració puixkinesca, a l’estil del que es va emprar a Eugeni Oneguin.[6] Janáček posseïa habilitats notables com a llibretista: molts dels llibrets de les seves òperes són obra seva, i va ser capaç de transformar en òpera temes aparentment inapropiats, com un còmic d’animals (La guineueta astuta) o les vicissituds de presoners a Sibèria (De la casa dels morts). Malgrat això, possiblement per un moment de manca d’inspiració o per la inexperiència de la seva col·laboradora, el llibret de Osud ha estat qualificat d’«ingenu i maldestre».[7] El llibret va experimentar nombroses modificacions a conseqüència d’una revisió profunda de l’òpera el 1906, que inclogué l’eliminació de personatges i la reescriptura completa del segon acte.

Donada la seva inspiració en la relació amb Kamila Urválková, que s’havia vist mal representada en una òpera anterior de Čelanský, El destí pot considerar-se semiautobiogràfica, amb Živný, l’heroi, identificable amb Janáček.[8] No obstant això, l’obra transcendeix la simple reivindicació de Kamila i esdevé una reflexió sobre la creació musical —el protagonista és compositor—, la complexitat de la paternitat i les relacions afectives i familiars, amb una modernitat psicològica que provocà el rebuig dels teatres. Musicalment, l’òpera mostra un estil extremadament personal, inconfusible i recorregut per una passió glaçada que acompanya la peripècia dramàtica.[9] En essència, Osud es presenta com una òpera sobre un compositor que compon una òpera sobre un compositor que ha escrit una òpera. Inspirant-se en Louise de Charpentier, Janáček subtitulà l’obra com a «tres fragments novel·lescos de la vida».[1]

L’únic personatge amb una construcció psicològica plena és Živný; Míla—que segons la petició de Kamila Urválková havia de ser la protagonista central—i la seva mare actuen més com a figures accessòries, tot i que desencadenen les vicissituds de Živný. La mort de Míla i de la seva mare al final del segon acte resulta descol·locada, generant una impressió de fals final. Per superar aquest desequilibri, sovint l’òpera s’adapta mitjançant un salt enrere: l’obra comença amb el tercer acte, mentre Živný narra als seus alumnes els fets del passat, inserint el primer i segon acte amb una pausa intermediària. La narració conclou amb la resta del tercer acte, aconseguint així una major unitat dramàtica i un clímax més convincent, ja que la mort dels tres personatges principals coincideix en el temps escènic. En aquesta versió de salt enrere, l’òpera es concentra en dos actes: el principi del tercer acte i el primer, i després el segon acte més el final del tercer.

Representacions

[modifica]

Janáček va presentar l'òpera al Teatre de Brno el 1906 i al Teatre Vinohrady de Praga el 1907, però ambdós teatres van rebutjar la partitura. La partitura es va mantenir al teatre Vinohrady fins i tot després que Janáček amenacés amb demanda contra el teatre i després que el teatre de Brno fes ofertes d'una possible producció.[4]

Osud es va donar en concert a Brno els anys 1934, 1948[10] i 1954, tots dirigits per Břetislav Bakala.[11] La primera posada en escena va ser l'any 1958 a Brno, dirigida per František Jílek, com a part d'un cicle complet d'òperes al Festival Janáček de 1958, en commemoració del 30è aniversari de la mort de Janáček.[12] Tanmateix, l'estructura de la trama es va alterar de l'original per donar a la història un format de "salt enrere", on la història comença amb l'acte 3 i interpola l'acte 1 i l'acte 2 com a "salts enrere", abans de tornar per acabar l'acte 3.[4] Un dia després de l'estrena a l'escenari de Brno, a l'Òpera de Stuttgart es va produir una versió on el llibret va ser considerablement revisat (per Kurt Honolka).[10] Va ser en alemany, sota la batuta de Hans Schwieger i amb un repartiment on destacaven Fritz Wunderlich i una joveníssima Anja Silja, del qual ha quedat testimoni discogràfic.[13][14]

A la Gran Bretanya va arribar en versió televisada per la BBC el 22 de gener de 1972, d'una representació que havia tingut lloc el 16 d'octubre de 1971 al Teatre de Camden de Londres. El 1983, Simon Rattle la va dirigir al Queen Elisabeth Hall.[15] La primera posada en escena del Regne Unit va ser l'any 1984 a l'⁣English National Opera, produïda per David Pountney, en una traducció de Rodney Blumer, però amb l'estructura argumental original de Janáček intacta. La primera producció nord-americana va ser el juliol de 2003 al Bard Summerscape Festival.[16] Els estudiosos han criticat les debilitats de la trama com la raó de la negligència de l'òpera.[17]

Aprofitant el muntatge, Charles Mackerras, la duria al disc per a EMI (reeditat per Chandos), amb les veus de Philip Langridge i Helen Field. Als Estats Units va haver d'esperar fins al 2002, al Bard College Festival, amb decorats de Frank Gehry. De l'original txec se n'han fet dos enregistraments, a més de l'esmentat de Jílek, un més recent de Gerd Albrecht (Orfeo).[13]

Rols

[modifica]
Rol Tipus de veu Repartiment d'estrena,
primera posada en escena a Brno,
25 d'octubre de 1958
(Director: František Jílek)
Míla Valková soprano Jindra Pokorná
Živný, un compositor tenor Jaroslav Ulrych
La mare de Míla soprano Jarmila Palivcová
Dr. Suda tenor
Primera Dama soprano
Segona Dama soprano
vella eslovaca soprano
Esposa del regidor soprano
Lhotský, un pintor baríton
Konečný baríton
Senyoreta Stuhlá, mestra mezzosoprano
Senyoreta Pacovská soprano

Argument

[modifica]

Acte I

[modifica]

L’acció s’inicia al balneari de Luhačovice, on el poètic Dr. Suda comparteix moments amb els amics Konečný, Lhotský i la jove Míla. L’arribada d’un nou hoste, el compositor Živný, genera sorpresa quan es descobreix que coneix personalment Míla.

Tothom se’n va, deixant només Živný i Míla. La seva relació passada havia estat truncada per la mare de Míla, que cercava un matrimoni més avantatjós, considerant que la carrera d’un compositor no oferia garanties. Živný havia escrit una òpera sobre aquella infelicitat, però molts anys després descobreix que havia acusat falsament Míla d’infidelitat; el seu fill, Doubek, és en realitat el seu propi fill. Reunint-se de nou, Živný i Míla revifen el seu amor i decideixen fugir plegats, mentre la mare de Míla els busca entre la multitud, preveient un desastre imminent.

Acte II

[modifica]

Quatre anys després, Živný, Míla i el seu fill Doubek conviuen amb la mare de Míla, que comença a mostrar signes de desordre mental i no cessa d’acusar el gendre de totes les desgràcies de la seva filla. Mentre Doubek juga, Živný interpreta fragments de la seva òpera, ara revisats per eliminar les parts on abans havia difamat injustament Míla. L’òpera, en el seu estat original, expressava amargor cap a Míla, presentant-la com una traïdora. Doubek pregunta a la seva mare què és l’amor; ella li respon que l’amor i tota la vida són el destí.

La convivència amb la mare, cada vegada més desquiciada, esdevé insuportable: aquesta percep Živný com un home interessat només pels diners. En un esclat de bogeria, la mare de Míla repeteix fragments de la música de l’òpera i es llança pel balcó. Intentant socórrer-la, Míla també cau i ambdues moren. Afligit per la pèrdua, Živný queda trasbalsat i comença a rememorar fragments del seu destí infeliç.

Acte III

[modifica]

Han passat onze anys i Doubek, ja jove, forma part dels estudiants d’un Conservatori que assagen fragments d’una nova òpera composta pel seu mestre, Živný. Tot i que la peça ha de ser estrenada aquella mateixa nit, l’acte final encara no està complet. Els alumnes, intrigats per l’estrany caràcter de l’obra, demanen explicacions al compositor, i ell els relata amb entusiasme l’origen de la seva creació. Aviat els estudiants comprenen que la trama narrada no és fictícia, sinó que reflecteix directament la vida del seu professor.

A través de la música, Živný reviu els sentiments que tenia per Míla i la crueltat amb què la va tractar. Abrasat pels remordiments, demana a Doubek que li porti un got d’aigua i, en rebre’l, s’ensorra mort. El desenllaç del seu relat i de la seva òpera queda així suspès, entregat a la voluntat de Déu.[18][19]

Anàlisi musical

[modifica]
Janáček a Luhačovice, on es va inspirar per compondre aquesta òpera

Osud constitueix un moment clau dins de la trajectòria de Janáček. En primer lloc, destaca per la selecció del tema: a diferència de les tragèdies de les seves tres òperes anteriors, especialment Jenůfa, aquesta obra adopta un caràcter més modernista i lleugerament proper a l’opereta, en sintonia amb les tendències europees de l’època.[20]

Osud es caracteritza per la predominança de monòlegs que funcionen com a diàlegs, conferint-li un caràcter essencialment conversacional. L’obra se centra en un entorn urbà de classes mitjanes cultes, allunyant-se així de l’ambient rural de Jenůfa, que havia estat rebutjada a Praga. El realisme de Osud és més directe i cru, però deixa de banda el drama camperol: Janáček podria haver pensat que, mostrant la vida de les classes mitjanes il·lustrades, el Teatre Nacional de Praga, sota la direcció de Karel Kovařovic, acceptaria una obra menys dura que Jenůfa.[21]

Tot i que el llibret, redactat per una jove de vint anys en col·laboració amb el compositor, resulta a voltes un pèl inconsistent, la música manté una força i una bellesa extraordinàries.[22] El destí pot considerar-se una òpera fallida pel que fa a l’efectivitat dramàtica, però revela una potència sonora i expressiva notable.[22] Janáček va iniciar la composició de El destí després de la satisfacció d’haver completat Jenůfa i mentre encara realitzava correccions d’aquesta, la qual cosa explica les tensions perceptibles entre el llibret i la línia orquestral, marcada per una harmonia sovint dissonant.[21]

El primer acte d'Osud presenta unes característiques escèniques i dramàtiques que recorden òperes com Manon de Massenet, Carmen de Bizet o La dama de piques de Txaikovski, amb la inclusió de cors infantils que aporten un toc lleuger i colorit. No obstant això, l’acte següent introdueix un ambient de crisi, paranoia i intens drama, provocant un canvi radical del codi escènic i narratiu. Aquesta dualitat de registres dins la mateixa òpera va portar Janáček a adoptar l’estratègia de salt enrere per aconseguir una coherència dramàtica.[23]

Malgrat la seva escassa presència als escenaris, la música d'Osud mostra virtuts indiscutibles. Shawe-Taylor[7] assenyala que l’obra serveix de pont estilístic entre l’expansiu lirisme de Jenůfa i les formes més lleugeres i esquives de Les excursions del Sr. Brouček i Kàtia Kabànova. En el primer acte, Janáček combina amb mestria l’ambient distès del balneari amb el drama íntim dels protagonistes; el moment àlgid és l’encontre entre Míla i Živný, que John Tyrrell[24] descriu com un exemple d’«estil líric vocal fervent rarament aconseguit en les obres de maduresa del compositor». Els actes segon i tercer centren el drama en el personatge de Živný, especialment en el seu monòleg final, que condensa l’emotivitat i l’originalitat del llenguatge musical de Janáček.

Tant Jenůfa com El destí mostren certes afinitats amb el verisme, però la concepció operística de Janáček es distingeix clarament de la de Wagner. La seva obra s’ha relacionat amb el verisme italià i francès, tot i que no adopta les característiques melòdiques pròpies d’aquest corrent. El destí comparteix l’esperit verista en la seva sinceritat dramàtica, però se situa en un context urbà amb una estètica lleugerament modernista. Amb la seva innovadora «melodia de la parla», Janáček no només modifica la vocalitat, sinó que replanteja tot el discurs orquestral. Així, l’expressió operística que construeix és completament original i autosuficient, amb un estil que emergeix de la tradició nacional txeca més que del verisme europeu.[1]

Amb El destí, Janáček deixa enrere les convencions del folklore i s’endinsa en un terreny de modernitat que explora amb profunditat un psicologisme proper a l’freudià i amb una estètica que anticipa elements propis del surrealisme. La dificultat d’aquest camí innovador queda palesa en el fet que el compositor no va aconseguir veure l’estrena de l’òpera durant la seva vida.[9] Una de les principals exigències d’El destí recau sobre els intèrprets, especialment el tenor que dona vida a Živný, sobre el qual pivota tota l’òpera. El paper és extremadament exigent: requereix un domini absolut de tots els registres vocals i una capacitat per superar la densitat i la potència de l’orquestra, que en Janáček mai és lleugera ni subordinada.[25]

Enregistraments

[modifica]

Referències

[modifica]
  1. ↑ 1,0 1,1 1,2 1,3 1,4 1,5 Vainiomäki, Tiina. «The Musical Realism of Leoš Janáček» (en anglès). University of Helsinki. [Consulta: 30 maig 2016].
  2. ↑ Sheppard, Jennifer Rhiannon. «Reproducing Opera: Emergent Meanings in Janacek on Stage» (en anglès). UC Berkeley, 2010. [Consulta: 19 desembre 2016].
  3. ↑ 3,0 3,1 Batta, 1999, p. 247.
  4. ↑ 4,0 4,1 4,2 Tyrrell, John, "Janáček's Fate" (January 1972). The Musical Times, 113 (1547): pp. 34–37.
  5. ↑ «Robert Wilson dirigeix al Teatro Real de Madrid l'òpera 'Osud' (El destí), de Leos Janácek». Vilaweb. [Consulta: 30 maig 2016].
  6. ↑ Chisholm, 2014, p. 360.
  7. ↑ 7,0 7,1 Desmond Shawe-Taylor. The Operas of Leóš Janáček. Proceedings of the Royal Musical Association, 85th Sess. (1958-1959), pp. 46-64
  8. ↑ Chisholm, 2014, p. 362.
  9. ↑ 9,0 9,1 Marco, Tomás. «Janácek y la modernidad» (en castellà). Scherzo, 2004. Arxivat de l'original el 2014-12-22. [Consulta: 31 maig 2016].
  10. ↑ 10,0 10,1 Desmond Shawe-Taylor. Janáček celebrations at Brno. Opera, January 1959, Vol.10 No.1, p18-24.
  11. ↑ Simeone, Nigel. Note accompanying 'Břetislav Bakala conducts Janáček - The legendary Brno Radio opera broadcasts and other recordings'. CRQ Editions, 2017.
  12. ↑ Amis, John, "Reports from Abroad: Janáček Festival at Brno" (December 1958). The Musical Times, 99 (1390): pp. 674–676.
  13. ↑ 13,0 13,1 Iberni, Luís G. «El Janacek más desconocido» (en castellà). El Cultural. [Consulta: 31 maig 2016].
  14. ↑ «Dades de l'obra» (en alemany). Leoš Janáček Gesellschaft. [Consulta: 18 desembre 2016].
  15. ↑ Simeone, Tyrrell & Němcová 1997, p. 22
  16. ↑ Anne Midgette «Janacek's Search For Art In Real Life». New York Times, 29-07-2003 [Consulta: 1r maig 2008].
  17. ↑ Hinton, Stephen, "First Performances: Osud" (December 1984). Tempo (New Ser.), 151: pp. 52–53.
  18. ↑ Batta, 1999, p. 246.
  19. ↑ «Informació de l'òpera» (en anglès). leosjanacek.eu. [Consulta: 10 abril 2018].
  20. ↑ Kovačovská, 2017, p. 16.
  21. ↑ 21,0 21,1 Martín Bermúdez, 2015, p. 349.
  22. ↑ 22,0 22,1 Martín Bermúdez, 2015, p. 348.
  23. ↑ Martín Bermúdez, 2015, p. 350.
  24. ↑ John Tyrrell. Janáček's Fate. The musical Times, Vol. 113, núm. 1547. (gener, 1972), pp. 34-37.
  25. ↑ «El Real estrena hoy la ópera checa 'Osud' en la versión del estadounidense Robert Wilson» (en castellà). El Mundo. [Consulta: 31 maig 2016].
  26. ↑ Tyrrell, John, Review of recording of Osud (Fate) (1981). The Musical Times, 122 (1663): p. 608
  27. ↑ McKee, David «Osud. Leoš Janáček». The Opera Quarterly, 9, 2, 1992, pàg. 156–159. DOI: 10.1093/oq/9.2.156 [Consulta: 1r gener 2008].

Bibliografia

[modifica]

Vegeu també

[modifica]
Obtingut de «https://ca.wikipedia.org/w/index.php?title=Osud&oldid=36467577»