Příhody lišky Bystroušky
 Monument a Bystrouška, protagonista de La guineueta astuta de Janáček, a Hukvaldy, localitat natal del compositor  | |
| Forma musical | òpera |
|---|---|
| Compositor | Leoš Janáček |
| Llibretista | Leoš Janáček |
| Llengua | txec |
| Basat en | Novel·la en forma de còmic, de Rudolf Těsnohlídek i Stanislav Lolek, publicada en capítols al periòdic Lidové noviny |
| Personatges |
|
| Estrena | |
| Estrena | 6 novembre 1924 |
| Escenari | Teatre Mahen (Txèquia) |
| Director musical | František Neumann |
| Estrena als Països Catalans | |
| Estrena al Liceu | 15 de novembre de 2001 (en anglès) 20 de setembre de 2025 (en txec)[1] |
   | |
Příhody lišky Bystroušky (en txec, La guineueta astuta)[2] és una òpera en tres actes de Leoš Janáček, amb llibret del mateix compositor, que es va basar en la novel·la en forma de còmic de Rudolf Těsnohlídek i Stanislav Lolek, publicada en capítols al periòdic Lidové noviny (1920). S'estrenà al Teatre Mahen de Brno el 6 de novembre de 1924.
La guineueta astuta és alhora rondalla i metàfora: sota la seva aparença juganera i plena de color, hi ressona una meditació profunda sobre la caducitat humana i la força inesgotable de la natura. Entre diàlegs còmics, escenes idíl·liques i una frescor quasi infantil, l'ópera esdevé una celebració de la llibertat i de la veritat interior, dos ideals que Janáček va convertir en nucli constant del seu univers artístic.[3]
La història de Janáček té com a protagonista una guineueta que, encara cadell, és capturada per un guardabosc. Tot i així, aconsegueix escapar-se, no sense abans deixar unes quantes lliçons als pollastres del corral. Ja en llibertat, la guineu descobreix l'amor i la maternitat, però la seva vida s'interromp sobtadament per la bala d'un caçador furtiu. En el darrer acte, el guardabosc recorda amb malenconia la seva mort, fins que topa amb un dels cadells trapelles de la guineu. Quan intenta atrapar-los, acaba agafant una granota: un eco de l'escena inicial, quan una altra granota, en plena persecució d'un mosquit, li havia saltat al nas. Aquest cercle que es tanca simbolitza la repetició infinita de la vida i la seva renovació constant.[4]
Nom
[modifica]El llibret de l'òpera va ser adaptat pel compositor d'una novel·la serialitzada del 1920, Liška Bystrouška, de Rudolf Těsnohlídek, que es va publicar per primera vegada al diari Lidové noviny (amb il·lustracions de Stanislav Lolek).[5] Per al títol de l'òpera, Příhody vol dir contes; lišky és el genitiu de guineu. Bystroušky, també genitiu, és el joc de paraules agut, que té el doble significat de punxegut, com les orelles de guineu, i intel·ligent. L'òpera es va familiaritzar per primera vegada fora de Txecoslovàquia en una adaptació alemanya de 1927 de Max Brod que va proporcionar el nou nom de Das schlaue Füchslein, amb el qual els alemanys encara la coneixen.
Origen i context
[modifica].jpg)
La història d'aquesta òpera comença el febrer de 1920, quan un dibuixant anomenat Stanislav Lolek, que havia treballat com a enginyer forestal abans de dedicar-se a l'art,[6] es va presentar a la redacció del diari liberal popular de Brno Lidové noviny i va treure de la carpeta una sèrie de dibuixos sobre la vida d'una guineu.[4] El diari va confiar al periodista Rudolf Těsnohlídek la tasca d'elaborar uns breus textos que donessin continuïtat als dibuixos.[4] Entre el 7 d'abril i el 21 de juny de 1920, es van publicar en el rotatiu un total de 200 esbossos i 51 lliuraments que narraven les aventures d'una guineu jove, bonica i independent, fascinada pel món dels humans i sempre capaç de burlar un tècnic forestal: La guineu Bystrouška.[7] El relat va causar sensació quan va aparèixer al diari.[4] Těsnohlídek va aconseguir amb aquest relat una mena de versió eslava d'El somni d'una nit d'estiu.[7]
A casa de Janáček, la majordoma Marie Stejskalová, lectora entusiasta d'aquelles històries, li va suggerir un dia: «Vostè sap molt bé com parlen els animals i, com que sempre escriu sobre el cant dels ocells, per què no en fa una òpera?». Intrigat per la idea, el compositor va començar a llegir els episodis de la novel·la, va entrar en contacte amb l'autor i va decidir que la guineu esdevindria una soprano i protagonista del seu nou projecte: Příhody lísky Bystroušky (La guineueta astuta). Amb un llibret escrit pel mateix Janáček, l'ópera s'endinsa en la mirada del món animal: a més de la guineu hi apareixen gossos, mosquits, libèl·lules, grills, llagostes, granotes i mussols, però també el món dels humans —el guardabosc, el mestre, el capellà i el venedor.[7]
Quan Janáček va descobrir la història inspirada en el còmic de Těsnohlídek i va decidir convertir-la en una òpera, el 1921, va començar a treballar trobant-se amb l'autor i estudiant els animals. Janáček en va redactar el llibret a partir del conte original, dotant-lo d'un to ingenu i proper. Els animals no hi parlen ni actuen com a humans disfressats, sinó que conserven sempre la seva naturalesa: astuts, senzills, instintius i sense doble intenció. Els humans, en canvi, no sempre es mostren fidels a la idea positiva de la seva condició, cosa que genera contrasts divertits i, alhora, provoca en l'espectador un somriure tenyit de malenconia.[4]
Amb aquesta comprensió dels personatges implicats, els seus 70 anys d'experiència vital i un amor etern i no correspost per la molt més jove i casada Kamila Stösslová, va començar a treballar en l'òpera. Va transformar la caricatura originalment còmica en una reflexió filosòfica sobre el cicle de la vida acabant amb la mort de la Guineu titular; com passa amb altres òperes de compositors d'edat avançada, aquesta representa la vida que porta a un retorn a la senzillesa. El treball es va completar el 1923[8] i la primera edició es va publicar l'any següent a Viena per Universal Edition. L'estrena va tenir lloc el 6 de novembre de 1924 al Teatre Nacional de Brno dirigida per František Neumann, amb Ota Zítek com a director i Eduard Milén com a escenògraf.
L'òpera incorpora música i ritmes folklòrics de Moràvia mentre relata la vida d'una guineu intel·ligent (lectura alternativa: orelles afilades) i la fauna que l'acompanya, així com alguns humans, i les seves petites aventures mentre recorren els seus cicles vitals.[9][10] Descrita com una òpera còmica,[11] no obstant això, s'ha observat que conté un tema seriós.[12] Les interpretacions de l'obra segueixen sent variades, que van des de l'entreteniment infantil fins a la tragèdia.[10]
La tardor de 1922 Janáček es va endinsar en la composició de Bystrouška.[13] Aviat va concebre l'ópera com una obra de gran riquesa escènica, on la pantomima i la dansa tindrien un paper central i la música orquestral hi guanyaria presència per damunt del cant. Quan se li va suggerir que en fes una suite orquestral, el compositor ho va rebutjar, convençut que la partitura havia de mantenir-se íntegra dins del context teatral. Tot i això, el director Václav Talich va ser el primer a extreure’n una suite simfònica, elaborada amb cura i amb plena fidelitat a l'esperit de l'ópera.[14]
Těsnohlídek va posar fi a la seva vida el gener de 1928, tan sols vuit anys després d'haver creat la història de la guineueta. La seva mort es va produir pocs mesos abans que també desaparegués Janáček, el mateix estiu d'aquell any.[15]
Representacions
[modifica]L'estrena mundial de Příhody lišky Bystroušky va generar un gran interès des dels seus preparatius, atès que fins aleshores cap òpera havia abordat un tema semblant.[16]
L’òpera es va estrenar el 6 de novembre de 1924 al Teatre Mahen de Brno, sota la direcció de František Neumann i amb les veus de Hana Hrdličková-Zavřelová i Arnold Flögl. Quan Janáček va morir, el 12 d'agost de 1928, el seu desig es va complir: durant el funeral, l'orquestra del Teatre Nacional de Brno va interpretar el commovedor final de l'obra, convertint-lo en un últim comiat musical.[7]
La primera actuació no txeca va tenir lloc a Mainz, Alemanya, l'any 1927 en una adaptació de Max Brod sota el títol Das schlaue Füchslein. Brod va descriure l'òpera com un «somni de l'eternitat de la natura i la luxúria de l'amor». La traducció de Max Brod, poc fidel a l'original i que no tenia en compte moltes de les seves subtileses,[4] no va tenir èxit. El 1956 Walter Felsenstein va crear una versió interpretativa més propera a l'original, que es va representar amb èxit a la Komische Oper de Berlín.[8] Aquesta posada en escena es va fer llegendària i, a més d'exportar-se aquí i allà, es reposava constantment en el mateix teatre.[17] El 1965, Felsenstein en va fer una pel·lícula amb la Deutscher Fernsehfunk amb Irmgard Arnold en el paper principal, però conservant el títol de Brod Das schlaue Füchslein. Més tard el doctor Peter Brenner va realitzar una versió que es pot considerar definitiva, molt satisfactòria des del punt de vista poètic i lingüístic.[4]
L'òpera va rebre la seva estrena italiana a La Scala el 1958 amb Mariella Adani en el paper principal. L'obra va ser posada en escena per primera vegada a Anglaterra el 1961 per la Sadler's Wells Opera Company (ara l'Òpera Nacional anglesa) amb June Bronhill al títol, encara que amb un tenor com a Guineueta (Kevin Miller); el director va ser Colin Graham, amb el director Colin Davis, i els dissenys d'escenografia i vestuari de Barry Kay.[18] Una producció de David Pountney va ser muntada per les tres companyies nacionals del Regne Unit a la dècada de 1980, primer amb l'Òpera Escocesa al Festival d'Edimburg de 1980, després amb l'Òpera Nacional de Gal·les a Londres l'any següent i finalment amb l'Òpera Nacional anglesa el juny de 1988;[19] El 1981, l'Òpera de Nova York va muntar una producció en anglès basada en imatges creades per Maurice Sendak i dirigida per Michael Tilson Thomas en el seu debut de la companyia. La va protagonitzar la soprano Gianna Rolandi com Guineu i el baríton Richard Cross com el Guardabosc. L'Òpera del Festival de Glyndebourne la va posar en escena el 2012, dirigida per Melly Still, i es va incloure un renaixement al Festival de Glyndebourne el 2016 amb Christopher Purves com a Guardabosc i Elena Tsallagova com a Guineu, el director Jakub Hrůša i l'Orquestra Filharmònica de Londres. El maig de 2014 la Cleveland Orchestra, dirigida per Franz Welser-Möst, va interpretar una versió innovadora dirigida per Yuval Sharon. Aquesta producció va retornar l'òpera a les seves arrels mitjançant l'ús d'animació i videojocs dibuixats a mà pels artistes Bill Barminski i Christopher Louie de Walter Robot Studios. La producció va incloure l'ús de retalls de carnaval forats a la paret per col·locar els caps dels cantants als cossos animats dels personatges animals.
A Catalunya es va estrenar el 16 de novembre de 2011 amb Christopher Purves com a Guardabosc i Janis Kelly com a Guineu, sota la direcció de Steven Sloane.[1] El 22 de setembre de 2025 es va estrenar en la versió original en txec, amb Peter Mattei com a Guardabosc i Elena Tsallagova com a Guineu, sota la direcció de Josep Pons.[20]
Rols
[modifica]| Rol | Tipus de veu | Estrena repartiment, 6 de novembre de 1924 (Director: František Neumann) | |
|---|---|---|---|
| Orelles afilades (Bystrouška) la Guineu | soprano | Hana Hrdličková-Zavřelová | |
| El guillot (Zlatohřbítek) | soprano o mezzosoprano | Božena Snopková | |
| Guardabosc (Revírník) | baríton | Arnold Flögl | |
| El rector | baix | ||
| Mestre d'escola | tenor | Antonín Pelc | |
| Harašta, un comerciant d'aviram | baix | Ferdinand Pour | |
| Rols secundaris: | |||
| La dona del Guardabosc | contralto | ||
| Lapák, un gos | mezzosoprano | Marta Dobruská | |
| Chocholka, una gallina | soprano | Vlasta Kubiková | |
| Gall | soprano | ||
| Rols de bits: | |||
| Pepík, nét del Guardabosc | soprano | Bozena Polaková | |
| Frantík, amic de Pepík | soprano | Milada Rabasová | |
| Pásek, un hostaler | tenor | Bedrich Zavadil | |
| Mrs. Páskova, la dona de Pásek | soprano | Jelena Jezicová | |
| Jove Vixen Bystrouška | soprano infantil | ||
| Cricket | soprano infantil | ||
| Granota Jove | soprano infantil | ||
| Llagosta | soprano infantil | ||
| Jay | soprano | ||
| Òliba | contralto | ||
| Picot | contralto | ||
| Mosquit | tenor | ||
| Teixó | baix | ||
| Rols del cor: | |||
| Gallines | cor de dones (SA) | ||
| Criatures del bosc | cor de dones (SA) | ||
| La veu del bosc | cor mixt (SAATTBB) | ||
| Cadells de guineu | cor [infantil]. | ||
| Rols de ballet: | |||
| Libèl·lula blava, mosquits, aparició de la guineu com a nena, eriçó, esquirols, una guineu jove, criatures del bosc | |||
Segons les instruccions de la partitura, quatre cantants han d'interpretar cadascun dos papers, un animal i un humà, i assignant a cada parella una música similar, Janáček va poder establir analogies directes entre animals i humans.[13]
Argument
[modifica]- Lloc i temps: poble i bosc morau en una època indeterminada.
Acte I
[modifica]Al bosc l'agitació dona pas a la calma quan un guardabosc fatigat decideix dormir un poc, que somia en la desitjada Terynka, una bella gitana. Un saltamartí i un grill es posen a cantar; un mosquit vola prop del guardabosc, percaçat per una granota, a la qual se li acosta una guineu. Aterrida, la granota fa un salt i va a parar sobre el nas del guardabosc, el qual es desperta proferint blasmes. La mirada de la guineu recorda al guardabosc la de la bella Terynka: l'atrapa i decideix endur-se-la a casa seva. Poc temps després arriba la tardor.
Gitada davant del racó del gos, la guineu es lamenta. Ha de rebutjar els avanços del gos enamorat, que vol conquistar-la, i també ha de patir els turments a què la sotmeten els tres fills del guardabosc. Plora tot somiant, i somia que es transforma en una bella gitana. Quan l'endemà veu la manera en què les gallines es deixen dominar pel gall, la còlera l'envaeix. Crida les gallines a la revolta. Però aquestes només volen xerrar, i el gall diu que la guineu només vol escapolir-se dels humans per a després poder devorar-los amb total impunitat. Decebuda, la guineu fa un forat a terra i hi jeu, fent-se la morta. Amb la intenció d'esbrinar si realment ha mort, el gall s'acosta. Aleshores la guineu l'atrapa i es fa l'ama de les gallines. Entre els colps del guardabosc i els crits de la seva muller, la guineueta aconsegueix trencar la corda, fa caure al seu amo i fuig bosc endins.
Acte II
[modifica]La guineueta ha tornat al bosc feta ja una guineu adulta, i és saludada amb alegria per tots els animals. Com que no disposa d'un cau per a viure, li furta el seu al toixó, el qual vençut però digne, abandona el lloc.
A la posada, el guardabosc, el mestre i el rector parlen de la gitana Terynka, per la qual tots tres senten atracció. En tornar a casa seva, pel mig del bosc, el mestre observa els ulls de la guineu darrere d'un gira-sol. Com que creu veure-hi el rostre de Terynka, el mestre jeu a terra. De seguida apareix el rector, qui somia en un amor de joventut que va amenaçar la seva virtut, però que mai no es va concretar. De sobte, apareix el guardabosc, qui tira uns quants trets a la guineu, amb l'única conseqüència de fer fugir el rector i el mestre.
Al clar de lluna, una magnífica guineu mascle aborda la guineueta. A ell li agrada molt que ella li conti les aventures a casa del guardabosc. Ple d'admiració, la guineu mascle la sedueix, adulant-la: li diu que la seva persona i la seva vida inspiraran òperes senceres. La guineueta sucumbeix a la seducció. Quan la parella abandona el cau de la guineu, ella li diu unes paraules a cau d'orella. Ell, llavors, declara: «Bé, anem immediatament a cal rector!» Entre un gran ballet d'animals, el picot procedeix a la cerimònia de noces.
Acte III
[modifica]Un vagabund recorre el bosc a la recerca de cacera. En el moment en què s'afanya a arreplegar una llebre morta, apareix el guardabosc. Llavors, el vagabund li confessa que aviat es casarà. Enfurismat, el guardabosc voldria provar que ha estat el vagabund qui ha matat la llebre, la qual evidentment ha estat morta per les guineus. Aleshores, el guardabosc posa un parany al costat de la llebre. Apareix la guineueta, acompanyada pel seu marit i de llurs cadells, els quals oloren la llebre amb curiositat, però ella els posa en guàrdia davant del perill del parany. Mentre la parella s'abraça tendrament, els cadells juguen tot barallant-se. El vagabund arriba de sobte, amb una cistella plena de gallines. La guineueta comença a coixejar i s'interna al bosc, seguida pel vagabund, qui creu haver trobat una presa fàcil. Deixa la cistella, la segueix, entropessa i cau. Quan retorna al costat de la cistella, amb sang al nas, les guineus ja han fet compte de les gallines. Llavors dispara contra elles, fet que provoca la seva dispersió... però la guineueta jeu a terra.
A la posada, el guardabosc conta al mestre que ha trobat buit el cau de les guineus. L'hostalera explica que el vagabund es casarà amb Terynka, i que la núvia porta una bella pell de guineu que el vagabund li ha regalat. Així és com el guardabosc s'assabenta de la mort de la seva guineueta i de la pèrdua definitiva de la dona que estima. L'endemà, el guardabosc torna al lloc on va robar la guineueta, i s'hi meravella de la bellesa de la natura renovada.[21]
Anàlisi musical
[modifica]La guineueta astuta constitueix una faula escènica singular, en la qual els intèrprets adopten rols animals. Aquesta obra destaca pel seu colorisme orquestral i teatral i és reconeguda com una de les peces més imaginatives del repertori operístic. A través d’ella, Janáček transmet una vitalitat exuberant i el seu afecte per la naturalesa humana i animal. Només les dificultats de fer creïble una representació d'aquesta òpera expliquen la mínima difusió que ha tingut.[22]
A part de Les excursions del Sr. Brouček, aquesta és l'òpera més lleugera de Janáček i, malgrat la mort de la guineu titular al final de l'obra, contrasta amb la naturalesa sovint brutalment seriosa d'òperes com Jenůfa i Kàtia Kabànova. A La guineueta astuta, el compositor es va allunyar de l'estil més conversacional de les òperes anteriors i posteriors a favor d'un estil més folklòric, i va teixir alguns dels seus conceptes d'òpera més experimentals (ballet, mim i interludis orquestrals).
En els anys 1920, resultava inusual que una òpera tingués com a origen una tira còmica publicada en un diari i basada en animals.[23] Malgrat això, Janáček va transformar aquestes petites històries humorístiques en una obra amb profunditat, aparentment destinada als infants però amb una vigència universal. Durant la composició, el compositor va respectar en gran manera la visió original del guionista, mantenint el to optimista de la natura, fins que progressivament va convertir la comèdia en una veritable tragèdia.[15]
El llibret i la música de La guineueta astuta s’entrellacen amb unitat indissoluble, oferint una faula sonora sobre la naturalesa carregada de sentiment panteista i un homenatge a la vida i a la seva renovació generacional. Bystrouška, l’astuta guineu, ocupa un lloc central però forma part d’un engranatge de personatges teatrals i musicals que irradien grandesa, musicalitat i una vitalitat excepcional, mostrant un Janáček proper als setanta anys amb una trajectòria vital plena de dificultats. L’obra reflecteix una visió lúcida tant dels humans com dels animals, propera a les faules d’Isop, La Fontaine o Samaniego, però amb una fe en la vida global que es manifesta en la música. És possiblement la composició més optimista del compositor; la mort de Bystrouška es mostra sense pathos ni autocompassió, en plena roda natural. L’espectacle es completa amb l’ús de veus infantils, mim i ballet, creant un teatre total segons les indicacions de Janáček a la partitura.[24]
En La guineueta astuta, Janáček situa l'orquestra com a element predominant per sobre de la veu, una característica compartida només amb De la casa dels morts, mentre que l'òpera intermèdia, El cas Makropoulos, mostra un enfocament invers. Aquesta decisió respon a la naturalesa del tema: l’orquestra representa el bosc, escenari principal de l’acció, mentre que el cor encarna els animals, des de les gallines esclaves fins a diverses espècies d’insectes, mamífers i amfibis, que tant recolzen com desafien Bystrouška. També poden considerar-se part del cor les veus concretes i efímeres que emergixen dins del teixit vocal col·lectiu.[14]
Janáček va portar al límit les regles de la tonalitat però, a diferència d'alguns dels seus contemporanis, mai les va abandonar per complet.[25] Janáček va basar la tonalitat de La guineueta astuta en els modes (de manera semblant a la gran producció durant la seva darrera dècada), ampliant el rang harmònic de la música mitjançant la utilització dels acords de setena i novena. La composició fa un ús freqüent de ritmes d'influència popular i "sčasovka" (terme creat personalment per a un motiu breu), mentre que s'ha observat que conté semblances amb la música del compositor francès Claude Debussy.[26]
Janáček diferencia clarament el tractament orquestral entre el bosc, ple de sons vius i complexos, i els espais ocupats exclusivament per humans o animals presoners, on l’orquestració és més limitada. La riquesa tímbrica i rítmica del bosc arriba a la seva màxima esplendor durant la celebració nupcial, convertint-se en un moment apoteòsic i culminant dins de l’obra.[27]
A petició de Janáček, l'escena final de La guineueta astuta es va representar al seu funeral el 1928.
Enregistraments
[modifica]Àudio
[modifica]Vídeo
[modifica]| Any | Elenc
(Guineueta, Guardaboscos, Professor, Esposa del guardaboscos, Rector, Guineu) |
Director,
Teatre i orquestra |
Segell |
|---|---|---|---|
| 1965 | Irmgard Arnold,
Rudolf Asmus, Werner Enders, Ruth Schob-Lipka, Josef Burgwinkler, Manfred Hopp |
Václav Neumann, | DVD (Vídeo): Immortal Opera IMM 960001 |
| 1983 | Gianna Rolandi, | Scott Bergeson, Orquestra i cor de la New York City Opera | DVD (Vídeo) - House of Opera DVDBB 1020 (en anglès) |
| 1995 | Eva Jenis,
Thomas Allen, Josef Hajna, Libuse Márová, Richard Novák, Hana (Hanna Esther) Minutillo |
Charles Mackerras,
Orquestra de París, Cor de Châtelet - Maîtrise des Hauts-de-Seine |
DVD (Vídeo): RM Associates ID 5783 RADVD (EUA)
ArtHaus Musik 100 240 (Europa) (en txec) |
| 2001 | Christine Buffle,
Grant Doyle, Peter van Hulle, Katarina Giotas, Richard Coxon |
Kent Nagano, | DVD (Vídeo): BBC - Opus Arte OA 0839D (en anglès) |
| 2008 | Elena Tsallagova,
Jukka Rasilainen, David Kuebler, Michèle Lagrange, Roland Bracht, Hana (Hanna Esther) Minutillo |
Dennis Russell Davies,
Orquestra de l'Òpera Nacional de París, Cor de l'Òpera Nacional de París- Maîtrise des Haut-de-Seine |
DVD (Vídeo) - Medici Arts 3078388 (en txec, grabación en viu) |
Referències
[modifica]- 1 2 «Příhody lišky Bystroušky (La petita guineu astuta)». Liceu. [Consulta: 11 setembre 2025].
- ↑ «La guineueta astuta». ésAdir. [Consulta: 24 setembre 2025].
- ↑ Martín Bermúdez, Santiago. «Vertiginosa naturaleza» (en castellà). Scherzo. Arxivat de l'original el 2013-06-21. [Consulta: 13 juny 2016].
- 1 2 3 4 5 6 7 «Introducció a l'òpera» (en castellà). hagaselamusica. [Consulta: 15 juny 2016].
- ↑ Osborne, Charles. The Dictionary of the Opera. Simon & Schuster, 1983, p. 87. ISBN 0-671-49218-7.
- ↑ Thomason, Paul. «Ressenya» (en anglès). paulthomasonwriter. [Consulta: 15 juny 2016].
- 1 2 3 4 «Presentació de l'òpera» (en italià). La Scala. Arxivat de l'original el 8 d'agost 2016. [Consulta: 14 juny 2016].
- 1 2 Tyrell, John. «Cunning Little Vixen, The [Přihody Lišky Bystroušky ('The Adventures of the Vixen Bystrouška')]». A: Grove Dictionary of Music, 2002. DOI 10.1093/gmo/9781561592630.article.O008664.
- ↑ Cheek 2004, p. 6
- 1 2 Zemanová 2002
- ↑ «Leoš Janáček | Czech composer». Encyclopedia Britannica. [Consulta: 11 juliol 2019].
- ↑ Rupert Christiansen, "The Cunning Little Vixen, Glyndebourne, review", The Telegraph (London), 12 May 2012
- 1 2 Pasler, Jann. «The Cunning Little Vixen. Leos Janacek». The Cunning LittUniversity of California San Diego. [Consulta: 11 setembre 2025].
- 1 2 Martín Bermúdez, 2015, p. 418.
- 1 2 Martín Bermúdez, 2015, p. 417.
- ↑ Illeová, Nikola. «Opera Příhody lišky Bystroušky – didaktický rozbor se zaměřením na hudební činnosti». Masarykova univerzita. [Consulta: 11 setembre 2025].
- ↑ Petazzi, Pablo. «Felsenstein y la Zorrita, cincuenta años después» (en castellà). Scherzo. Arxivat de l'original el 2012-06-26. [Consulta: 13 juny 2016].
- ↑ Shawe-Taylor, D. Opera Diary : The Cunning Little Vixen. Sadler's Wells, 24 March and 6 April. Opera, May 1961, p338-341.
- ↑ Max Loppert. The Cunning Little Vixen. English National Opera at the London Coliseum, 9 June. Opera, August 1988, p994-96.
- ↑ «La guineueta astuta». Liceu. [Consulta: 29 setembre 2025].
- ↑ Alier, 2001, p. 382.
- ↑ Alier, 2001, p. 381.
- ↑ Martín Bermúdez, 2015, p. 415.
- ↑ Marco, Tomás. «Janácek y la modernidad» (en castellà). Scherzo. Arxivat de l'original el 2014-12-22. [Consulta: 14 juny 2016].
- ↑ «Ressenya» (en castellà). Prague Opera Tickets. [Consulta: 15 juny 2016].
- ↑ Zemanová 2002, p. 178
- ↑ Martín Bermúdez, 2015, p. 419.
- ↑ Capon, Brian. «Discografia de l'òpera» (en anglès). Operadis. [Consulta: 16 juny 2016].
Bibliografia
[modifica]- Alier, Roger. Guía Universal de la ópera (en castellà). primer. Barcelona: Edidiones Robinbook, 2001. ISBN 84-95601-05-2.
- Martín Bermúdez, Santiago. El siglo de Jenůfa. Las óperas que cambiaron todo [ 1900 - 1950 ] (en castellà). Ediciones Cumbres, 2015. ISBN 978-84-943713-9-4.
- Holden, Amanda (ed.) (2001), The New Penguin Opera Guide, Nova York: Penguin Putnam. ISBN 0-14-029312-4
- Janáček, Leoš (Timothy Cheek) (2004), The Janáček Opera Libretti: Káťa Kabanová, Scarecrow Press.
- Kennedy, Michael and Joyce. Oxford Concise Dictionary of Music (5th edition). Oxford: Oxford University Press, 2007. ISBN 978-0-19-920383-3.
- Sokol, Martin L. (1981), The New York City Opera – An American Adventure, Macmillan. ISBN 0-02-612280-4
- Warrack, John and West, Ewan (1992), The Oxford Dictionary of Opera, ISBN 0-19-869164-5
- Zemanová, Mirka (2002), Janáček: A Composer's Life, University Press of New England. ISBN 978-1-55553-549-0
Vegeu també
[modifica]| Escenari (JW I) |
|
|---|---|
| Litúrgica (JW II) |
|
| Coral-Orquestral (JW III) |
|
| Coral (JW IV) |
|
| Vocal (JW V) |
|
| Orquestral (JW VI) |
|
| Cambra (JW VII) |
|
| Per a piano (JW VIII) |
|
| Articles relacionats | |
