La guineueta astuta

De Viquipèdia
Dreceres ràpides: navegació, cerca
La guineueta astuta
Monument a Bystrouška, protagonista de La guineueta astuta de Janáček, a Hukvaldy, localitat natal del compositor
Monument a Bystrouška, protagonista de La guineueta astuta de Janáček, a Hukvaldy, localitat natal del compositor
Títol original Příhody lišky Bystroušky
Compositor Leóš Janáček
Llibretista Leóš Janáček
Llengua original Txec
Font literària Novel·la en forma de còmic, de Rudolf Těsnohlídek i Stanislav Lolek, publicada en capítols al periòdic Lidové noviny
Actes Tres
Estrena absoluta
Data estrena 6 de novembre de 1924
Escenari Teatre Nacional de Brno
Director František Neumann
Personatges i creadors
  • El guardabosc (baríton) - Arnold Flögl
  • La seva muller (contralt)
  • El mestre d'escola (tenor) - Antonín Pelc
  • El rector (baríton)
  • Harašta, vagabund (baix) - Ferdinand Pour
  • Pásek, el posader (tenor) - Bedřich Zavadil
  • Páskova, la seua muller (soprano)
  • Frantík i Pepík, joves (sopranos)
  • Bystrouška, la guineueta (soprano) - Hana Hrdličková-Zavřelová
  • Guineu mascle (soprano) - Božena Snopková
  • Lapák, el gos (mezzosoprano) - Marta Dobruská
  • El gall (soprano)
  • La gallina (soprano)
  • El toixó (baríton)
  • El picot (contralt)
  • L'òliba (contralt)
  • El gaig (soprano)
  • El mosquit (tenor)
  • La granota (veu blanca)
  • El grill (veu blanca)
  • El saltamartí (veu blanca)
  • Cadells de guineu (soprano i contralt)
  • Gallines (soprano i contralt)
  • Cor: veus del bosc, animals del bosc, gent del poble
  • Papers muts: mosca, libèl·lula, eriçó, esquirol, diversos animalons del bocs
Modifica dades a Wikidata

La guineueta astuta (en txec Příhody lišky Bystroušky) és una òpera en tres actes de Leóš Janáček, amb llibret del mateix autor, que es va basar en la novel·la en forma de còmic, de Rudolf Těsnohlídek i Stanislav Lolek, publicada en capítols al periòdic Lidové noviny (1920). S'estrenà al Teatre Nacional de Brno el 6 de novembre de 1924.

La riquesa de La guineueta astuta escapa a una definició unívoca: hi conviuen tendresa, humorisme, frescor infantil, personatges de faula i idil·li, però es revela sobretot com a una reflexió commoguda i serenament desencantada sobre el pas del temps, sobre la malenconia de la vellesa i, inseparablement, sobre la continuïtat cíclica de la vida, sobre la vitalitat eterna de la naturalesa, l'exaltació com a font de llibertat i d'autenticitat, que d'altra banda és un tema constant en Janáček.[1]

La protagonista de la història de Janáček, la guineueta, és capturada per un guardabosc quan és encara petita. S'escapa, però no abans d'ensenyar a uns pollastres un parell de lliçons. La petita guineu experimenta l'amor i la maternitat, però la bala d'un caçador furtiu posa fi a la seva vida. En l'escena final, el guardabosc reflexiona tristament sobre la mort de la guineu, just abans de veure a un dels seus entremaliats cadells. Anticipant la promesa de nous començaments, intenta atrapar les cries de la guineu però, al seu lloc, agafa una granota: un ressò del moment en què, al principi de l'òpera, una altra granota que perseguia un mosquit, es posa en el seu nas, el que confirma la naturalesa cíclica de l'existència.[2]

Origen i context[modifica | modifica el codi]

Stanislav Lolek, va presentar els dibuixos sobre la guineu al diari Lidové noviny

La història d'aquesta òpera comença el febrer de 1920, quan un dibuixant anomenat Stanislav Lolek es va presentar en la redacció del diari liberal popular de Brno Lidové noviny, i va treure de la carpeta una sèrie de dibuixos sobre la vida d'una guineu.[2] D'abril a juny, el diari va publicar la història il·lustrada en 200 esbossos d'una guineu intel·ligent constantment burlant a un tècnic forestal. Lolek havia treballat com a enginyer forestal abans de dedicar-se a l'art.[3] El diari va encarregar al redactor Rudolf Těsnohlídek que escrivís uns breus textos que relacionessin els dibuixos entre si.[2] Entre el 7 d'abril i el 21 de juny de 1920, el diari va publicar els 51 episodis d'una novel·la de Rudolf Těsnohlídek que tenia com a protagonista la bonica i independent guineu, encuriosida pel món dels éssers humans: La guineu Bystrouška.[4] El relat que va escriure va causar sensació quan va aparèixer al diari.[2]

A la llar del compositor Janáček, la seva majordoma, Marie Stejskalová, que era una lectora atenta d'aquestes aventures, un dia va proposar al compositor: «Vostè sap molt bé com parlen els animals, i vist que sempre escriu sobre el cant dels ocells, perquè no en fa una òpera?». Així va ser com Janáček va començar a llegir els episodis de la novel·la, es va reunir amb l'autor i va decidir que la guineu es convertiria en una soprano, i que seria la protagonista del seu nou treball: Příhody lísky Bystroušky (La guineueta astuta). L'òpera, amb un llibret del mateix compositor, veu l'escena des del món animal; a més de la guineu hi ha gossos, mosquits, libèl·lules, grills, llagostes, granotes, mussols i el món dels éssers humans: el guarda, el mestre, el capellà, el venedor.[4]

Těsnohlídek va ser un narrador txec que va aconseguir amb aquest text una cosa semblant a una versió eslava de El somni d'una nit d'estiu. El llibret el va redactar el mateix Janáček basant-se en el conte de Těsnohlídek. El to és ingenu, els animals no es comporten «humanament» com en el conte, sinó sempre de forma animal, és a dir, de forma senzilla, astuta, racional, sense segones intencions. I els homes no sempre obren com a éssers humans en sentit positiu, el que sovint produeix graciosos contrastos, i en l'espectador sovint un somriure melancòlic.[2]

En realitat el títol de Janáček per a aquesta òpera és Les aventures de la guineu Bystroušky (Příhody lisky Bystroušky). Quan Max Brod va traduir l'òpera a l'alemany, es va convertir en el títol Das schlaue Füchslein o La guineueta astuta -el títol pel qual l'òpera és coneguda a gairebé tot arreu fora de la terra natal de Janáček.[3]

Janáček va començar a treballar en Bystrouška a començaments del 1922. Des del principi sap que serà una òpera amb molta pantomima i molta dansa, és a dir, hi haurà molt música orquestral en detriment del cant. Per aquest motiu se li va demanar que en fes una suite orquestral, però s'hi va negar. Tanmateix, Václav Talich no va tardar gaire en fer la primera suite simfònica, respectant les magnífiques pàgines musicals de l'òpera.[5]

Těsnohlídek va morir vuit anys després fruit d'un suïcidi, el gener de 1928, vuit mesos abans de la mort de Janáček.[6]

Representacions[modifica | modifica el codi]

Es va estrenar al Teatre Nacional de Brno el 6 de novembre de 1924 dirigida per František Neumann. Janáček va morir el 12 d'agost de 1928. En el seu funeral (com ho havia sol·licitat el compositor després de la prova general de l'òpera) l'orquestra del Teatre Nacional de Brno va torcar el punyent final de l'òpera.[4]

Aviat es va representar l'òpera als teatres alemanys, que van seguir la traducció de Max Brod, poc fidel a l'original i que no tenia en compte moltes de les seves subtileses.[2] El 1956 es va estrenar a la Komische Oper de Berlín oriental (encara sense mur) la posada en escena de Walter Felsenstein, en la versió alemanya de Max Brod, que es va permetre les seves petites llibertats. Aquesta posada en escena era llegendària tot just deu o quinze anys després, i a més d'exportar-se aquí i allà, es reposava constantment en el mateix teatre.[7] Més tard el doctor Peter Brenner va realitzar una versió que es pot considerar definitiva, molt satisfactòria des del punt de vista poètic i lingüístic.[2]

Argument[modifica | modifica el codi]

Lloc i temps: poble i bosc morau en una època indeterminada.

Acte I[modifica | modifica el codi]

Al bosc l'agitació dóna pas a la calma quan un guardabosc fatigat decideix dormir un poc, somiant en la seua desitjada Terynka, una bella gitana. Un saltamartí i un grill es posen a cantar; un mosquit vola prop del guardabosc, percaçat per una granota, a la qual se li acosta una guineu. Aterrida, la granota fa un salt i va a parar sobre el nas del guardabosc, el qual es desperta proferint blasmes. La mirada de la guineu recorda al guardabosc la de la bella Terynka: l'atrapa i decideix endur-se-la a sa casa. Poc temps després arriba la tardor.

Gitada davant del racó del gos, la guineu es lamenta. Ha de rebutjar els avanços del gos enamorat, que vol conquistar-la, i també ha de patir els turments a què la sotmeten els tres fills del guardabosc. Plora tot somiant, i somia que es transforma en una bella gitana. Quan l'endemà veu la manera en què les gallines es deixen dominar pel gall, la còlera l'envaeix. Crida les gallines a la revolta. Però aquestes només volen xerrar, i el gall diu que la guineu només vol escapolir-se dels humans per a després poder devorar-los amb total impunitat. Decebuda, la guineu fa un forat a terra i hi jeu, fent-se la morta. Amb la intenció d'esbrinar si realment ha mort, el gall s'acosta. Aleshores la guineu l'atrapa i es fa l'ama de les gallines. Entre els colps del guardabosc i els crits de la seua muller, la guineueta aconsegueix trencar la corda, fa caure al seu amo i fuig dins del bosc.

Acte II[modifica | modifica el codi]

La guineueta ha tornat al bosc feta ja una guineu adulta, i és saludada amb alegria per tots els animals. Com no disposa d'un cau per a viure li furta el seu al toixó, el qual vençut però digne, abandona el lloc.

A la posada, el guardabosc, el mestre i el rector parlen de la gitana Terynka, per la quat tots tres s'hi senten atrets. En tornar a sa casa, pel mig del bosc, el mestre observa els ulls de la guineu darrere d'un gira-sol. Creient veure-hi el rostre de Terynka, el mestre jeu a terra. De seguida apareix el rector, qui somia en un amor de joventut que va amenaçar la seua virtut, però que mai no es va concretar. De sobte, apareix el guardabosc, qui tira uns quants trets a la guineu, amb l'única conseqüència de fer fugir el rector i el mestre.

Al clar de lluna, una magnífica guineu mascle aborda la guineueta. A ell li agrada molt que ella li conte les aventures a casa del guardabosc. Ple d'admiració, la guineu mascle la sedueix, adulant-la: li diu que la seua persona i la seua vida inspiraran òperes senceres. La guineueta sucumbeix a la seducció. Quan la parella abandona el cau de la guineu, ella li diu unes paraules a cau d'orella. Ell, llavors, declara: «Bé, anem immediatament a cal rector!» Entre un gran ballet d'animals, el picot procedeix a la cerimònia de noces.

Acte III[modifica | modifica el codi]

Un vagabund recorre el bosc a la recerca de cacera. En el moment en què s'afanya a arreplegar una llebre morta, apareix el guardabosc. Llavors, el vagabund li confessa que aviat es casarà. Enfurismat, el guardabosc voldria provar que ha estat el vagabund qui ha matat la llebre, la qual evidentment ha estat morta per les guineus. Aleshores, el guardabosc posa un parany al costat de la llebre. Apareix la guineueta, acompanyada pel seu marit i de llurs cadells, els quals oloren la llebre amb curiositat, però ella els posa en guàrdia davant del perill del parany. Mentre la parella s'abraça tendrament, els cadells juguen tot barallant-se. El vagabund arriba de sobte, amb una cistella plena de gallines. la guineueta comença a coixejar i s'interna al bosc, seguida pel vagabund, qui creu haver trobat una presa fàcil. Deixa la cistella, la segueix, entropessa i cau. Quan retorna al costat de la cistella, amb sang al nas, les guineus ja han fet compte de les gallines. Llavors dispara contra elles, provocant llur dispersió... però la guineueta jeu a terra.

A la posada, el guardabosc conta al mestre que ha trobat buit el cau de les guineus. L'hostalera explica que el vagabund es casarà amb Terynka, i que la núvia porta una bella pell de guineu que el vagabund li ha regalat. Així és com el guardabosc s'assabenta de la mort de la seua guineueta i de la pèrdua definitiva de la dona que estima. L'endemà, el guardabosc torna al lloc on va robar la guineueta, i s'hi meravella de la bellesa de la natura renovada.

Anàlisi musical[modifica | modifica el codi]

La guineueta astuta és una curiosa faula amb un equip de cantants que han de representar animals, és una de les peces més coloristes i curioses del repertori operístic, és una expressió summament vital de l'amor de Janáček per la humanitat i el món animal.[8] No és gens habitual que en els anys 1920 la font d'inspiració per a una òpera fos una tireta còmica apareguda en un diari i sobre temes d'animalets.[9]

En aquestes tiretes còmiques que encantaven a la gent, que feien riure a tothom, Janáček va saber trobar-hi una obra penetrant i profunda disfressada de contes per a nens sense deixar de ser una obra universal. El compositor va seguir fidelment al guionista fins a un cert punt de l'òpera. Va compartir la seva visió de naturalesa optimista, fins que va convertir la comèdia en tragèdia.[6]

Janáček va portar al límit les regles de la tonalitat però, a diferència d'alguns dels seus contemporanis, mai les va abandonar per complet.[10] Només les dificultats de fer creïble una representació d'aquesta òpera expliquen la mínima difusió que ha tingut.[8]

El llibret i la música estan encastats de forma indissoluble per mostrar-nos aquesta faula sonora sobre la naturalesa, plena de sentiment panteista i tot un cant a la vida però també a la renovació de la mateixa a través de la successió de les generacions. Certament Bystrouška, l'astuta guineu, és un personatge central i rellevant però s'integra en un perfecte engranatge de caràcters teatrals i musicals que traspuen grandesa, musicalitat i, sobretot, una impressionant vitalitat en un autor que camina ja pels setanta anys d'una existència no precisament fàcil. Janáček no es fa il·lusions ni sobre els homes ni sobre els animals, ja que en aquesta faula aquests s'acosten perillosament als humans com passa a Isop, La Fontaine o Samaniego. Però creu en la vida com una cosa global i aquesta vida floreix en la seva música. És potser l'obra més optimista de Janáček i encara que Bystrouska mor, ho fa sense pathos i sense autocompassió, en plena roda de la natura. L'ús de veus blanques, de mim i de ballet que Janáček especifica a la partitura porten a aquest títol cap a un espectacle teatral total.[11]

En aquesta òpera, Janáček va donar més importància a l'orquestra que a la veu. Juntament amb el domini de l'orquestra, La guineueta és amb De la casa dels morts, l'òpera en que el compositor dóna més importància al cor, exactament al contrari de l'òpera que els separa: El cas Makropoulos. Els dos fets s'expliquen per la naturalesa del tema tractat. L'orquestra és el bosc, el lloc on es desenvolupa la trama. El cor el constitueixen els animals, tant les gallines esclaves i víctimes del moment en què Bystrouška es converteix en adulta com les nombroses espècies del bosc, especialment els insectes i alguns mamífers i amfibis que tan aviat donen suport com critiquen a la guineu. S'entén també com a cor, les veus concretes, fugaces, que sorgeixen del conjunt vocal.[5]

A remarcar el diferent tractament orquestral que reben el bosc, encès de sons, amb els llocs habitats exclusivament per l'home o els seus animals presoners, amb una relativa pobresa de recursos. La riquesa orquestral del bosc dóna per a diverses simfonies, sobretot quan s'arriba al moment nupcial, que és apoteòsic, un moment culminant.[12]

Enregistraments[modifica | modifica el codi]

Àudio[modifica | modifica el codi]

Any Elenc
(Guineueta, Guardaboscos, Professor, Esposa del guardaboscos, Sacerdot, Guineu)
Director,
Teatre i orquestra
Segell[13]
1957 Hana Bohmová,
Rudolf Asmus,
Antonin Votava,
Kveta Belanová,
Vaclav Halir,
Libuse Domaninskayá
Václav Neumann,
Orquestra i cor del Teatre Nacional de Praga
CD: Supraphon SU 39812 (en txec)
1971-72 Helena Tattermuschková,
Zdenek Kroupa,
Jan Hlavsa,
Slavka Prochazkova,
Dalibor Jedlicka,
Eva Zikmundová
Bohumil Gregor,
Orquestra i cor del Teatre Nacional de Praga
CD: Supraphon SU 3071-2 (en txec)
1975 Norma Burrowes,
Benjamin Luxon,
Bernard Dickerson,
Enid Hartle,
Robert Hoyem
Raymond Leppard,
Orquestra Filharmònica de Londres, Cor del Festival de Glyndebourne
Open Reel Tape - mr. tape 3734 (en anglès, gravació en viu)
1977 Eilene Hannan,
Thomas Allen,
Bernard Dickerson,
Enid Hartle,
Robert Hoyem
Simon Rattle,
Orquestra Filharmònica de Londres, Cor del Festival de Glyndebourne
CD: Oriel Music Society OMS 314 (en anglès)
1979-80 Magdaléna Hajóssyová,
Richard Novák,
Miroslav Frydlewicz,
Helena Buldrová,
Karel Prusa,
Gabriela Benacková
Václav Neumann,
Orquestra Filharmònica Txeca, Cor Filharmònic Txec, Cor de nens de Kuhn
CD: Supraphon 10 3471-2 612CDC (en txec)
1981 Helen Field,
Phillip Joll,
Nigel Douglas,
Jennifer Rhys-Davies,
Arthur Davies
Richard Armstrong,
Orquestra i cor de l'Òpera Nacional Galesa
CD: Oriel Music Society OMS 315 (en anglès, gravació en viu)
1981 Lucia Popp,
Dalibor Jedlicka,
Vladimir Krejcik,
Eva Zigmundova,
Richard Novák,
Eva Randová
Charles Mackerras,
Filharmònica de Viena, Cor de la Òpera Estatal de Viena
CD: Decca (Londres) 417 129-2 (en txec)
1990 Lilian Watson,
Thomas Allen,
Robert Tear,
Gillian Knight,
Diana Montague
Simon Rattle,
Orquestra i cor del Covent Garden
CD: EMI CDS 7 54212 2 (en anglès)
1999 Livia Aghová,
Ivan Kusnjer,
Ludovít Ludha,
Sonia de Amicis,
Annette Jahns
Zoltán Peskó,
Orquestra i cor del Teatro de La Fenice de Venècia
CD: Mondo Musica MFON 22251 (en txec)
2002 Yvette Bonner,
Roman Nédélec,
Olivier Dumait,
Catriona Barr,
Paul-Henry Vila,
Petra Simkova
Alexander Briger,
Acadèmia Europea de Música
CD: Premiere Opera Ltd. CDNO 6172 (en txec)
2003 Margareta Klobucar,
Peter Coleman-Wright,
Stefan Margita,
Ildikó Szönyi,
Brian Bannatyne-Scott,
Nataliya Kovalova
Vladimir Fedoseyev,
Sinfónica de Viena, Coo de Cambra de Moscou i Cor de Nens Filharmònic de Praga
CD: VMS Musical Treasures VMS 137 (en txec)
2003 Jenny Ohlson,
Rodney Clarke,
Andrew Clarke,
Matilda Paulsson,
Joakim Schuster,
Delphine Gillot
Charles Mackerras,
Royal Academy of Music Sinfonia, Coro Royal Academy of Music Opera
CD: Royal Academy of Music RAM 022 (en anglès)
2007 Lisa Saffer,
Héctor Vásquez,
Jon Kolbert,
Jennifer Root,
Bradley Garvin,
Fiona Murphy
Patrick Summers,
Orquesta y coro de la Houston Grand Opera
CD: Live Opera Heaven C 3095 (en anglès, gravació en viu)

Vídeo[modifica | modifica el codi]

Any Elenc
(Guineueta, Guardaboscos, Professor, Esposa del guardaboscos, Sacerdot, Guineu)
Director,
Teatre i orquestra
Segell
1965 Irmgard Arnold,
Rudolf Asmus,
Werner Enders,
Ruth Schob-Lipka,
Josef Burgwinkler,
Manfred Hopp
Václav Neumann,
Ópera Cómica de Berlín
DVD (Video): Immortal Opera IMM 960001
1983 Gianna Rolandi,
Richard Cross,
John Lankston,
Beverly Evans,
Nadia Pelle
Scott Bergeson,
Orquesta y coro de la New York City Opera
DVD (Video) - House of Opera DVDBB 1020 (en anglès)
1995 Eva Jenis,
Thomas Allen,
Josef Hajna,
Libuse Márová,
Richard Novák,
Hana (Hanna Esther) Minutillo
Charles Mackerras,
Orquesta de París, Coro de Châtelet - Maîtrise des Hauts-de-Seine
DVD (Video): RM Associates ID 5783 RADVD (EE. UU.)
ArtHaus Musik 100 240 (Europa) (en txec)
2001 Christine Buffle,
Grant Doyle,
Peter van Hulle,
Katarina Giotas,
Richard Coxon
Kent Nagano,
Orquesta Sinfónica Alemana de Berlín, Coro BBC Singers
DVD (Video): BBC - Opus Arte OA 0839D (en anglès)
2008 Elena Tsallagova,
Jukka Rasilainen,
David Kuebler,
Michèle Lagrange,
Roland Bracht,
Hana (Hanna Esther) Minutillo
Dennis Russell Davies,
Orquestra de l'Òpera Nacional de París, Cor de l'Òpera Nacional de París- Maîtrise des Haut-de-Seine
DVD (Video) - Medici Arts 3078388 (en txec, grabación en viu)

Referències[modifica | modifica el codi]

  1. Martín Bermúdez, Santiago. «Vertiginosa naturaleza» (en castellà). Scherzo. [Consulta: 13 juny 2016].
  2. 2,0 2,1 2,2 2,3 2,4 2,5 2,6 «Introducció a l'òpera» (en castellà). hagaselamusica. [Consulta: 15 juny 2016].
  3. 3,0 3,1 Thomason, Paul. «Ressenya» (en anglès). paulthomasonwriter. [Consulta: 15 juny 2016].
  4. 4,0 4,1 4,2 «Presentació de l'òpera» (en italià). La Scala. [Consulta: 14 juny 2016].
  5. 5,0 5,1 Martín Bermúdez, 2015, p. 418.
  6. 6,0 6,1 Martín Bermúdez, 2015, p. 417.
  7. Petazzi, Pablo. «Felsenstein y la Zorrita, cincuenta años después» (en castellà). Scherzo. [Consulta: 13 juny 2016].
  8. 8,0 8,1 Alier, 2001, p. 381.
  9. Martín Bermúdez, 2015, p. 415.
  10. «Ressenya» (en castellà). Prague Opera Tickets. [Consulta: 15 juny 2016].
  11. Marco, Tomás. «Janácek y la modernidad» (en castellà). Scherzo. [Consulta: 14 juny 2016].
  12. Martín Bermúdez, 2015, p. 419.
  13. Capon, Brian. «Discografia de l'òpera» (en anglès). Operadis. [Consulta: 16 juny 2016].

Bibliografia[modifica | modifica el codi]

  • Alier, Roger. Guía Universal de la ópera. primer (en castellà). Barcelona: Edidiones Robinbook, 2001. ISBN 84-95601-05-2. 
  • Martín Bermúdez, Santiago. El siglo de Jenůfa. Las óperas que cambiaron todo [ 1900 - 1950 ] (en castellà). Ediciones Cumbres, 2015. ISBN 978-84-943713-9-4. 

Vegeu també[modifica | modifica el codi]