El cas Makropoulos

De Viquipèdia
Dreceres ràpides: navegació, cerca
El cas Makropoulos
Títol original Věc Makropulos
Compositor Leóš Janáček
Llibretista Leóš Janáček
Llengua original txec
Font literària obra de teatre homònima de Karel Čapek
Època composició 1923-1925
Actes 3
Estrena absoluta
Data estrena 18 de desembre de 1926
Escenari Teatre Nacional de Brno
Director František Neumann
Estrena als Països Catalans
Estrena al Liceu 22 de novembre de 1999 (estrena a Espanya)
Personatges i creadors
  • Emilia Marty, àlies Elina Makropulos (soprano) - Alexandra Čvanová
  • Albert Gregor (tenor) - Emil Olšovský
  • Kolenatý, advocat (baix) - Ferdinand Pour
  • Vítek, empleat de Kolenatý (tenor) - Valentin Šindler
  • Kristina, la seua filla i jove cantant (soprano) - Jožka Mattesová
  • Baró Jaroslav Prus (baríton) - Zdeněk Otava
  • Janek, el seu fill (tenor) - Antonín Pelc
  • Comte Hauk-Šendorf (tenor) - Václav Šindler
  • Un tècnic d'escena (baríton) - Jaroslav Čihák
  • Polizecka, una dona de la neteja (soprano) - Jelena Ježičová
  • Una donzella (soprano)
Modifica dades a Wikidata

El cas Makropoulos (en txec Věc Makropulos) és una òpera amb música de Leóš Janáček i llibret del mateix compositor, basada en l'obra de teatre homònima, escrita l'any 1922 per Karel Čapek. Va ser la penúltima òpera de Janáček, inspirada pel seu enamorament de Kamila Stösslová, una dona casada, 35 anys més jove que ell.

L'obra explica la història d'una poció de l'eterna joventut que, destinada en un principi a l'emperador Rodolf II, és assajada amb la filla de Hieronimus Makropoulos, descobridor d'aquesta preada fórmula. Elina, que així es diu la noia, acaba vivint més de 300 anys i es converteix en una aclamada cantant d'òpera que col·lecciona amants sota diferents personalitats.[1]

El cas Makropoulos és una obra totalment representativa dels gèneres que estaven en voga en els anys 20 del segle XX: l'expressionisme i el modernisme.[2] És, en certa manera, una òpera filosòfica que planteja els problemes eterns de l'ésser humà a través d'un text de misteri i amb l'expressivitat d'una música colossal que aprofundeix en l'inexplicable allà on les paraules no arriben.[3]

Origen i context[modifica | modifica el codi]

Karel Čapek, autor de l'obra homònima en la què es basa l'òpera

Buscant un tema per a una òpera que ell mateix pogués escriure el llibret, sobretot per evitar de nou problemes amb els seus col·laboradors, Janáček assisteix el 10 de desembre de 1922, com a molt tard, a veure la comèdia Věc Makropulos de Karel Čapek, un els inventors de la literatura de ciència-ficció, el teatre de Vinohrady de Praga. Immediatament va copsar el seu potencial. Tot i que els dos es coneixien i respectaven -el dramaturg havia assistit, encara estudiant, a una representació de Jenůfa a Brno el 1905-, això no impedeix que el dramaturg es fes pregar per concedir els drets per adaptar el seu llibret, poc convençut que funcionaria una adaptació a l'òpera. Janáček va obtenir finalment un acord el setembre de 1923 -amb un contracte molt avantatjós per a l'autor- i es va posar a treballar.[4]

A partir de la peça de Čapek, va adaptar i escriure el llibret, com estava acostumat a fer-ho des de feia molts anys.[5] Com de costum, es va passar gairebé dos anys per desenvolupar el primer esborrany, el qual va deixar reposar diversos mesos abans de finalitzar la composició al desembre de 1925.[4] De la seva ploma, les tres hores de la comèdia original es van reduir a una hora i quaranta minuts. En aquesta reducció desapareixia l'entorn humà, com a centre de crítica política, i es potenciava el personatge de la protagonista Emilia. Segueix mantenint, dèbilment, la línia policíaca pel que fa a una herència i a la recerca del pergamí que conté la fórmula de l'elixir de la immortalitat, però el centre és aconseguir aquesta fórmula, per lliurar-la a Krista McGregor.[6]

L'obra teatral de Karel Čapek, un dels escriptors txecs més importants del segle XX, gira al voltant de la cantant d'òpera Emilia Marty (en origen Elina Makropoulos, nascuda a Creta en 1585), manipuladora, provocadora, astuta i vulnerable alhora, filla de l'alquimista Hieronymus Makropoulos, metge de l'emperador Rodolf II, qui li havia ordenat fabricar un elixir que li prolongués la vida. Quan ja estava preparat, l'emperador va tenir por i va ordenar a Makropulos que provés la droga a la seva filla Elina, que en aquells dies tenia setze anys. La noia va sobreviure als seus efectes inicials, que la van deixar inconscient durant una setmana, i quan apareix el 1922, amb el nom d'Emilia Marty, ja té uns respectables 337 anys, el que és una prova vivent de què l'elixir preparat pel seu pare va funcionar, ja que l'ha fet pràcticament immortal.[7] La comèdia de Čapek es mou en dues línies: una realista, en tant que parteix d'una investigació judicial que passeja per la crítica política, i una altra que podria considerar-se de ciència-ficció en posar-nos en contacte amb la protagonista Emilia Marty que viu des de fa més de tres segles (337 anys).[6]

Una nova negociació amb el seu editor vienès Universal, va aconseguir unes millors condicions pels interessos del compositor. També es va preveure una versió alemanya per garantir la difusió internacional. Es va aconseguir després de llargues negociacions amb Max Brod, gran coneixedor de l'obra del compositor, que es va saldar amb una versió poc satisfactòria pel compositor que va acabar amb els dos amics barallats. Janáček s'havia permès una sèrie de llibertats en la peça i Max Brod va intentar canviar l'orientació del llibret, sobretot en l'últim acte, quan s'està immers en un ambient real de tragèdia a diferència de la «comèdia» original.[4]

Musicalment, la major part de l'òpera no conté desenvolupaments temàtics, més aviat consisteix en una massa de diferents motius i idees. Els escrits de Janáček indiquen que aquest enfocament va ser un estratagema deliberat per a donar cos musical a l'inquietant i pertorbador personatge d'Emilia Marty/Elina Makropoulos. Només al final, quan es fa palesa la vulnerabilitat de Makropoulos, la música desemboca en una rica vena lírica, explotant aquesta potencialitat de la música que es troba latent en tot el discurs musical de l'òpera.

Sovint es remarca que Emilia Marty, com altres heroïnes de les últimes òperes de Janáček, mostra un dels aspectes de Kamila Stösslová, la dona de la qual es va enamorar en la darrera dècada de la seua vida. Marty, que tot i mostrar-se astuta i manipuladora, amaga un nucli interior vulnerable, és un retrat de Stösslová, com la coqueta i tímida guineueta astuta i la tràgica Kàtia Kabànova.

Argument[modifica | modifica el codi]

Antecedents[modifica | modifica el codi]

L'òpera es basa en la cerca per part de la protagonista del secret d'una fórmula alquímica. Com s'explicarà en l'Acte 3, la poció pot allargar la vida d'una persona al voltant d'uns 300 anys. Emilia Marty, cantant de l'Òpera de Viena, ja la va usar: l'any 1922, època en què està ambientada l'òpera, té 337. Durant uns tres segles ha assumit diverses identitats, per exemple Eugenia Montez, Ekaterina Myshkin i Elian McGregor, amb l'objectiu d'amagar la seua extraordinària edat. Originalment, el seu nom era Elina Makropoulos, filla de l'alquimista Hieronymus, que va viure a Praga a les acaballes del segle XVI, en la cort de l'Emperador Rodolf II. Rodolf va encomanar a Hieronymus la tasca de preparar una poció que poguera allargar la seua vida durant tres segles, i li va ordenar que la provara amb la seua filla Elina. Elina va caure en coma, i Hieronymus va ser empresonat. Però una setmana després Elina es va aixecar i va fugir amb la fórmula, començant una nova i itinerant vida. Va viatjar arreu del món i va esdevenir una de les millors cantants de tots els temps. Malauradament, el seu secret li impedia lliurar-se als vertaders sentiments amorosos cap a qualsevol: va haver de deixar nombrosos marits, amants i fills.

Finalment Emilia-Elina va tornar a Praga, perquè havia sentit que la rica família Prus i la família Gregor, de classe mitjana, havien estat enfrontades en un litigi judicial durant almenys un segle. Albert Gregor reivindicava que el seu ancestre, Ferdinand va ser designat hereu d'una part de la fortuna del baró Joseph Ferdinand Prus, a la mort d'aquest l'any 1827, mentre que la família Prus no reconeix aquest fet. Elina, que també havia sigut Elian McGregor, mare de Ferdinand Gregor i també amant del baró Prus, pot proveir als Gregor i al seu advocat Kolenatý d'informació concloent per al cas. Ferdinand Gregor era fill il·legítim de Joseph Ferdinand Prus i Elian McGregor i un testament a favor seu es conserva encara entre els documents del baró Jaroslav Prus. En realitat, Emilia Marty no està interessada en la demanda dels Gregor. Vol recuperar la fórmula de la poció, que va lliurar al seu amant Joseph Ferdinand Prus, i que des de llavors està arxivada junt amb els documents de la família. Amb la fórmula, vol assegurar-se 300 anys més de vida i de joventut.

Acte 1[modifica | modifica el codi]

Al despatx de l'advocat Kolenatý, que proporciona una detallada descripció del cas, arriba Emilia oferint la seua preciosa informació. Mentre Kolenatý es troba a la mansió Prus tractant de recuperar el testament, l'encís d'Emilia comença a fer efecte sobre Gregor. Gregor s'enamora dEmilia, però és fredament rebutjat per ella, que es mostra avorrida i indiferent. Tot i això, intenta esbrinar què sap Gregor de la fórmula. Finalment, quan torna Kolenatý, s'assabenta a través d'ell que la fórmula encara es troba entre els papers dels Prus.

Acte 2[modifica | modifica el codi]

L'endemà d'una interpretació extraordiània amb Emilia com protagonista, aquesta es troba en l'edifici de l'Òpera rebent als seus admiradors, als quals tracta amb una cruel duresa. A Gregor, Kristina i Vítek s'afegeix Janek, el fill de Jaroslav Prus i el vell i decrèpit comte Hauk-Šendorf. Aquest últim reconeix en Emilia a Eugenia Montez, una dona gitana amb la qual va tenir un afer a Andalusia fa mig segle. Finalment arriba Jaroslav Prus. Aquest no pot entendre l'interès d'Emilia per la seua família i l'inexplicable paper que juga en el cas Gregor. Pressiona cada vegada més a la cantant. Alhora, ella intenta comprar-li la fórmula, i aquest finalment accepta donar-li-la a canvi d'una nit d'amor.

Acte 3[modifica | modifica el codi]

A l'habitació de l'hotel on Emilia i Prus han passat la nit arriba la tràgica notícia del suïcidi de Janek Prus. Enfront del dolor de Jaroslav Prus, Emilia reacciona amb absoluta indiferència. Prus gairebé no té temps d'expressar el seu desdeny envers la reacció d'Emilia, perquè arriben Gregor, Kolenatý i el comte. Kolenatý i el seu client volen denunciar Emilia per frau a causa de les estranyes i inexplicables contradiccions de la seua història. Emilia, pressionada, decideix contar la veritat: ella va ser Elian, Elina i moltes altres. Ells la creuen només quan els primers signes de l'edat comencen a manifestar-se en el seu rostre, perquè l'efecte de la poció comença a esvanir-se. Emilia decideix no beure de nou la poció i lliurar-se a la mort, en adonar-se que l'eterna joventut només és font de dolor i apatia. Només una vida curta pot ser veritablement feliç. Lliura a Kristina el preciós document. Emilia finalment mor, mentre és cremat el document que conté 'el secret Makropoulos'.

Representacions[modifica | modifica el codi]

L'estrena de l'òpera va tenir lloc al Teatre Nacional de Brno el 18 de desembre de 1926, sota la direcció de František Neumann i amb Alexandra Čvanová com a Emilia. Va ser la darrera estrena a la qual va assistir el compositor.[4] Va obtenir un veritable èxit,[4] confirmat quan va ser reposada a Praga dos anys després i a Alemanya l'any 1929, però no esdevingué realment popular fins a la producció de la companyia del Sadler's Wells de Londres l'any 1964. Tot i que es representa amb certa regularitat, no ha esdevingut part del nucli central del repertori com altres obres del compositor: Jenůfa, Kàtia Kabànova o La guineueta astuta.

El 1966 es va estrenar a Itàlia en el seu idioma txec original al Teatro della Pergola de Florència.[8] El 1994 va ser representada al Teatro Comunale de Bolonya una versió rítmica italiana en un muntatge de Luca Ronconi, que va ressaltar el contingut de la història posant l'accent en el clima opressiu i angoixant. Sota la direcció musical de Christian Thielemann, fou protagonitzada per Raina Kabaivanska amb gran èxit ple d'un públic tant exigent com entès.[9]

L'estrena als Estats Units va tenir lloc el 1966 amb Marie Collier com Emilia Marty, a San Francisco. La première al Metropolitan Opera de Nova York va ser el gener de 1996, en la que per cert es va suscitar un esdeveniment tràgic, ja que el tenor Richard Versalle, en el paper de Vítek, pujant l'escala per col·locar un arxiu en un llibreter que integrava l'escenari, va patir un infart i va caure d'una altura de deu peus, morint a l'acte.[2]

El 22 de novembre de 1999 es va estrenar a Gran Teatre del Liceu de Barcelona, amb Anja Silja com a protagonista, sense cap brillantor.[10]

Anàlisi musical[modifica | modifica el codi]

És la penúltima òpera de Janáček, que ja inclou l'estètica d'un angoixat clima espiritual propi de l'expressionisme.[9] Janáček pretenia que la música subratllés el contingut de les converses, creés l'«aura» pròpia de cada personatge i vestís el drama amb l'atmosfera de misteri que li és pròpia. En aquesta òpera, Janáček pretenia armar un discurs dramàtic en un llenguatge proper a la conversa. La música sosté un estil declamatori en el to i en el ritme gràcies a la utilització del sistema de notació del llenguatge parlat. La partitura serà, sobretot, una successió de motius curts, incisius, amb la finalitat de possibilitar que el diàleg cantat contingui el mateix ritme del text parlat.[11] No obstant això, la veritat és que les fórmules del compositor no van tenir continuïtat, ni en la seva pròpia obra, ni en la de ningú, i El cas Makropoulos ha quedat com una obra aïllada, interessant pel lloc que ocupa en la història del gènere, però sense major efectivitat.[10]

A diferència de les seves altres obres, el que defineix la partitura de El cas Makropoulos és la seva austeritat. Hi ha una mena de «paraula cantada» on la música segueix de prop els diàlegs. Com una recitació ràpida i contínua, on la melodia i el ritme tracten d'explicar les inflexions de la veu, encara que portada per una orquestració de gran riquesa. Un procés de veritable modernitat. Només el monòleg final de l'Emilia Marty sembla reviure la tradició dels grans teatres d'òpera i de sobte se submergeix en una òpera d'una expressivitat inesperada que dura fins a la caiguda del teló i la mort de l'heroïna. Makropoulos no inclou ni àries, ni duos, ni conjunts, ni cors, ni interludis orquestrals desenvolupats. Janáček va preferir una orquestració molt rica i escriure diàlegs a la vegada fluids i lacònica. El compositor es va limitar en aquesta i en la resta de les seves òperes a traduir de forma exacta i precisa les emocions dels personatges. Va tractar amb èxit de definir musicalment l'estat psicològic del seu heroi a través de l'entonació de la seva veu. L'autor va recórrer a l'òpera perquè aquesta forma és, segons ell, la ideal per posar la paraula en música i mostrar la influència de l'estat psicològic del personatge en l'entonació de la veu.[4]

Ja des del mateix inici de l'òpera podem escoltar una breu i intensa obertura, d'uns cinc minuts de durada, que ens dóna la pauta del món sonor de Janáček. No hi apareix cap tema dels que després es poden escoltar a l'òpera en abundància, encara que sí que se'n derivin. L'obertura és rica en breus cèl·lules que es transformen i transformen, que circulen per sobre del discurs orquestral que de vegades es transforma en dramàtic, alguna vegada fins i tot violent, que suggereix l'enigma de la trama que seguirà. És d'una intensitat polifònica que ni permet el contrapunt, és difícil escoltar una sola frase musical. Hi ha una misteriosa fanfàrria fora d'escena, molt semblant a la que inicia la Simfonietta i que, com aquesta, recorda les trompeteries llunyanes de Mahler, encara que en un context ben diferent.[12] Aquesta obertura és només un preàmbul d'un discurs musical continu, que discorre com absolut protagonista al costat a l'instrument vocal d'Emilia Marty, la protagonista, i de la resta dels intèrprets que tenen importants intervencions, al llarg de l'òpera, inserits amb absoluta precisió en aquest sumptuós entramat musical sempre construït en funció de l'acció dramàtica.[7]

La música discorre entre moments d'intens lirisme, molt en la línia pucciniana, en contrast amb altres en què apareixen fortes dissonàncies que poden associar-se a la música oferida en aquesta mateixa època per compositors com Stravinski i Bartók. La música adquireix moments autènticament màgics en aquest extraordinari acte III, quan l'acció dramàtica arriba a un veritable paroxisme. També en aquest mateix acte III trobar acords que ens recorden alguns moments simfònics del gran Xostakóvitx, òbviament influenciat per Janáček, tot i que, cal tenir present que el 1926, l'any de l'estrena de Makropoulos, un joveníssim Xostakóvitx de 19 anys oferia com a treball de graduació la seva Simfonia núm 1. També es poden escoltar en aquesta genial partitura ressons llunyans de les fanfàrries mahlerianes.[7]

Janáček s'oposava a totes les regles i hàbits de la progressió habitual dels acords. Sobre una orquestra treballada amb una tècnica meravellosa, d'un colorit viu, cru, descarnat de vegades, organitzava breus frases melòdiques, instrumentava de forma original i construïa un discurs excepcionalment fort, variat i puntillista on es reconeixien les penes d'uns personatges amb freqüència desolats en què la humanitat més sanguínia i de vegades terrorífica, portada a situacions límit, desbordava de passió, de vida i pugnava per sortir impetuosa com una força de la natura. Són qüestions candents en el moment d'enfrontar-nos a aquest Věc Makropulos, caracteritzat per una escriptura especialment austera, plegada al diàleg concentrat i dens, iridescent en aquests canvis ràpids, aquests acords martellato o aquestes poderoses el·lipsis embolicades en un feroç expressionisme; en aquest acerb puntillisme vocal i orquestral que va enganxat a la sorprenent història d'una cantant.[13]

Discografia[modifica | modifica el codi]

Filmografia[modifica | modifica el codi]

Referències[modifica | modifica el codi]

  1. «'EL CAS MAKROPOULOS', un Janácek sempre jove a Peralada». El Periódico, 15 agost 2004. [Consulta: 21 juny 2016].
  2. 2,0 2,1 Uribarri, Gonzalo. «El caso Makropulos: Ópera, longevidad y ficción» (en castellà). Pro Ópera. [Consulta: 4 juliol 2016].
  3. Vela del Campo, Juan Angel. «Un espectáculo sugerente» (en castellà). El País, 18 juny 2008. [Consulta: 3 juliol 2016].
  4. 4,0 4,1 4,2 4,3 4,4 4,5 «Programa de mà» (en francès). Opéra National du Rhin. [Consulta: 7 juliol 2016].
  5. Colomb, Joseph. «L’Affaire Makropoulos à Bratislava» (en francès). Musica Bohemica. [Consulta: 3 juliol 2016].
  6. 6,0 6,1 Díaz Sande, José Ramón. «El caso Makropulos El cansancio del vivir» (en castellà). madridteatro.eu. [Consulta: 4 juliol 2016].
  7. 7,0 7,1 7,2 Manuel García, Diego. «El precio de la inmortalidad» (en castellà). Melómano. [Consulta: 21 juny 2016].
  8. «Estreno de una ópera checoslovaca en Roma» (en castellà). La Vanguardia, 11 maig 1966. [Consulta: 21 juny 2016].
  9. 9,0 9,1 Guerrero, José. «Luca Ronconi triunfa en Bolonia con la ópera "II caso Makropulos"» (en castellà). La Vanguardia, 8 abril 1994. [Consulta: 21 juny 2016].
  10. 10,0 10,1 Alier, Roger. «El retomo de Anja Silja» (en castellà). La Vanguardia, 24 novembre 1999. [Consulta: 4 juliol 2016].
  11. Ramos, 2013, p. 96.
  12. Martín Bermúdez, 2015, p. 448.
  13. Reverter, Arturo. «El caso Makropoulos, en el Real» (en castellà). El Cultural. [Consulta: 21 juny 2016].
  14. Capon, Brian. «Discografia de l'òpera» (en anglès). Operadis. [Consulta: 8 juliol 2016].

Bibliografia[modifica | modifica el codi]

Enllaços externs[modifica | modifica el codi]

Vegeu també[modifica | modifica el codi]