Šárka

Šárka

Forma musical	òpera
Compositor	Leoš Janáček
Llibretista	Julius Zeyer
Llengua	txec
Creació	1887 ↔ 1888
Publicació	segle XIX
Parts	3
Catalogació	JW I/1
Durada	1 hora
Personatges	Šárka, (soprano) - Hana Pírková Ctirad (tenor) - Emil Olšovský Přemysl (baríton) - Arnold Flögl Vitoraz (baix) - Václav Valentin Shindler Vlasta (mezzosoprano) Radka (mezzosoprano) Gastava (contralt) Hosta (contralt) Libina (soprano) Lumír (tenor) Mlada (soprano) Svatava (soprano)
Estrena
Estrena	11 novembre 1925
Escenari	Teatre Mahen (Txèquia)
Director musical	František Neumann

Šárka, JW I/1, és una òpera en tres actes de Leoš Janáček sobre un llibret en txec de Julius Zeyer, basat en una llegenda txeca del segle xiv. Va ser composta entre 1887 i 1888 però no va ser estrenada, després de diverses revisions, fins a l'11 de novembre de 1925 al Teatre Mahen de Brno.

Origen i context

El jove Janáček amb la seva esposa

Amb la creació del Teatre Nacional de Brno a finals de 1884, que comptava amb una orquestra permanent, es va obrir la porta a les òperes compostes per músics txecs, a més de les obres del repertori internacional. Janáček va acollir amb entusiasme aquest nou impuls per a la cultura moraviana a la seva ciutat. A la revista Hudební listy, que ell mateix dirigia, va escriure ressenyes detallades de les representacions que assistia regularment. Això li va permetre transmetre els seus coneixements als seus compatriotes i al mateix temps formar-se una opinió pròpia sobre el gènere.

En una de les seves ressenyes, Janáček va emetre una crítica desfavorable sobre una òpera de Karel Kovařovic, un episodi que tindria conseqüències duradores: Kovařovic, que anys més tard esdevindria director de l’Òpera Nacional de Praga, no oblidaria aquell comentari i obstaculitzaria l’estrena de diverses òperes del compositor en aquell teatre. Malgrat aquests entrebancs, Janáček ja havia consolidat una certa reputació com a compositor instrumental abans de dedicar-se plenament a l’òpera. La seva música, especialment les obres orquestrals i corals, havia començat a despertar interès fora de les fronteres txeques, sobretot en els cercles musicals dels països de parla alemanya, on es valorava la seva originalitat rítmica i la seva aproximació innovadora al folklore moravià.

El tema de Šárka es basa en una història de la mitologia txeca que era molt estimat per autors i músics txecs del segle XIX. Un exemple és el tercer poema simfònic del cicle orquestral La meva pàtria de Smetana del 1880, que porta aquest nom, així com l'òpera més famosa de Fibich, del 1897.

Julius Zeyer, autor de l'obra homònima en la que s'inspirà Janáček

Janáček va utilitzar el llibret que Antonín Dvořák havia demanat al principal poeta simbolista txec Julius Zeyer. Dvořák va desestimar finalment el llibret perquè no encaixava amb la seva estètica operística i perquè buscava un tema menys local, preferint posar música a Armida. En canvi, Fibich sí que el va fer servir. Per al llibret, Zeyer va adaptar la quarta part (Ctirad) del seu poema èpic en cinc parts Vyšehrad del 1880.

Amb trenta-tres anys, aquesta va ser la seva obra més significativa fins aleshores. Fins a aquell moment, havia escrit principalment música de cambra, per a solistes, religiosa i per a cors masculins.

L'agost de 1887, Janáček ja havia compost tota la part vocal i, com va fer amb altres obres d'aquest període, la va enviar al seu amic i mentor Antonín Dvořák per obtenir la seva opinió. Dvořák va reconèixer la recepció de la partitura el 6 d'agost. No hi va haver resposta, però el 25 d'octubre Dvořák va suggerir una reunió amb Janáček. Janáček va dir que la trobada havia anat "bastant bé" i que només li demanava «més melodia», però ràpidament va fer una revisió completa de la peça.

Janáček va compondre l'òpera sense tenir el permís de Zeyer, convençut que aquest l'acceptaria sense problemes. Va ser en aquest punt que Janáček va escriure al llibretista per demanar permís per utilitzar el seu text. I aquí van començar els problemes, ja que Zeyer es va negar a concedir l'autorització pertinent. Es desconeixen els motius d'aquesta negativa. S'especula que Zeyer encara esperava que Dvořák canviés d'opinió; o potser estava enfadat per la crítica desfavorable d'una de les seves obres que havia aparegut a la revista Hudební listy de Janáček; o potser no li va agradar el to de les cartes de Janáček (que no s'han conservat).

Tot i la negativa de Zeyer, Janáček va seguir treballant en l'òpera i va completar una segona versió vocal per a piano datada el 18 de juny de 1888. Posteriorment, va orquestrar dos actes abans d'aturar-se. Durant la vida de Zeyer, no va aconseguir el permís necessari, i l'òpera va quedar arxivada i oblidada. Van passar gairebé trenta anys abans que Janáček tornés a "Šárka".

Després de la seva primera incursió en el gènere operístic amb Šárka, Janáček, decebut pels resultats obtinguts i la manca de ressò, va redirigir els seus esforços cap a la investigació i assimilació de la música popular moraviana. D’aquest interès sorgí el recull de danses Lašské Tance, obra que marca una etapa de maduració estilística i de progressiva definició del seu llenguatge personal. Aquest treball folklòric actuà com a punt de partida per a la seva segona òpera, L'inici d'un romanç, on ja s’entreveuen algunes de les seves constants expressives. El veritable reconeixement internacional, però, arribaria amb el seu tercer títol, Jenůfa, que consagrà definitivament Janáček com una de les figures centrals de l’òpera del segle XX.

Una dècada després de la Šárka de Janáček, el compositor txec Zdeněk Fibich abordà novament la mateixa llegenda en una òpera homònima, demostrant la perdurabilitat del mite en l’imaginari nacional bohemi. Aquesta història, però, ja havia inspirat anteriorment Smetana, que el 1875 en féu el tercer dels sis poemes simfònics que integren el seu cicle patriòtic La meva pàtria. A més, Smetana havia dedicat també una òpera a Libuše, la reina mítica de Bohèmia, la mort de la qual serveix com a punt de partida per als esdeveniments narrats a Šárka. Aquesta continuïtat temàtica entre Smetana, Fibich i Janáček evidencia com la llegenda de Šárka esdevingué un símbol recurrent de la identitat i la memòria històrica txeca.

Janáček va escriure dues obertures per a l'òpera, una per a cada versió. Des d'un punt de vista formal, la primera -de la qual només ha sobreviscut la versió per a piano- no era ideal. La segona és formalment concisa, i introdueix amb èxit l'atmosfera de l'òpera.

Representacions

František Neumann va dirigir la primera representació l'any 1925

No va ser fins al 1918, disset anys després de la mort de Zeyer, que finalment va rebre l'autorització per fer servir el llibret. En aquell moment, amb 63 anys, les seves circumstàncies s'havien transformat radicalment a causa de l'èxit obtingut amb la producció de Jenůfa a Praga el 1916. Janáček va involucrar el seu alumne Osvald Chlubna en el treball de revisió i finalització de l'obra, que finalment es va estrenar a Brno l'11 de novembre de 1925, sota la direcció del seu amic i col·lega, František Neumann, i la producció d'Ota Zítek, director del Teatre de Brno.

L'estrena va ser seguida per tres produccions rebudes sense massa entusiasme, commemorant diversos aniversaris de la mort del compositor, a Olomouc (1938), Brno (1958) i Ostrava (1978). No va ser fins a una producció presentada el 1993 al Festival d'Edimburg que l'òpera va ressuscitar definitivament.

El 2000, el musicòleg Jiří Zahrádka va editar una nova versió de l'òpera, de la qual es va fer un enregistrament dirigit per Charles Mackerras amb la Filharmònica Txeca i Eva Urbanová en el paper principal.

Argument

La trama de Šárka transcorre durant la llegendària "guerra de les donzelles" en la història mitològica txeca. Després del matrimoni de la princesa Libuše, el poder de les dones va començar a minvar, i encara més amb la seva mort, quan el seu consort Přemysl es va convertir en l'únic governant de les terres txeques.

En resposta, l'amazona Šárka i el seu grup de verges guerreres busquen venjar-se implacablement dels homes que les han menyspreades, amb especial rancor cap a Přemysl. El jove Ctirad, que vigila la tomba de la reina Libuše i atemoreix les guerreres que s'hi apropen, es converteix en l'objectiu de la seva venjança. Šárka el captura mitjançant un engany: les seves companyes la lliguen a un arbre, donant-li l'aparença d'indefensió. Quan Ctirad la troba i, commogut, la deslliga, es produeix un enllaç romàntic entre ambdós. No obstant això, mentre dormen junts, Šárka es desperta i recorda el seu propòsit inicial. Crida els seus companys i, juntament amb ells, mata Ctirad i els altres guerrers. En el decurs del funeral de Ctirad, plena de remordiments pel que ha fet, Šárka es lleva la vida llançant-se sobre la pira funerària.

Anàlisi musical

El nucli problemàtic d’aquesta òpera rau sobretot en la seva estructura dramàtica, massa compacta per al temps escènic que ocupa. Tot i així, des del punt de vista musical, Šárka resulta una fita indispensable per comprendre els inicis i la consolidació del llenguatge de Janáček. Si bé l’obra s’insereix dins la tradició del drama wagnerià, amb el seu caràcter sagrat i tràgic, ja s’hi perceben els primers indicis d’una veu pròpia, que l’autor acabarà de definir en les òperes posteriors, com Kàtia Kabànova, La guineueta astuta o El cas Makropoulos.

El llibret de Julius Zeyer és profundament romàntic i ple d’ideals simbòlics propis de la cosmovisió wagneriana. El protagonista, Ctirad, recorda les figures heroiques del mite germànic, especialment Siegfried, mentre que Šárka pot evocar Isolde. Aquesta connexió literària, però, no determina l’idioma musical de Janáček: el compositor, allunyat de l’exaltació wagneriana, va reduir o eliminar fragments per evitar l’excés sentimental i buscar una expressió més directa i continguda.

Musicalment, Šárka presenta una escriptura densa i tensa, dominada per la corda i un ús reiterat de dissonàncies que intensifiquen la dimensió dramàtica. El tractament vocal, ja característic de Janáček, se situa a mig camí entre el declamat i el melòdic, mentre que l’orquestra conserva encara un cert color romàntic. L’obra desplega una progressiva acumulació de tensió que culmina en un desenllaç tràgic, comparable, en la seva força emocional, a la que Richard Strauss assoliria poc després amb la seva Salomé. En conjunt, Šárka és un pont entre el món idealista del Romanticisme tardà i el llenguatge dramàtic nou i personal que definirà la maduresa del compositor.

Malgrat els intents de Janáček per allunyar-se dels models precedents, Šárka continua essent, en la seva essència, una òpera de concepció marcadament romàntica, que manté una clara continuïtat amb obres com Dalibor i Libuše de Smetana. L’empremta de Dvořák també hi és perceptible, si bé amb un pes més aviat marginal. La influència de Wagner, en canvi, és més evident i, potser, menys volguda però impossible de negar: es manifesta sobretot en el tractament del recitatiu cantabile, en la seva construcció progressiva, el punt d’intensitat culminant i la seva resolució final. Tot fa pensar que aquest influx wagnerià arribà a Janáček de manera indirecta, filtrat per intermediaris com el mateix Smetana, que ja havia assimilat i reinterpretat els principis del drama musical germànic segons els paràmetres de la tradició bohèmia.

Els trets que més tard definirien de manera inequívoca l’estil de Janáček —l’ús de motius breus, rítmicament vius i plens d’energia expressiva, modelats amb una precisió que imita les inflexions i accents de la parla quotidiana— ja es manifesten de forma incipient a Šárka. En aquesta òpera, el compositor mostra una sensibilitat molt particular per captar el pols vital de l’experiència humana, transformant-lo en música d’una immediatesa sorprenent. L’obra, concebuda per a una orquestra capaç d’explorar una paleta sonora àmplia i intensa, revela un ús del color instrumental d’una força gairebé física: vibrant, directe, i en alguns passatges fins i tot aspra o despullada. Janáček estructura el discurs musical mitjançant frases curtes, plenes de tensió i contrast, que esdevenen el motor del drama. Entre els moments més destacats sobresurten el preludi orquestral —d’una energia gairebé narrativa—, les dues àries a la lluna de Ctirad i Šárka, de gran lirisme i delicadesa, i el duo final, que concentra tota la intensitat emocional i tràgica de l’òpera.

Des de la composició de Šárka fins als darrers anys de la seva trajectòria, Janáček va mostrar una atenció constant envers la música coral, un interès ja perceptible en el paper que els cors assumeixen en aquesta òpera primerenca. Aquestes intervencions anticipen la seva recerca sobre la relació entre melodia i llenguatge, que culminaria en la seva teoria sobre la musicalitat de la parla.

Tot i que la partitura manté una clara filiació amb el Romanticisme tardà —especialment amb l’univers sonor de Bedřich Smetana—, s’hi poden reconèixer els primers indicis de la personalitat musical madura de Janáček: una escriptura d’energia vehement, un fraseig irregular i asimètric, i un ús de l’harmonia que tendeix a evitar la sincopació i a privilegiar una tensió rítmica pròpia.

Šárka representa, per tant, una obra de joventut reelaborada des de la maduresa, en què conflueixen elements heretats del Romanticisme amb intuïcions del llenguatge expressiu que consagraria l’autor com un dels grans renovadors de l’òpera del segle XX. Malgrat tot, aquesta òpera encara no revela el realisme psicològic ni la intensitat humana que caracteritzaran plenament Janáček a partir de Jenůfa, el seu primer gran assoliment dramàtic.

Enregistraments

• Supraphon SU 3485-2 631: Eva Urbanová, Peter Straka, Ivan Kusnjer, Jaroslav Březina; Cor Filharmònic de Praga, director de cor Jaroslav Brych; Česká filharmonie, director Charles Mackerras (2000)

Bibliografia

• Cummins, George M. Janáček's Eternal Love. iUniverse, 2015. ISBN 978-1-4917-5811-3. 
• Martín Bermúdez, Santiago. El siglo de Jenůfa. Las óperas que cambiaron todo [1900 - 1950] (en castellà). Ediciones Cumbres, 2015. ISBN 978-84-943713-9-4. 
• Zemanová, Mirka. Janacek: A Composer's Life. UPNE, 2002. ISBN 978-1-55553-549-0. 

Vegeu també

• Llista de composicions de Leoš Janáček