Vés al contingut

Missa glagolítica

De la Viquipèdia, l'enciclopèdia lliure
Plantilla:Infotaula obra musicalMissa glagolítica
Títol originalMša glagolskaja
Forma musicalmissa Modifica el valor a Wikidata
CompositorLeoš Janáček Modifica el valor a Wikidata
LlenguaAntic eslau
CatalogacióJW III/9 Modifica el valor a Wikidata
Durada40 minuts Modifica el valor a Wikidata
Dedicat aLeopold Prečan Modifica el valor a Wikidata
Instrumentacióorgue Modifica el valor a Wikidata
Estrena
Estrena5 desembre 1927 Modifica el valor a Wikidata
EscenariBrno (Txèquia)
Director musicalJaroslav Kvapil
Estrena als Països Catalans
Estrena a Catalunya20 d'octubre de 1978 al Palau de la Música Catalana[1][2]
Musicbrainz (obra): 987e6de6-e7c3-440f-98ea-77b6cfb0dbe7 IMSLP: Mša glagolskaja (Janáček, Leoš) Modifica el valor a Wikidata

La Missa glagolítica, JW III/9 (en txec Glagolská mše o Mša glagolskaja), és una composició per a solistes (soprano, contralt, tenor, baix), doble cor, orgue i orquestra de Leoš Janáček. L'obra va ser estrenada a Brno el 5 de desembre de 1927 sota la direcció de Jaroslav Kvapil, qui també va dirigir l'estrena a Praga el 8 d'abril de 1928.[3][4][5]

Estructura

[modifica]
Intrada
  1. Úvod - Introducció (orquestra)
  2. Gospodi pomiluj - Kyrie
  3. Slava - Glòria
  4. Věruju - Credo
  5. Svet - Sanctus
  6. Agneče Božij - Agnus Dei
  7. Varhany solo - Solo d'orgue
Intrada

Representacions i recepció

[modifica]
Jaroslav Kvapil en va dirigir l'estrena

L'estrena va tenir lloc el 5 de desembre de 1927 a Brno, dirigida per Jaroslav Kvapil, i va ser tot un èxit.[6] Va ser interpretada pel Cor Beseda de Brno i l'Orquestra Nacional del Teatre de Brno. Els solistes van ser: Alexandra Čvanová (soprano), Casa Hloušková (mezzosoprano), Stanislav Tauber (tenor), Ladislav Nemecek (baríton) i Bohumil Holub (orgue).[7]

Després de l’estrena de la Missa a Brno, un crític, entusiasmat, va escriure que el venerable mestre, profundament religiós, havia compost l’obra perquè sentia que la seva trajectòria artística quedaria incompleta si no expressava musicalment la seva relació amb Déu. Janáček, molest amb aquesta interpretació, li va respondre amb una postal brevíssima de només quatre paraules: «Ni vell ni devot!» (Žádný starec, žádný věřící!).[8]

Els mateixos solistes, director, cor i orquestra la van executar el 8 d'abril de 1928 a Praga. El 28 de febrer de 1929 es va sentir a Berlín, interpretada per l'Acadèmia de la Música dirigida per Alexander von Zemlinsky. Al cap d'un mes, el 8 d'abril, Jaroslav Kvapil la va tornar a dirigir a Ginebra, al Festival de la SIMC, amb el cor de la Filharmònica de Brno i l'Orquestra de la Suisse Romande. En aquest darrer cas, l’Intrada es va tocar només al començament i la Missa va acabar amb l'epíleg del solo d'orgue.[7]

La Missa d'un ateu

[modifica]

Janáček no pretenia fer tant una obra pretesament litúrgica com subratllar l'expressió de fe de tot un poble amb una alegria primitiva i poderosa que podria molt bé titllar-se de pagana.[3] De fet, amb el temps va arribar a desenvolupar una autèntica aversió pels temples. Segons recordava la seva neboda, en els últims anys era impossible convèncer-lo perquè entrés en una església, ni tan sols per refugiar-se de la pluja. «Aquesta mena d’església —li va dir una vegada— és l’essència mateixa de la mort: tombes sota les lloses, ossos damunt els altars, escenes de tortura i mort a les pintures. Els rituals, les pregàries, els cants… mort i més mort! No vull tenir-hi res a veure.»[8]

Com tants altres compositors ateus, al final de la seva vida Janáček va compondre una Missa. Però cal remarcar que, si bé el text és religiós, el caràcter de l'obra no ho és pas, com ja es desprèn les paraules del mateix compositor citades prèviament. Sembla que Janáček hauria dit en una ocasió: «Una església és la mort concentrada. Tombes sota el terra, ossos a l'altar, imatges que no mostren altra cosa que la tortura i la mort. No vull tenir res a veure amb això.»[5]

Molt més clar al respecte es mostra en la seva polèmica amb el crític Ludvík Kundera, qui feu les següents afirmacions, agosarades i gratuïtes, al diari Tempo de Praga (febrer de 1928): «La Missa Glagolitika té la següent base filosòfica. Janáček, un home vell, ara fervent creient, sent amb creixent urgència que a la seva obra no li pot mancar un element que expressi la seva relació amb Déu... El text de la Missa li resulta ideal per a aquest fi, igual que ho fou per a molts compositors abans que ell. [...] Per descomptat, Janáček no imagina el seu Déu en termes del místic crepuscle de l'altar, com la brillantor d'un monstre, envoltat per l'aroma d'encens, ans - i això és característic del compositor- l'imagina fora, a l'aire lliure...»

Aquestes afirmacions, sorprenentment desviades de les declaracions publicades pel mateix compositor tot just tres mesos abans, provocaren la ira d'aquest, que contestà publicant el següent text el 8 de març del 1928 a Literání svět: «Sabeu què han escrit sobre mi: ‘un home vell, ara creient’. Però això em va molestar i vaig dir: ‘tu jovenet, primer de tot no sóc un home vell, i en segon no sóc en absolut creient; no, en absolut. Fins que no ho vegi amb els meus propis ulls.’ Se m’ha ocorregut que a aquest any, 1928, li manca quelcom: falta una atmosfera Cirilo-Metòdica, aquest és el motiu pel qual vull associar la meva obra amb aquest any [10è aniversari de la independència de Txecoslovàquia]. De fet, ja tenia la peça llesta des de 1926. La vaig escriure a Luhačovice[...]. En aquesta obra volia representar la fe en la certesa de la nació, no en una base religiosa, ans en uns forts fonaments morals que reclamen Déu com a testimoni.»

De fet, cal entendre aquesta Missa com a celebració de la nació txeca i dels pobles eslaus en general, però també com un desafiament a Déu. En paraules de Janáček: «La meva Missa serà molt diferent de la resta... Mostraré a la gent com han de dirigir-se a Déu».

Motivació patriòtica

[modifica]

En realitat, la motivació principal de l’obra era més aviat patriòtica que no pas religiosa. El mateix compositor ho explicava dient que volia afirmar la fe en la permanència immutable de la nació, no sobre un fonament estrictament religiós, sinó sobre una base ètica profunda que invoca Déu com a testimoni. Janáček pertanyia a la mateixa generació que Tomáš Garrigue Masaryk, intel·lectual i polític que abans havia estat crític literari i professor universitari. Tots dos formaven part d’un ampli grup d’artistes i escriptors txecs nascuts a la dècada de 1850 que van contribuir decisivament al renaixement nacional que culminaria al final de la Primera Guerra Mundial, després de gairebé tres segles de domini estranger. Com els nacionalistes romàntics txecs del segle XIX, Janáček i els seus contemporanis sentien una gran fascinació pel folklore, la música popular, les antigues tradicions literàries i lingüístiques i tot allò que reforçava el sentiment d’identitat nacional.[8]

Aquesta actitud explica que Janáček decidís escriure la seva Missa no en el llatí litúrgic habitual, sinó en eslau eclesiàstic antic. D’aquesta manera, el compositor tenia la sensació de tornar simbòlicament a la llengua originària dels pobles eslaus, mare de les llengües eslaves posteriors, entre les quals hi ha el txec. Com que l'eslau eclesiàstic s’escrivia originàriament amb un alfabet diferent —el glagolític—, el compositor va batejar l’obra amb el títol de Missa glagolítica (Mša glagolskaja). En sentit estricte, però, aquesta denominació no és del tot precisa, ja que el terme glagolític fa referència a un sistema d’escriptura i no pas a una llengua. De fet, Janáček no va fer servir mai aquest alfabet: va prendre el text d’una revista eclesiàstica que en publicava la versió antiga en una transliteració llatina força estesa, però poc rigorosa.[8]

A més, en adaptar el text a la música, el compositor hi va aplicar una accentuació pròpia del txec modern. Quan la partitura ja estava acabada, això feia impossible ajustar-la a la pronunciació litúrgica correcta de l’eslau eclesiàstic. Les melodies i els motius tan característics de Janáček estaven tan estretament lligats a la forma concreta de les paraules tal com ell les havia enteses que qualsevol canvi —fos en el text o en la música— hauria trencat l’equilibri artístic de l’obra. Per aquest motiu, no va quedar cap altra opció que mantenir la seva versió personal de l’eslau eclesiàstic.

Balneari de Luhačovice

La primera espurna musical de la Missa li va arribar durant una tempesta al petit balneari txec de Luhačovice. Tot va començar amb el que ell mateix anomenava «el motiu serè d’una ànima desesperada», sorgit de les paraules inicials Gospodi pomiluj («Senyor, tingueu pietat»).

Tot i això, Janáček tenia clar que la seva Missa no havia de tenir el caràcter fosc que ell associava a moltes obres religioses tradicionals. Volia que els seus temes no continguessin «ni la tenebra d’un calabós medieval, ni els ressons de la imitació escolàstica, ni la polifonia bachiana, ni el pathos beethovenià, ni la lleugeresa haydniana». Aspirava, en canvi, a una música essencialment festiva, amb un esperit més aviat panteista que no pas estrictament eclesiàstic.

Tal com ell mateix explicava: «La fragància dels boscos al voltant de Luhačovice era sempre el meu encens. L’església s’alçava fins a l’alçada gegantina dels arbres del bosc, dels grans arcs del cel i de les boires llunyanes. El repic de les esquelles d’un ramat marcava la consagració.» En aquesta visió simbòlica, el solo de tenor representa un gran sacerdot, el de soprano un àngel jove, i el cor encarna el poble. Les espelmes es transformen en alts avets del bosc amb estrelles per flames, i dins la cerimònia apareix fins i tot la figura majestuosa de sant Venceslau. Tot plegat s’expressa en la llengua dels missioners eslaus, sant Ciril i sant Metodi, creadors de la tradició litúrgica que inspira aquesta obra monumental.[8]

Versions

[modifica]

Versió final 1928

[modifica]

Partitura publicada per Universal Editions l'any 1929, després de la mort de Janáček.

Versió original 1927

[modifica]

Segons el musicòleg Paul Wingfield, la paritura publicada per Universal Editions que durant anys es va interpretar és una simplificació de l'original, feta pel mateix Janáček a petició de Kvapil per a l'estrena a Brno. Una sèrie d'esdeveniments desafortunats, inclosa la mort del compositor, van provocar que les modificacions acabessin fixades a l'edició final de la partitura, sense que ningú ho revisés.[9] Aquesta versió conté dràstiques simplificacions, especialment rítmiques, degudes, especula Wingfield, a les limitacions d'efectius orquestrals i al poc temps d'assaig disponible abans de l'estrena a Brno.[10] Les principals diferències entre el manuscrit i la primera edició de la partitura són les següents:[9][11]

  • Intrada. Janáček va indicar que també s'havia d'interpretar al principi tal com ja es va fer a l'estrena. En publicar la partitura la indicació va desaparèixer i totes les interpretacions posteriors començaven amb l'Úvod. També es van transportar passatges de timbala una octava avall.
  • Úvod. En el manuscrit les cordes acompanyen amb un septet de corxeres contra 5 corxeres a les fustes en un compas 5/8, mentre els metalls toquen un tema en 3/4. Per a l'estrena es va escriure tot en 3/4 i el septet es va convertir en un grup de corxeres seguit d'un treset.
  • Gospody. El compàs de 5/4 passa a 2/2, convertint la segona i tercera negra del tema en dues corxeres.
  • Slava. El complicat solo de timbales es va doblar amb altres instruments.
  • Věruju. Fragments de timbala tallats (calien 3 músics i timbales de pedals per reafinar ràpidament l'instrument). Un fragment de clarinets (a 3) des de fora de l'escenari, seguit immediatament d'una intervenció de clarinets (a 3) dalt de l'escenari, exigeix la participació de 6 clarinetistes. Es va eliminar la indicació d'escena per reduir el nombre de músics necessaris.
  • Svet. Es van retallar 14 compassos probablement per les complicades dissonàncies que conté la part del cor.

La versió original fou restaurada i editada per Paul Wingfield amb l'ajuda de Sir Charles Mackerras, i posteriorment publicada per Universal Edition el 2008.[11]

Versió final autoritzada (Urtext)

[modifica]

El musicòleg Jiří Zahrádka considera que l'edició de Wingfield «de cap manera representa la forma autèntica de l'obra en cap moment específic. Més aviat és una partitura que recopila els elements "més interessants" de diversos períodes temporals i versions de l'obra. Malgrat que és certament utilitzable i impressionant, no és correcta des d'un punt de vista editorial.»[12] Zahrádka afirma que l'edició de Wingfield està basada en «fonts mal interpretades i suposicions infundades»[12] i argumenta que la majoria de modificacions van ser realitzades després de l'estrena i no abans, per la qual cosa responen a la voluntat del compositor i no a questions pràctiques relacionades amb l'estrena. Assumint, per tant, que la versió de 1928 és la que ha de ser considerada com a definitiva, Zahrádka n'ha realitzat una nova edició en la qual s'han corregit errors menors i s'hi han reincorporat catorze compassos al Svet (Sanctus), que «foren probablement eliminats degut a les limitacions tècniques del cor»,[12] i que ha publicat Bärenreiter Praha dins de la col·lecció “Complete Critical Edition of the Works of Leoš Janáček”.[13]

Versió setembre 1927

[modifica]

Dins de l'Edició Crítica de les obres de Leoš Janáček, Bärenreiter ha publicat també la versió "Setembre 1927", editada igualment per Jiří Zahrádka.[14] Aquesta edició pretén ser la millor aproximació possible a la concepció inicial del compositor, i exclou canvis realitzats durant els preparatius de l'estrena o posteriors, alguns dels quals apareixen a l'edició de Wingfield.[15]

Instrumentació

[modifica]

4 flautes (3 d'elles doblant al flautí), 2 oboès, corn anglès, 3 clarinets en si (el tercer també clarinet baix, 3 clarinets en si (fora d'escena), 3 fagots (el tercer també contrafagot), 4 trompes en fa, 4 trompetes en fa, 3 trombons, tuba, timbales (3 percussionistes), instruments de percussió (campanetes, campanes tubulars, triangle, plats, gong, timbal), celesta, 2 arpes (la segona a discreció), orgue, 4 solistes (S A T B), cor (S A T B), cordes (violins 1rs i 2ns, violes, violoncels i contrabaixos)[11]

Enregistraments

[modifica]

Referències

[modifica]
  1. ↑ «Publicitat del concert» (en castellà). La Vanguardia. [Consulta: 12 desembre 2016].
  2. ↑ Montsalvatge, Xavier. «El cincuentenario de Janacek, con la Orquesta Filarmónica de Ostra va y el Coro de Praga» (en castellà). La Vanguardia. [Consulta: 12 desembre 2016].
  3. 1 2 Marco, Tomás. «Programa de mà concert 24 (2006)» (en castellà). Orquesta y Coro Nacionales de España. Arxivat de l'original el 20 de desembre 2016. [Consulta: 12 desembre 2016].
  4. ↑ «El Palau de les Arts programa la Missa glagolítica de Janáček, una de les obres mestres de la música sacra». El Periódico. [Consulta: 13 desembre 2016].
  5. 1 2 Brennan, Juan Arturo. «Informació de l'obra» (en castellà). Orquesta Filarmónica de la UNAM. Arxivat de l'original el 21 de desembre 2016. [Consulta: 12 desembre 2016].
  6. ↑ Moreno, Juan Carlos. «Ressenya del disc» (en castellà). Scherzo, Núm. 253. Juny 2010. Arxivat de l'original el 2016-12-20. [Consulta: 12 desembre 2016].
  7. 1 2 «Dades de l'obra» (en alemany). Leoš Janáček Gesellschaft. [Consulta: 12 desembre 2016].
  8. 1 2 3 4 5 Downes, Edward. «Programa de mà». Filharmònica de Nova York. [Consulta: 3 març 2026].
  9. 1 2 Wingfield, Paul. Janácek : Glagolitic mass (en anglès). Cambridge (Regne Unit): Cambridge University Press, 1992. ISBN 0521389011.
  10. ↑ «Leoš Janáček: Glagolitic Mass. Universal Edition.».
  11. 1 2 3 Janáček, Leoš. Mša glagolskaja = Missa solemnis : für Soli, Chor und Orchester Erstfassung (1927); herausgegeben von Paul Wingfield. Studien-Partitur.. Wien: Universal Edition, 2009. ISBN 9783702467333.
  12. 1 2 3 «Jiří Zahrádka: “September 1927”. About the critical edition of Janáček’s “Glagolitic Mass”» (en anglès).
  13. ↑ «Janácek, Leoš: Glagolitic Mass. Bärenreiter Urtext.».
  14. ↑ «Janácek, Leoš: Glagolitic Mass "September 1927" Version. Bärenreiter Urtext.».
  15. 1 2 «Janáček por Bělohlávek. Cultural Resuena.».
  16. ↑ 1974 segons el CD de 1997 CD

Bibliografia

[modifica]
  • Wingfield, Paul, Janáček: Glagolitik Mass, Cambridge, 1992.

Vegeu també

[modifica]

Enllaços externs

[modifica]
Obtingut de «https://ca.wikipedia.org/w/index.php?title=Missa_glagolítica&oldid=37882584»