Missa glagolítica

De Viquipèdia
Salta a: navegació, cerca
Infotaula de composicióMissa glagolítica
Títol original Mša glagolskaja
Forma musical missa
Compositor Leoš Janáček
Llengua original Antic eslau
Catalogació JW III/9
Durada 40'
Dedicatòria Leopold Prečan
Instrumentació 4 flautes (3 d'elles doblant al flautí), 2 oboès, corn anglès, 3 clarinets en si (el tercer també clarinet baix, 3 clarinets en si (fora d'escena), 3 fagots (el tercer també contrafagot), 4 trompes en fa, 4 trompetes en fa,3 trombons, tuba, timbales (3 percussionistes), instruments de percussió (campanetes, campanes tubulars, triangle, plats, gong, timbal), celesta, 2 arpes (la segona a discreció), orgue, 4 solistes (S A T B), cor (S A T B), cordes (violins 1rs i 2ns, violes, violoncels i contrabaixos)[1]
Estrena
Data 5 de desembre de 1927
Escenari Brno
Director Jaroslav Kvapil
Estrena als Països Catalans
Estrena a Catalunya 20 d'octubre de 1978 al Palau de la Música Catalana[2][3]
Moviments
Intrada
  1. Úvod - Introducció (orquestra)
  2. Gospodi pomiluj - Kyrie
  3. Slava - Glòria
  4. Věruju - Credo
  5. Svet - Sanctus
  6. Agneče Božij - Agnus Dei
  7. Varhany solo - Solo d'orgue
Intrada
Modifica dades a Wikidata

La Missa glagolítica, JW III/9 (en txec Glagolská mše o Mša glagolskaja), és una composició per a solistes (soprano, contralt, tenor, baix), doble cor, orgue i orquestra de Leoš Janáček. L'obra va ser estrenada a Brno el 5 de desembre de 1927 sota la direcció de Jaroslav Kvapil, qui també va dirigir l'estrena a Praga el 8 d'abril de 1928.

Janáček, un dels compositors més significatius del segle XX, ateu agosarat, va llegar entre les seves obres més representatives la Missa glagolítica, una obra coral de profund dramatisme. Mai va tenir una intenció litúrgica; era més aviat una declaració de nacionalisme eslau.[4] El títol es refereix a l'alfabet utilitzat per escriure eslau antic, l'alfabet glagolític, creat pels missioners Ciril i Metodi per evangelitzar els pobles eslaus. La Missa glagolítica és un dels cims creatius de Janáček i el resum del seu pensament musical al final de la seva carrera. Considerada com la seva millor obra no operística,[5] és un magnífic exponent de l'estil de Janáček: poder expressiu, opulència tímbrica, llibertat harmònica, complexitat rítmica, inesperats canvis dinàmics i tractament cíclic dels temes.[6]

El catàleg d'obres de Leoš Janáček inclou una vintena d'obres de música sacra, la majoria d'elles per a veus a cappella, i algunes per a veus amb algun acompanyament instrumental. De tota la seva música d'inspiració religiosa, la més important és sens dubte la Missa glagolítica, que de vegades es cataloga com una cantata; pel que sembla, Janáček va compondre únicament una altra missa a més d'aquesta, creada al voltant de 1870, però la partitura es va perdre.[7]

Origen i context[modifica]

Inscripció en alfabet glagolític

En els primers anys del Cristianisme l'evangelització dels països eslaus a la vora del Danubi va anar a càrrec dels grecs i dels llatins. Així és com els germans Ciril i Metodi, naturals de Tessalònica i coneixedors de la llengua eslava dels macedonis, arriben l'any 863 a Moràvia i ideen l'alfabet ciríl·lic (del qual es deriven el rus i el serbi), tradueixen la Bíblia i altres llibres sagrats i poc després creen un nou alfabet: el glagolític al qual adapten tota la Litúrgia eslava del Ritu Romà.[8]

El papa Joan VIII accepta aquesta nova litúrgia, però poc després de la seva mort el 885, el nou papa, Esteve V, la prohibeix en la llengua eslava circumscrivint el seu ús només al llatí. D'aquesta manera, la litúrgia en llengua glagolítica es va extingir, i es va conservar tan sols en alguns monestirs. La Missa glagolítica és, en sentit estricte, una composició no-litúrgica, com el Rèquiem de Verdi o la Simfonia dels salms de Stravinski. De fet, Janáček va considerar la religió un absurd i era ateu, però va voler recuperar la tradició cristiana antiga entre els txecs i va aconseguir una composició triomfal, on la vida s'imposa a la mort.[8] L'ús d'un text en antic eslau era altament simbòlic per a Janáček, gran defensor del paneslavisme, com mostren les seves obres. L'antic eslau eclesiàstic és la forma més propera al Protoeslau, la llengua de la qual deriva tota la família eslava.

L'origen de la Missa glagolítica es remunta a l'any 1921, quan trobem el primer indici de la voluntat de Janáček d'escriure una Missa Eslava. El pare Josef Martínek, alumne de Janáček, explica:

« «Crec que era al principi de l'any escolar 1921-1922 quan Janáček... em digué que durant les vacances s'havia trobat amb l'arquebisbe [Leopold] Prečan... a Hukvaldy... Janáček digué a l'arquebisbe que havia anat a una església propera i que la música era molt fluixa... Al seu discurs sobre el declivi de la música d'església l'arquebisbe digué: 'Bé, mestre, hauríeu de compondre alguna cosa que valgués la pena'. Janáček... no volia musicar un text en llatí: 'Si pogués disposar d'un en antic eslau eclesiàstic'... Li vaig dir que això seria fàcil, ja que jo tenia el text en antic eslau eclesiàstic, de fet dues còpies... Ambdues còpies eren la mateixa, però el text publicat a Cyril [1920], una publicació de música d'església, estava editat per [Josef] Vajs, una autoritat en la litúrgia en antic eslau. Les síl·labes accentuades de cada paraula estaven impreses en negreta. Li vaig recomanar aquest text i li vaig deixar, per tal que el pogués copiar. La Missa glagolítica va ser composta sobre aquest text».[9] »
Leopold Prečan, a qui està dedicada la missa, va ser un dels inductors de la seva composició

Concretament, en aquesta tertúlia, Janáček es va reunir amb l'arquebisbe d'Olomouc, Leopold Prečan i el polític catòlic Jan Srámek.[10] No obstant això, immers com estava en els preparatius de l'estrena de l'òpera Kàtia Kabànova i en nous títols operístics com La guineueta astuta, El cas Makropoulos, encara van passar uns anys fins que Janáček comencés la composició de la Missa. Entremig també compongué la Sinfonietta.[10]

Va caldre esperar encara cinc anys fins que a Luhačovice, una localitat moraviana a la qual havia acudit per una cura de banys, va trobar la inspiració necessària per a la seva composició. Es diu que la idea de Janáček per la seva Missa glagolítica no era precisament la de la seva execució en una església en un context litúrgic, sinó que tenia una imatge idealitzada de la seva presentació al mig de la natura. Janáček va expressar la seva concepció de l'obra en un article publicat el 27 de novembre de 1927 a Lidové noviny:

« «Sense la penombra de les cel·les dels monestirs medievals en els seus motius, sense el so dels habituals procediments imitatius, sense el so dels embolics fugats de Bach, sense el so del pathos beethovenià, sense la gràcia de Haydn. La fragància de l'humit bosc de Luhačovice era l'encens. Una catedral sorgí davant meu en la colossal extensió dels turons i la volta del cel, coberta de boira en la distància; les seves petites campanes eren repicades per un ramat d'ovelles. Jo sento en el solo de tenor una mena d'alt sacerdot, en el de soprano una donzella-àngel, en el cor la nostra gent. Les espelmes són alts avets en el bosc, encesos per les estrelles; i en el ritual en algun lloc allà fora veig una visió del principesc Sant Venceslau. I el llenguatge és el dels missioners Ciril i Metodi[11] »

Janáček va treballar en la composició d'aquesta partitura entre el 2 d'agost i el 15 octubre 1926.[7] A finals d'octubre, una primera versió estava a punt, i abans de Nadal Janáček lliurava ja el manuscrit per a la seva còpia, tot i que encara afegiria nombroses correccions i modificacions fins a gairebé el mateix dia de l'estrena.[10]

Representacions[modifica]

Jaroslav Kvapil en va dirigir l'estrena

L'estrena va tenir lloc el 5 de desembre de 1927 a Brno, dirigida per Jaroslav Kvapil, i va ser tot un èxit.[10] Va ser interpretada pel Cor Beseda de Brno i l'Orquestra Nacional del Teatre de Brno. Els solistes van ser: Alexandra Čvanová (soprano), Casa Hloušková (mezzosoprano), Stanislav Tauber (tenor), Ladislav Nemecek (baríton) i Bohumil Holub (orgue).[12]

Els mateixos solistes, director, cor i orquestra la van executar el 8 d'abril de 1928 a Praga. El 28 de febrer de 1929 es va escoltar a Berlín, interpretada per l'Acadèmia de la Música dirigida per Alexander von Zemlinsky. Al cap d'un mes, el 8 d'abril, Jaroslav Kvapil la va tornar a dirigir a Ginebra, al Festival de la SIMC, amb el cor de la Filharmònica de Brno i l'Orquestra de Suisse Romande. En aquest darrer cas, l'Intrada es va tocar només al començament i la Missa va acabar amb l'epíleg del solo d'orgue.[12]

La Missa d'un ateu[modifica]

Janáček no pretenia fer tant una obra pretesament litúrgica com subratllar l'expressió de fe de tot un poble amb una alegria primitiva i poderosa que podria molt bé titllar-se de pagana.[5] Com tants altres compositors ateus, al final de la seva vida Janáček va compondre una Missa. Però cal remarcar que, si bé el text és religiós, el caràcter de l'obra no ho és pas, com ja es desprèn les paraules del mateix compositor citades prèviament. Sembla que Janáček hauria dit en una ocasió:

« «Una església és la mort concentrada. Tombes sota el terra, ossos a l'altar, imatges que no mostren altra cosa que la tortura i la mort. No vull tenir res a veure amb això.»[7] »

Molt més clar al respecte es mostra en la seva polèmica amb el crític Ludvík Kundera, qui feu les següents afirmacions, agosarades i gratuïtes, al diari Tempo de Praga (febrer de 1928):

« «La Missa Glagolitika té la següent base filosòfica. Janáček, un home vell, ara fervent creient, sent amb creixent urgència que a la seva obra no li pot mancar un element que expressi la seva relació amb Déu... El text de la Missa li resulta ideal per a aquest fi, igual que ho fou per a molts compositors abans que ell. [...]

Per descomptat, Janáček no imagina el seu Déu en termes del místic crepuscle de l'altar, com la brillantor d'un monstre, envoltat per l'aroma d'encens, ans - i això és característic del compositor- l'imagina fora, a l'aire lliure...»

»

Aquestes afirmacions, sorprenentment desviades de les declaracions publicades pel mateix compositor tot just tres mesos abans, provocaren la ira d'aquest, que contestà publicant el següent text el 8 de març del 1928 a Literání svět:

« “Sabeu què han escrit sobre mi: ‘un home vell, ara creient’. Però això em va molestar i vaig dir: ‘tu jovenet, primer de tot no sóc un home vell, i en segon no sóc en absolut creient; no, en absolut. Fins que no ho vegi amb els meus propis ulls.’ Se m’ha ocorregut que a aquest any, 1928, li manca quelcom: falta una atmosfera Cirilo-Metòdica, aquest és el motiu pel qual vull associar la meva obra amb aquest any [10è aniversari de la independència de Txecoslovàquia]. De fet, ja tenia la peça llesta des de 1926. La vaig escriure a Luhačovice[...]. En aquesta obra volia representar la fe en la certesa de la nació, no en una base religiosa, ans en uns forts fonaments morals que reclamen Déu com a testimoni.” »

De fet, cal entendre aquesta Missa com a celebració de la nació txeca i dels pobles eslaus en general, però també com un desafiament a Déu. En paraules de Janáček: «La meva Missa serà molt diferent de la resta... Mostraré a la gent com han de dirigir-se a Déu».

Anàlisi musical[modifica]

Kamila Stösslová, musa de Janáček

L'influx del nacionalisme eslau, amb el qual Janáček simpatitzava, és palpable en la composició; la va escriure procurant enaltir les arrels primigènies de la cultura eslava. La intensa història d'amor platònic -que es reflecteix en una profusa relació epistolar- que va viure amb una jove, Kamila Stösslová –-una dona casada de 38 anys menor que ell, a qui va conèixer amb 63 anys–-, també va impregnar aquesta obra, com moltes altres partitures de l'autor. Tot i ser una missa, aquesta composició mai va tenir una intenció litúrgica. Janáček, encara que va ser educat en un monestir agustí, va ser un ateu convençut: considerava la religió un absurd, i presumia d'això. Alguns estudiosos veuen en la Missa glagolítica, composició en la qual l'ímpetu de la vida s'imposa a la mort, una vibrant celebració panteista de profunda bellesa.[4] Aquesta passió juvenil que li va impregnar el desig de Stösslová és certament evident en la Missa glagolítica, malgrat el fet que aquesta peça data dels últims anys de la vida del compositor. En paraules de l'escriptor txec Milan Kundera, és «més una orgia que una missa».[13]

L'obra es desenvolupa en vuit parts amb un quartet vocal, cor mixt i una poderosa orquestra. Conté les seccions tradicionals de l'ordinari de la missa catòlica: Kyrie, Gloria, Credo, Sanctus i Agnus Dei; però, a més, el compositor inclou dos potents i expressius fragments orquestrals com a introducció i conclusió a la missa.[7]

La Introducció (Úvod) és instrumental i recorda l'esperit cívic de la Sinfonietta amb les fanfàrries que estableixen des del principi l'ambient festiu de la composició. El Kyrie (Gospodi pomiluj) és veritable música de teatre en la qual alternen els cors i els solos amb un sentiment humà més que transcendental fins que entra la soprano proclamant el Glòria (Slava), la succeeix el tenor, després els solistes i els cors es van alternant en proclamacions declamatòries fins a l'exaltat amén. El Credo (Veruju) és la part més extensa de l'obra, fins al punt que de vegades ha estat descrit com una cantata autònoma dins de la mateixa obra. Té una estructura cíclica derivada de la repetició de les paraules Jo crec. Enmig del Credo trobem un ampli intermedi instrumental tripartit en què alguns analistes han volgut veure una evocació primera (flauta i violoncel) de la vida de Crist en el desert seguida d'una exaltada entrada de Crist a Jerusalem al so de les fanfàrries, i un solo d'orgue que expressa l'agonia de Crist. Després d'aquest intermedi, torna el Credo amb la recurrència del Jo crec i després un triomfal sobre els metalls.[5]

El Sanctus (Svet) comença amb lirisme i la triple aclamació serà exposada primer per la soprano en agut i després pel tenor i el baix desembocant tot en una mena de marxa que es va fent més frenètica i que acaba per semblar més una dansa popular que un passatge realment religiós. L'obra acaba amb dues peces instrumentals. Primer, una peça d'orgue com solia ser el comiat habitual en la litúrgia (Varhany solo) que adquireix forma de passacaglia sobre un breu motiu repetitiu que dóna origen a una peça impetuosa i dinàmica. Paradoxalment, al final de la Missa, Janácek l'anomena Intrada. És una brillant peça instrumental en la qual retrobem l'esperit de la introducció i el de la Sinfonietta com si l'autor ens volgués recordar que no ens trobem davant d'una música d'església sinó davant d'una peça d'exaltació cívica que hauria de tocar-se en una plaça on ressaltessin les fanfàrries i els carillons. Tant per aquest esperit com per la seva forma, pel seu tractament i alguns detalls més, ens trobem davant d'una obra molt particular que s'assembla a poques i que és, fora del teatre, la més perfecta expressió de simfonisme del seu autor i del pensament patriòtic i paneslau que el va animar.[5]

Janáček originalment plantejà l'obra en set moviments, flanquejats per una Intrada dominada pels metalls. Aquesta estructura dóna simetria a l'obra, que té el seu punt culminant en el moviment més llarg, el Credo. La versió original fou restaurada i editada per Paul Wingfield [14] amb l'ajuda de Sir Charles Mackerras, i posteriorment publicada per Universal Editions.[1] Actualment la gran majoria de directors opten per interpretar la versió original, molt més intensa i innovadora.

Versió de l'estrena[modifica]

La versió que durant anys es va interpretar és una simplificació de l'original feta pel mateix Janáček a petició de Kvapil. Una sèrie d'esdeveniments desafortunats, inclosa la mort del compositor, van provocar que les modificacions acabessin fixades a l'edició final de la partitura, sense que ningú ho corregís. Aquesta versió conté dràstiques simplificacions, especialment rítmiques, necessàries per garantir una correcta interpretació amb la modesta orquestra que aleshores hi havia a Brno. El nivell actual de qualsevol orquestra professional fa innecessàries aquestes simplificacions. Les principals diferències entre el manuscrit i la primera edició de la partitura són les següents:[14][1]

  • Intrada. Janáček va indicar que també s'havia d'interpretar al principi tal com ja es va fer a l'estrena. En publicar la partitura la indicació va desaparèixer i totes les interpretacions posteriors començaven amb l'Úvod. També es van transportar passatges de timbala una octava avall.
  • Úvod. En el manuscrit les cordes acompanyen amb un septet de corxeres contra 5 corxeres a les fustes en un compas 5/8, mentre els metalls toquen un tema en 3/4. Per a l'estrena es va escriure tot en 3/4 i el septet es va convertir en un grup de corxeres seguit d'un treset.
  • Gospody. El compàs de 5/4 passa a 2/2, convertint la segona i tercera negra del tema en dues corxeres.
  • Slava. El complicat solo de timbales es va doblar amb altres instruments.
  • Věruju. Fragments de timbala tallats (calien 3 músics i timbales de pedals per reafinar ràpidament l'instrument). Un fragment de clarinets (a 3) des de fora de l'escenari, seguit immediatament d'una intervenció de clarinets (a 3) dalt de l'escenari, exigeix la participació de 6 clarinetistes. Es va eliminar la indicació d'escena per reduir el nombre de músics necessaris.
  • Svet. Es van retallar 14 compassos probablement per les complicades dissonàncies que conté la part del cor.

Enregistraments[modifica]

Referències[modifica]

  1. 1,0 1,1 1,2 Janáček, Leoš. Mša glagolskaja = Missa solemnis : für Soli, Chor und Orchester Erstfassung (1927); herausgegeben von Paul Wingfield. Studien-Partitur.. Wien: Universal Edition, 2009. ISBN 9783702467333. 
  2. «Publicitat del concert» (en castellà). La Vanguardia. [Consulta: 12 desembre 2016].
  3. Montsalvatge, Xavier. «El cincuentenario de Janacek, con la Orquesta Filarmónica de Ostra va y el Coro de Praga» (en castellà). La Vanguardia. [Consulta: 12 desembre 2016].
  4. 4,0 4,1 Alfaya, Patrick. «‘Misa glagolítica’ La vibrante misa de un ateo confeso» (en castellà). La Quincena. [Consulta: 13 desembre 2016].
  5. 5,0 5,1 5,2 5,3 Marco, Tomás. «Programa de mà concert 24 (2006)» (en castellà). Orquesta y Coro Nacionales de España. [Consulta: 12 desembre 2016].
  6. «El Palau de les Arts programa la Missa glagolítica de Janáček, una de les obres mestres de la música sacra». El Periódico. [Consulta: 13 desembre 2016].
  7. 7,0 7,1 7,2 7,3 Brennan, Juan Arturo. «Informació de l'obra» (en castellà). Orquesta Filarmónica de la UNAM. [Consulta: 12 desembre 2016].
  8. 8,0 8,1 «Informació de l'obra» (en castellà). Cantoría Hipponensis. [Consulta: 12 desembre 2016].
  9. Vogel, Jaroslav. Leoš Janáček: život a dílo (Vida i obra) (en txec), 1963. 
  10. 10,0 10,1 10,2 10,3 Moreno, Juan Carlos. «Ressenya del disc» (en castellà). Scherzo, Núm. 253. Juny 2010. [Consulta: 12 desembre 2016].
  11. Janáček, Leoš (en txec) Lidové noviny, novembre 1927.
  12. 12,0 12,1 «Dades de l'obra» (en alemany). Leoš Janáček Gesellschaft. [Consulta: 12 desembre 2016].
  13. Nepil, Hannah. «Conductor Tomáš Netopil talks to Hannah Nepil about finding the true spirit of Janáček» (en anglès). Gramophone. [Consulta: 13 desembre 2016].
  14. 14,0 14,1 Wingfield, Paul. Janácek : Glagolitic mass (en anglès). Cambridge, UK: Cambridge University Press, 1992. ISBN 0521389011. 
  15. 1974 segons el CD de 1997 CD

Bibliografia[modifica]

  • Wingfield, Paul, Janáček: Glagolitik Mass, Cambridge, 1992.

Vegeu també[modifica]

Enllaços externs[modifica]