Amarus

De Viquipèdia
Salta a: navegació, cerca
Infotaula de composicióAmarus
Compositor Leoš Janáček
Catalogació JW III/6
Durada 28 minuts
Estrena
Data 2 de desembre de 1900
Escenari Societat coral Moravan de Kroměříž
Director Leóš Janáček
Moviments
  • Moderato
  • Andante
  • Moderato
  • Adagio
  • Tempo di Marcia funebre (Epíleg)
Més informació
Allmusic mc0002356061
Modifica dades a Wikidata

Amarus, JW III/6, és una cantata per a solistes, cor mixt i orquestra composta per Leóš Janáček sobre un poema de Jaroslav Vrchlicky. El text parla d'un nen que, com a fill il·legítim, és traslladat a un monestir i batejat Amarus (Amarg), on mor a causa del desig de la vida i l'amor.[1] Amarus reflecteix relativament la infeliç joventut de Janáček. El compositor va completar l'obra el 1897 i la seva estrena es va produir tres anys després, el 2 de desembre de 1900 a la societat coral Moravan de Kroměříž dirigida per Janáček, havent dirigit els assajos Ferdinand Vach. L'epíleg, la Marxa fúnebre, ja s'havia estrenat prèviament el 20 de març de 1898, sota la direcció del mateix compositor.[2]

Origen i context[modifica]

Janáček no va aconseguir fer-se un lloc artístic totalment distintiu fins a arribar a la cinquantena anys, amb l'òpera Jenůfa tot i que va escriure molt bones obres anteriorment, incloent aquesta cantata romàntica.[3]

El text de la cantata és un poema de l'autor contemporani de Janáček, Jaroslav Vrchlicky. Un aspecte de la història sens dubte va afectar profundament Janáček: el seu heroi és un home anomenat Amarus, que va ser abandonat quan era un nadó per ser educat pels monjos d'un monestir. El mateix Janáček, el desè fill d'un mestre del poble pobre de Moràvia, havia estat enviat a un monestir agustí a la ciutat de Brno per a l'escolarització als 11 anys. Els seus records de l'esdeveniment eren amargs.[3]

Representacions[modifica]

En els anys immediatament abans i durant la Primera Guerra Mundial, la cantata Amarus (composta el 1897 i revisada el 1906) era una obra que va tenir un èxit considerablement més ampli que qualsevol de les seves primeres òperes, i va ser influent en l'establiment de la seva reputació nacional. L'estrena a Praga d'Amarus va ser el 6 d'octubre de 1912; després d'aquesta representació reeixia, Vilém Zemanek, el director titular de la Filharmònica Txeca del moment, va convidar Janáček per compondre una nova obra orquestral, que seria la balada El fill del músic.[4]

Anàlisi musical[modifica]

Musicalment, l'obra anticipa tant L'Evangeli etern com la Missa glagolítica i tot i que harmònicament i en el seu estil d'orquestració és d'estil romàntic tardà, els patrons melòdics curts característics de Janáček hi són presents i sembla difícil pensar en que un altre compositor l'hagués pogut compondre.[1] En el context de l'obra de Janáček Amarus és el treball de recerca, una composició que representa el punt culminant de la primera època romàntica del compositor. Anys després, quan el compositor va recordar aquest treball va dir: «Amarus? Monestir de Brno, els seus ombrívols corredors, església vella, amplis jardins, la meva pobresa, la vida d'adolescència malgastada a dins, la solitud i la nostàlgia, tot això està relacionat amb Amarus».[5]

El solista i el cor tendeixen a cantar en resposta entre si, d'una manera que recorda a les esglésies eslaves ortodoxes. Està dividit en cinc seccions. La primera, Moderato, presenta al personatge principal: tan lluny com podia recordar, Amarus va viure al monestir, sense saber per què. El baríton explica que a causa de que va ser concebut en el pecat, els monjos el van nomenar «Amarus»: «amarg» o «dolorós» en llatí. La seva educació va ser sense afecte, i se'l va mantenir innocent de les temptacions del món. El segon moviment, Andante, el descriu com un home alt, pàl·lid, «sempre pensatiu, ple d'anhel místic» Una nit ell prega a Déu (en un solo de tenor emocional) demanant que se li indiqui quan arribarà el dia de la seva mort. Un àngel (soprano) respon, «La mort us vindrà una nit quan no pugui posar l'oli en el llum a l'altar».[3]

Tot i tenir un tempo Moderato, el tercer moviment és el cor emocional de l'obra, i posseeix una notable seriositat i persistència. Anys després, encara sol i trist, Amarus veu una parella d'amants a l'església un dia de primavera. Ells preguen davant la imatge de la Verge, i a continuació surten de l'església de la mà. Fascinat per l'observació d'amor i afecte, que no ha format part de la seva vida, ell els segueix a l'exterior. Els segueix al cementiri i els veu abraçats entre les tombes i làpides. Un parell de papallones, els cants dels ocells, el perfum de les flors de cirerer i de lilà, i les emocions de la situació el porta a preguntar-se sobre la seva mare i el seu naixement. Al quart moviment, Adagio, Amarus roman en el cementiri, escoltant el cant d'un ocell. L'endemà al matí, els monjos descobreixen que la llum a l'altar s'ha cremat. Busquen Amarus i el troben mort, estès a una tomba que ells saben que és la seva mare. El ritme de l'Epíleg és la d'una marxa fúnebre, però la música, és notablement lluminosa i en clau major: al cel, Janáček ens està dient, Amarus trobarà la bellesa i l'amor que ha anhelat.[3]

Referències[modifica]

  1. 1,0 1,1 Wright, Leslie. «Ressenya del disc» (en anglès). Musicweb. [Consulta: 1 desembre 2016].
  2. «Dades de l'obra» (en alemany). Leoš Janáček Gesellschaft. [Consulta: 30 novembre 2016].
  3. 3,0 3,1 3,2 3,3 Stevenson, Joseph. «Ressenya del disc» (en anglès). Allmusic. [Consulta: 30 novembre 2016].
  4. Simeone, Nigel. «Ressenya del disc» (en anglès). Hyperion. [Consulta: 1 desembre 2016].
  5. «Partitura d'Amarus» (en anglès). Musiroom. [Consulta: 1 desembre 2016].

Vegeu també[modifica]