Capriccio (Janáček)

Capriccio

Forma musical	obra de composició musical
Compositor	Leoš Janáček
Creació	abril 1926 ↔ 30 octubre 1926
Catalogació	JW VII/12
Durada	17 minuts
Dedicat a	Otakar Hollmann
Instrumentació	piano, flauta, trompeta, trombó i bombardí
Estrena
Estrena	2 març 1928
Escenari	Praga (Txèquia)
Director musical	Jaroslav Ridky

Capriccio, JW VII/12 (de vegades titulat Desafiament, en txec: Vzdor), és una obra per a piano (mà esquerra) i set instruments de vent compost per Leoš Janáček entre l'abril i el 30 d'octubre de 1926 per a Otakar Hollmann. Va ser estrenada el 2 de març de 1928 a la Sala Smetana de Praga amb Hollmann al piano i músics de la Filharmònica Txeca.

L'autor va estar present a l'estrena a Praga i va ser l'última aparició en un concert de la seva pròpia música, abans de la seva mort el 12 d'agost vinent, durant les vacances d'estiu a Ostrava. A Brno es va estrenar després de la mort de Janáček.

Moviments

• Allegro
• Adagio
• Allegretto
• Andante

Origen i context

Capriccio, que va ser escrit l’any 1926, va ser concebut per al pianista txec Otakar Hollmann, que havia quedat incapacitat del braç dret a causa de les ferides sofertes durant la Primera Guerra Mundial. Lluny d’abandonar la seva vocació interpretativa, Hollmann —com també va fer el seu coetani Paul Wittgenstein, afectat per una lesió similar— va impulsar la creació d’un repertori per a piano destinat exclusivament a la mà esquerra. Amb aquest propòsit, va encarregar noves composicions a figures destacades del seu entorn musical, com Janáček i Bohuslav Martinů, així com al reconegut pianista i compositor polonès Leopold Godowsky.

Janáček, inicialment, es va negar a compondre la peça per a Hollmann, però va acabar acceptant la invitació després d’una sèrie de cartes amb el pianista, que li va descriure la seva situació desesperada i el patiment derivat de la discapacitat. No és casual, doncs, que el títol originalment previst fos Vzdor (Desafiament), una paraula que expressava la seva indignació davant la injustícia i volia simbolitzar la resistència d’un artista víctima de les conseqüències de la guerra.

Aquesta obra s’inscriu dins el període d’intensa fecunditat creativa que Janáček va viure després de conèixer, l’any 1917, Kamila Stösslová, una dona gairebé quaranta anys més jove que ell (ell en tenia seixanta-tres aleshores), que es va convertir en la seva musa i confident fins al final de la seva vida. Durant la dècada compresa entre 1917 i 1928, el compositor va donar forma a algunes de les seves obres més destacades, com les òperes Kàtia Kabànova, La guineueta astuta, El cas Makropoulos i De la casa dels morts, així com la Missa glagolítica, la Sinfonietta, el cicle de cançons Diari d'un desaparegut, els dos quartets de corda, el Concertino i el present Capriccio.

En una carta adreçada a Kamila, Janáček va confessar que havia considerat donar a l’obra el títol de Desafiament, amb la intenció de reflectir l’esperit tenaç i la determinació del pianista per mantenir-se fidel al seu art tot i la seva minusvalidesa. Més endavant, però, el compositor va descriure el Capriccio com Una sèrie d’entremaliadures, possiblement inspirat per la seva peculiar i inesperada combinació d’instruments. A excepció del moviment final, més calmat i de traç clar, la música transmet un humor ombrívol i una atmosfera que oscil·la entre la ironia i la deformació grotesca.

Anàlisi musical

És el segon dels dos concerts de cambra per a piano que Janáček va escriure, una obra d’una exigència tècnica i expressiva notable, marcada per un caràcter insòlit i introspectiu. El seu recorregut musical sembla traçar un camí simbòlic que va de la foscor a la llum: de les aparences de marxes i valsos plens d’il·lusió, a una actitud de resignació tenyida d’humor negre, per desembocar finalment en una mena de terra promesa, on ressona un ardent Re bemoll major que evoca la regeneració i l’esperança. Els ritmes fragmentats i els passatges de to fosc semblen evocar tant l’horror de la guerra com la tenacitat del pianista Otakar Hollmann, destinatari de l’obra, que malgrat la seva discapacitat va demostrar una extraordinària capacitat de supervivència i perseverança artística. D’una banda, els ritornellos intrèpids revelen el caràcter juganer de l’obra; d’una altra, determinats fragments dels trombons semblen ironitzar sobre els temes marcials, creant un efecte satíric i provocador.

A diferència del Concertino, Capriccio presenta una complexitat menor en els aspectes melòdics i harmònics, encara que l’orquestració dels vents produeix efectes inusuals i estranys, i la part de piano inclou nombrosos episodis en solitari que posen a prova la tècnica de l'intèrpret.

La partitura del Capriccio presenta una orquestració summament reduïda, però malgrat aquesta limitació, Janáček desplega un enginy notable que li permet generar una extensa gamma de colors i textures sonores. L’obra s’obre amb un tema vigorós al piano, de caràcter gairebé marcial, amb el suport dels trombons, que alternen amb un ostinato inquietant quan el piano fa una pausa. Una breu i intensa cadenza de trompeta precedeix el retorn del piano en una quasi marxa. El segon moviment està centrat en una melodia de piano aparentment suau —amb reminiscències Schumannesque— que contrasta amb les figuracions complexes dels trombons abans de l’entrada de la flauta, concloent en una nota de resignació melancòlica. La inventiva compositiva de Janáček es manifesta també en la presència de tretze indicacions de tempo, un fet notable en una obra de poc més de cinc minuts de durada. El tercer moviment adopta la forma d’un scherzo fosc, amb un paper destacat dels trombons i la tuba, que imita de manera maldestra la flauta. Les sonoritats assolides en aquest moviment resulten sorprenents tenint en compte l’autolimitació del petit conjunt instrumental. Tot i que al final una flauta dolça introdueix un bri d’esperança, aquesta es veu interrompuda per una breu cadència tempestuosa del piano; l’obra culmina finalment en un afirmatiu Re bemoll major, amb els septets de trompeta que coordinrn els compassos finals per a piano i tuba tenor.

Sens dubte, Capriccio constitueix una de les manifestacions més brillants i capritxoses de l’estil janacekià, amb ritmes incisivament aguts que recorden lleugerament Stravinski, i amb esclats sonors que emergeixen de manera espontània i orgànica dins de la seva estructura instrumental inusual. L’obra es fonamenta en un animat joc tímbric que s’imposa des del primer Allegro 2/4, on cada so s’insereix com en un mosaic cromàtic i harmònic. L’Adagio destaca per la seva força expressiva: un tema introduït pel piano amb subtils inflexions esdevé el nucli líric al voltant del qual es concentren tots els moments d’agitació, retornant al final a l’instrument solista. L’Allegretto, ric en idees, melodies i ritmes, posa de manifest la inventiva del compositor, que ofereix moments de relaxació al Andante cantabile final, abans de cloure amb un esclat sonor de majestuositat i severitat.

Vegeu també

• Llista de composicions de Leoš Janáček