Capriccio (Janáček)

De Viquipèdia
Salta a la navegació Salta a la cerca
Infotaula de composicióCapriccio
Forma musical composició musical
Compositor Leoš Janáček
Creació Abril-30 d'octubre de 1926
Data de publicació 1926
Catalogació JW VII/12
Durada 17 minuts
Dedicat a Otakar Hollmann
Intèrpret Otakar Hollmann
Instrumentació piano, flauta, dues trompetes, tres trombons i tuba tenor.
Estrena
Estrena 2 de març de 1928
Escenari Sala Smetana de Praga,
Director musical Jaroslav Ridky[1]
Moviment
  • Allegro
  • Adagio
  • Allegretto
  • Andante
Modifica les dades a Wikidata

Capriccio, JW VII/12 (de vegades titulat Desafiament, en txec: Vzdor), és una obra per piano (mà esquerra) i set instruments de vent compost per Leóš Janáček entre l'abril i el 30 d'octubre de 1926 per a Otakar Hollmann. Va ser estrenada el 2 de març de 1928 a la Sala Smetana de Praga amb Hollmann al piano i músics de la Filharmònica Txeca.[2]

Origen i context[modifica]

Capriccio va ser composta el 1926 per al pianista Otakar Hollmann, que havia quedat paralític del braç dret durant la Primera Guerra Mundial. Com que no volia renunciar a la seva carrera, Hollmann —igual que el seu contemporani i afligit de manera similar company pianista, Paul Wittgenstein— va encarregar als compositors de crear per a ell obres per a la mà esquerra sola, entre ells els seus compatriotes Janáček i Bohuslav Martinů, i al pianista I compositor polonès Leopold Godowsky.[3]

Janáček al principi es va negar a compondre la peça per a Hollmann, va decidir acceptar la invitació després d'una correspondència amb el pianista, qui li va descriure l'estat miserable de la seva situació: no és per res que el títol va ser originalment programat Vzdor (desafiament), com per demostrar indignació per la injustícia d'un dels molts casos de guerra que havien colpejat a un artista.[1]

Aquesta obra es troba en el període d'extraordinari floriment de la creativitat de Janáček que va tenir lloc després de conèixer, el 1917, una dona de gairebé 40 anys més jove que ell (ell en tenia 63 en aquest moment), Kamila Stösslová, que es va convertir en la seva musa i confident durant la resta dels seus dies. La dècada en qüestió, 1917-1928, va veure la composició de grans òperes de Janáček Kàtia Kabànova, La guineueta astuta, El cas Makropoulos, i De la casa dels morts, la Missa glagolítica, la Sinfonietta, el cicle de cançons Diari d'un desaparegut, els seus dos quartets de corda, el Concertino, i el present del Capriccio.[3]

En una de les seves cartes a Kamila va dir que havia pensat en anomenar l'obra Desafiament, per indicar la voluntat indomable del pianista per dedicar-se al seu art malgrat la seva discapacitat. Però en un altre moment es va referir a l'obra com a Una sèrie de entremaliadures, potser per l'estranya combinació instrumental. Fins al moviment final, relativament tranquil i senzill, l'humor sembla negre, i l'estat d'ànim un burla grotesca.[3]

Representacions[modifica]

L'autor va estar present a l'estrena a Praga i va ser l'última aparició en un concert de la seva pròpia música, abans de la seva mort el 12 d'agost vinent, durant les vacances d'estiu a Ostrava.[1] A Brno es va estrenar després de la mort de Janáček.[2]

Anàlisi musical[modifica]

És el segon de dos concerts de cambra per a piano de Janáček. Un repte exigent i peculiar que sembla anar de la foscor a la llum, de les il·lusions de marxes i valsos, a la resignació amb ressons d'humor negre, a una terra promesa de regeneració amb un ardent Re bemoll major d'esperança.[4] Sembla com si els seus ritmes entretallats i els seus passatges ombrívols volen transmetre tant l'horror de la guerra com el desafiament de la seva supervivència, el patró del pianista Otakar Hollman, a qui va dedicada.[5] Per una banda els ritornellos temeraris suggereixen la seva part lúdica, però, alguns dels passatges dels trombons semblen burlar-se dels aires marcials.[5]

A diferència del Concertino, el Capriccio resulta menys complex i difícil des del punt de vista melòdic i harmònic, fins i tot si l'orquestració dels instruments de vent produeix efectes rars i estranys i la part de piano està plena de sortides en solitari.[1]

La partitura és per una instrumentació molt modesta però, no obstant això, fins i tot amb aquest petit potencial Janáček, sempre enginyós, evoca una àmplia varietat de colors i sonoritats per a l'oïda.[4] La partitura comença amb un tema agressiu, com una marxa al piano, acompanyat pels trombons, fins que el piano es deté i els trombons toquen un ostinato esgarrifós. Hi ha una ferotge mini cadenza per la trompeta quan torna el piano amb una quasi-marxa. El segon moviment està dominat per una suau (o falsament suau), una mica Schumannesque, melodia del piano que alterna amb figuracions complexos del trombó abans que entri a la flauta. El moviment acaba en una trista resignació.[3] La invenció de Janáček no té limits: hi ha no menys de tretze indicacions de tempo marcats, i això en una peça que dura poc més de cinc minuts.[4] El tercer moviment és un scherzo fosc, una de les seves característiques notables són els trombons i la imitació maldestre de la flauta per part de la tuba. Algunes de les sonoritats que el compositor evoca en el tercer moviment són poc menys que sorprenents donada l'autolimitació del petit conjunt amb el qual va optar per treballar. Un grau d'esperança sona al final, assenyalat pel cant de la flauta dolça, però es veu compromesa per una breu cadència tempestuosa del piano, amb la qual cosa l'estat d'ànim de nou sembla ser positiu, amb septets animats en les trompetes que condueixen als compassos finals, en un afirmatiu re bemoll major, per a piano i tuba tenor.[3]

Sens dubte, Capriccio és una de les obres més brillants i capritxoses de la personalitat janacekiana amb aquests ritmes aguts que vagament recorden a Stravinski, aquests esclats brillants de sons que emergeixen de forma única i amb una natural espontaneïtat de la singular estructura instrumental.[1]

L'animat joc tímbric, que és la base de la composició, que mostra el pecat original, de manera imperiosa des de l'Allegro 2/4, en el qual s'insereix cada so com en un mosaic colorit harmoniós. D'extraordinària força expressiva és l'Adagio, un tema iniciat pel piano amb inflexions delicades; tot l'agitament es coagula al voltant d'aquest nucli líric, que es repeteix al final per l'instrument solista. A l'Allegretto, farcit d'idees, melodies i rítmes, es lliura a la inventiva del compositor, que al seu torn té els seus moments de relax en el final cantabile Andante, abans d'explotar amb la plenitud del so en un temps majestuós i sever.[1]

Referències[modifica]

  1. 1,0 1,1 1,2 1,3 1,4 1,5 Sablich, Sergio. «Programa de mà del Concerto dell'Accademia di Santa Cecilia, Roma, Auditorio di via della Conciliazione, 29 octubre 1978» (en italià). Orchestra Virtuale di Flaminio.
  2. 2,0 2,1 «Dades de l'obra» (en alemany). Leoš Janáček Gesellschaft. [Consulta: 3 desembre 2016].
  3. 3,0 3,1 3,2 3,3 3,4 Glass, Herbert. «Explicació de l'obra» (en anglès). La Phil. [Consulta: 3 desembre 2016].
  4. 4,0 4,1 4,2 Orga, Ateş. «Ressenya del disc» (en anglès). Naxos. [Consulta: 4 desembre 2016].
  5. 5,0 5,1 Bates, Peter. «Ressenya del disc» (en anglès). Classical.net. [Consulta: 4 desembre 2016].

Vegeu també[modifica]