Albert Roussel

Albert Roussel

Biografia
Naixement	(fr) Albert Charles Paul Marie Roussel 5 abril 1869 Tourcoing (França)
Mort	23 agost 1937 (68 anys) Royan (França)
Causa de mort	infart de miocardi
Sepultura	Cementiri de Varengeville-sur-Mer
Formació	École Navale Collège Stanislas Schola Cantorum de París
Activitat
Camp de treball	Música clàssica
Ocupació	compositor clàssic, pedagog musical, professor universitari, musicòleg, coreògraf, pianista, compositor
Gènere	Òpera i simfonia
Professors	Vincent d'Indy
Alumnes	Alexis Roland-Manuel i Bohuslav Martinů
Instrument	Piano
Obra
Obres destacables Les rêves (en)
Família
Germans	Charles Roussel
Premis
membre honorífic de la Societat Internacional per la Música Contemporània

Albert Charles Paul Marie Roussel (Tourcoing, 5 d'abril de 1869 - Royan, 23 d'agost de 1937) va ser un compositor francès.

Tot i rebre l'impacte dels successius corrents de l'impressionisme i del neoclassicisme en la música francesa, mantingué sempre una posició independent, amb un llenguatge propi caracteritzat per una gran riquesa harmònica i una energia rítmica notable. De temperament modest, profundament individualista i dotat d'una intel·ligència notable més enllà de la música, és probable que Roussel continuï seduint sobretot el professional i el coneixedor abans que l'oient ocasional.

Biografia

Una infància infeliç

Charles Roussel-Defontaine, l'avi d'Albert Roussel

Albert Roussel va néixer a Tourcoing, una ciutat industrial del nord de França, al Flandes francès i a prop de la frontera belga. Va ser el segon fill d'una pròspera família burgesa dedicada a la fabricació de cortines i catifes, però la seva infància estigué marcada per una cadena de desgràcies poc habitual. El pare morí de tuberculosi el 1870; poc després desaparegueren els avis paterns (1874–1876) i, finalment, la mare, Louise, de cognom de soltera també Roussel, mai no es va refer de la pèrdua del seu marit i va morir el 1877 víctima de tuberculosi pulmonar. Acollit per l'avi matern, Charles Roussel-Defontaine, aleshores alcalde de Tourcoing i apassionat intèrpret de la viola, tornà a patir una nova pèrdua amb la seva mort el 1879. Amb només deu anys quedà sota la tutela de la tieta Eugénie i del seu marit, Félix Réquillart.

Els primers contactes amb la música li vingueren de la mare; el 1880 inicià classes amb l'organista parroquial, que detectà de seguida les seves aptituds. A la Institution Libre du Sacré-Coeur destacà com un alumne seriós i brillant, especialment en matemàtiques, indicis precoços d'una intel·ligència rigorosa i d'un caràcter independent. També rep la primera formació musical. Paral·lelament als seus estudis, la seva tia l'inscriu a classes de piano amb l'organista de Notre-Dame des Anges, la senyoreta Decrème.

Cada estiu, l'oncle s'emportava el jove Albert amb la família a passar els mesos a Heyst, a la costa flamenca, on va forjar un afecte profund per Bèlgica i es declarava d'ascendència flamenca. Anys després, el 1935, plasmà aquest vincle a la seva Rapsòdia flamenca, op. 56. Roussel comentava també que «la llegenda admirable d'Eulenspiegel fa bategar els “nostres” cors flamencs».

Estudis a la marina

Als quinze anys, els tutors decidiren que havia de traslladar-se a París per completar la formació al Collège Stanislas. Allà rebé classes de piano de Jules Stolz, organista de Saint-Ambroise -avi d’Henri Dutilleux i director de l’Escola Nacional de Música de la ciutat- , que el familiaritzà amb les grans obres del repertori. Una interpretació de la Setena Simfonia de Beethoven va ser una revelació per a Roussel.

Però Roussel no tenia cap intenció de dedicar-se a la música en aquell moment. El 1887 superà amb èxit les proves d'accés a l'École navale i, a l'octubre d'aquell mateix any, s'embarcà al vaixell-escola Le Borda que es trobava a Brest; dos anys després en sortí com a guardiamarina. Durant aquest període navegà en diverses ocasions, amb rutes que el portaren sobretot cap al Pròxim Orient.

Roussel passà aquests anys a la marina sota una disciplina molt estricta, que li semblava monòtona i rígida. L’única via d’alleujament era el ball en els quals Roussel actuava com a pianista. El 1892, la seva salut empitjorà i el traslladaren a Tunísia per recuperar-se. Un cop restablert, fou destinat a la fragata Melpomène, on hi havia un piano i decidí dedicar-se a la composició. Allà creà una Fantaisie per a violí i piano destinada a un company mariner violinista i començà una òpera basada en una llegenda índia, amb llibret redactat per un company. A continuació, Roussel s’embarcà al creuer Victorieuse a Cherbourg-Octeville, on la vida musical era més animada. Llogà una habitació amb piano i, en les estones lliures, ell i els companys dedicaven el temps a interpretar música de cambra de Beethoven, Mendelssohn, Schumann i Grieg.

Eugène Gigout, el 1910, el seu primer mestre important

L'any 1893, ja amb el rang de tinent, emprengué viatge cap a la Cotxinxina a bord de l'Styx. Els primers treballs de Roussel mostraven un potencial tan evident que un company oficial aficionat a la música, Adolphe Calvé —germà d'Emma Calvé, una cantant d’òpera reconeguda—, el recomanà a Édouard Colonne i al director del Conservatori de Roubaix perquè els examinessin.

A la tornada a França el 1894, sol·licità un permís de tres mesos que acabà allargant, passant-los a Roubaix, on estudià harmonia amb Julien Koszul. Koszul detectà de seguida el talent de Roussel i li aconsellà traslladar-se a París per estudiar a l'École Niedermeyer amb Eugène Gigout, l'aclamat organista alumne de Saint-Saëns, a qui va substituir a la Madeleine. Roussel ja era massa gran per ingressar al Conservatori. Tot i això, Roussel encara dubtava, atret pel mar. Finalment, decidit, envià una carta sol·licitant la seva renúncia el 14 de juny de 1894. El 23 de juny l’acceptaren i Roussel es convertí en civil.

París: Estudis musicals formals

Aquell octubre, amb vint-i-cinc anys, es traslladà a París per iniciar formalment els estudis musicals. S’instal·là en un pis al carrer Viète i aviat visità Eugène Gigout. Sempre parlava amb profunda admiració del seu mestre.

El 1896, Vincent d'Indy, Charles Bordes i Alexandre Guilmant fundaren la Schola Cantorum, amb un model d’ensenyament basat en César Franck i com a alternativa al conservatori. Roussel en va ser un dels primers alumnes. Roussel admirava la sinceritat de d'Indy i el seu domini de les grans idees, i s’hi matriculà com a alumne. Assistí amb gran interès a les classes de forma, història de la música i orquestració, destacant especialment en contrapunt, fet que cridà l’atenció de d'Indy i el portà, el 1902, a ocupar la plaça de professor de contrapunt.

El 1902, d’Indy li confià la classe de contrapunt, que Roussel impartí fins al juny de 1914, formant alumnes com Edgard Varèse, Erik Satie, Paul Le Flem, Félix Raugel i Alexis Roland-Manuel. Posteriorment, durant els anys vint, exercí com a mentor de compositors com Bohuslav Martinů, Conrad Beck i Jean Cras.

Carrera com a compositor

El primer èxit de Roussel va ser amb els Dos madrigals per a quatre veus, que van guanyar el premi de la Société des Compositeurs el 1898.

Roussel començà a perfilar-se com a compositor amb la suite per a piano Des heures passent, formada per cinc peces i publicada el 1898. El 1902 creà el seu primer trio per a piano, violí i violoncel. Aquestes obres primerenques poc recorden el Roussel madur, però ja contenen els elements germinals del seu estil. Roussel es feu conèixer primer davant d’un públic limitat gràcies a Alfred Cortot, que dirigí la seva primera obra orquestral, Résurrection (1903), en un dels concerts de la Société Nationale de Musique. Inspirada en el llibre de Tolstoi, era la seva primera obra orquestral de gran envergadura. La peça provocà certa polèmica entre els crítics, que la consideraren carregada de dissonàncies.

En aquells anys, Alfred Cortot havia creat les anomenades Lectures al Nouveau Théâtre, pensades perquè els joves músics poguessin escoltar l’orquestra de prop, interpretant tant les seves pròpies composicions com les d’altres autors. Roussel hi presentà el 1904 una obra breu, Soir d’été, en un assaig, i l’experiència el deixà tan entusiasmat que la incorporà com a moviment lent de la Primera Simfonia, una peça poètica titulada Le Poème de la Forêt, que no finalitzà fins al 1906. S'estrenà el 1908 a Brussel·les sota la batuta de Sylvain Dupuis. El 7 de febrer de 1909 es va representar a París. Els crítics reconegueren la singularitat de la nova veu del compositor i, tot i considerar-la en aquell moment massa avançada per als seus gustos, intuïen clarament el gran potencial futur de Roussel.

El 1906, Roussel creà un Divertissement per a piano, flauta, oboè, clarinet, fagot i trompa. Aquesta breu obra anticipava gairebé tot el que desenvoluparia en els quinze anys següents, establint una línia que trencaria amb les concepcions romàntiques tradicionals. Interpretada al primer Festival de la Societat Internacional per la Música Contemporània de Salzburg el 1923, sonava tan viva i renovadora que hagués pogut semblar composta aquell mateix any.

El 1908 Roussel es casà amb Blanche Preisach (1880–1962), parisenca d’origen alsacià, El 22 de setembre de 1909 van emprendre un viatge per tots els llocs on Roussel havia estat durant la seva etapa a la marina, inclosa l'Índia. Aquestes experiències el van inspirar per compondre Évocations, op. 15, que es van interpretar per primera vegada a la Salle Gaveau el 18 de maig de 1912. Van causar una gran sensació. Aquesta obra en va generar d’altres, com el ballet-òpera en dos actes Padmâvatî, op. 28, finalitzat el 1918.

Mentrestant, Roussel va renunciar al seu càrrec de professor a la Schola Cantorum. Aquesta institució s’oposava directament a l’esperit dominant de l’època, i molts detractors de Roussel el van acusar d’estar sota la influència de les doctrines de la Schola. Oblidaven, però, que els fundadors de la Schola, com César Franck, Bordes i d’Indy, també s’oposaven a les doctrines del Conservatori i a altres influències reaccionàries. Com que la Schola no era gaire popular, qualsevol persona relacionada amb ella, encara que fos indirectament, era sovint estigmatitzada com a contrària a tota visió diferent de la de la institució.

Inspirat per l’èxit creixent dels Ballets Russes de Diàguilev, Jacques Rouche es dedicava a produir ballets a petita escala al petit Théâtre des Arts. Va encarregar a Roussel la composició d’un ballet amb llibret de Gilbert de Voisins, Le Festin de l'araignée, op. 17. Va completar la partitura en tres mesos i l'obra va recórrer escenaris de tot el món, tant com a ballet com en forma de suite orquestral, establint la seva reputació com a compositor de ballets.

Primera Guerra Mundial

Malgrat haver estat exclòs de la reserva ja el 1902 per raons de salut, en començar la Primera Guerra Mundial, Roussel insistí a reincorporar-se a l’exèrcit i ho aconseguí com a tinent d’artilleria. El conflicte interrompé la composició de l'òpera-ballet Padmâvatî, iniciada el 1912. Després de ser declarat no apte per al combat a causa d’una salut fràgil va passar a col·laborar amb la Creu Roja com a oficial de transports a la Xampanya i al Somme, fins a Verdun. Aquestes vivències van ser molt dures i el van marcar profundament. Tanmateix, resulta paradoxal que mai no escrivís música de caràcter bèl·lic ni reivindicatiu, i que el seu llenguatge sonor mantingui gairebé sempre un to lluminós i vital. Igualment, sorprèn que no deixés cap obra dedicada al mar, antiga passió seva.

El febrer de 1918 fou definitivament llicenciat per invalidesa. L’estiu de 1919 s’instal·là a Cap Brun, a prop de Toló, on començà a treballar en la Segona Simfonia, però una nova malaltia l’obligà a interrompre la composició i a passar una convalescència a les muntanyes dels voltants de Grenoble a començaments de 1920. Durant aquesta estada escriví el poema simfònic Pour une fête de printemps, dedicat al seu mestre Gigout. La Segona Simfonia és una obra seriosa i solemne, d’una gran força expressiva. Si bé Roussel havia estat captivat per l’impressionisme en els seus primers anys, en aquest moment ja havia trobat plenament una veu pròpia.

Retir a Normandia

El 1920, Roussel i la seva esposa van trobar un refugi feliç a Sainte-Marguerite-sur-Mer, als afores de Varengeville, en una casa anomenada Vasterival. Era un indret on va poder treballar en solitud, lluny de les distraccions de la vida urbana. Fou allí on la parella es va retirar, i també on Roussel va escriure algunes de les seves millors obres.

L’estrena de la Segona Simfonia, el 4 de març de 1922, va tenir una acollida freda, però quan Koussevitzky la va dirigir l’any següent el públic hi va reaccionar amb més entusiasme. L’estrena de Padmâvatî, que Roussel esperava des del final de la guerra, finalment va tenir lloc el 1923 i va rebre una acollida crítica molt favorable. El quasi fracàs de la Segona Simfonia el va empènyer a prendre un nou rumb i a abandonar una estètica ja antiquada que l’havia condicionat fins aleshores. A partir d’aquell moment va aspirar a una música més pura: menys carregada, més depurada i profundament personal. La naissance de la lyre fou el primer fruit d’aquesta nova orientació, i revela una simplicitat renovada i una serenor en què música, dansa, paraula parlada, cant i escriptura coral es fonen de manera natural.

La Suite en fa per a orquestra, encarregada per Serge Koussevitzky, és una obra d’energia marcada que, tot i la forma clàssica, s’allunya del “retorn a Bach”. Roussel hi destaca pel predomini del ritme i una polifonia viva, amb línies independents de gran vitalitat. Aquest enfocament continua al Concert per a petita orquestra (1927) i al Concert per a piano, obres menys ben rebudes però on el contrapunt ja apareix plenament consolidat i portat al límit.

El seixantè aniversari de Roussel es va celebrar amb un festival d’una setmana dedicat a la seva música, que reflectia el gran reconeixement que tenia. Amb quatre concerts de música orquestral, vocal i de cambra. Va ser el punt àlgid de la seva carrera. S’hi van interpretar obres destacades, inclosa l’estrena d’una Petite Suite, i el moment culminant va ser la presentació d’un nou Salm 80 per a tenor, cor i orquestra, amb una medalla commemorativa del festival. La seva fama transcendia França: la seva música sonava en nombroses sales d’Europa i Amèrica del Nord, i rebia encàrrecs de compositors, mecenes i editors estrangers.

El 1930, Roussel i la seva esposa viatjaren a Boston i Chicago per escoltar la Tercera Simfonia, composta per al cinquantenari de la Simfònica de Boston i dirigida per Koussevitzky, així com el Trio op. 40, encàrrec d’Elizabeth Sprague Coolidge. El viatge fou un èxit rotund, i el públic americà els rebé amb gran entusiasme. Per a la mateixa commemoració, Stravinski va crear la Simfonia dels salms i Honegger la Simfonia en do. Koussevitzky, sempre admirador i protector de Roussel, considerava aquesta obra una de les millors del compositor.

El 1931 es portà a escena a l’Òpera de París el ballet Bacchus et Ariane, amb coreografia de Serge Lifar, una obra on la potència simfònica i la teatralitat de Roussel es fusionaven amb gran efecte. Entre els anys 1932 i 1933, el compositor creà l’opereta Le Testament de la tante Caroline, caracteritzada per un humor tranquil i contingut, que reapareix en diverses de les seves composicions de cambra. L’obra es presentà per primer cop a Olomouc el novembre de 1936, i després el març de 1937 arribà a París, a l'Opéra-Comique, en una traducció txeca a càrrec de la seva alumna Julia Reisserova.

A començaments de 1934, una pneumònia agreujada per una icterícia el va deixar greument afeblit. Durant mesos va haver de guardar repòs absolut i no va poder reprendre l’activitat fins ben entrat l’estiu. Instal·lat a Varengeville, va tornar a escriure música amb prudència però amb una lucidesa intacta: d’aquell període en va sortir la Sinfonietta per a orquestra de corda, concebuda per a l’agrupació de Jane Evrard. Paral·lelament, va donar forma a la Simfonia núm. 4, que va causar una forta impressió en la seva estrena, dirigida amb gran autoritat per Albert Wolff.

Roussel va tancar la seva producció escènica el 1935 amb el ballet Aeneas, d’escriptura directa i molt enèrgica. L’any següent va compondre la seva darrera obra orquestral, el Concertino per a violoncel, breu i d’una gran precisió. El 1937 va presidir el comitè musical de l’Exposició de París, donant protagonisme a compositors joves i evitant programar música pròpia. Exhaust, es va retirar a Vasterival, on va acabar un Trio de corda. Va començar també un trio per a instruments de vent, però els problemes cardíacs el van obligar a abandonar-lo abans de morir el 23 d’agost de 1937. Fou enterrat davant del mar segons els seus desitjos. La música francesa li va retre homenatge l’any següent en una cerimònia íntima.

Estil

Considerat el capdavanter de la nova escola francesa, Roussel va compondre, fins al 1937, una obra eclèctica que abasta des de l’òpera-ballet fins al gènere líric, passant per la música sacra, la música de cambra, la música simfònica i la música per a orquestra.

Per temperament, Roussel era un classicista. Les primeres obres van estar molt influïdes per l'impressionisme, però després va trobar un estil personal, més formal en el disseny de les obres, amb una punyent estructura rítmica, i amb un tractament particular de la tonalitat, diferent de l'aplicat pels seus contemporanis, com ara Debussy, Ravel, Satie, o Stravinski. Tot i haver estat criticat per un estil orquestral pesant, potser a causa de la comprensible comparació amb la lleugeresa i subtilesa dels seus compatriotes; estètica que ell mai no va compartir, si es compara la seva música amb els exponents de la música romàntica alemanya, no pot qualificar-se de vertaderament bigarrada.

Roussel també es va mostrar interessat pel jazz, i va compondre una obra per a veu i piano titulada Jazz dans la nuit, que presenta un interessant contrast enfront d'altres obres d'inspiració jazzística de compositors francesos contemporanis, com ara el segon moviment de la Sonata per a violí de Ravel o La Création du Monde de Darius Milhaud.

Va compondre nombrosos ballets, quatre simfonies, suites orquestrals, un concert per a piano, un concertino per a violoncel i orquestra, música incidental, i gran quantitat de música de cambra, obres per a piano i cançons. Moltes de les seves obres de música de cambra foren estrenades per Armand Parent en els seus concerts amb el Quartet Parent a París.

Obres principals

Música de cambra

• Trio per a piano, op. 2 (1902)
• Sonata núm. 2 per a violí, op. 28 (1924)
• Joueurs de flûte, op. 27 (1924)
• Segovia, per a guitarra, op. 29 (1925)
• Sérénade, op. 30 (1925)
• Trio núm. 2 per a flauta, viola i violoncel, op. 40 (1929)
• Quartet de corda, op. 45 (1931–1932)
• Prélude et Fugue, per a piano, op. 46 (1932)
• Tres Peces, per a piano, op. 49 (1933)
• Andante et Scherzo, per a flauta i piano, op. 51 (1934)
• Quintet de corda, op. 51 núm. 2 (1935)
• Trio de corda, op. 58 (1937)

Música orquestral

• Résurrection, op. 4 (1903)
• Simfonia núm. 1, op. 7, Le Poème de la forêt (1904–1906)
• Évocations, op. 15 (1910–1911)
• Pour une Fête de printemps, op. 22 (1920)
• Simfonia núm. 2, op. 23 (1919–1921)
• Rhapsodie flamande, op. 26 (1924)
• Suite en fa, op. 33 (1926)
• Concert per a petita orquestra, op. 34 (1926–1927)
• Concert per a piano en do major, op. 36 (1927)
• Simfonia núm. 3, op. 42 (1929–1930)
• Sinfonietta, op. 52 (1934)
• Simfonia núm. 4, op. 53 (1934)
• Concertino per a violoncel, op. 57 (1936)

Música vocal

• Quatre poèmes de Régnier, op. 3 (1903)
• Deux mélodies de Ville, op. 9 (1906)
• Deux poèmes chinois, op. 12 (1907)
• Deux idylles, op. 14 (1910)
• Deux poèmes de Ronsard, op. 26 bis (1924)
• Odes anacréontiques, op. 31 (1926)
• Psaume 80, op. 37 (1928)

Ballets

• Le Festin de l'araignée, op. 17 (1913)
• Bacchus et Ariane, op. 43 (1931)

Òperes

• Padmâvatî, op. 18 (1913–1918)
• Le Testament de la tante Caroline, op. 54 (1932–1936)

Piano

• Rustiques, op. 5 (1904–1906)
• Divertissement, op. 6 (1906)
• Suite, op. 10 (1907)
• Sonatina, op. 16 (1912)
• L'accueil des muses, op. 24 (1920)

Bibliografia

• Albert Roussel, un marin musicien, biographie par Damien Top, éditions Séguier, 2000.

Enllaços externs

• Portal dedicat a Albert Roussel Arxivat 2006-11-04 a Wayback Machine. (anglès)
• Festival Internacional Albert Roussel Arxivat 2008-11-12 a Wayback Machine. (francès)