Neoclassicisme (música)

De Viquipèdia
Salta a la navegació Salta a la cerca

El Neoclassicisme va ser un moviment musical desenvolupat a Europa entre les dues guerres mundials, del 1918 al 1939, caracteritzat pel retorn a les formes musicals clàssiques. La seva estètica es centrava en l'objectivitat i la concisió.

El principal representant del Neoclassicisme fou Ígor Stravinski.[1] Altres músics notables que es van adscriure a aquest moviment en alguna etapa de la seva creació són Serguei Prokófiev, Ferruccio Busoni, Gian Francesco Malipiero, Alfredo Casella, Maurice Ravel, Paul Hindemith o Albert Roussel. Malgrat la influència del Neoclassicisme del segle XVIII en la música, palesa en l'obra de Gluck, hom només aplica el terme a aquest moviment.

La música "culta" del segle XX es caracteritza per l’aparició d’un conjunt d’estils i tendències d’avantguarda que intenten renovar el llenguatge musical i dotar-lo de nous mitjans d’expressió. Una bona part d’aquestes tendències apareixen pel desig de trobar sistemes d’organització dels sons que superin la tonalitat. El llenguatge tonal, utilitzat a la música culta europea dels segles XVII, XVIII, XIX, és qüestionat al segle XX per molts compositors, que ja no el troben adequat per a les seves obres. Sense arribar a plantejar un trencament tan radical com alguns dels corrents sorgits posteriorment, alguns compositors van crear estils musicals personals i innovadors. En el seu temps, alguns foren titllats d’avantguardistes. Però avui veiem que, malgrat les innovacions, les seves obres estan lligades en certa manera a la tradició musical dels segles anteriors i al llenguatge de la tonalitat.

El neoclassicisme musical és l'altra gran tendència, al costat de l'expressionisme atonal de Schönberg i la seva escola, que a principis del segle XX s'imposa com inequívocament moderna. La seva posada de llarg és l'estrena a París, el 15 de maig de 1920, del ballet Pulcinella d'Ígor Stravinski. Si bé, en els anys posteriors a l'estrena de La consagració de la primavera el 1913, el músic rus havia produït una sèrie d'obres que prenien elements del folklore rus com a matèria primera per crear un llenguatge musical completament renovat (Les noces, Renard o Histoire du soldat serien els exemples més destacats), amb Pulcinella Stravinski feia un pas endavant en inserir el seu propi discurs musical dins d'un motlle literalment arrencat d'un capítol de la història de la música. En el cas de Pulcinella, el motlle escollit és el barroc italià del XVIII encarnat en la figura de Giovanni Battista Pergolesi (encara que amb posterioritat s'ha comprovat que les fonts musicals de Pulcinella es troben no tant en Pergolesi com en els seus contemporanis -i menys coneguts - Domenico Gallo, Alessandro Parisotti o Carlo Ignazio Monza).[2]

L'essència del neoclassicisme -alguns prefereixen referir-se a aquest moviment com "neotonalitat"- consistia en la completa renovació i actualització de les formes clàssiques a partir d'una nova utilització de la pràctica tonal independitzada de les funcions tradicionals que van determinar aquestes formes en un principi. El recurs a aquestes formes clàssiques podia abastar -com de fet va succeir- la història de la música completament, des dels models medievals fins a les més recents músiques populars i urbanes (amb el jazz importat d'Amèrica del Nord al capdavant) i el seu objectiu era elaborar un comentari contemporani, enterament nou, de vegades satíric, altres simplement elegant o decoratiu, sobre la música i l'art.[2]

De caràcter profundament antiromàntic, el neoclassicisme reivindicava l'artesania per sobre fins i tot de la inspiració, i mostrava un irreverent respecte per la tradició. En les seves obres neoclàssiques, Stravinski va deixar pocs períodes històrics per explorar, des de les antífones medievals a l'òpera italiana o el romanticisme rus. La paraula paròdia podria utilitzar-se amb referència a aquests treballs si l'entenem en el seu sentit original, és a dir, l'ús i la transformació d'un material preexistent, que no implica necessàriament la sàtira. La tècnica de la paròdia va ser una manera reconeguda d'escriure música durant el Renaixement, i va ser practicada en altres arts (el model homèric que serveix de carcassa a James Joyce per escriure el seu Ulisses és un altre exemple). L'estètica neoclàssica és més aviat la d'un art en segon grau, un art sobre l'art, o més precisament, sobre l'experiència de l'art. Hi ha en això un mica de nostàlgia atenuada per la ironia i el recurs a un humor del qual mancaven tant el sever mètode atonal com el dramàtic estil tardoromàntic. Decadent alhora que edificant, el neoclassicisme va poder amb justícia reclamar els seus credencials moderns i, de fet, durant la dècada dels vint va ocupar un lloc de privilegi en l'avantguarda musical europea. En pocs anys, però, va ser víctima del desdeny dels nous sanedrins musicals i de l'aguait sagnant dels feixismes.[2]

Referències[modifica]

  1. Jaramillo Restrepo, Gabriel Eduardo. Introducción a la historia de la música. Curso de apreciación musical. Universidad de Caldas, 2008, p. 170. ISBN 9789588319384. 
  2. 2,0 2,1 2,2 Lucas, Juan. «Programa de mà» (en castellà). Fundación Juan March, Gener 2015. [Consulta: 2 agost 2019]. «Els textos continguts en aquest programa es poden reproduir lliurement citant la procedència»