George Enescu

De Viquipèdia
Salta a la navegació Salta a la cerca
Infotaula de personaGeorge Enescu
Georges Enesco 1930 crop.jpg
Modifica el valor a Wikidata
Biografia
Naixement19 agost 1881 Modifica el valor a Wikidata
George Enescu (Romania) (en) Tradueix Modifica el valor a Wikidata
Mort4 maig 1955 Modifica el valor a Wikidata (73 anys)
París Modifica el valor a Wikidata
Sepulturacementiri de Père-Lachaise, 68 48° 51′ 44″ N, 2° 23′ 31″ E / 48.862169°N,2.391839°E / 48.862169; 2.391839 Modifica el valor a Wikidata
Membre de la Cambra de Diputats de Romania
Modifica el valor a Wikidata
Dades personals
FormacióConservatoire de Paris
Universitat de Música i Art Dramàtic de Viena Modifica el valor a Wikidata
Activitat
Ocupaciócompositor, pedagog musical, professor d'universitat, polític, director d'orquestra, violinista, pianista, musicòleg Modifica el valor a Wikidata
OcupadorConservatoire de Paris Modifica el valor a Wikidata
PartitNational Renaissance Front (en) Tradueix
Party of the Nation (en) Tradueix Modifica el valor a Wikidata
GènereÒpera i simfonia Modifica el valor a Wikidata
ProfessorsGabriel Fauré, Robert Fuchs, Josef Hellmesberger, Jules Massenet, André Gedalge i Martin-Pierre Marsick Modifica el valor a Wikidata
AlumnesMarius Constant, Yehudi Menuhin, Christian Ferras, Ivry Gitlis, Arthur Grumiaux, Serge Blanc, Ștefan Gheorghiu, Sidney Harth i Arthur Leblanc Modifica el valor a Wikidata
InstrumentViolí i piano Modifica el valor a Wikidata
Obra
Obres destacables
Família
CònjugeMarie Cantacuzène (1937–) Modifica el valor a Wikidata
Premis
Signatura
Georges Enesco signature.svg Modifica el valor a Wikidata

IMDB: nm1216359 Spotify: 7KKscZTeDLz1g0QthWCMQV iTunes: 286456 Last fm: George+Enescu Musicbrainz: 30f53666-aa3b-44c1-80c1-4d09929e28e8 Songkick: 360534 Discogs: 838226 IMSLP: Category:Enescu,_George Allmusic: mn0001256809 Find a Grave: 7870 Modifica el valor a Wikidata

link=File:Ro-George%20Enescu.ogg George Enescu (pronunciació en romanès: /ˈd͡ʒe̯ord͡ʒe eˈnesku/) (George Enescu, 19 d'agost de 1881 París, 4 de maig de 1955), conegut a França com a Georges Enesco, fou un compositor, violinista, pedagog, pianista i director d'orquestra romanès. Hom el considera el creador de l'escola romanesa i el seu compositor més universal,[1] la figura més important de la vida musical romanesa de la primera meitat del segle XX i un dels violinistes més grans de la seva generació.[2]

Com molts intel·lectuals romanesos de la seva generació, la segona terra natal d'Enescu va ser França, tot i que va passar un temps considerable als Estats Units. Va estar estretament relacionat amb Jacques Thibaud i Alfred Cortot.[3]

Havent estudiat als conservatoris de Viena i París, va combinar molts elements de les tradicions germànica i francesa. La seva fenomenal memòria va absorbir gairebé tot el cànon clàssic (inclosos els 58 volums de l'edició de Bach-Gesellschaft), i la seva carrera com a violinista, pianista, director i professor el va posar en contacte amb la majoria dels compositors europeus més importants.[4] Durant el transcurs de la seva extraordinària vida va tocar amb Brahms, va estudiar amb Fauré i Massenet i va conèixer Bartók, Strauss, Ravel, Debussy i Xostakóvitx. Pau Casals, a qui va acompanyar al piano, el va anomenar «el fenomen musical més gran des de Mozart».[5]

George Enescu va ser un músic tot terreny que va viure amb el fort desig de gaudir d'un reconeixement comparable com a compositor. Malgrat els primers èxits, en particular les dues Rapsòdies romaneses, la seva obra només va ser apreciada realment per un petit nombre de músics i admiradors. Prolífic en la seva joventut, durant el qual va cursar estudis primer a Viena i després a París, les exigències de les actuacions, per no parlar dels trastorns de la seva vida personal i de la seva estimada Romania, van frenar la seva creativitat de manera que només va poder completar un grapat de composicions importants després de la Primera Guerra Mundial. Així i tot, la gran qualitat d'aquestes obres, que combinen la seva comprensió dels mestres clàssics amb l'assoliment dels romanticistes francesos i alemanys, tot i que transcendeix les nocions estereotípiques de radical i conservador, ha vist ressorgir gradualment l'interès des de finals del segle xx.[6]

Pau Casals el va descriure com el «fenomen musical més gran des de Mozart».[7]

Biografia[modifica]

Infantesa a Moldàvia[modifica]

Casa natal de George Enescu a Liveni (ara, George Enescu)

George Enescu va néixer el 19 d'agost de 1881 (pocs mesos després de Bartók) a Liveni, un poble que avui porta el seu nom, al județ de Botoșani, al nord de Moldàvia, en una àmplia plana limitada en el seu horitzó de ponent per la cresta llunyana i ombrívola dels Carpats; una zona misteriosa que aixopluga extraordinaris convents de fusta pintats amb frescs multicolors.[7] Va créixer en el si d'una família modesta de classe mitjana amb profundes arrels musicals. Provenia d'una família de sacerdots, tant per via materna com paterna. Costasche Enescu, el seu pare, va assistir als cursos del seminari teològic Veniamin Costachi-Neamţ, però no va seguir el camí del sacerdoci.[8]

Casa del pare d'Enescu a Dorohoi

El pare, a més d'administrador d'una possessió senyorial i amb una posició relaxada, s'havia format com a autodidacte, aprenent francès al gran diccionari enciclopèdic Larousse i inculcant-lo (a més de l'alemany) al seu fill, que el parlarà i l'escriurà perfectament.[7] El pare també tenia una casa en propietat a Dorohoi, lloc on George passaria alguna temporada després del divorci dels pares.[9] També era un violinista competent i un director de cor que sovint convidava músics gitanos a la casa familiar. Aquests intèrprets van causar una forta impressió a Enescu i, quan era un noi, va quedar "profundament impressionat per la seva aparença exòtica i la seva manera de jugar". La mare d'Enescu, Maria Cosmovici, tocava el piano i la guitarra i els avis d'Enescu també eren músics. La música va ser, doncs, una important activitat cultural i personal en la qual George va créixer.[10]

Per sort, el nen prodigi havia crescut en una família culta: administrador d'una possessió senyorial i amb una posició relaxada, el seu pare s'havia format com a autodidacte, aprenent francès al gran diccionari enciclopèdic Larousse i inculcant-lo (a més de l'alemany). al seu fill, que ho parlarà i l'escriurà perfectament

Abans del naixement de George, la família va perdre onze fills per causes diverses de malalties.[11] No en va, la mare d'Enescu era extremadament protectora del seu únic fill supervivent. La seva infantesa era inusual, ja que es mantenia a casa quan altres nens podien jugar fora amb els amics. Sembla que això va establir les bases d'una intensitat introvertida: per exemple amb onze anys i com a estudiant a Viena, Enescu practicaria i estudiaria diligentment durant setze hores al dia. La vida interior d'Enescu es dirigia cap a la imaginació i el pensament actius més que cap a la distracció externa i les activitats físiques.[10]

Enescu va créixer en un context religiós. Va assistir als serveis religiosos des de ben petit amb els seus pares i sembla que va romandre creient durant tota la seva vida. Mentre estudiava a Viena i París, va continuar assistint a l'església. Va comentar a una edat posterior que creia fervorosament en Déu.[10]

Eduard Caudella, primer professor d'Enescu

Des de petit va manifestar la seva passió per la música: va començar a tocar el violí als quatre anys.[2] En aquest moment, la formació musical inicial d'Enescu semblava que era bastant única i poc ortodoxa. El seu professor de violí era Lae Chioru,[12] un lăutari o violinista gitano que no coneixia la notació musical. D'acord amb la tradició gitana, Enescu va aprendre a tocar cançons d'oïda després de l'exemple del professor. És possible que aquest lăutari hagi estat un amic del pare d'Enescu, ja que sovint es convidava a la casa familiar a violinistes gitanos. Aquesta introducció intuïtiva a la interpretació del violí va influir fortament en la manera com va ensenyar als estudiants més tard de la seva vida.[10] Chioru no sabia llegir les notes musicals i ensenyava als seus alumnes cançons populars d'oïda. Un dels alumnes recorda que entre les melodies que van aprendre de Chioru hi havia Am un leu i Pe o stâncă neagră, que Enescu va utilitzar més tard en les dues Rapsòdies romaneses.[13]

La seva infància va estar bressolada pel folklore bell i ric dels tarafs, o les orquestres camperoles, els lăutari, violinistes d'extraordinari virtuosisme o les nostàlgiques doines que expressen la tristesa insondable del dolor, sublimat en les immenses melodies a pulmó cîntec lung (cançó llarga), punta de llança de la civilització judeocristiana en contacte amb l'islam i la presència de la contribució gitana. Per mitjà d'aquesta música genial, el petit Enescu s'impregnaria d'una tradició mil·lenària en aquest racó de terra llunyana i privilegiada en els confins extrems d'Europa. A través de la litúrgia ortodoxa sortida de Bizanci, que havia de permetre l'aportació nova de l'heterofonia com a alternativa a la polifonia d'Occident, era l'herència modal i rítmica de la Grècia antiga la que li arribava, represa igualment pels turcs que van ocupar grans zones de Romania (entre elles Moldàvia) durant quatre llargs segles; els turcs, amb les seves escales microintervàliques (represes en Oedipe i en la Tercera Sonata per a violí i piano) i els seus ritmes aksaks de temps desiguals, transformació de la mètrica grega, que tant van fascinar a Bartók.[7]

Els progressos del petit Enescu van ser tan ràpids que els seus pares el van portar a Eduard Caudella, professor de violí i director del conservatori de Iaşi, capital de Moldàvia; després d'escoltar-lo Caudella va recomanar que el nen aprengués solfeig i que després tornés.[12] Els pares d'Enescu es van conformar i van començar a donar classes de piano al seu fill fins que als sis anys, el 1986, Caudella va quedar impressionat i el va agafar com a estudiant privat.[14] Caudella havia sigut alumne del violinista belga Henri Vieuxtemps i no és estrany que a Enescu se li ensenyés el mètode de violí francobelga que havia sigut ideat per Charles Wilfrid de Bériot, professor de Vieuxtemps, que adoptava diferents exercicis i escales perquè dos violins es poguessin tocar simultàniament i en harmonia.[10] La formació primerenca del violí d'Enescu va ser, doncs, una combinació d'un estil de tocar gitano i l'escola francobelga. El seu talent i potencial musical van impressionar Caudella va aconsellar als seus pares que el dirigissin cap als estudis musicals al Conservatori de Viena.[13] Les proves dels seus primers intents de composició són de 1887, l'any següent, quan Enescu encara tenia sis anys.[15]

Estudis a Viena[modifica]

Zsigmond Bachrich, el primer professor d'Enescu al Conservatori de Viena

El 5 d'octubre de 1888, a l'edat de set anys, es va convertir en l'estudiant més jove admès mai al Conservatori de Viena,[16] on va estudiar fins al 1894. Enescu era el segon candidat acceptat per sota dels deu anys d'edat (el primer havia estat Fritz Kreisler, també de set anys, el 1882).[13] Per la seva edat, va haver de ser inscrit a les classes preparatòries. Com a violinista, va conèixer l'escola vienesa que es diferenciava del seu primer aprenentatge de l'escola francobelga. L'escola francobelga estava més centrada en el virtuosisme, mentre que l'escola vienesa perseguia una interpretació lògica i precisa. També estava immers en una cultura musical formada per algunes de les ments musicals més importants del segle XIX, com Brahms i Bruckner.[10]

A Viena es va allotjar a casa d'una francesa anomenada Lydia Cèdre, una pianista que havia viscut un temps a Romania. D'ella no només va aprendre a escriure i llegir en romanès, francès i anglès, sinó fins i tot hi va trobar una mare real, durant tota la seva estada, és a dir, dels set als onze anys. També li va ensenyar a jugar a golf, el va portar a espectacles, a exposicions, a passejar pel parc... Després de "criar" Enescu, la mateixa Lydia Cèdre es va ocupar de l'educació de les filles del rei de Montenegro. Una d'elles es va convertir en la reina d'Itàlia i l'altra d'Albània.[11][17] Gràcies a Lydia, durant tota la seva estada a Viena, George va tenir una vida molt ben organitzada, acostumat des de petit a una disciplina quasi eterna, aconseguint afegir a les classes del Conservatori, classes particulars d'idiomes, classes d'estudi i gimnàstica, i passejades de dues hores al dia incloses les visites de museus o monuments.[18]

Durant els dos primers anys va rebre els ensenyaments de violí de Zsigmond Bachrich, un músic hongarès d'origen jueu, versàtil, que havia estat alumne de Joseph Böhm i que va ocupar un lloc important a l'Òpera de Viena i que havia tocat la viola al Hellmesberger Quartet i al Rose Quartet. La versatilitat del seu nou professor hauria influït a Enescu a entendre que un músic pot i ha de ser versàtil i tenir diversos rols. Amb Bachrich, Enescu sembla haver fet notables progressos a través del material metodològic i de desenvolupament que condicionava els violinistes de l'època. Va estudiar Études de Kreutzer, Spohr, Rovelli, Rode i Dancla, dos concerts de De Bériot, concerti de Vieuxtemps i Faas Fantasy de Sarasate.[10]

Cap al final dels seus estudis amb Bachrich, Enescu va dominar en només dues setmanes una de les obres més difícils de la literatura del violí, el Concert en re major de Niccolò Paganini. La virtuositat va ser, doncs, un atribut ferm dels anys de formació d'Enescu. Tanmateix, no semblava haver-li interessat gaire, ja que només va interpretar aquest difícil concert una vegada més tard amb l'Orquestra de Filadèlfia.[10]

El 1890, als nou anys, Enescu va iniciar classes i estudis de composició amb Joseph Hellmesberger pare i fill, respectivament. Hellmesberger pare va ser un experimentat director d'orquestra, compositor i músic de cambra, que havia tingut estudiants com Leopold Auer i Adolf Brodsky. Va compondre aproximadament 250 obres, incloent-hi estudis de violí, moltes de les quals actualment estan oblidades.[10]

Durant el temps d'Enescu a Viena, el Conservatorium exigia un nivell orquestral molt alt. Hellmesberger pare dirigia les simfonies de Brahms (que en aquell moment haurien estat novetat) quan Enesco dirigia l'orquestra als onze anys. De tant en tant, Brahms assistia als assajos i donava suggeriments. L'Orquestra del Conservatorium fins i tot va interpretar el seu primer Concert per a piano en re menor i la Primera Simfonia en do menor sota la seva direcció. Enescu sembla haver estat molt impressionat per Brahms i aquest contacte directe amb el gran compositor va augmentar la seva admiració. Els joves estudiants del conservatori de Viena van tocar les obres simfòniques de Brahms difícils musicalment i tècnicament, i els músics del Conservatorium haurien estat dels primers a interpretar obres tan noves.[10]

L'estil d'Enescu també va estar influït per les classes amb Joseph Hellmesberger fill. El jove Hellmesberger no només va ensenyar a Enescu sinó que també el va convidar a viure el 1891 amb ell a casa seva.[19] La seva relació era, per tant, més personal que una mera relació de professor i alumne. El treball d'Enescu amb Hellmesberger no es limitava a la instrucció violinista. Enescu va escriure en una carta de l'època que rebia consells valuosos i precisos de Hellmesberger i del seu germà de com tocar la música de cambra. Hellmesberger també sovint el portava als assajos a l'Òpera i Enescu aprenia molt sobre el so orquestral i la direcció. Hellmesberger creia fermament en el talent d'Enescu i el va animar a estudiar a París per dedicar-se a la carrera de violinista.[10]

També va tenir com a professors a Robert Fuchs (harmonia i composició),[20] Hans Fuchs (contrapunt) i Ernst Ludwig (piano).[13] També va aprendre l'orgue i el violoncel, va freqüentar la Hofoper (per a les actuacions de Wagner dirigides per Hans Richter) i va tocar les obres de Brahms a l'orquestra del conservatori, en presència del compositor. La seva primera actuació pública, com a violinista, va ser a Slănic (nord-est de Romania) el 1889. Enescu es va graduar el 1893, després es va quedar durant un any de més per estudiar a la classe de composició de Fuchs.[2] Es va acomodar molt ràpidament a la vida musical de Viena, i els seus concerts on interpretava obres de Johannes Brahms, Pablo Sarasate, Henri Vieuxtemps, Felix Mendelssohn varen entusiasmar a la premsa i al públic; en aquells temps Enescu només tenia dotze anys.

Després de graduar-se a Viena als dotze anys, Enescu va començar a concertar-se inicialment a Romania tocant obres virtuosistes. Va oferir un exitós concert de debut a Bucarest el 1894 a l'edat de tretze anys. El repertori d'aquests concerts incloïa entre altres el concert per a violí de Paganini. Les habilitats tècniques d'Enescu devien ser excepcionals, ja que aquestes peces requereixen un domini tècnic molt alt i no poden ser interpretades normalment per nens de dotze anys. És evident que Enescu tenia un talent prodigiós i una tècnica virtuosística avançada als seus primers anys d'adolescència. Ara estava preparat per ampliar el seu horitzó musical.[10]

Però el gran desig d'Enescu era ser compositor. Sentia gran admiració per Massenet, que era professor de composició en el Conservatori de París, i per aquest motiu, el 1895, Enescu hi va ingressar com a estudiant de violí i composició.[13]

Estudis a París[modifica]

Martin Marsick va ser el seu gran professor de violí

Després de la graduació al Conservatori de Viena amb honors de medalla de plata, va continuar els estudis al Conservatori de París (1895-1899). A finals del segle XIX, París atreia molts músics de tot Europa i s'havia convertit, amb Viena, en un dels centres musicals més importants del món. Enescu es va traslladar a París per ampliar els seus estudis el 1895 seguint la recomanació de Hellmesberger fill, que pensava que a l'excel·lent Conservatori donarien al jove Enescu altres oportunitats que no s'ofereixen a Viena. Tanmateix, el motiu principal del trasllat d'Enescu a París no estava relacionat amb el violí: desitjava estudiar composició amb Massenet. A la seva audició per al Conservatori de París, Enescu, amb tretze anys, va tocar una secció del Concert per a violí en re de Brahms i va impressionar la facultat. El grup d'audicions li va recomanar que estudiés amb Martin Pierre Marsick. Enescu també va preguntar si podia estudiar piano i composició. Després de la seva audició de piano i un examen de les seves composicions, el Conservatori va acceptar el jove estudiant multitalent i va proporcionar un currículum als desitjos d'Enescu. Des del principi, la motivació d'Enescu va ser holística i conscient de les seves "moltes cares". També va assistir a classe d'harmonia, fuga i contrapunt mentre estudiava simultàniament violoncel, orgue i piano. Dominava aquests instruments i desenvolupava la seva immensa musicalitat.[10]

Tot i que seguia estudiant al Conservatori de París, Enescu va començar a fer concerts regularment per Europa. Va fer una gira per Romania i va oferir recitals a Viena amb un programa que incloïa peces virtuosistes de Vieuxtemps, Wieniawski i Sarasate. En aquella època, el públic esperava sentir virtuosos del violí. De vegades, però, Enescu també incloïa obres més substancials en els seus programes, incloent-hi el Concert per a violí en mi menor de Mendelssohn i fins i tot algunes de les seves pròpies obres per a piano. Només més endavant, Enescu interpretaria sonates amb freqüència i deixaria de presentar-se com un simple virtuós.[10]

En 1896 Massenet deixa de ser professor de composició en el conservatori de París, sent reemplaçat per un altre gran compositor, Gabriel Fauré, amb qui Enescu tindria una duradora amistat.[13]

El 1899, a l'edat de disset anys, va guanyar el Primer Premi al concurs anual de violí del Conservatori de París després de fracassar el seu primer intent el 1898. Tot i que la seva principal passió era l'estudi de la composició, la seva interpretació de violí evidentment s'havia desenvolupat fins al més alt nivell al Conservatori de París.[10]

Enescu es va beneficiar molt de les classes de composició amb Massenet a París. També es va inspirar en André Gedalge, que li va ensenyar el contrapunt i la composició fugal. Tot i que al Conservatori de París no es permetia que s'ensenyés la música de Bach. Malgrat tot, Gedalge no va fer cas d'això i va remetre Enescu a les obres de Bach que van provocar el seu interès per la polifonia.[10] Va tenir altres professors com José White (violí) i Ambroise Thomas i Theodore Dubois (harmonia).[15]

Als disset anys, Enescu era un violinista extraordinari i brillant. Prop de la seva graduació al Conservatori de París, Marsick va informar que, com a alumne, Enescu «posseeix en el màxim grau totes les qualitats que pertanyen a un gran virtuós, en timbre, entonació, tècnica i profunditat d'estil».[10]

Primeres composicions[modifica]

La reina i escriptora Elisabet de Romania va ser la seva mecenes

Elena Bibescu, una brillant pianista,[21] fou una mecenes d'Enescu, com després ho va ser la reina i escriptora Elisabet de Romania -coneguda pel seu nom de ploma Carmen Sylva-, i el va promoure entre l'elit francesa durant aquests primers anys.[22] Elena va morir el 1902 i el 1954, més de 5 dècades després de la seva mort, Enescu dedicà a la seva memòria el poema simfònic Vox Maris.[23] A casa de Bibescu, Enscu va conèixer la flor i nata que en aquell moment vivia o visitava París. Entre ells D'Indy, Saint-Saëns i sobretot el famós director Édouard Colonne, que després dels elogis de Saint-Saëns va accedir a estrenar-li Poème roumain.[24]

La suite simfònica Poème roumain ('Poema romanès'), per a orquestra i cor masculí, el primer número d'opus en la sèrie de composicions de maduresa d'Enescu, utilitza un material folklòric amb un llenguatge harmònic totalment clàssic. El dia 6 de febrer de 1898 Édouard Colonne dirigia en primera audició aquesta obra a París, en un dels seus famosos concerts que portaven el seu nom, estrenant a Enescu com a compositor. El concert va ser un èxit, i les cròniques entusiastes: Paul Dukas lloava la consistència de l'escriptura, la subtilesa de l'orquestració i l'extraordinària comprensió dels efectes rítmics i dels contrastos tímbrics. Quan es va estrenar a Bucarest, el març de 1898, sota la batuta d'Enescu, que dirigia per primera vegada, l'obra va ser aclamada amb enorme entusiasme. Es parlava fins i tot del naixement de la primera "obra nacional romanesa".[13]

Aquesta seria la primera de les quatre "obres escolars" del període que va passar estudiant a París, les següents serien: la Sonata núm. 1 per a piano i violí en re major op. 2 (1897, dedicada a Joseph Hellmesberger, el seu professor de Viena), la Suite núm. 1 en sol menor, a l'estil antic, per a piano op. 3 (1897) i la Sonata núm. 2 per a piano i violí en fa menor op. 6 (1899), obres que van donar el reconeixement al jove compositor.[15]

La Primera Sonata per a violoncel op. 26, que tot i el núm. d'opus fou acabada el mes de novembre de 1898, està composta en un llenguatge musical semblant al de la Sonata per a violí núm. 1, probablement més proper a Brahms, amb la diferència que tots els seus temes són modificacions molt enginyoses del material temàtic del primer moviment; en aquest mateix any acaba les seves variacions per a dos pianos sobre un tema original, op. 5: 11 variacions sense molts efectes dramàtics de contrastos entre si, on l'última és una fuga, en un context general d'amplificació moderada. La seva primera audició va tenir lloc a París, en el mateix any, tenint com a protagonistes Risler i Cortot, el duo més famós de la història de la música francesa.[13]

El 1899, la manera de compondre d'Enescu, marca un salt important amb la seva Sonata per a violí núm. 2, op. 6. Es podria dir que el llenguatge musical de Fauré li va proporcionar a Enescu els recursos que ell necessitava: fluïdesa lineal, textures sonores, una llengua harmònic cromàtic amb progressions modals i cadències. Carl Flesch deia que «és una de les més importants obres de tota la literatura de les sonates, injustament caiguda en l'oblit».[25]

Tot i que el que volia Enescu era compondre música i no convertir-se en un virtuós violinista, els estudis, la perseverança i la participació en concursos de violí al Conservatori de París van portar Enescu a un accèssit el 1898 i, un any després, el primer premi - amb el qual es va graduar el 24 de juliol de 1899 a la classe de violí al Conservatori de París; i se li va oferir un preciós violí Bernardel amb el seu nom gravat en aquesta ocasió.[15]

Carrera internacional[modifica]

Després de graduar-se el 1899 al Conservatori de París, Enescu es va quedar a París per seguir una carrera. Tot i que el reconeixement d'Enescu per les seves composicions era força inconsistent fora de Romania, guanyava una reputació important com a violinista. Va realitzar gires de concerts per Europa, Rússia i Amèrica amb un repertori variat. De tant en tant tocava violí i piano i també dirigia en alguns concerts. La seva carrera internacional com a intèrpret li va costar guanyar temps per a la composició que tant l'apassionava.[10]

El 1900, als divuits anys, Enescu acaba una obra molt important en la seva creació, per la seva construcció musical de gran envergadura i complexitat: la prodigiosa polifonia del seu monumental Octet per a corda, àmplia estructura de quaranta minuts en una sola peça amb no menys de quinze temes.[7] És una música plena d'efectes sonors, contrapuntística, amb temes de caràcter modal. Enescu mateix va decidir que l'havia pensat com un sol moviment en forma de sonata a escala gegant, encara que les seves quatre seccions existissin de forma independent.[26]

Enescu va començar a liderar l'existència dividida que caracteritzaria la major part de la seva vida adulta: residia tant a França com a Romania i dividia les seves energies entre la interpretació i la composició. París va ser la base principal per a les seves activitats com a violinista i pianista.[2] El mateix any va començar a dirigir concerts a Bucarest i a fer concerts de violí.

Admirat per la reina i escriptora Elisabet de Romania fou convidat diverses vegades a tocar les seves obres al castell de Peleş de Sinaia, que era la residència d'estiu dels reis de Romania. La reina va començar a ser com una segona mare per Enescu i ella l'anomenava el seu "fill espiritual". Va arribar un punt que li va cedir de manera permanent una sala al castell per a la seva disposició. En senyal d'agraïment, Enescu va compondre una sèrie de cançons amb versos de la reina.[27]

Dels primers anys del segle XX daten les seves composicions més conegudes, com les dues Rapsòdies romaneses (1901-1902), la Suite per a orquestra en do major, op. 9 (composta el 1903 i interpretada el 1911 per l'Orquestra Filharmònica de Nova York sota la batuta del reconegut compositor i director Gustav Mahler), la Simfonia núm. 1 en mi bemoll major, op. 13 (1905), Set Cançons pels versos de Clément Marot (1908).

El 1903 compon la seva Primera Suite per a orquestra op. 9, amb el seu impressionant Preludi, tocat enterament a l'uníson per les cordes (va l'estrena americana el 1911 sota la batuta de Gustav Mahler); en aquest mateix any guanya el concurs de composició organitzat per la revista francesa de música amb la seva Suite núm. 2 per a piano op. 10 (Debussy, d'Indy i Cortot eren al tribunal) i a partir de 1904 (fins a 1910) forma part (a petició de Fauré) de tribunal del Concurs del Conservatori Nacional de París. Fauré també li va demanar que escrivís algunes obres per a ser utilitzades en els concursos per a instruments. Així van néixer el Cantábile i Presto per a flauta i piano (1904), el Concertstück per a viola i piano (1906) o la Llegenda (1906) per a trompeta i piano.[28]

La següent composició important d'Enescu, acabada el 1905, és la Simfonia núm. 1 op. 13. És una obra impetuosa, de caràcter romàntic, amb temes exposats de manera molt àmplia; és un conjunt complex de relacions entre els seus elements temàtics constitutius, que impressiona per la seva unitat estilística i per la robustesa del discurs musical.[29]

L'any següent, 1906, acaba el Dixtuor per a instruments de vent, una obra amb un caràcter més íntim, escrita per a dues flautes, oboè, corn anglès, dos clarinets, dos fagots i dues trompes. Els temes i els motius ornamentals canvien contínuament entre les veus, i la música té un notable equilibri des del principi fins al final. Malgrat la seva inconfusible subtilesa francesa, el Dixtuor està clarament influenciat en profunditat per la música folklòrica romanesa. Per la primera vegada en una de les seves creacions de referència, Enescu utilitza l'heterofonia, que consisteix a sobreposar versions diferents del mateix material temàtic, sovint gairebé tot seguit, però sense crear l'efecte de cànon.[30] El mateix any, va tenir un affair sentimental amb la soprano anglesa Maggie Teyte a qui li va dedicar una de les Sept Chansons de Clément Marot op. 15.[31]

Els seus concerts són interpretats en molts països europeus i en ells és acompanyat amb altres personalitats famoses de l'escena musical de la seva època: Alfredo Casella, Pau Casals, Louis Fournier, Jacques Thibaud i Richard Strauss. Va formar un trio amb Casella i Fournier el 1902 i el Quartet Enescu el 1904. Abans de la Primera Guerra Mundial va fer gires per diversos països europeus com a violinista; també va dirigir l'Orquestra Filharmònica de Berlín i el Concertgebouw als Països Baixos el 1912. Els mesos d'estiu solia dedicar-se a la composició al camp romanès, però durant aquest període també es va convertir en una figura activa en la vida musical d'aquest país (on va gaudir del mecenatge especial de la família reial) i el 1913 va fundar amb els seus diners el Premi Nacional de Composició George Enescu per a compositors romanesos,[2] que es donava anualment fins al 1946. Enescu també va ser el fundador (el 1920) i el president (del 1920 al 1948) de la Societat de Compositors de Romania a Bucarest.[15]

El 1909 Enescu compon el Quartet per a piano núm. 1, op. 16, una obra de gran extensió que dura gairebé 40 minuts. La coda del primer moviment, de dimensions impressionants, constitueixen el més imponent i dramàtic punt culminant de totes les composicions per a música de cambra d'Enescu.[29]

Primera Guerra Mundial[modifica]

Durant la guerra, Enescu va romandre gairebé sempre a Romania, dedicant-se amb una energia intensa a la vida musical de Bucarest, no només tocant i dirigint, sinó organitzant esdeveniments musicals de gran importància, ja que Romania era neutral, tot i les simpaties del seu rei, d'origen prussià (el país entraria a la guerra contra Alemanya, Austro-Hongria i Bulgària l'agost de 1916). A Bucarest dirigeix la Simfonia núm. 9 de Ludwig van Beethoven (per primer cop en audiència integral a Romania), composicions d'Hector Berlioz, Claude Debussy, Richard Wagner, i també les seves mateixes composicions: la Simfonia núm. 2 (1913), Suite per a orquestra núm. 2 (1915). El 1917 va formar una orquestra simfònica el 1917 i el 1921 va crear la primera companyia d'òpera nacional de Romania, assajant i dirigint la seva primera producció (Lohengrin, 31 de desembre de 1921).[2]

En acabar la guerra, va concloure la Tercera Simfonia. Més tard va fer projectes per a les simfonies núm. 4 i 5, però els esbossos van ser abandonats. De manera que aquestes dues simfonies, compostes entre 1912 i 1918, juntament amb la seva òpera Oedipe (1910-1931) i amb la Suite per a orquestra núm. 3 (1937-1938), constitueixen l'apogeu de la seva creació orquestral de grans dimensions.[13]

Entreguerres[modifica]

Maria Rosetti-Cantacuzino, vídua de Mihail G. Cantacuzino, que es va casar amb Enescu el 1937

Després de la guerra, continua la seva activitat dividida entre Romania i França, en aquest últim país va tenir molts seguidors i alumnes, entre ells a Michael Schwalbè.[32] D'aquella època van quedar per la memòria les seves interpretacions del Poema per a violí i orquestra d'Ernest Chausson i de les sonates i les partitures per a violí de Johann Sebastian Bach. Per a Enescu, els anys d'entreguerres van estar dominats per una gran tasca, la realització de la seva pròpia òpera Oedipe. Va ser concebuda el 1912, escrita amb esborranys el 1921, revisada i orquestrada entre 1921 i 1931, i finalment interpretada a l'Òpera de París el 1936.[2] La va dedicar a Maria Rosetti-Cantacuzino, coneguda pels seus amics com a Maruca, vídua de Mihail G. Cantacuzino i la dona que es va convertir, el 1937, en l'esposa de George Enescu.[15] La Princesa Maria (Maruca) Cantacuzino (en francès, Cantacuzène), que seria el seu únic gran amor i amb la qual es va casar de seguida, gaudia d'una important fortuna que amb prou feines va aprofitar i va acabar dilapidant.[7]

Durant deu anys va fer gires habituals en els Estats Units, on les orquestres americanes també li van oferir freqüents oportunitats de direcció. Va dirigir la Philadelphia Orchestra (1923). Una actuació d'Enescu a San Francisco el 1925 va inspirar el jove Yehudi Menuhin, que va arribar a Europa i va estudiar amb ell a partir del 1927. El 1936 va ser un dels candidats considerats per substituir Toscanini com a director permanent de la Filharmònica de Nova York, que va dirigir entre el 1937 i 1938.[2] També va dirigir les orquestres de Cleveland, Boston, Cincinnati, San Francisco etc. i va tocar sota la batuta de directors com Walter Damrosch, Frederick Stock o Leopold Stokowski els grans concerts per a violí. Va oferir innombrables recitals de violí, piano o música de cambra, participant en els més prestigiosos festivals europeus, tocant al costat de músics de la talla de Thibaud, Casals, Cortot, Fournier, o dirigint orquestres simfòniques, òperes, fent classes magistrals, i tot això sense deixar d'escriure música, de parlar amb uns i amb altres, d'aconsellar, de guiar, d'aprofundir en qualsevol mena de música de qualsevol època.[13]

Segona Guerra Mundial[modifica]

Ateneul Român, seu de l'Orquestra Filharmònica "George Enescu"

Quan va esclatar la Segona Guerra Mundial, Enescu es va refugiar a Romania. Es va involucrar plenament a la vida musical de Bucarest, i va esdevenir un ferm defensor de la música contemporània romanesa interpretant obres de Constantin Silvestri, Mihail Jora, Martian Negrea i Sabin Dragoi. En aquest període bèl·lic, Enescu va fer diversos enregistraments importants de les seves pròpies obres amb el seu fillol Dinu Lipatti.[2]

Després de la guerra, el Partit Comunista romanès va prendre el control gradualment, fet que el va portar a l'exili definitiu a París (1948), encara que no faltessin temptatives de fer-lo tornar al país. Sempre va aconseguir eludir-les i no obstant això la seva música mai va ser prohibida i a ell se'l va seguir considerant un heroi nacional, encara que desgraciadament molt mal sostingut per una propaganda i una política editorial ineficaces.[7]

Enescu era vell, malalt (amb problemes cardíacs, curvatura de la columna vertebral i un problema auditiu que afectava l'entonació) i empobrit; també tenia la càrrega d'una esposa mentalment inestable (la que havia sigut una famosa bellesa aristocràtica, la princesa Maruca Cantacuzino, nata Rosetti-Tescani), a qui va romandre devot.[2]

George Enescu i la seva dona Maruca Cantacuzino prenent un cafè a la terrassa

Durant uns anys va reprendre la seva carrera com a violinista. Enescu va fer concerts amb els seus amics David Óistrakh, Emil Guílels, i amb el seu antic alumne Yehudi Menuhin. D'aquest període es conserven diversos enregistraments importants, incloses les sonates soles i les partites de Bach. A part d'ensenyar, va dedicar més temps a la direcció, especialment en una sèrie de visites a Anglaterra (1947-1953); però, com sempre, el que més li importava era la composició. El juliol de 1954 va patir un ictus greu, causant una paràlisi parcial. El seu darrer treball, la Simfònica de Cambra, es va completar amb l'ajut del seu amic Marcel Mihalovici.

Al seu exili va manifestar una enyorança i una preocupació continua pel seu país, tot i la pena patida per la llunyania de Romania va compondre l'any 1954 la seva Simfonia de cambra per a dotze instruments solistes. Va morir l'any 1955 deixant inacabat el poema simfònic Vox Maris i diverses noves simfonies.

Enescu també va tenir una important activitat pedagògica en l'àmbit de l'ensenyament musical. Entre els seus alumnes es troben violinistes com la catalana Montserrat Cervera i Millet,[33] Mihaela Martin, Christian Ferras, Ivry Gitlis, Arthur Grumiaux i Yehudi Menuhin. Aquest darrer va manifestar una gran estimació i admiració per Enescu, i el considerà el seu pare espiritual. Segons Menuhin: "Enescu serà sempre una de les veritables meravelles del món. El seu caràcter i la seva figura s'han quedat a la meva ànima com un arbre o una muntanya de Sinaia. Les seves fortes arrels i la seva ànima noble provenen del seu propi país, un país d'una bellesa única."

L'orquestra filharmònica de Romania, que va dirigir al llarg d'uns anys Enescu i que té la seu a l'Ateneu Romanès (en romanès Ateneul Român), porta el nom de George Enescu en honor seu. Cada any al mes de setembre des de fa divuit anys s'organitza a Bucarest el Festival i Concurs Internacional "George Enescu", que compta amb la presència de les principals orquestres filharmòniques d'Europa i mundials.

Durant els darrers mesos de la seva vida, quan la parella vivia en relativa pobresa en un pis de dues habitacions a París, va començar a vendre els seus manuscrits i, fins i tot, el seu violí Guarnerius. Menuhin i la seva dona Diana el van visitar i es van asseure amb ell a una habitació prou gran per al seu llit i un piano de cua. Descrivint l'escena, Diana va escriure més tard: «Yehudi li va parlar de música i, en un moment donat, Enescu es va girar cap al piano i va passar-hi les mans tristament retorçades com si fos una extensió del seu propi ésser ... Vaig notar la desgastada corbata, la jaqueta tronada, la cara de cera amb els ossos nets i bells i els ulls serens ...» És una imatge profundament commovedora d'un home totalment entregat a la música la vida de la qual va acabar tràgicament.[5]

Influències[modifica]

Yehudi Menuhin el va desdcriure com «l'Absolut pel qual jutjo tots els altres... l'ésser humà més extraordinari, el músic més gran i la influència formativa més gran que he experimentat mai».[5] Reputat compositor, violinista de fama mundial, director d’orquestra internacional, notable pianista i cèlebre professor, promotor de concerts, compositors i músics, membre de les acadèmies de diversos països, Enescu va deixar una impressió indeleble com a home i artista en els que va treballar i a les innombrables persones de tot el món que van assistir als seus concerts. A la seva Romania natal, va establir les bases d’una veritable cultura musical. De manera sistemàtica, va introduir els seus compatriotes en les riqueses musicals del món oferint sèries de concerts que incloïen tot el repertori estàndard de concerts, sonates per a violí, obres per a quartet de corda, per a piano i corda, les obres mestres simfòniques de França i Alemanya, i més tard de Rússia. També va procedir a fomentar el suport (sovint amb els seus propis recursos financers) a joves compositors nadius mitjançant la creació d'un Premi Nacional de Composició anual, els ara famosos premis Enesco per a la composició.[34]

Un visitant casual a Bucarest avui se sorprendrà amb el protagonisme simbòlic que Enescu manté fins avui en la consciència nacional romanesa. Hi ha molts monuments dedicats a ell. El conservatori nacional rep el seu nom i l’orquestra també. La seva importància, però, transcendeix la música. Durant la primera meitat de segle va aconseguir, a diferència de molts dels seus contemporanis, conciliar l'orgull nacional i un insistent patriotisme amb tolerància i una visió cosmopolita.[3]

Festival George Enescu[modifica]

Creat el 1958 en homenatge al músic romanès, originalment triennal, biennal a partir del 2001, el festival ha continuat creixent en mida, especialment des de la caiguda del comunisme. Entre finals d’agost i mitjans de setembre, a Bucarest com a les principals ciutats provincials, se celebren al voltant de 200 esdeveniments, que tenen lloc al vespre, al matí, a la tarda, i la majoria dels quals són emesos -en directe o en diferit- per la televisió romanesa. Al costat dels millors conjunts de Romania, s'hi troben les millors orquestres europees. Programes que inclouen el repertori simfònic o de cambra, l’òpera, el ballet, l’oratori, el barroc o la creació contemporània, essent el fil conductor l’obra d’Enescu, que el festival pretén donar a conèixer més. Present en gairebé totes les edicions des del 1958, l’obra emblemàtica del festival és, sens dubte, Oedipe, l’única òpera d’Enescu, creada el 1936 al Palais Garnier i rarament representada en els principals escenaris internacionals.[35]

Obra musical[modifica]

George Enescu va compondre 33 números d'opus i un bon nombre de petites peces sense número de catàleg, de transcripcions i arranjaments. Enescu al llarg de la seva carrera com a compositor va tocar tots els gèneres musicals clàssics.

Obres simfòniques[modifica]

Música per a piano[modifica]

  • Suite núm. 1 Dans le style ancien en sol menor op. 3
  • Variacions per a 2 pianos sobre un tema original en la bemoll major op. 5
  • Suite núm. 2, op. 10
  • Suite núm. 3 Pieces impromptues, op. 18
  • Sonata per a piano núm. 1 en fa desena menor op. 24 núm. 1 i núm. 3 en re major op. 24 núm. 3

Música de cambra[modifica]

Música vocal[modifica]

  • Tres melodies per a veu greu i piano op. 4
  • Set cançons de Clément Marot per a tenor o soprano i piano op. 15
  • Tres melodies per a veu i piano op. 19
  • Oedipe, tragèdia lírica en 4 actes op. 23
  • Vox Maris, poema simfònic per a tenor, Cor a 3 veus i orquestra en sol major op.31

Curiositats[modifica]

Agermanament George Enescu i Bellpuig

El poble natal de George Enescu, Liveni, que després de la seva mort va agafar el seu nom, està agermanat amb Bellpuig.

Referències[modifica]

  1. «George Enescu». L'Enciclopèdia.cat. Barcelona: Grup Enciclopèdia Catalana.
  2. 2,0 2,1 2,2 2,3 2,4 2,5 2,6 2,7 2,8 2,9 Malcolm, Noel. «Enescu, George». Grove Music Online. (en anglès; cal subscripció).
  3. 3,0 3,1 Botstein, Leon «Rediscovering George Enescu». The Musical Quarterly, Vol. 81, No. 2, Estiu 1997, pàg. 141-144.
  4. Malcolm, Noel «Enescu in Bucharest» (en anglès). Tempo New Series, 140, març 1982, pàg. 31-34.
  5. 5,0 5,1 5,2 Saunders, Dominic. «The Mozart we missed» (en anglès). The Guardian. [Consulta: 4 juny 2021].
  6. Whitehouse, Richard. «Ressenya del disc» (en anglès). Chandos. [Consulta: 5 juny 2021].
  7. 7,0 7,1 7,2 7,3 7,4 7,5 7,6 Halbreich, Harry «George Enescu: La obra de una vida» (en castellà). Scherzo, juny 2005, pàg. 122.
  8. Anghel, Gheorghe. «Es restaurarà la casa commemorativa "George Enescu" a Liveni» (en romanès). Basilica.ro. [Consulta: 3 juny 2021].
  9. Malcolm, 1990, p. 26.
  10. 10,00 10,01 10,02 10,03 10,04 10,05 10,06 10,07 10,08 10,09 10,10 10,11 10,12 10,13 10,14 10,15 10,16 10,17 Won Kim, Ji. «George Enescu His influence as a violinist and pedagogue» (en anglès). University of Sydney. [Consulta: 3 juny 2021].
  11. 11,0 11,1 Malcolm, 1990, p. 27.
  12. 12,0 12,1 Malcolm, 1990, p. 29.
  13. 13,0 13,1 13,2 13,3 13,4 13,5 13,6 13,7 13,8 13,9 Tudor, Daniela Mónica. «La biografía de George Enescu» (en castellà). [Consulta: 4 juny 2021].
  14. Alison Latham. Diccionario enciclopédico de la música. FCE - Fondo de Cultura Económica, 4 octubre 2017, p. 1315. ISBN 978-607-16-5246-1. 
  15. 15,0 15,1 15,2 15,3 15,4 15,5 «Biografia» (en anglès). Muzeul Nazional George Enescu. [Consulta: 2 juny 2021].
  16. «Biografia» (en anglès). Chandos. [Consulta: 4 juny 2021].
  17. Cosma, Viorel. «Viorel Cosma, el cronista que va enganyar la censura» (en romanès). Revista Vip. [Consulta: 6 juny 2021].
  18. Cornaci, Mihai «O dedicatie a lui Giacomo Puccini» (en romanès). AMS, Setembre 2010.
  19. Malcolm, 1990, p. 36.
  20. Reverter, Arturo. «Enescu: Proteico y descomunal» (en castellà). Scherzo. [Consulta: 4 juny 2021].
  21. Malcolm, 1990, p. 65.
  22. «http://www.historia.ro/exclusiv_web/actualitate/articol/casa-parinteasca-mamei-lui-george-enescu-fost-clasata-Monument-isto». Arxivat de l'original el 2016-03-04. [Consulta: 15 gener 2019].
  23. "Historia" Especial. Un II, nr. 4, semptembrie 2013, pag. 24 – "George Enescu, fațun nevăzută un unui geniu" (català: "George Enescu, la cara oculta d'un geni"). ISSN 1582-7968
  24. Malcolm, 1990, p. 66.
  25. Malcolm, 1990, p. 75.
  26. Malcolm, 1990, p. 76.
  27. Malcolm, 1990, p. 68.
  28. Malcolm, 1990, p. 97.
  29. 29,0 29,1 Malcolm, 1990, p. 107.
  30. Malcolm, 1990, p. 104.
  31. Malcolm, 1990, p. 100.
  32. Edita Sarpe, vol. IV, pàg. 1318. (ISBN 84-7291-226-4)
  33. Secció posterior: Montserrat Cervera i Millet. A: Gran Enciclopèdia de la Música.
  34. Chagrin, Francis «George Enescu: Monografie» (en anglès). Tempo, 103, 1972, pàg. 48-49.
  35. Brancovan, Mihaï de «George Enescu : un festival de grande envergure» (en francès). Revue des Deux Mondes, Desembre 2009, pàg. 169-173.

Bibliografia[modifica]

  • Malcolm, Noel. Toccata Press. George Enescu : his life and music (en anglès), 1990. ISBN 9780907689324. 
  • Mircea Voicana, Clemansa Firca, Alfred Hoffman, Elena Zottoviceanu, Myriam Marbe, Stefan Niculescu, Adrian Ratiu: George Enescu. Monografie. Bucurest, 1971. Editura Academiei RSR.
  • Dieter Nowka: George Enescu und die Entwicklung der rumänischen Musik, 1984. Pro-Universitate-Verlag, Sinzheim 1998. ISBN 3-932490-33-9
  • Alain Cophignon: Georges Enesco. Paris, 2006. Arthème Fayard [Preu de l'Acadèmia Francesa de Belles Arts, 2006] ISBN 978-2213623214George Enescu (trad. Domnica Ilea). Bucurest, 2009. Editura Institutului Cultural Român. ISBN 978-973-577-578-0
  • Pascal Bentoiu: Masterworks of George Enescu. A detailed analysis. Maryland, 2010. The Scarecrow Press.

Enllaços externs[modifica]

A Wikimedia Commons hi ha contingut multimèdia relatiu a: George Enescu