Robert Gerhard i Ottenwaelder

De Viquipèdia
Salta a la navegació Salta a la cerca
Infotaula de personaRobert Gerhard i Ottenwaelder
Gerhard-Pedrell.jpg
Felip Pedrell amb Robert Gerhard (dret)
Biografia
Naixement 25 setembre 1896
Valls
Mort 5 gener 1970 (73 anys)
Cambridge
Lloc d'enterrament Cementiri de la parròquia de l'Ascensió (Cambridge)
Activitat
Ocupació Compositor
Gènere Òpera i simfonia
Professors Arnold Schönberg i Felip Pedrell i Sabaté
Alumnes Joaquim Homs i Oller
Obra
Obres destacables

IMDB: nm0314281 Musicbrainz: 99ac9dd1-4c4a-4869-bd1e-d53fa883d807 Discogs: 880077 IMSLP: Category:Gerhard,_Roberto Allmusic: mn0001333742
Modifica les dades a Wikidata

Robert Gerhard i Ottenwaelder (Valls, Alt Camp, 25 de setembre de 1896Cambridge, Anglaterra, 5 de gener de 1970) fou un compositor català de música clàssica.[1] És una de les personalitats més destacades del patrimoni musical català de tots els temps fins al punt de ser considerat com una figura clau de la música catalana i europea.[2]

Fill d'un suís i d'una alsaciana, aviat va declinar dedicar-se al negoci familiar d'exportació de vins per entregar-se a la seva passió: la música. Després d'uns primers anys de formació a Munic i Barcelona, es va instal·lar el 1923 a Viena per rebre classes de composició de Arnold Schönberg. Amb l'adveniment de la República, va treballar amb Higini Anglès en tasques de pedagogia i popularització de la música clàssica. Alhora, liderava el Grup de Barcelona, format pels compositors més creatius i avantguardistes del moment. En acabar la Guerra Civil, Gerhard va emprendre el dur camí de l'exili. Antifranquista fins a la medul·la, va fixar la seva residència a Cambridge. Va adoptar la nacionalitat anglesa el 1960, i només va visitar Catalunya en comptades estades de vacances.[3]

Gerhard va reunir la tradició nacionalista transmesa pel seu mestre Felip Pedrell i els nous corrents centreeuropeus apresos a Viena i Berlín durant els seus anys d'estudi amb Schönberg. La música que va portar a Barcelona en el seu retorn va provocar desconcert i rebuig en la societat catalana de principis dels anys 30, però també un gran entusiasme entre el cercle de joves admiradors.[4] El seu projecte de modernització de la música va ser aturat per la seva vida més aviat tràgica: la Primera Guerra Mundial el va obligar a deixar els estudis que havia emprés a Alemanya i després de la Guerra Civil espanyola es va haver d'exiliar primer a París i a partir del juliol del 1939 a Cambridge, on el va atrapar la Segona Guerra.[5][6] Va ser a Anglaterra on desenvolupa el gros de la seva obra i on, al final de la seva vida, va ser reconegut amb premis i distincions.[4] En els darrers anys de la seva vida una nova dificultat es va interposar en la seva activitat compositiva quan es va veure afectat per una greu malaltia respiratòria.[7]

La música de Robert Gerhard fa un ús molt personal de la tècnica serial dodecafònica de Schönberg, il·luminant-la amb imaginatius espurnes de llum mediterrània molt característics. En la seva etapa dels anys 50, la seva obra apunta a un retrobament significatiu de la forma tradicional, quan al mateix temps desplega l'exploració experimental a la música de cambra, sobretot en el camp de les tímbriques i les textures instrumentals i de forma singular en la percussió. El seu virtuosisme com a orquestrador es va estendre a tota classe d'instruments, fins i tot atípics, el que va compaginar amb la seva afició a col·leccionar sons pregravats, que utilitzaria més tard en les seves obres electroacústiques.[8]

També va ser mestre de Joaquim Homs.[9] Entre les seves obres podem trobar Trio per a piano (1916), L'infantament meravellós de Shéhérazade (1918), Albada, Interludi i dansa, La Merope, Contrapunt: ballet en un acte, Nr. 2: Danse de la jeune fille, l'òpera The Duenna[10] o el Concert per a violí, estrenat en el Maggio Fiorentino el 1950 pel violinista català Antoni Brosa i Vives.[11]

El fons de Robert Gerhard es conserva a la Cambridge University Library, a la Biblioteca de Catalunya i a l'Institut d'Estudis Vallencs.[12]

Biografia[modifica]

Infantesa i primers estudis[modifica]

Vista general de la ciutat de Valls l'any que va néixer Gerhard

El pare, Robert Gerhard, era originari de la Suïssa alemanya, i la mare, Maria Ottenwaelder, de l'Alsàcia francesa. La família havia arrelat a Valls per a dedicar-se al negoci de l'exportació vinatera. Robert, el gran de tres germans, Carles -diputat al parlament de Catalunya-[13] i Ferran -continuador del negoci familiar a Valls-,[14] s'educà en aquests primers anys en un ambient cultural català.[15] La seva mare havia passat la joventut a Versalles i sentia unes necessitats intel·lectuals i culturals que va transmetre al seu fill i que van influir en la seva vida i educació. La seva educació musical possiblement s'inicià al col·legi dels Germans de Sant Gabriel, on va ser membre del cor parroquial i va aprendre a llegir i cantar partitures per a la litúrgia.[16]

1908-1914: Suïssa[modifica]

El 1908, a l'edat de dotze anys, es traslladà a Suïssa per continuar amb els estudis de secundària, primer a la ciutat de Zofingen, i més tard a Neuchâtel.[16] Per tal de formar-lo per a fer-se càrrec del negoci, el 1913 amb disset anys el seu pare l'envia a Lausanne[14] amb la finalitat d'estudiar comerç. En aquesta localitat, Gerhard va aprofitar per rebre classes d'harmonia i contrapunt amb l'alemany Hugo Strauss. El mètode amb el qual treballà fou Lehrbuch der Harmonie d'Ernst Friedrich Richter.[16] És en aquest moment quan començà a fer les seves primeres composicions. Un any després Gerhard va aconseguir que els seus pares el deixessin dedicar únicament a la música. Fou així com, quatre mesos abans de l'esclat de la Primera Guerra Mundial, Gerhard es va traslladar a Munic, on va estudiar piano, cor i contrapunt a l'Acadèmia Reial de Música. Un dels seus professors va ser Walter Courvoisier.[15]

1914-1923: Barcelona[modifica]

El 1914, amb l'esclat de la guerra va haver de tornar a Catalunya. L'abril del 1915 es matriculà a l'Acadèmia Granados, on perfeccionà durant dos anys la seva tècnica pianística amb els mestres Enric Granados i Frank Marshall. El 1916, després de la mort de Granados, va ser deixeble de Felip Pedrell, amb qui estudiaria durant quatre anys[17] i del qual heretà l'amor per l'antiga música hispànica.[15] En aquesta època viu entre Valls i Barcelona.[14] Després del mestratge amb Pedrell, a partir del 1920 seguiren tres anys d'autodidactisme i reflexió, a través dels seus viatges i contactes, com per exemple amb Manuel de Falla.[16]

En aquests primers anys d'estudi, en una primera etapa compositiva molt influenciada per l'impressionisme francès, destaca d'entre les seves obres compostes durant aquest període un cicle de dotze cançons per a soprano i piano sobre poemes de Josep Maria López-Picó titulada L'infantament meravellós de Scherazada (1918), dedicades a la seva condeixeble Conxita Badia, amb qui va mantenir una gran amistat durant tota la seva vida.[13]

Entra en una profunda crisi en la qual es replanteja el procés creatiu, i decideix recloure's durant gairebé dos anys a Valls per sotmetre's a una implacable disciplina de treball. En aquesta època té al cap el viatge a París i l'estètica de Debussy o Ravel, amb per exemple el Trio núm. 1 (1918). No obstant això, els seus Dos apunts (1922) o les aforístiques i exquisides peces per a soprano, quartet de vent i piano Set Hai-Kai (1922, no estrenats fins al 22 de desembre de 1929 per la soprano Conxita Badia i l'Associació de Música da Camera), sobre poemes extrets del poemari Amour et Paysage de Josep Maria Junoy, tenen un llenguatge més depurat, més auster, demostren que el seu estil s'allunyava cada vegada més de l'impressionisme per acostar-se al món d'Arnold Schönberg amb plantejaments molt més expressius. Després de l'«apassionat diàleg» amb el Tractat d'harmonia del compositor austríac, decideix escriure-li demanant-li que li accepti com a alumne. Amb això, emprèn un camí solitari i atípic a l'Espanya de l'època.[18]

1923-1928: Viena, Berlín[modifica]

Una llarga carta que va escriure Gerhard a Arnold Schönberg va motivar que aquest l'acceptés entre els seus alumnes.[19] Però amb la mort de Pedrell, Gerhard sent la necessitat d'ampliar la seva formació musical i visita París, Alemanya, Madrid i Granada, on coneix a Manuel de Falla.[14] Amb tot, no és fins al 1923 que Gerhard viatja fins a Viena per estudiar amb Schönberg, renovador del moviment musical i teòric del mètode atonal i dodecafònic. Seguint al mestre per Viena i Berlín coneix i fa amistat amb altres músics expressionistes, com Alban Berg i Anton Webern. El fet d'haver tingut un mestre de la qualitat de Schönberg, amb qui va mantenir a més una profunda amistat, i d'haver assimilat la seva doctrina amb una gran disciplina, va provocar un gir important en el seu pensament musical que ja mai abandonaria.[13] De totes maneres, Gerhard fa un ús personal i antidogmàtic del dodecafonisme, barrejant-lo amb la seva tradició més mediterrània.[14][16] Aquestes classes marcaran per sempre la seva carrera musical. De Schönberg assimilà el llenguatge atonal i, posteriorment, el mètode dodecatònic, que fou el primer a introduir a Espanya.[15] Malgrat tots els esdeveniments bèl·lics que van succeir els anys posteriors, la relació es mantingué fidel fins a la mort del mestre i Gerhard sempre conservà amb orgull l'honor d'haver estat un dels deixebles del compositor.[13]

La relació amb Schönberg va deixar una profunda empremta tant en l'àmbit creatiu com ideològic en Gerhard, que marcà el camí que seguí els següents anys a Barcelona. De fet, els ideals estètics de Gerhard s'apropaven considerablement als del compositor austríac, però divergien en el fet que Gerhard contemplava la unió entre “música culta” i música popular; mentre que Schönberg, no.[16]

1929-1938: Barcelona[modifica]

Amb la seva tornada a Catalunya la seva obra es va anar fent cada vegada més coneguda. Les contribucions de Robert Gerhard a la situació musical de la Catalunya dels anys 30 van suposar un canvi i un progrés en les idees estètiques i compositives del moment, en diversos àmbits. Per una banda, Gerhard va afavorir en la creació i organització de grups i associacions amb propòsits d'interpretar i difondre la música contemporània a Catalunya que van significar un enriquiment en les estètiques d'avantguarda. Per altra banda, la seva producció compositiva va impactar al gran públic, fent que tan sols una minoria d'aquest fes costat als seus avenços, mentre que l'altra el titllava d'enfant terrible. Altres contribucions van ser les seves tasques musicològiques i docents que van estar enfocades a replantejar alguns aspectes encunyats en la història de la música occidental, com és el sistema jeràrquic d'ordenació dels sons: la tonalitat.[16]

Només arribar, el 1929 va rebre un homenatge a l'Associació de Música "da Camera" en la qual van interpretar gran quantitat de les seves obres, entre les quals destaca el Quintet de vent (1928), escrita en homenatge a Schönberg i on per primera vegada utilitza la tècnica serialista però amb un criteri molt personal. Les crítiques no es fan esperar. El compositor Lluís Millet, des de les pàgines de la Revista Musical Catalana, ressaltava la «incoherència» del sistema atonal i retreia al compositor estar massa «absorbit pel sistema».[18] El compositor les contesta a la revista Mirador, de la qual n'és un habitual col·laborador en comentaris sobre actualitat musical.[13] Sota una estupenda prosa catalana, Gerhard compara Schönberg amb un metge que conserva la vida a un malalt amb 41 graus de febre que es diu tonalitat i que va tenir l'última i fatal recaiguda en una audició del Tristany i Isolda wagnerià; en aquesta prosa les dues grans maneres d'entendre la tradició de la música s'exemplifiquen en la dicotomia anar caminant/muntar a cavall, precises metàfores acompanyades per articles encara avui vigents sobre òpera contemporània o sobre la música al cinema, aquest últim text dotat, a més, d'una penetració profètica admirable.[19]

A Barcelona, per guanyar-se la vida, va traduir de l'alemany diverses obres per a l'Editorial Labor, així com els esmentats articles de música al setmanari Mirador i en la Revista de Catalunya. També es va iniciar com a pedagog, però tot i que és sol·licitat en moltes ocasions per donar classes de composició, només Joaquim Homs (1906) es beneficià del seu ensenyament i de la seva relació; tal com Gerhard havia fet amb el seu mestre, convertiria el que és purament una relació educativa en una sòlida amistat.[13]

El 27 d'abril de 1930 es va casar amb Leopoldina Feichtegger (coneguda per tothom com a Poldi), exalumna seva de català i castellà a Viena. Fins al 1938 el matrimoni van residir a Barcelona.[7]

Gerhard va contribuir a fer de la vida musical barcelonina una de les més actives d'Europa.[19] Juntament amb Eduard Toldrà, Frederic Mompou, Joan Lamote de Grignon, Baltasar Samper, Manuel Blancafort, Joan Gibert-Camins i Agustí Grau, motivats per donar un major impuls a l'activitat creativa del moment, es crea l'Associació de Compositors Independents de Catalunya (CIC). Més tard, s'incorporarà a la secció de música, que dirigia Higini Anglès, de la Biblioteca de Catalunya.[13]

El 1931 va propiciar la vinguda a Barcelona d'Anton Webern, per tal de dirigir l'Orquestra Pau Casals, i del matrimoni Schönberg, que va viure en una casa de Vallcarca des d'octubre de 1931 fins al juny de 1932. Aquí es va curar de l'emfisema que l'afligia, va compondre una tercera part del seu Moses und Aron i, en honor d'aquest país, va posar a la seva filla -la futura esposa de Luigi Nono- el nom de Núria.[20][8]

També va participar el novembre de 1932 en la creació de l'ADLAN (Agrupació d'Amics de l'Art Nou) al costat de personalitats com Joan Prats, Joan Miró, Josep Vicenç Foix i Josep Lluís Sert, apostant pel sentit estètic de l'art més avançat.[13]

Juntament amb Joan Prats i Ricard Gomis el 1935 va formar part del projecte de l'Associació Pro-Música Discòfils, dirigida als amants de la música. Per tal de promocionar la música del seu temps, aquesta Associació es dedicava a l'organització d'audicions periòdiques, presentacions de discos d'alta qualitat fonogràfica, la incentivació de la divulgació del disc, la constitució d'una secció de socis editors per enregistrar discs dins el grup i la contribució d'informació de catàlegs de discos de diferents països. El seu paper més destacat fou el de divulgador de les obres de música contemporània per tal de formar els socis de Discòfils.[16]

En definitiva tot el treball que estava realitzant Gerhard es podria desglossar en dos camps que es complementaven: per un costat la parcel·la creativa on evolucionava contínuament, apropant-se estèticament a les darreres tendències que provenien de Centreeuropa i, per un altre, la seva inquietud i la seva capacitat organitzativa que dinamitzaven l'escenari de la projecció de les avantguardes musicals a Catalunya.[13]

Va treballar a la secció de música de l'Institut d'Estudis Catalans i va ser nomenat pel Govern membre del Consell de la Música creat per Ventura Gassol,[19] aconseguint la presència d'Alban Berg, Benjamin Britten, Arnold Schönberg i Anton Webern[19] per a la celebració a Barcelona del Festival de la Societat Internacional per la Música Contemporània (SIMC) de 1936.[17] Gerhard estava ben establert en el panorama dels compositors contemporanis i tenia un cert prestigi reconegut per la SIMC, fet que va suposar facilitats a l'hora d'organitzar el Festival.[16]

En aquest festival es va estrenar la suite del seu ballet Ariel i el Concert per a violí d'Alban Berg, sota la direcció d'Hermann Scherchen.[13] La creació del ballet Ariel, basat en La Tempesta de William Shakespeare i guanyador del Premi Isaac Albéniz de la Generalitat de Catalunya el 1935, va comptar amb il·lustres col·laboracions com la del poeta J.V. Foix (guió) i l'artista Joan Miró (decorats). Aquest ballet, refusat pel destinatari de l'obra, el ballarí i coreògraf Leonid Massine, perquè la seva música era massa simfònica i els seus decorats massa abstractes, va ser transformat en una suite de concert estrenada al Festival de la SIMC de Barcelona l'any 1936. Mai representat com a ballet. 75 anys després, els Amics de la Música de Valls varen impulsar l'estrena mundial d'aquest ballet Ariel en la que hi participaren fins a tres-cents escolars.[2]

La implicació de Gerhard en la SIMC va ser molt significativa. En el Festival de la SIMC a Amsterdam del 1933 havia participat com a compositor; en aquest del 1936 a Barcelona, com a secretari general (amb Pau Casals com a president) i al Festival del 1937 a París i del 1939 a Varsòvia, com a membre del jurat.[16] Abans, el 1938, en el Festival de la SIMC a Londres va constituir un autèntic homenatge a Espanya i la seva delegació, representada per Julián Bautista i Robert Gerhard. Els delegats van destacar en el seu informe «la solidaritat i simpatia dels mitjans musicals i intel·lectuals anglesos pels músics arribats de l'Espanya lleial martiritzada per la metralla feixista».[18]

Gerhard va convertir Barcelona en una urbs cosmopolita musicalment, al nivell de París o Viena.[6] Gerhard es va convertir en una de les personalitats més destacades del Grup de Barcelona de l'anomenada Generació de la República o Generació del 27, que va provocar un gran impuls en la música catalana de principis de segle en saber aglutinar, en una estètica pròpia, les darreres tendències centreeuropees i un possible nacionalisme català, propi de l'època, que algunes figures havien intentat desenvolupar amb més o menys encert però amb resultats molt minoritaris i amb poques perspectives de futur.[13]

La seva activitat com a compositor torna a ocupar un lloc important a la seva vida. L'interès per la música tradicional es converteix en una declaració d'identitat, un símbol de llibertat i reivindicació durant la Guerra Civil.[18] Amb aquest esperit sorgeixen obres com L'alta naixença del Rei En Jaume (1932), Soirées de Barcelona, Albada o Interludi i Dansa (1936), que mostren un Gerhard posseïdor d'una maduresa, un gran ofici i un llenguatge molt personal.[13]

En aquest període de Barcelona és el moment en què Gerhard forja la seva identitat nacional, tema complex i que ha generat controvèrsia. La seva implicació amb la República, els seus treballs des de la Ponència de Música de la Conselleria de Cultura de la Generalitat i el seu retorn després de cinc anys d'estudis a l'estranger fan que estableixi forts vincles en el país. En els treballs que va publicar durant aquells anys, tant compositius com de crítica o divulgació, es mostren unes afinitats als partits nacionalistes i federalistes de l'esquerra catalana. Tots aquests fets foren decisius en el dictamen del seu exili, primer a París i seguidament a Cambridge. Des d'allí, tot i que hagué d'adoptar la nacionalitat britànica, ell sempre insistí en el fet que es considerava un català universal. Els seus escrits durant la primera dècada d'exili reflecteixen que es troba davant una situació d'enyorança de la vida cultural que havia tingut a Catalunya i les dificultats que se li plantegen, com per exemple la de ser traslladat en un camp de concentració.[16]

1939-1948: París, Cambridge[modifica]

A principis del 1939 el matrimoni Gerhard va decidir exiliar-se primer a París[19] i a partir del mes de juny a Cambridge, on passarien la resta de les seves vides, tret d'algun viatge als Estats Units per donar cursos de composició, i de viatges continus a Catalunya per passar les vacances. Es va instal·lar convidat pels hispanistes Edward Dent i John Brande Trend, amics de Adolfo Salazar i Manuel de Falla. Concretament ho va fer a casa d'Alice Roughton, 9 de Adams Road de Cambridge, qui li va donar allotjament i treball, amb ell i la seva dona, Poldi. La mansió es va convertir al llarg del segle XX en un lloc de pas d'intel·lectuals i científics com John Maynard Keynes, Joan Robinson, Bertrand Russell, Stephen Hawking o James Watson, però també en domicili i refugi de jueus alemanys el 1939, exiliats hongaresos el 1956 o xilens que fugien de la dictadura de Pinochet el 1973. Va ser tal la seva amistat, que la filla d'Alice va ser marmessor de Gerhard i va facilitar el dipòsit dels seus arxius a la biblioteca universitària de Cambridge. Alice va viatjar amb Poldi, ja vídua, al sud de França, on és possible que contactés amb Pau Casals. I el 1992 va ser a Barcelona en l'estrena de l'òpera La Duenna, de Gerhard, al Liceu.[21]

Allà va col·laborar amb la secció de música del King's College.[15] En aquest període, tenint ja assumits molts coneixements musicals de gran nivell, la situació d'exiliat i l'esclat de la Segona Guerra Mundial condicionaran el procés creatiu del compositor i l'estètica de les seves obres estarà supeditada, en molts aspectes, a les necessitats del moment.[13]

A grans trets, els anys quaranta van ser per Gerhard un període de dificultats i de renunciaments perceptibles en la seva obra que, sense perdre els perfils essencials de la seva personalitat, acusa el propòsit de fer-la més assequible i molt menys dogmàtica, enfocada cap a un espanyolisme susceptible d'ajudar a la seva divulgació.[8] Es va veure obligat, per guanyar-se la vida, a realitzar orquestracions de música espanyola[17] i altres encàrrecs comercials: va reorquestrar i va fer unes fantasies sobre sarsueles i va haver d'accentuar alguns trets hispànics en la seva música perquè de vegades l'hi demanaven explícitament, amb ballets per exemple.[22] Aquestes obres anaven destinades a programes de la BBC que s'emetien a l'Amèrica llatina. El fet de no utilitzar un llenguatge propi va determinar que els seus treballs anessin signats amb el pseudònim de «Joan de Serrallonga».[13]

Òbviament, a partir del seu exili, la seva música va desaparèixer de les programacions i només es va poder escoltar en entorns molt selectes, com el Club 49 de Barcelona, hereus de la desapareguda Discòfils. D'altra banda, els escassos concerts en què es va poder escoltar la seva obra durant la dictadura franquista es desvirtuava la naturalesa real de l'estil de Gerhard, ja que o bé s'interpretaven exclusivament les obres que va haver de compondre per sobreviure en l'exili i que no trencaven amb l'ideari estètic del franquisme (fonamentalment arranjaments de sarsueles) o es programaven peces antigues que res tenien a veure en l'estil del moment de la interpretació (anys cinquanta i seixanta). I això va passar exclusivament s Catalunya, perquè a Espanya el desconeixement va ser absolut.[23]

Els treballs realitzats per a la BBC li proporcionaran, d'una banda, una certa estabilitat econòmica i, de l'altra, li obriran les portes a un nou món on la tècnica i l'electroacústica tindran un paper molt important. Les seves principals obres en aquest període foren: Simfonia homenatge a Pedrell (1941), Concert per a violí (1942-43), Soirées de Barcelona (piano) (1944), la música per als ballets Alegrías (1942) i Pandora (1945).[13] El ballet Pandora, compost entre els anys 1942 i 1943 va ser un encàrrec del Ballet Joos. Amb una escenografia antibèl·lica dissenyada pel director de la companyia (Kurt Jooss), l'obra és una lectura d'allò més personal del mite clàssic on els continguts de la caixa són la guerra, el materialisme i el totalitarisme. Es va estrenar a Cambridge el gener de 1944 en una versió per a dos pianos i percussió. Posteriorment el compositor en va fer una versió orquestral en forma de suite a Valls el 1950.[2]

L'òpera The Duenna (1945-47) que només s'interpretà en versió de concert en vida del compositor i es representaria el 1992 (a Madrid i a Barcelona), vint-i-dos anys després de la mort de Gerhard, arriba quan semblava que ja havia viscut tot el pitjor i una sensació d'alleujament i esperança encoratjava al seu voltant. L'obra respira un vitalisme que se sobreposa a tots els infortunis que acabava de viure. Desitjós d'arrodonir una obra optimista i d'èxit immediat, Gerhard va triar una comèdia d'embolics localitzada a la Sevilla de finals del XVIII deguda a l'irlandès Richard Brinsley Sheridan, que tanca grans dosis d'humor i d'ironia. The Duenna era una peça antiga i en certa manera tòpica, ideal per als propòsits de Gerhard. Estructurada sobre un esquema operístic tradicional, posseeix un extraordinari poder de seducció sobre el públic gràcies a l'encert d'una música culta i, alhora, de clares arrels populars. Acabada el 1949, va ser transmesa aquell mateix any per la BBC a tota la Gran Bretanya. Després, el 1951, va ser oferta en versió concertant a Wiesbaden, sota la direcció del llavors jove director Franz-Paul Decker.[24] L'estructura de l'òpera respon en gran manera a l'ús de números derivats de models hispans -seguidilles, havaneres-, en una sorprenent i vital fusió de procediments tonals i atonals.[18]

Compostes el 1947, a partir de materials procedents del seu ballet Don Quixot, les Danses de Don Quixot constitueixen una de les obres més difoses del compositor de Valls. Amb presència d'un marcat caràcter hispànic que l'emparenta amb altres obres del seu catàleg (com l'òpera The Duenna), la seva presentació a Barcelona va venir de la mà de la llavors Orquestra Ciutat de Barcelona el 1967 sota la direcció d'Antoni Ros-Marbà.[2]

L'hivern del 1947-1948 mor la seva mare sense que Gerhard pugui tornar de l'exili per veure-la per darrera vegada. El compositor va caure per aquest motiu en una depressió que es complica amb altres problemes de salut.[23] L'estiu del 1948 Gerhard retorna a Catalunya per a una visita estiuenca per primera vegada d’ençà del seu exili a Cambridge.[25]

1949-1953: Cambridge[modifica]

A partir de 1949 va començar a replantejar-se el que havia passat al voltant de l'Escola de Viena i als seus seguidors, estenent el sistema de Schönberg a la mètrica, rítmica i estructura formal. Tot això el portarà a un interès per l'electrònica i la música concreta avançant-se a les generacions pròximes.[17] Estem entrant en un període de maduració en el qual el compositor, donades les últimes tendències musicals a Europa i Amèrica i les últimes obres de Schönberg, es replanteja la tècnica dodecafònica a la vegada que el seu pensament s'enriqueix amb intenses exploracions en el camp de la filosofia, la ciència, la història i la literatura. Forçosament tot això hauria de repercutir en la creació de les seves obres, en dotar-les d'un caràcter més expressiu, resultat d'una major experimentació de les noves sonoritats dels instruments que habitualment no s'utilitzaven, com la guitarra, la mandolina, l'acordió, etc.[13]

Aquesta evolució creativa es farà evident en el Capriccio per a flauta (1949), els Tres impromptus (1950) per a piano, el Quartet de cordes (1951) i sobretot en un sentit més ampli i evident en la Simfonia núm. 1 (1952-53) estrenada al Festival de la SIMC de Baden-Baden el 1955 amb notable èxit. La seva obra comença a ser valorada internacionalment i el seu esperit creatiu es manté en constant evolució, destacant obres com Noneto (1957) i la Simfonia núm. 2 (1957), estrenada a Londres per l'orquestra de la BBC el 1959. En la seva composició els elements estructurals i els contrastos tímbrics dominaran als aspectes lineals i melòdics. Aquesta última simfonia fou reelaborada pel compositor, anys més tard, amb el nou títol de Metamorfosi.[13]

1954-1959: Cambridge[modifica]

Gerhard va ser un músic permanentment interessat pels corrents creatius internacionals; de fet, va continuar mantenint contacte amb els protagonistes de la música contemporània, d'Elliott Carter a John Cage, de Leonard Bernstein a Luigi Nono. A principis dels anys cinquanta el panorama compositiu experimentava una profunda revisió dels seus principis, i també Gerhard feia un pas més enllà en les seves tècniques serials, que, en realitat, mai van ser estrictes. Encara que, en principi, va rebutjar la subordinació absoluta als mètodes del serialisme integral, la influència del corrent de l'escola de Darmstadt es va fer evident en les seves obres compostes entre 1955 i 1960. A la Simfonia núm. 2, per exemple, la sèrie regula no només les altures dels sons, sinó també les seves durades i les proporcions de la composició. En les mateixes dates, les seves col·laboracions radiofòniques van situar en contacte amb les noves tecnologies, de manera que emprarà els procediments electrònics fonamentalment en obres dirigides al teatre, el cinema o la mateixa ràdio; també en la seva Simfonia núm. 3.[18]

El 1958 va instal·lar un laboratori de música electroacústica al seu domicili, el qual li fou molt útil per a la realització de diversos encàrrecs de música per al teatre, per a la ràdio, per al cinema, etc.; i també una aportació molt interessant a la música simfònica i de cambra. La primera vegada que utilitza els medis electroacústics serà en la música incidental feta amb motiu de la representació del King Lear (1955).[13]

1960-1970: Cambridge, Nova York, Cambridge[modifica]

La seva aplicació al terreny simfònic tindrà lloc en compondre la Simfonia núm. 3 Collages (1960), amb la incorporació d'una banda magnètica tractada com a un element més dels sons de l'orquestra. L'obra, que fou un encàrrec de la Fundació Koussevitzy, es relaciona amb la impressió viscuda pel mateix Gerhard en contemplar la sortida del sol, a les costes irlandeses, des de la finestreta d'un avió. El seu títol de “Collages” procedeix de la tècnica pictòrica moderna on s'adhereixen altres materials sobre el material pictòric habitual. Així, en aquesta Simfonia núm. 3, ens trobem com s'incorpora al material orquestral tradicional l'afegitó de la banda magnètica, una obra que l'emparenta amb els famosos Déserts (1954) d'Edgard Varèse.[2]

Dels seus treballs per a la ràdio destaca l'adaptació radiofònica de la novel·la d'Albert Camus L'Étranger, que va permetre una interessant col·laboració amb l'escriptor que es concretà, anys més tard, amb la cantata The plague (La Peste) (1964), obra encàrrec de la BBC.

El 1960 adopta la nacionalitat britànica. El mateix any fa un viatge als Estats Units, per tal d'impartir un curs de composició a la Universitat de Michigan, per a la qual va compondre el Quartet de corda núm. 2 (1960-62) i un any més tard tornarà a repetir la mateixa experiència, impartint un curs al Berkshire Centre de Templewood i component el Concert per a 8 (1962).[13]

Malgrat una malaltia cardíaca crònica, que s'havia manifestat anys abans, la seva capacitat creativa és enorme. La seva última dècada és destacada per la seva gran productivitat, en la qual no deixa d'explotar recursos i mons expressius inexplorats i desconeguts.[17] Només trencarà aquests moments d'intens treball amb les vacances que passa a la costa catalana rodejat dels seus més íntims amics.[13]

Entre 1963 i 1965, instal·lat a la seva casa de Cambridge va escriure, entre d'altres, obres com Hymnody (1963) per a conjunt instrumental, la cantata La Peste (1964) i el Concert per a orquestra (1965) encàrrec del Festival de Cheltenham. Paral·lelament va treballar en nombrosos encàrrecs per al teatre, el cinema i la televisió.

Finalment, durant els últims anys de la seva vida, en poder renunciar als encàrrecs comercials i malgrat el seu mal estat de salut, pogué dedicar-se de ple a la composició que en aquells moments més li interessava: per una banda les produccions simfòniques amb Epithalamion (1966) i la Simfonia núm. 4 (Nova York) (1967) i per l'altra les obres de cambra Gemini (1966), Libre (1968) i Leo (1969), escrites per a un conjunt instrumental, riques en contrastos rítmics i una coloració tímbrica molt peculiar, que els hi conferirà una subtil bellesa.[13]

Per la seva salut delicada, en alguna ocasió es va veure obligat a apartar-se de l'activitat creativa. Va morir el 5 de gener de 1970 per culpa d'una afecció cardíaca. En aquell moment tenia iniciada la Simfonia núm. 5 i esbossat un tercer quartet de cordes.[13]

Reconeixements[modifica]

Al final de la seva vida va rebre, entre altres distincions, el doctorat honoris causa atorgat per la Universitat de Cambridge el 1968 i el títol de Commander of the Order of British Empire.[17]

Lector voraç i interessat en totes les diverses manifestacions del coneixement, en el seu exili anglès Gerhard va compondre tant per al teatre com per a la ràdio (el seu catàleg de música electroacústica recull obres basades en escriptortsz com Camus, Txèkhov, García Lorca, Gogol, Greus o Shakespeare) o el cinema; Gerhard és autor de la música de la pel·lícula de Thorold Dickinson, Secret People (1952), protagonitzada per una debutant Audrey Hepburn, i de This Sporting Life ( "L'ingenu salvatge", 1963), de Lindsay Anderson, i també va signar la partitura de nombrosos documentals per a la televisió pública britànica.[26] La seva producció inclou arranjaments orquestrals de sarsueles com El barberillo de Lavapiés -basada en Barbieri-, Cádiz, Gigantes y cabezudos o La viejecita, 6 ballets, obres orquestrals per a formacions molt diverses, obres per a veu i orquestra, música de cambra i peces per a piano.[19]

Mentre que a Anglaterra anà guanyant un creixent reconeixement, a Espanya, el compositor va ser pràcticament ignorat fins a la seva mort. La confusió que existia entorn l'origen de Gerhard pels seus cognoms, els anys que visqué a Anglaterra, la seva condició a favor de la República, afegit a l'estètica avantguardista de la seva música, són els motius que justifiquen el poc reconeixement que la seva obra i figura ha tingut a Espanya durant els anys del franquisme.[16]

L'any 1969, la televisió britànica BBC va emetre el documental The Explorer, dirigit per Barrie Gavin, que s'aproxima a l'obra, la personalitat i la figura del compositor Robert Gerhard, amb el qual el compositor va col·laborar fins al punt que la cadena va instal·lar un petit estudi al seu domicili.[4]

El crític musical britànic, Edward Sackville-West, que es va esforçar per promoure les obres de joves compositors britànics, inclosos Benjamin Britten i Michael Tippett, va dir de Gerhard: «En ser català, és temperamentalment menys sever que el castellà, la rigidesa li ve d'un clima rigorós i d'unes tradicions inflexibles; al mateix temps és menys sensual i "morisc" que l'andalús. Excepte en unes poques ocasions -i llavors únicament per invocar un quadre específic- la música de Gerhard està absolutament lliure d'aquests irritants manierismes (ritmes monòtons i triples aguts) que els no espanyols consideren característics de la música espanyola, quan realment pertanyen a Andalusia. Però, encara que pot reclamar amb tota justícia la seva posició com a compositor europeu, la seva música continua sent essencialment espanyola en virtut de determinats elements -determinades qualitats, espirituals i alhora purament musicals- que semblen inherents al caràcter espanyol, però que són menys conegudes que els trucs estilístics andalusos que acabo d'esmentar. En la música de Gerhard hi ha molt d'humor, en el mordaç i sincer estil llatí; però, més profundament, hi ha la noblesa d'una naturalesa apassionada, encara que reticent.»[27]

El mateix Gerhard va dir: «Mai he deixat mai de sentir-me profundament vinculat amb el clima cultural català, l'afirmació que m'he declarat músic "anglès" és absurda, un típic embolic d'un periodista que jo he insistit a desmentir cada vegada que he tingut l'oportunitat de fer-ho! La veritat del cas és que he arribat a assumir, més i més clarament, que als ulls de l'actual generació jove a Catalunya, jo sóc un "estranger".»[23]

Enric Morera, després de retreure a Gerhard que compongués una música «tan prima i tan mansa», va concloure: «Voleu dir que en Gerhard, en escollir per mestres en Pedrell i més tard a Schönberg, no la va esguerrar?».[20]

De la seva música escriu David Drew «temperamentalment té afinitats amb les de Bela Bartók -la ferocitat elemental i la lluminosa quietud interior que l'acompanya- i potser també amb la de Busoni -el sentit de l'exili espiritual i cultural-».[28]

Obres principals[modifica]

Període Títol Repartiment Parts / Notes Estrena Gènere
1914 Sonatina a Carlos Piano Instrumental - piano
1916-1918 L'infantament meravellós de Shahrazada, op. 1 Veu i piano Cicle de cançons sobre poemes de Josep Maria López-Picó 1918, 22 de gener: Barcelona, Palau de la Música Catalana. Veu i instrument
1918 Trio en si major, núm. 1 Violí, violoncel, piano 1918, 25 d'abril: Barcelona, Palau de la Música Catalana. Instrumental - tres instruments
1918 Trio en la bemoll, núm. 2 Violí, violoncel, piano 1922, 2 de març: Barcelona, Palau de la Música Catalana. Instrumental - tres instruments
1921-1922 Dos apunts Piano Instrumental - piano
1928 ca. Tres quartets de corda Quartet de corda Perduts; el tercer es va reutilitzar al Concertino per a cordes Instrumental - quatre instruments
1928 Sonata Clarinet i piano N'hi ha versió per a clarinet baix i piano Instrumental - dos instruments
1928 Quintet de vent Primera de les seves obres serials 1929, 22 de desembre: Barcelona, Palau de la Música Catalana. Instrumental - cinc instruments
1928-1929 Andantino Clarinet, violí i piano Instrumental - tres instruments
1929 Concertino Orquestra de corda Allegro assai - Andante espressivo - Allegretto vivace.
13 min.
1929, 22 de desembre: Barcelona, Palau de la Música Catalana. Orquestral
1922 Set hai-kai 1929, 22 de desembre: Barcelona, Palau de la Música Catalana. Veu i conjunt instrumental
1928-1929 Catorze cançons populars catalanes Veu (soprano) i piano Dedicades a Conxita Badia. 1929, 22 de desembre: Barcelona, Palau de la Música Catalana; Conxita Badia. Veu i piano
1929 Sardana I Cobla. En 1958 va fer una nova versió per a instruments de vent.
6 min 30 s.
1929, 22 de desembre: Barcelona, Palau de la Música Catalana. Instrumental
1929 Sardana II Conjunt de deu instruments de vent, contrabaix i percussió. 6 min 30 s. 1929, 22 de desembre: Barcelona, Palau de la Música Catalana. Instrumental
1931 Sis cançons populars catalanes Veu i orquestra Orquestració de sis de les Catorze cançons populars catalanes
La Calàndria, La mort i la donzella, El petit vailet, El cotilló, L'enemic de les dones, Els ballaires dins un sac
14 min
1931, 01 de novembre: Palau de la Música Catalana amb l'orquestra Pau Casals, la veu de la soprano Concepció Badia d'Agustí i el propi Robert Gerhard sota la direcció musical.[29] Veu i orquestra
1932 L'alta naixença del rei En Jaume Cor i orquestra Cantata sobre text de Josep Carner
Cinc números
18 min
1933 (només els dos últims números): Amsterdam, Festival de la SIMC, R. Gerhard, dir.
1984 (obra completa): Barcelona, Palau de la Música Catalana; Orquestra Ciutat de Barcelona, Antoni Ros-Marbà, dir.
Veu i orquestra
1934 Ariel Orquestra Llibret: R. Gerhard i J. V. Foix.
25 min
1936, 19 d'abril (versió de concert): Barcelona, Palau de la Música Catalana; Orquestra Pau Casals, Hermann Schenchen, dir.
2011, 29 de gener (versió escènica): Valls, Centre Cultural Municipal; Orquestra Camerata XXI, Tobias Grossmann, dir.
Escènica - ballet
1936-1938
1995
Soirées de Barcelone Orquestra Llibret: Ventura Gassol.
Per als Ballets de Montecarlo, de L. Massine; el ballet no va estrenar-se i un 20% de la música va quedar en versió de piano: en 1995 fou orquestrada per Malcolm MacDonald.
David Atherton va estrenar una suite de quatre moviments del ballet.
22 min.
Escènica - ballet
1937 Albada, interludi i dansa Orquestra 11 min 1937: transmissió radiofònica de la BBC. Orquestral
1940-1947 Don Quixote Orquestra, dos pianos 6 escenes
42 min
1947 (suite simfònica): Copenhagen, Festival de la SIMC
1950, 20 de febrer (versió escènica): Londres, Royal Opera House Covent Garden, Robert Irving, dir.
Escènica - ballet
1941 Cancionero de Pedrell Soprano; flauta, oboè, clarinet, piano, arpa, percussió, 4 violins, viola, violoncel, contrabaix 8 peces
18 min.
1942: Londres, BBC Radio; Sophie Wyss, Leslie Bridgewater, dir. Veu i conjunt instrumental
1941-1954 Pedrelliana Orquestra Concebuda primerament com a últim moviment de la simfonia Homenatge a Pedrell (1941) que no es va estrenar ni publicar; va reelaborar-lo en 1954
12 min
Orquestral
1942
1950
Alegrías Dos pianos "Divertimento flamenco" en un acte.
Llibret: R. Gerhard.
20 min
1943, 16 de juliol: Birmingham, Rambert Ballett Escènica - ballet
1942-1943
1950
Pandora Dos pianos i percussió (versió original)
Orquestra (versió definitiva)
Llibret: Kurt Jooss, per al Ballet Joos.
50 min
1944, 24 de gener (versió original): Cambridge, Arts Theatre
1950 (suite orquestral): Londres: BBC Symphony Orchestra, Constant Lambert, dir.
Escènica - ballet
1943 Concert per a violí i orquestra Violí, orquestra 4 moviments, 33 min 1950, maig: Florència, Maggio musicale; Antoni Brosa, violí; Hermann Scherchen, dir. Orquestral - concerts
1947-1949 The Duenna 14 solistes, cor, orquestra Sobre l'obra homònima de Richard Sheridan
Òpera en tres actes.
130 min.
1949, 23 de febrer (en versió radiofònica): Londres, BBC Symphony Orchestra, Stanford Robinson, dir..
1992 (versió escènica): Madrid, Teatro de la Zarzuela, Antoni Ros-Marbà, dir.
Escènica - òpera
1948 Sonata Viola i piano Refeta en 1956 com a sonata per a violoncel i piano
1949 Capriccio Flauta i piano Instrumental - dos instruments
1950 Tres impromptus Piano Instrumental - piano
1950-1955 Quartet de corda núm. 1 Quartet de corda Instrumental - quatre instruments
1951 Concert per a piano i orquestra de corda Piano, orquestra de corda 3 moviments
29 min
1951: Aldeburgh, Festival; Noel Mewt. Orquestral - concerts
1955-1956 Concert per a clavicèmbal, corda i percussió Clavecí, orquestra de corda i percussió 3 moviments
22 min
1958, 25 de març: Londres, London University; Thurston Dart, clavecí; Brian Priestman, dir. Orquestral - concerts
1956 Sonata Violoncel i piano Reelaboració de la sonata per a viola i piano de 1948 Instrumental - dos instruments
1951-1952 Secret people Clarinet, violí i piano Estudi per a banda sonora Instrumental - tres instruments
1952-1953 Simfonia núm. I Orquestra Dedidada a Poldi, la seva esposa
3 moviments
39 min
1955: Baden-Baden, Festival de la SIMC; Hans Rosbaud, dir. Orquestral - simfonies
1956-1957 Nonet Flauta, oboè, clarinet, fagot; trompeta, trompa, trombó, tuba; acordió. 1957, setembre: Londres, BBC (en transmissió radiofònica); Dennis Brian Wind Ensemble, Normal del Mar, dir. Instrumental - nou instruments
1957 Fantasia Guitarra Instrumental - guitarra
1957-1959 Simfonia núm. II Orquestra Dedicada a Rafael Patxot; reelaborada en 1967 com a Metamorfosis 1959, 28 d'octubre: Londres, Royal Festival Hall; BBC Orchestra, Rudolf Schwarz, dir. Orquestral - simfonies
1958-1959 Audiomobiles I-IV Electrònica
1959 Xacona Violí Instrumental - violí
1960 Simfonia núm. III, Collages Orquestra Encàrrec de la Koussevitzy Foundation
7 moviments
20 min
1961, febrer: Londres; BBC Symphony Orchestra, Rudof Schwarz, dir. Orquestral - simfonies
1961-1962 Quartet núm. 2 Quartet de corda Instrumental - quatre instruments
1962 Concert for eight Flauta, clarinet, acordió, mandolina, guitarra, contrabaix, percussió, piano Dedicat a Ricard Gomis
10 min 30 s
1962, 17 de maig: Londres; Melos Ensemble, Jacques-Louis Monod, dir. Instrumental - vuit instruments
1963-1964 The plague (La pesta) Narrador, cor i orquestra Cantata sobre text d'Albert Camus
47 min
1964, 1 d'abril: Londres, Royal Festival Hall; Stephen Murray, narr., BBC Orchestra and Choir, dir.: Antal Dorati Veu i orquestra
1965-1966 Epithalamion Recitador i orquestra 22 min 1966, Valdagno. Ettore Gracia, dir. Veu i orquestra
1966-1967 Simfonia núm. IV, Nova York Orquestra Per als 125 anys de New York Philharmonic Orchestra
13 moviments
27 min
1967, 14 de desembre: N. York, Avery Fisher Hall; N. York Philharmonic Orchestra, William Steinberg, dir. Orquestral - simfonies
1967-1970 Metamorfosis (Simfonia núm. II) Orquestra Reelaboració de la Simfonia núm. II, inacabada (en deixà el 90% de la partitura)
Set moviments; 32 min
1973, 12 de juny: Londres, Royal Festival Hall; London Symphony Orchestra, David Atherton, dir. Orquestral - simfonies

Referències[modifica]

  1. Joaquim Homs. Robert Gerhard y su obra. (Ethos-Musica; 16). Universidad de Oviedo, 1987, p. 15.
  2. 2,0 2,1 2,2 2,3 2,4 «Programació Gerhard 2011». L'Auditori. [Consulta: 11 setembre 2019].
  3. Pallàs, Josep Maria. «La figura de Robert Gerhard» (en castellà). La Vanguardia, 27-02-2002. [Consulta: 15 setembre 2019].
  4. 4,0 4,1 4,2 Eras, Josep Lluís. «Valls s'aboca a l'aniversari del naixement de Robert Gerhard». El Punt Avui, 28-09-2016. [Consulta: 11 setembre 2019].
  5. El Dalí de la música
  6. 6,0 6,1 Pighi, Pierina. «L’avantguardista oblidat». La Vanguardia, 23-11-2011. [Consulta: 10 setembre 2019].
  7. 7,0 7,1 Homs, 1991, p. 42.
  8. 8,0 8,1 8,2 Monsalvatge, Xavier. «Robert Gerhard, músico racial y universalista» (en castellà). La Vanguardia, 11-01-1970. [Consulta: 15 setembre 2019].
  9. Homs, 1991, p. 10.
  10. Joaquim Homs. Robert Gerhard i la seva obra. Barcelona: Biblioteca de Catalunya, 1991, pp. 147-164.
  11. Antoni Brosa i Vives. Enciclopèdia Espasa, suplement 1979-1980, pàg. 78.
  12. Fons Robert Gerhard a l'Institut d'Estudis Vallencs
  13. 13,00 13,01 13,02 13,03 13,04 13,05 13,06 13,07 13,08 13,09 13,10 13,11 13,12 13,13 13,14 13,15 13,16 13,17 13,18 13,19 13,20 13,21 Sardà Pérez-Bufill, Albert. «Robert Gerhard: un gran impuls per a la música catalana». Quaderns de Vilaniu, 2001. [Consulta: 11 setembre 2019].
  14. 14,0 14,1 14,2 14,3 14,4 «Biografia». Institut d'Estudis Vallencs. [Consulta: 11 setembre 2019].
  15. 15,0 15,1 15,2 15,3 15,4 «Robert Gerhard i Ottenwaelder». La Gran Enciclopèdia de la Música. Barcelona: Grup Enciclopèdia Catalana.
  16. 16,00 16,01 16,02 16,03 16,04 16,05 16,06 16,07 16,08 16,09 16,10 16,11 Tarré i Pedreira, Mònica «Robert Gerhard i l'avantguarda musical». Treball Final de Grau d'Història de l'Art, 2014.
  17. 17,0 17,1 17,2 17,3 17,4 17,5 Casares Rodicio, Emilio, "Gerhard Ottenwaelder, Roberto". En: Diccionario de la Música Española e Hispanoamericana. Madrid: SGAE, 1999-2002, vol. 5, pp. 579-585.
  18. 18,0 18,1 18,2 18,3 18,4 18,5 Pérez Castillo, Belén. «Biografia» (en castellà). Fundació Juan March. [Consulta: 16 setembre 2019].
  19. 19,0 19,1 19,2 19,3 19,4 19,5 19,6 Carabach, Joan Anton. «Un discípulo de Schönberg que animó la vida musical barcelonesa» (en castellà). La Vanguardia, 04-02-1992. [Consulta: 10 setembre 2019].
  20. 20,0 20,1 Pla i Arxé, Josep. «Schönberg y Gerhard» (en castellà). La Vanguardia.
  21. Playà Maset, Josep. «La doctora humanista de Cambridge» (en castellà). La Vanguardia. [Consulta: 15 setembre 2019].
  22. Carabach, Joan Anton. «Entrevista a Joaquim Homs» (en castellà). La Vanguardia, 04-02-1992. [Consulta: 10 setembre 2019].
  23. 23,0 23,1 23,2 Sánchez de Andrés, 2015, p. 74.
  24. Mallofré, Albert. «Contra el infortunio, optimismo vitalista» (en castellà). La Vanguardia. [Consulta: 10 setembre 2019].
  25. Gan Quesada, Ger. «La recepció de la música de Robert Gerhard a Catalunya durant el franquisme». núm. vii (2014), p. 153-171. Revista Catalana de Musicologia. [Consulta: 16 setembre 2019].
  26. Los músicos del 27. [Granada]: Editorial Universidad de Granada, 2010. ISBN 9788433851574. 
  27. Alfaya, Javier. «Programa de mà. Robert Gerhard, música de cambra» (en castellà). Fundació March, Novembre 1996. [Consulta: 14 setembre 2019].
  28. Morán, Gregorio. «Gerhard vuelve del exilio» (en castellà). La Vanguardia, 01-02-1992. [Consulta: 15 setembre 2019].
  29. «Centre de documentació de l'Orfeó Català». [Consulta: Abril 2016].

Bibliografia[modifica]

  • Sánchez de Andrés, Leticia. Pasión, desarraigo y literatura: el compositor Robert Gerhard. Antonio Machado Libros, 2015. ISBN 978-84-9114-086-3. 
  • Homs, Joaquim. Robert Gerhard i la seva obra. Barcelona: Biblioteca de Catalunya, 1991. ISBN 978-84-7845-109-8. 
  • Mestres Quadreny, Josep Maria. Vida i obra de Robert Gerhard. Barcelona: C_RG L'Auditori, 2011. ISBN 978-84-615-0940-9. 
  • Robert Gerhard. "Gerhard on music : selected writings", edited by Meirion Bowen. Aldershot: Ashgate, 2000.
  • Proceedings of the 1st International Roberto Gerhard Conference : May 27-28th 2010. England: Centre for Research in New Music, University of Huddersfield, 2010.
  • DDAA. El compositor Robert Gerhard. Patrimoni humà/ The composer Robert Gerhard Human heritage. Col. Estudis Vallencs. 311 pàg. edició bilingüe català-anglès. Ed. Institut d'Estudis Vallecs. Valls, 2017. ISBN 978-84-86083-82-3
  • Rubió Jordana, Bernat. Robert Gerhard i Jordi Rubió: estudi d'una relació. In Quaderns de Vilaniu/ Miscl.lània de l'Alt Camp n. 72. Institut d'Estudis Vallencs. 2017

Enllaços externs[modifica]