Josep Ardèvol i Gimbernat

De la Viquipèdia, l'enciclopèdia lliure
Infotaula de personaJosep Ardèvol i Gimbernat
Biografia
Naixement13 març 1911 Modifica el valor a Wikidata
Barcelona Modifica el valor a Wikidata
Mort7 gener 1981 Modifica el valor a Wikidata (69 anys)
l'Havana (Cuba) Modifica el valor a Wikidata
Activitat
Ocupaciócompositor Modifica el valor a Wikidata
AlumnesGisela Hernández Modifica el valor a Wikidata

Musicbrainz: 2aa36e75-7f8f-4025-8930-5ccc6db7beb8 Lieder.net: 3211 Modifica el valor a Wikidata

Josep Ardèvol i Gimbernat (Barcelona, 13 de març de 1911L'Havana, Cuba, 9 de gener de 1981) fou un compositor, pedagog, crític i pianista cubà d'origen català.

Biografia[modifica]

Des de nen inicià els estudis musicals amb el seu pare, el pianista, director d'orquestra i compositor Ferran Ardèvol Miralles com a principal formador; El 1922 amb només dotze anys, va obrir un catàleg creatiu al compondre Sonatina y Capricho, dues obres per a piano, i va participar com a pianista en concerts mensuals i en conferencies que organitzava el seu pare. El 1929 es va graduar en Piano, Música de Cambra, Harmonia, Contrapunt i Fuga, i Direcció Coral, i un any després en Composició i Direcció d'Orquestra. Va ocupar un lloc important en el curs de direcció orquestral que va rebre de Hermann Schercen a Paris.

El 1930 va acabar els seus estudis de Filosofia i Lletres a la Universitat de Barcelona, i va crear el Trio Beethoven amb Roberto Plaja i Buenaventura Casalins, però el grup va durar poc ja que aquell mateix any emprengué viatge envers l'Havana i es presentà allà com a pianista i compositor, llaurant-se un ràpid i merescut prestigi en els cercles filharmònics havaners com Pedro Sanjuán, Maria Muñoz i el seu marit Antonio Quevedo, i els cubans Amadeo Roldan i Alajandro Garcia Caturla, que li va permetre realitzar el seu designi de constituir el 1934 l'Orquestra de Cambra de l'Habana amb el vertader caràcter funcional d'aquest conjunt, és a dir, un grup instrumental dedicat a interpretar amb igual fidelitat i unció les creacions de dels clàssics i antics que les produccions instrumentals característiques de l'escola contemporània. Amb aquesta orquestra promourà estrenes i audicions de música internacionals i contemporània, compositors cubans, i farà més de 120 concerts i més de cinquanta estrenes mundials d'autors cubans fins al 1952.


La crítica, la càtedra i el públic havanes concediren els seus favors a Ardévol, qui, per a optar a la càtedra d'Història i Filosofia de la Música, del Conservatori Nacional de l'Havana, hagué de nacionalitzar-se cubà. Aquesta càtedra la guanyà per oposició, tenint entre d'altres alumnes a Edgardo Martín Cantero,[1] el santiaguenc Harold Gramatges,[2] i des d'aleshores (1935) desenvolupà també la crítica d'art en els diaris i revistes locals. El 1934 es presentà en el Lyceum al front de l'Orquestra de Cambra de L'Havana, i en tres anys d'exercici feu escoltar el repertori més genuí i característic del conjunt instrumental de mitjana sonoritat, des de les modalitats rigoroses i mesurades del Concerto Grosso fins a les agosarades concepcions dels grups avantguardistes. Interpreta Wolfgang Amadeus Mozart al costat de Béla Bartók, compositors cubans i espanyols, malgrat que aquests siguin arcaics o modernistes. Arcangelo Corelli, Gabrielli, Joseph Haydn, Purcell, s'agermanen amb Markevitx, Ígor Stravinski, Darius Milhaud, etc. Ell va poder vantar-se d'haver portat a cap, i amb la satisfacció que revela el programa-repertori del tercer aniversari, un esdeveniment artístic d'universal significació en un circuit de 37 concerts. Tan valuosa aportació als annals de la música havanera mereix ser completada amb troballes cèlebres del repertori de cambra, com obres signades per Giovanni Battista Pergolesi (exquisits fragments finals del conjunt de cordes de La serva padrona), Arnold Schönberg (números del Pierrot Lunaire), etc. De la seva pròpia producció donà a conèixer Fanfàrries, Música de cambra per sis instruments, Sardana, II Sonata a tres (per a dues flautes i viola) i altres creacions de l'especialitat anotada.

En realitzar -ara amb el nom de Sociedad de la Orquesta Da Camara- el 55è concert de l'entitat, Ardèvol puntualitza el seu programa en els termes següents: "Nosaltres no hem pretès mai reduir-nos a la divulgació; volem, abans de res, fer una obra creadora, a la que es supedita sempre el principi de la divulgació. Per tant, no som tolerants i preferim totes les dificultats econòmiques a apartar-nos un fil dels nostres principis".

El 1936 va adquirir la ciutadania cubana i es va casar amb la pianista i professora Maria Isabel López Rubirosa. Va ser professor de composició, agrupant al seu voltant un grup de joves músics amb els quals va escometre un moviment de renovació on els resultats no trigaren a fer-se notar. En un opuscle titulat Presencia cubana en la música universal (L'Havana, 1945) s'hi exposen els objectius del Grupo de renovación musical. El paper que va tenir ell en el grup, no només va ser pedagògica, sinó també va promoure la difusió de la música creada pels seus alumnes, des de la posició que ocupava des de l'Orquestra de Cambra de l'Habana. Es va convertir en un promotor de la música de Harold Gramatges, Edgardo Martín, Gisela Hernández, Serafín Pro, entre altres. L'antonalsime, no sistematitzat en la dodecafonia, l'ús de la politonalitat, la poliharmonia i la polirítmia, el modalisme i el neoclassicisme van ser les bases del seu ensenyament, i gràcies a la seva solidesa va aconseguir el respecte dels seus deixebles, tot i que el 1948 el grup es va desintegrar a causa dels seus accessos en un ascetisme creatiu o universalitat abstracta.

A partir del 1959 va tenir una alta participació en l'organització i direcció de la cultura, i en l'ensenyança de la música en diferents nivells d'estudi, i entre el 1960 i 1965 va ser delegat del ministeri d'Educació a l'Institut Cubà de Drets Musicals, i el 1965 va tornar a ser professor en el conservatori. Des del 1968 van començar els seus esforços per construir el nivell superior de música i per fer-ho va organitzar els primers cursos a l'Escola Nacional d'Art, però no s'aconseguirà definitivament fins a ser creat el 1976 l'Institut Superior d'Art, el qual Ardèvol serà denegat de la Facultat de Música i catedràtic de Composició. Ell serà professor d'escoles d'estiu de les universitats d'Habana i va fer conferències sobre la música cubana a les universitats de Harvard, Columbia i Rochester, entre altres, i en reunions de compositors de Moscou. Va pertànyer a vàries institucions internacionals com l'Institut Interamericà de Musicologia, va ser membre permanent de la Pan American Association of Composers i del Cuban American Music Group, i va presidir durant més de vuitanta anys el Comité Nacional Cubà de la Música (Unesco). El 1971 va ser anomenat president de la secció de música de la Unió d'Escriptors i Artistes de Cuba (UNEAC) i durant tota la dècada de 1970, fins a la seva mort, va formar part del grup d'assessors de la direcció de música del Ministeri de Cultura de Cuba.[3]

Períodes[modifica]

Del 1922-24 estan presents la intuïció i la imitació del que coneix pel que va aprendre del seu pare. Després del 1924 fins al 1930 les seves obres van rebre influències de Debussy i Stravinski, i amb l'arribada a Cuba va incorporar a la seva formació musical i humanística aires renovadors amb Roldán i Caturla. Les seves primeres obres van ser Pequeñas impresiones para piano, la que més tard eliminarà. També va fer Concert nº 2 per a sis instruments d'arc, Cuartet nº 1, las Nueve pequeñas piezas para instrumentos de viento, percusión y piano, Cuatro poemas para coro. Una de les obres més difoses a Cuba va ser Tres ricercari el 1936 pel seu casament, representant l'activitat neoclàssica.

Del 1936 a 1965 va fer obres amb un neoclassicisme com el ballet Forma, Sonatas a tres, Concert de clave, Concert per a piano i percussió, la cantata Burla de don Pedro a caballo, Tres sonates per a piano, Simfonies 1 i 2, etc.

Després del 1965 va incroporar a la seva obra tècniques contemporànies de la segona postguerra a excepció de les electroacústiques, torna a utilitzar l'atonalisme i el serialisme amb obres com Noneto, Cantos de la Revolución, cantates La victoria de la playa de Gijón, Che, comandante, Chi-le, Música per a guitarra i petita orquestra,Tres peces per a orquestra, i nombroses composiciones per cambra.

Obres[modifica]

Obres orquestrals: Tres simfonies (1943-45): Triptico de Santiago (1949); Versos sencillos, sobre text de José Martí (1952); Triptico de Pinar del Rio (1954), i Música para pequeña orquesta (1957).

La seva producció de música de cambra comprèn tres quartets de corda, la Sonata per a violí i piano (1947) i dues sonates per a violoncel i piano. A més compongué, Yugo y estrella, per a veu i cinc instruments, sobre text de José Martí i, per a cor i orquestra, La sangre numerosa, sobre poema de Nicolás Guillén (1962), Cantos de revolución (1962), el ballet Forma (1943), La Burla de Don Pedro a caballo (1943) per a solistes, cor i orquestra i peces per a piano.

Referències[modifica]

  1. Edita SARPE, Gran Enciclopedia de la Música Clásica, v. II, pàg. 790. (ISBN 84-7291-255-8)
  2. Edita SARPE, Gran Enciclopedia de la Música Clásica, vol. II, pàg. 532. (ISBN 84-7291-255-8)
  3. Eli Rodriguez, Victoria «Ardévol Gimbernat, José». Diccionario de la Música Española e Hispanoamericana. Madrid: SGAE, Vol. 1, 1999, pàg. 618-621.