Mandir

De Viquipèdia
Salta a la navegació Salta a la cerca
Exemple de Mandir

Un Mandir, Devalayam, o Devasthanam, és un lloc de culte per als seguidors de l'hinduisme que data dels segles IV i V.[1]

La majoria dels temples d'aquest tipus disposen de murtis (estàtues) de la deïtat hindú a la qual el temple està dedicat. En general, el temple està dedicat a una deïtat principal, la deïtat que el presideix, si bé n'hi ha altres associades amb la principal. No obstant això, alguns temples estan dedicats a diversos déus. Molts temples es troben en els principals punts geogràfics, com el cim d'un turó, prop de cascades, coves i rius, perquè els creients solen opinar que "els déus apareixen en la naturalesa".[2]

Mandir es el nom més comú amb el que es denomina les construccions sagrades, llocs de culte o temples emmarcats dins de la religió hinduista. Aquests, però, poden variar molt segons la zona com poden ser deval, deula, mondir, kovil, etc.

No deixen de ser la casa d'una divinitat, de la mateixa manera que en altres religions com a Mesopotàmia o la Grècia antiga, però en el cas del hinduisme es tracta d'una concepció mitjançant la qual es vol unificar la divinitat amb els devots mitjançant el simbolisme.

Simbolisme[modifica]

Com que es consideraven com la llar d'un déu, cada temple estava ple d'escultures que representaven la divinitat a la qual feia honor el temple, tot i que podia estar dedicat a una divinitat principal y diverses secundàries. Aquestes escultures es denominaven “murtis”.

Es important a més a més del simbolisme de la pròpia estructura y la seva decoració, que la situació de l'estructura també estava dotada d'una simbologia degut a que es trobaven sempre en punts en que predominava la natura en una forma exuberant com una cascada, una cova, un riu o la cima d'una muntanya. Això es devia al fet que consideraven que les divinitats estaven molt presentes i molt relacionades amb la naturalesa, i que aquests es presentaven nomes en espais naturals.

Cal tenir en compte que una construcció hindú no segueix cap tradició eclesiàstica, és a dir, no existeix cap autoritat que dirigeixi les exigències exactes que han de seguir o que censuri certs aspectes, es tracta més d'una filosofia de vida que encara que es basa en textos sagrats com els Vedes o els Upanishads, aquests es poden interpretar i degut a això es poden trobar diferencies segon la zona on s'hagi construït el temple.

A més, els temples mostren aquest model individual de interpretació de la religió, per això la estructuració interior ofereix cambres individuals o de petits grups, que permeten la realització del culte a la pròpia manera de cadascú.

De fet incorporen una paraula per designar els diferents camins que poden seguir els devots, es tracta del mot “darsana”, aquest enmarca escoles tals com Nyana, Vaisesika, Yoga, Vedanta, Mimamsa o Sankhya.

Estructura[modifica]

La estructura principal del temple es realitzava mitjançant la superposició de cercles o quadrats en la seva planta, aquests tenen el seu origen en les tradicions vèdiques, aquestes dictaven als antics textos (com els Vedes o els Upanishads) els processos constructius, els rituals a seguir, els simbolismes geomètrics, etc.  i representen la relació i similitud entre el macrocosmos i el microcosmos. Es tracta d'una simbologia molt recurrent ja que volen representar tots els elements de la realitat que ells entenien, és a dir, dins d'un temple hindú es representava la completa existència del mon, les coses bones i les males, el bé i el mal.

Patan Krishna Mandir

Cal destacar que generalment es donen dues formes bàsiques per la construcció d'un temple, per una banda poden seguir el model  d'una casa i per altra banda, poden seguir la funcionalitat d'un palau.

Si es construeixen amb la intenció de que siguin una casa es preveuen com un refugi, simplement com l'habitacle de la divinitat, el lloc on la divinitat i els devots es poden reunir, el lloc on es pot visitar a la divinitat, mentre que si e tracta d'una concepció com a palau incorporen una arquitectura mes monumental i una decoració mes elaborada, però la funció es la mateixa.

El temple hindú, mitjançant la seva estructura, vol mostrar una comunió de les arts i els ideals i valors de la religió, explicats a la llei del dharma, així com la filosofia de vida que defensen, es aleshores una síntesis de tot el que representa l'hinduisme en una mateixa estructura. A més es servien de l'astronomia mer cercar un simbolisme entre les divinitats i l'estructura del temple.

La arquitectura del temple s'articula mitjançant una terrassa elevada i oberta que mostra el pas d'allò profà a allò sagrat. Els temples mes antics tenien entrades monumentals que estaven decorades amb molt de detallisme i sense porta, era l'element que servia de pas de la mateixa manera que la terrassa. Aquesta absència de porta reflectia la filosofia hindú, la qual no creia en una separació o prohibició per separar allò profà del sagrat, però si marcar la diferència.

Els murs es decoraven amb figures geomètriques i estaven oberts per tots els costats amb la única excepció de l'espai interior, el qual només posseïa una obertura pel “darsana”.

Funcions del temple[modifica]

Els temples hindús tenien a la vegada que una funció religiosa o votiva, una funció com a punt de reunió o nucli al que es desenvolupaven activitats socials, econòmiques i artístiques. De fet eren el lloc on s'administrava la disposició regional on es disputaven drets i obligacions de les terres, és a dir, desenvolupament del regadiu, recuperació de parcel·les, etc. Tot això gràcies als donatius que els devots feien, anomenats “melvarum”.

Aquestes donacions provenien de tota la població i servien a mes per ajudar als pobres. Tant els reis com els sacerdots feien els seus donatius fins al punt que els temples situats a les ciutats mes importants aconseguien reunir grans quantitats d'or i tresors.

Temple Sri Karphaga Vinayakar (Homebush, Sydney).

D'altra banda també eren centres on es preservaven antics manuscrits i textos sagrats, molts d'ells utilitzats per transmetre els sabers i mantenir-los. De la mateixa manera que als monestirs cristians, es copiaven textos i es difonien arreu del territori. Aquestes llibreries es coneixien amb el nom de “Sarasvati-bhandara”.

A més, a prop dels temples podien desenvolupar-se escoles, aquestes eren nomenades “Ghatikas” o Mathas” i estudiaven generalment els textos i la gramàtica antiga que es preservaven als temples, és a dir, la filosofia o religió hinduista. Però no es concebien com les escoles d'avui dia en el sentit de que només impartien saber als alumnes, sinó que també celebraven debats i competicions esportives.

Per últim, se sap que al voltant del segle X dc, els temples hindús també van adquirir un rol d'hospitals i menjadors comunitaris, de manera que els religiosos cuidaven i alimentaven els pacients que ho necessitaven, n'hi ha casos en què els temples van arribar a tenir una estructura adossada que servia d'hospital equipada amb habitacions pels pacients.

Referències[modifica]

A Wikimedia Commons hi ha contingut multimèdia relatiu a: Mandir


  1. «Wikispaces». [Consulta: 7 febrer 2020].
  2. Robinson, James. Las religiones del mundo: el hinduismo 1er. Chelsea House Publishers, 2004. Página 72.

Bibliografia[modifica]

  • Deva, Kṛṣṇa (1995). Temples of India. New Delhi: Aryan Books International.
  • Piano Stefano (trad. María Teresa Robert Rogla). (2001). Diccionario Akal de las Religiones. Madrid: Ediciones Akal, S.A.