Manis
 Manis javanica | |
| Període | |
|---|---|
Pliocè inferior – recent
| |
| Taxonomia | |
| Super-regne | Eukaryota |
| Regne | Animalia |
| Fílum | Chordata |
| Classe | Mammalia |
| Ordre | Pholidota |
| Família | Manidae |
| Subfamília | Maninae |
| Gènere | Manis  Linnaeus, 1758 |
| Espècies | |
Manis és el gènere de pangolins que inclou la meitat dels pangolins vivents actualment. Comprèn tres subgèneres: Manis, Paramanis i Uromanis.
Etimologia[modifica]
Carl Linnaeus (1758) va inventar el nom genèric Neollatí Manis aparentment com una forma singular femenina del plural masculí llatí Manes, a l'Antiga Roma nom per a un tipus d'esperit, a causa de l'aparença estranya de l'animal.[1]
Característiques[modifica]
El pangolí és un mamífer escatat des del cap fins a la cua que menja formigues. Es troba a l'Àfrica i a l'Àsia. Mesura de 30 a 100 cm, tot i que les femelles solen ser més petites que els mascles, té un cap allargat, uns ulls molt petits i no té dents. El pangolí té escates dures amb forma de teula per tot el cos excepte al ventre que s'acoblen formant files. Per defensar-se dels atacs dels predadors, es caragola formant una bola plena de punxes. Per tal de poder excavar orificis, el pangolí té les quatre extremitats curtes, gruixudes, fortes i acabades en urpa.
El pangolí viu a boscos i matollars tropicals i subtropicals. És un animal nocturn, viu en coves i pot enfilar-se pels arbres.
En xinès, les escates de pangolí reben el nom de jiapian i, tot i ser una espècie protegida, encara es poden emprar en la medicina tradicional xinesa.
Mode de vida[modifica]
Comportament territorial[modifica]
.jpg)
Les diferents espècies de Manis viuen en solitari i són nocturnes, per la qual cosa el seu estil de vida no es coneix amb detall. Els temps de l'activitat principal es distribueixen de manera diferent, però normalment la fase principal dura fins a dues hores. Viuen tant a terra com als arbres, es mouen de quatre grapes a nivell del terra, als arbres s'enfilen com a erugues amb l'esquena estirada i doblegada. La llarga cua ajuda a assegurar-les i sol enrotllar-se al voltant del tronc. També són molt bons nedadors. Els pangolins asiàtics construeixen caus a terra, però també utilitzen els buits dels arbres. En cas de perill immediat, els animals s'arrauleixen en una bola, la cua llavors cobreix les parts no escatades del cos.[2]
Dieta[modifica]
La dieta principal consisteix en insectes formadors d'estats, com tèrmits i formigues. Només el pangolí indi anterior és menys estrictament mirmecòfag i també consumeix altres insectes. El menjar es busca amb l'extraordinari sentit de l'olfacte. Tot i això, l'animal sol ser molt selectiu en la seva elecció i només prefereix representants de certs tipus d'insectes. Els pangolins fan servir l'urpa central estesa de les potes davanteres per obrir els nius de formigues i tèrmits. L'aliment s'ingereix amb la llengua llarga i enganxosa, que es pot estendre molt lluny de la boca.[2]
Reproducció[modifica]
La reproducció de cadascuna de les espècies del gènere Manis és poc coneguda. A excepció del pangolí xinès (Manis pentadactyla), la reproducció no està restringida estacionalment. El període de gestació se sol estimar en dos o tres mesos. Normalment, només neix una cria, l'embrió es desenvolupa en una de les dues banyes de l'úter. Les cries estan àmpliament desenvolupades, amb ulls oberts i escates toves, i poden arrossegar immediatament després de néixer. Passen el primer període al cau, per després abandonar-lo i muntar aferrats a l'arrel de la cua de la mare. El deslletament es completa possiblement al cap de tres mesos. No se sap res sobre l'esperança de vida a la natura.[2]
Comportament[modifica]
Són sovint comparats amb carxofes o pinyes caminants. Es poden moure com una bola quan es veuen amenaçats, amb les seves escates sobreposades actuant com armadura.[3] En néixer, les escates són toves, però es van endurint a mesura que l'animal es desenvolupa.
Tot i no ser la seva arma primària, les poderoses potes dels pangolins, usades per cavar a la terra endurida, són prou fortes per partir una cama humana d'un sol cop. Els pangolins també poden emetre un àcid fètid d'unes glàndules a prop de l'anus, similar al que segrega una mofeta. Els pangolins tenen potes curtes, amb garra afilades que empren per enterrar-se.
Els pangolins manquen de dents i de l'habilitat de masticar. En el seu lloc, obren els formiguers i termiters amb les seves poderoses urpes davanteres i introdueixen la seva llarga llengua.
Se sap molt poc sobre la reproducció d'aquest animal, però com a mamífer sabem que és vivípar i la femella sol parir una sola cria. Segons s'ha pogut observar a més, els pangolins viuen sols o en parelles, però mai en grups.
Les poblacions d'aquests mamífers s'han reduït, ja que la seva carn és molt demandada a Àfrica i Àsia; a la Xina la seva carn es considera una exquisidesa. A més, diverses regions asiàtiques atribueixen poders medicinals a les escates sense evidències científiques. En anys recents, els pangolins han estat víctimes del tràfic d'espècies.
Amenaces i protecció[modifica]
Els pangolins asiàtics són utilitzats pels humans de moltes maneres. La seva carn serveix com a font d'aliment, tant a escala local per al subministrament de proteïnes com a escala internacional com a especialitat exòtica. A més, s'atribueixen poders curatius a les escates i a altres nombroses parts del cos, la qual cosa les fa atractives per a la medicina tradicional xinesa, entre altres coses, però també per a altres costums regionals. La caça de pangolins asiàtics per part de l'home es remunta a una llarga tradició, però va ser la internacionalització del comerç des de la segona meitat del segle xx la que va augmentar considerablement la pressió sobre les poblacions de les diferents espècies de manis. Així, només entre 1958 i 1965, es van exportar legalment més de 60 escates de pangolí des de Sarawak. Els animals capturats o sacrificats procedeixen majoritàriament de poblacions silvestres, i les mesures de cria fins ara només han tingut èxit en comptades ocasions, ja que els pangolins amb prou feines es reprodueixen a cura de l'home. Això ha portat algunes poblacions regionals a la vora del col·lapse, cosa que passa especialment a la serralada septentrional, i per això, allà, els pangolins són rars en l'actualitat.
Des de l'any 2000, els pangolins asiàtics estan subjectes a la Convenció de Washington sobre el Comerç Internacional d'Espècies Amenaçades. (CITES), per la qual cosa el comerç dels animals o de les seves parts del cos està prohibit ('quota d'exportació anual zero' de CITES). No obstant això, els pangolins asiàtics solen acabar al mercat negre il·legal, sent Xina i Vietnam els principals compradors en l'actualitat. La caça es desplaça cada cop més cap a les poblacions de l'àrea de distribució del sud. En la primera dècada del segle xxi, es van confiscar més de 6000 exemplars vius només a Malàisia, el 2008, les autoritats del Vietnam van confiscar 24 tones de pangolins congelats i 14 tones més a Sumatra. A més d'aquesta immensa pressió cinegètica, la pèrdua d'hàbitat creixent deguda a l'expansió dels assentaments humans, així com les terres de cultiu, també tenen un paper important en l'amenaça de les poblacions individuals, encara que en certa manera, els pangolins asiàtics són capaços d'adaptar-se a les zones amb influència humana, sempre que hi hagi prou menjar disponible.[4] Degut a aquests factors, l'UICN inclou actualment el pangolí xinès (Manis pentadactyla) i el pangolí malai (Manis javanica) en la categoria d'en perill crític, així com el pangolí de l'Índia (Manis crassicaudata) i al pangolí de Palawan (Manis crassicaudata), pangolí (Manis culionensis) a la categoria en perill crític (en perill).[5]
Espècies[modifica]
Hi ha 8 espècies vives actualment[6] i una
- Subgènere Manis
- Manis crassicaudata - Pangolí de l'Índia o pangolí indi
- Manis pentadactyla - Pangolí xinès
- Manis paleojavanica † - Pangolí gegant asiàtic
- Subgènere Paramanis
- Manis javanica - Pangolí malai
- Manis culionensis - Pangolí filipí
- Subgènere Smutsia
- Manis gigantea - Pangolí gegant
- Manis temmincki - Pangolí de Temminck o pangolí terrestre
- Subgènere Uromanis
- Manis tetradactyla (o Manis longicaudata) - Pangolí de cua llarga
- Subgènere Phataginus
- Manis tricuspis - Pangolí arborícola o pangolí arbori
Filogènia[modifica]
Posició filogenètica del gènere Manis dins de la família Manidae.[7][8][9]
| Pholidotamorpha |
| |||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||
_Phataginus_tricuspis.png){kind=small}
.jpg){kind=small}
_Manis_javanica.jpg){kind=small}
Galeria d'imatges[modifica]
![Pangolin, Traité de zoologie médicale et agricole de Railliet (1895) (Manis).[10]](/wiki/Fitxer:PangolRaillet1895MeyerCh.jpg)
.jpg)
Referències[modifica]
- ↑ «/SingleRpt?search_topic=TSN&search_value=584905#null ITIS Report Manis Linnaeus, 1758». [Consulta: 28 maig 2018].
- ↑ 2,0 2,1 2,2 Phillipe Gaubert: Order Pholidota. In: Don E. Wilson und Russell A. Mittermeier (Hrsg.): Handbook of the Mammals of the World. Volume 2: Hooved Mammals. Lynx Edicions, Barcelona 2011, ISBN 978-84-96553-77-4, S. 82–103
- ↑ Scholtz, Gerhard «Scarab beetles en la interfície de la invenció de vehicles in nature and culture?». Contributions to Zoology. National Museum of Natural History Naturalis, 77, 2008. ISSN: 1875-9866 [Consulta: 19 gener 2009].
- ↑ Chris R. Shepherd: Overview of Pangolin Trade in Southeast Asia. In: S. Pantel und C. S. Yun (Hrsg.): Proceedings of the Workshop on Trade and Conservation of Pangolins Native to South and Southeast Asia, 30 June - 2 July 2008, Singapore Zoo, Singapore. TRAFFIC Southeast Asia, Petaling Jaya, Selangor, Malaysia, 2008, S. 6–9
- ↑ IUCN: The IUCN Red List of Threatened Species. Versió 2014.3. ([1]), zuletzt abgerufen am 6. Dezember 2014
- ↑ «Genus Manis». A: Wilson, Don E. (ed.); Reeder, DeeAnn M. (ed). Mammal Species of the World (en anglès). 3a edició. Baltimore: Johns Hopkins University Press, 2005. ISBN 978-0-8018-8221-0. OCLC 62265494.
- ↑ Gaudin, Timothy «The Phylogeny of Living and Extinct Pangolins (Mammalia, Pholidota) and Associated Taxa: A Morphology Based Analysis». Journal of Mammalian Evolution. Springer Science+Business Media [Heidelberg, Germany], 16, 4, 2009, pàg. 235–305. Arxivat de l'original el 2015-09-25. DOI: 10.1007/s10914-009-9119-9 [Consulta: 24 febrer 2023].
- ↑ Kondrashov, Peter; Agadjanian, Alexandre K. «A nearly complete skeleton of Ernanodon (Mammalia, Palaeanodonta) from Mongolia: morphofunctional analysis». Journal of Vertebrate Paleontology, 32, 5, 2012, pàg. 983–1001. DOI: 10.1080/02724634.2012.694319. ISSN: 0272-4634.
- ↑ Philippe Gaubert, Agostinho Antunes, Hao Meng, Lin Miao, Stéphane Peigné, Fabienne Justy, Flobert Njiokou, Sylvain Dufour, Emmanuel Danquah, Jayanthi Alahakoon, Erik Verheyen, William T Stanley, Stephen J O’Brien, Warren E Johnson, Shu-Jin Luo (2018) "The Complete Phylogeny of Pangolins: Scaling Up Resources for the Molecular Tracing of the Most Trafficked Mammals on Earth" Journal of Heredity, Volume 109, Issue 4, Pages 347–359
- ↑ Asselin et Houzeau. Traité de zoologie médicale et agricole (en francès), 1895, p. 1303.
 |
A Wikimedia Commons hi ha contingut multimèdia relatiu a: Manis |
 |
Podeu veure l'entrada corresponent a aquest tàxon, clade o naturalista dins el projecte Wikispecies. |