Vés al contingut

Mare de Déu de Lucca

De la Viquipèdia, l'enciclopèdia lliure
Infotaula d'obra artísticaMare de Déu de Lucca
Tipuspintura Modifica el valor a Wikidata
CreadorJan van Eyck
Creació1436
Mètode de fabricacióOli sobre taula, transferit a tela
Gènereart sacre Modifica el valor a Wikidata
Movimentgòtic
Mida65,5 (Alçada) × 49,5 (Amplada) cm
Col·leccióInstitut Städel, Frankfurt del Main
Catalogació
Número d'inventari944 Modifica el valor a Wikidata
Catàleg

La Mare de Déu de Lucca és una pintura a l'oli de 1436 d'una Mare de Déu amb nen pintada pel mestre primitiu flamenc Jan van Eyck. Es conserva al museu Städel de Frankfurt.

És coneguda com a Madonna de Lucca perquè va pertànyer a la col·lecció de Carles II de Parma i Lucca, a començaments del segle xix. És una de les obres més tardanes de Van Eyck. Es considera que la model utilitzada per a representar Maria va ser l'esposa del pintor, Margareta, de qui Van Eyck també va fer un retrat secular.[1]

Retrata una Madonna sedent en un tron amb quatre petites estàtues en forma de lleó, una referència al tron de Solomó, el qual va tenir dotze lleons als costats i als peus.[2] Dins la iconografia aquest representació de la mare de Déu i el nen Jesús assegut damunt el genoll de Mary, s'anomena el Tron de Saviesa, i és una forma iconogràfica habitual. A l'Speculum Humanae Salvationis es descriu:

« El veritable tron del Solomó és la molt beneïda Verge Maria,

en el qual va seure Jesucrist, la saviesa certa.[3]

»

Com a moltes pintures de Van Eyck i els seus contemporanis, aquesta comparació és desenvolupada representant Maria com un altar, en la mesura que sosté a Jesús a la seva falda, es mostra de grans dimensions i aplanat, igual que l'altar és compatible amb la presència de Crist en l'hòstia en la missa. La tela blanca sota seu, sobre la lluent i més rica tela del vestit de Maria i el rentamans a la dreta s'assembla a una piscina litúrgica on el sacerdot es renta les seves mans, són elements que contribueixen a la comparació.[4] La forma inusual de l'habitació, molt estreta per una cadira tan gran, evoca una capella petita.

Referències

[modifica]
  1. Harbison, 1995, p. 97.
  2. 1 Reis 10:18-20 i Paralipòmens 9:17-19
  3. Lane, 1984, p. 15.
  4. Lane, 1984, p. 16.

Bibliografia

[modifica]