Maria (abadessa)

De Viquipèdia
Salta a la navegació Salta a la cerca
Infotaula de personaMaria
Biografia
Naixement data desconeguda
Girona
Mort data desconeguda
Activitat
Orde religiós Orde de sant Benet
Altres
Títol Comte
Modifica les dades a Wikidata
Santa Maria de les Puelles esglesiola d'origen carolingi, simètrica a Sant Genís, que desaparegué en el segle XVIII en construir-se Casa Pastors.

Maria coneguda com La brodadora exquisida (segle X) fou abadessa de Santa Maria de les Puelles de Girona, avui Casa Pastors.[1]

Història[modifica]

Se sap que la vescomtessa Riquilda de Narbona, filla del comte Guifré II de Barcelona i la comtessa Gersenda de Tolosa va deixar part dels seus béns perquè el bisbe de Girona fes construir, en un termini màxim de dos anys, un monestir davant la ciutat en honor a santa Maria; i el seu cosí, el comte Borrell II, li fa donació en el seu testament d'uns alous a la casa de Santa Maria de les Puelles de Girona, que cap a l'any 992 ja comptava amb una significativa comunitat femenina.[1]

L'estola de Sant Narcís[modifica]

A Sant Feliu de Girona es conserva una estola magníficament brodada coneguda com l'estola de sant Narcís, la realització de la qual es considera que correspon a Maria, suposadament abadessa Maria de Santa Maria de les Puelles de Girona, ja que hi apareixen unes lletres brodades amb el seu nom. Maria hauria donat l'estola per al nou sepulcre de sant Feliu, les restes del qual van ser exhumades cap al 984 pel bisbe Miró Bonfill, com explica en uns versos el seu nebot, l'abat i bisbe Oliba.[1]

S'han formulat diverses hipòtesis sobre la datació del brodat i del teixit de l'estola, entre les quals està la de Manuel Mundó i Marcet que identifica l'artista del teler amb l'abadessa Maria.

Amb l'estola acompliria el desig de ser recordada i firmant el seu treball donaria validesa al que es diu a l'epitafi:

« S'esforçà en obres santes i en la devoció a la memòria dels sants. »

de manera que l'estola fou treballada per Maria segurament per al nou sepulcre de Sant Feliu construït en l'època del bisbe Miró Bonfill, mort el 984. El delicat treball de l'abadessa artista no és només d'una gran bellesa, sinó que també demostra una erudició remarcable, per la qual cosa deduïm que no podia ser una monja qualsevol.[1]

Entre les frases que es poden llegir en el teixit hi ha un fragment que pertany a les laudes que es cantaven en la coronació dels reis carolingis. És interessant remarcar la frase següent: «Recorda amic, Maria em va fer, qui porti aquesta estola sobre seu que pregui per mi a fi que tingui a Déu com ajuda». Maria volia ser recordada; també caldria glossar el mot amic amb el qual la dama s'adreça afectuosament a qui porti l'estola, i a nosaltres, que al cap de més de mil anys la contemplem.[1]

L'estola, de lli i seda, va ser brodada amb fil blanc, vermell, blau cel, blau d'ultramar i or sobre una base de tafetà de lli de color blanc. Està formada per tres fragments: una tira central blanca amb inscripció monocroma i dues tires laterals amb inscripció blanca sobre fons vermell, cosides a la central. El fragment més llarg té en el centre la Verge Maria. El fragment mitjà no conserva cap brodat, està enfosquit i desgastat potser perquè és la zona que tocava la part posterior del coll. I al més curt, en un extrem hi ha un brodat de forma trapezoïdal en què està representat al bateig de Jesús per Joan Baptista, i en un altre extrem, també amb la mateixa forma, hi ha brodada l'escena del martiri de Sant Llorenç.[1]

L'estructura i conservació de la peça fan que alguna de les inscripcions hagi quedat incompleta. La selecció dels texts comença amb la invocació In nomine, seguida de dos hexàmetres, Pater cum...Utrisque, trinum.[1]

Els fragments de la franja superior són extrets de laudes litúrgiques utilitzades per les coronacions imperials i reials carolíngies –d'acord amb Mundó--, conegudes també com a Laudes Hincmari. Els fragments de la franja inferior pertanyen a una benedicció episcopal que es feia al final de la missa; i la invocació Atiutorium Nostrum in nomine... és del salm 123,8 i serveix per tancar la pregària de l'artista brodadora.[1]

A l'estola es fan servir les majúscules, és a dir, capitals epigràfiques, excepció feta de la Q i de la U, escrites a les franges que són lletres uncials. Les grafies són de tradició catalana. Només abrevia els nomina sacra. Els signes de separació, i decoratius com daus, creus gammades o gregues, són propis de la tradició tèxtil, més que de l'epigràfica. La comparació de l'escriptura de l'estola amb altres materials escrits porta a datar-la a la segona meitat del segle X.[1]

La seqüència dels texts de l'estola, interromputs pels brodats del centre i dels extrems, fa pensar que l'artista havia planejat la peça en dos moments propers i, probablement, per a un lloc de culte dedicat a sant Llorenç, més que per al sepulcre de sant Narcís. Quan l'any 1018 la comtessa Ermessenda fundà el monestir de Sant Daniel (Girona), no sembla que quedés cap rastre de l'antic monestir femení de Santa Maria; és com si la preocupació de l'abadessa de no ser oblidada tingués fonament, com si sabés que la seva comunitat tenia els dies comptats.[1]

« Maria de record venerable, tot esforçant-se en els dies de la seva vida en obres santes i en els manaments persistent en les almoines, molt devota envers les memòries i oracions dels sants, conservant amb cura extrema la regla del monestir, roman en la virginitat de Déu. »
— inscripció a la seva làpida sepulcral datada a la darreria del segle IX

Referències[modifica]

  1. 1,0 1,1 1,2 1,3 1,4 1,5 1,6 1,7 1,8 1,9 Roca i Costa, Maria Carme. Abadesses i priores a la Catalunya medieval (en català). Barcelona: Base, S.A., octubre de 2014, p. 37-40. ISBN 9788416166220.