Mont Sinaí

De Viquipèdia
Dreceres ràpides: navegació, cerca
No s'ha de confondre amb Mount Sinai.
Vista des del cim del mont Sinaí.

El mont Sinaí (2.285 m) a la península del mateix nom (Egipte), és la muntanya on, segons l'Antic Testament, Moisès va rebre les Taules de la Llei amb els Deu Manaments. Als seus peus, hi ha el monestir de Santa Caterina. La veu Horeb, significa «sec, desolat», i respon bé a l'aspecte dels cims granítics de la península. Fou potser, des del seu origen, sinònim de Sinaí? És possible que hagués indicat alguna diferència local, que desaparegué més tard. Encara què, si es pren a Sinaí per adjectiu, es podria explicar com el mont o massís d'Horeb pogué rebre aquest epítet a causa de la proximitat al desert de Sin o, segons alguns autors, a causa del déu Sin. Es creu, tanmateix, que no se n'ha de donar una localització massa precisa. Pel que respecta a la teoria de relacionar el doble nom de Sinaí i Horeb amb una idea còsmica, o sigui, de la Lluna i del Sol, és una opinió que es deixa a criteri de cadascú.

El Jebel Musa és un massís elevat, de forma oblonga, d'uns 3.200 m de llarg per 1.600 d'ample, dirigit, en la seva més ampla dimensió, de NO a SE; la seva altura mitjana és de 2.000 m sobre el nivell del mar; 450 m sobre els uadis que l'envolten. La seva cresta acaba en els dos extrems amb cims de major altura; al S per un cim únic, de 2.244 m, anomenat (com la muntanya) Jebel Musa; al NO, amb tres o quatre escarpes dures, anomenades col·lectivament Ras Sufsafeh, pel nom de la més elevada, i que té 2.144 m sobre el nivell del mar.

Ara bé, per escollir entre aquestes dues muntanyes la que representa pròpiament el Sinaí bíblic, malgrat que la Bíblia no hi aporta llum directa, proporciona tanmateix, certs arguments indirectes, en virtut dels quals es pot eliminar el Jebel Serbal per escollir Jebel Musa. Aquesta mateixa opinió va sostenir decididament l'eminent orientalista benedictí Bonaventura Ubach i Medir, del monestir de Montserrat.

Geografia bíblica[modifica | modifica el codi]

Segons els textos sagrats, el cim de la muntanya santa dominava el lloc on estaven reunits els israelites, no el lloc del campament, sinó aquell en què Moisès els havia ajuntats per presenciar les aparicions divines. Hi havia d'haver, doncs, al peu de la muntanya una plana força gran per a contenir el poble. La muntanya havia de ser força aïllada, amb el fi d'establir certs límits que impedissin que les persones i els animals en toquessin els llindars. El cim havia de ser un pic ben determinat i visible des del pla. Finalment, la Bíblia suposa que els voltants del Sinaí estaven ben proveïts d'aigua, ja que Moisès llençà el vedell d'or, reduït a pols, al torrent que baixa de la muntanya. Per altra banda, havent els hebreus romàs en aquells paratges durant un any, s'ha de creure que allí hi havia pastures suficients per al bestiar.

Aquests trets no es poden aplicar a Jebel Serbal, ja que als seus voltants no hi ha cap pla per a rebre tan gran gentada com la que formava aquell poble, i el cim més alt no és visible des de cap punt del Uadi Adjeléh, i sí només d'un o dos llocs del Uadi Feiran, i malgrat que hi ha un mica d'aigua pels voltants, no hi ha cap torrent que baixi de la muntanya, de forma que respongui al text bíblic. Jebel Musa, pel contrari, omple totes les condicions desitjades, especialment el seu cim anomenat Ras Sufsafeh. L'únic lloc capaç de contenir una gran gentada és el pla d'er-Ráhah, i des d'aquest el cim de Jebel Musa és totalment invisible, perquè està tapat per les altures intermèdies del Raf-Sufsafeh. Aquest, doncs, es té pel teatre dels esdeveniments narrats en l'Èxode. És impossible trobar un lloc més adequat a l'escena memorable de la promulgació de la Llei: la planúria d’er-Ráhah té una superfície de més de 300 hectàrees; si se li afegeixen els pendents baixos dels turons que l'envolten i l'entrada de les tres valls principals que hi desemboquen. Era, doncs, més que suficient per a contenir la gentada dels israelites, per nombrosos que se'ls suposi.

De tots els punts d'aquell vast amfiteatre, la multitud podia seguir amb la vista el que succeïa al cim de Ras Sufsafeh, el qual, en el fons de la planúria, s'eleva bruscament uns 600 m en forma de gegantina tribuna. El complet aïllament de la muntanya en tres dels seus flancs, els seus murs quasi perpendiculars, expliquen el que es diu sobre les barreres de les quals s'havia d'envoltar. Per altra banda, l'aigua i les pastures que hi ha pels voltants de Jebel Musa permeteren als hebreus romandre molt de temps al Sinaí: el rierol que corre al Uadi Schreich pogué molt bé ser aquell on Moisès llençà el vedell d'or.

Sinaí bíblic[modifica | modifica el codi]

« Esdevingué al tercer dia en ratllar l'albada, i hi hagué trons i llampecs, un dens núvol sobre el mont i un poderós ressonar de trompetes [...]. tot el mont Sinaí fumejava, tot el mont tremolava amb violència. Ell cridà en Moisès a dalt de la muntanya. Moisès pujà i Ell li digué... »
Bíblia (Èxode 19, 16-20)

El que va ocórrer després forma part dels fonaments del món judeocristià, però també de la filosofia. Segons la tradició, Moisès rebé aquí els Deu Manaments. Des de llavors, la muntanya de Moisès (Jabal Musa) és un dels llocs més sagrats per a jueus i cristians. El cim de la muntanya és el lloc en què el cel i la terra es toquen.

També els musulmans el consideren sagrat i, fins i tot, es menciona en L'Alcorà (sura 95). L'afluència de peregrins al cim n'és constant. Cada dia, centenars de persones comencen al monestir de Santa Caterina l'ascensió d'aproximadament tres hores. Molts recorren els primers trams a lloms de camells, però encara són més el que fan a peu l'escarpat camí.

Sortida del sol al mont Sinaí.

La peregrinació comença normalment de nit, ja que la gent ve a presenciar la sortida del sol. L'últim tram del camí és massa estret i empinat per als camells i es fa necessari grimpar els últims metres per una escala de 800 graons. Una vegada a dalt, l'esforç es veu recompensat pel grandiós joc de llums que origina el sol ixent. Les roques semblen posar-se incandescents quan el sol surt darrere les escarpades cimes de l'est, més enllà del mar Roig. El gris obscur va substituint-se per un brillant roig ataronjat; les roques adquireixen tonalitats de color crema i, quan finalment el sol s'aixeca en el cel, les penyes seguen la vista.

Sobre el cim, es troba una petita capella dedicada a la Santíssima Trinitat i una petita mesquita. Normalment, ambdues romanen tancades. Però, fins i tot sense edificis sacres, aquest lloc "sant" desperta sensacions inoblidables en tots aquells que el visiten.

La muntanya de Moisès, al Sinaí, és vertaderament un lloc en què el cel i terra semblen tocar-se.

Muntanya de Santa Caterina del Sinaí[modifica | modifica el codi]

Els cims del Sinaí.

Muntanya de Santa Caterina del Sinaí (amb 2.646 m d'altura, és la muntanya més alta del Sinaí):

« <Oh! Però que cansat i sencerament incòmode és el camí. I la muntanya s'aixeca tant escarpada com pujar a una teulada. A més, durant el descens es va desprendre perillosament un tros de roca: si el Senyor i la benaventurada Caterina no m'haguessin protegit, sens dubte hauria mort.> »

així descriu el frare pelegrí Félix Fabri, en la Baixa edat mitjana, la seva visita a la muntanya de Santa Caterina (Jabal Katrinah).

Poc ha canviat des de llavors. En aquestes regions inaccessibles del Sinaí, es pot experimentar el desert i la muntanya en el seu estat més elemental i primitiu. Soledat i silenci són aquí freqüentment els únics acompanyants. El límpid aire, el fascinant cel estrellat i una naturalesa intacta en la seva major part, també permeten viure al modern pelegrí una mescla d'aventura i recolliment. Es penetra físicament, mentalment i espiritual en el món de les primeres tradicions jueves i cristianes. Se succeeixen els vestigis del monacat primitiu i s'aprèn dels beduïns que viuen aquí des de fa mil·lennis com es resisteix a la calor i el fred i quina és l'energia del Sinaí.

Segons la llegenda, les restes de santa Caterina d'Alexandria foren portades fins aquest cim pels àngels, que la prengueren sota la seva protecció després del seu martiri. Caterina era un jove bella, instruïda i molt eloqüent, que amb la seva commovedora retòrica aconseguia persuadir fins i tot filòsofs i savis perquè acceptessin la fe cristiana. Tanmateix, aquest do despertà la colera de l'emperador pagà, el qual ordenà lligar-la a una roda i dar-li suplici, però els àngels descendiren i destruïren l'instrument de tortura.

Aquest esdeveniment provocà la conversió al cristianisme de l'esposa de l'emperador, que exigí al seu marit que desistís de tota crueltat. Malgrat tot, ell embogí de còlera i ordenà decapitar la seva dona i Caterina. Però de la ferida no brollà sang, sinó llet. Perquè mans impies no poguessin deshonrar el cadàver, vingueren els àngels i s'emportaren Caterina a la muntanya, on li donaren sepultura.

Bibliografia[modifica | modifica el codi]

A Wikimedia Commons hi ha contingut multimèdia relatiu a: Mont Sinaí

Coord.: 28° 32′ 23″ N, 33° 58′ 24″ E / 28.53972°N,33.97333°E / 28.53972; 33.97333