Mont Sinaí
(ar) طور سيناء  | |||||
| |||||
| Tipus | muntanya | ||||
|---|---|---|---|---|---|
| Part de | península del Sinaí | ||||
| Lloc | |||||
| Entitat territorial administrativa | governació del Sinaí del Sud (Egipte) | ||||
| |||||
| Serralada | Sinai mountain range (en)  | ||||
| Característiques | |||||
| Altitud | 2.287 m | ||||
| Prominència | 334 m | ||||
| Material | granit | ||||
El mont Sinaí (àrab: جبل سيناء, Jabal Sīnāʾ o طور سيناء, Ṭūr Sīnāʾ; hebreu: הר סיני, Har Sinai), també anomenat l'Horeb (hebreu: חֹרֵב; grec antic: Χωρήβ; llatí: Horeb) o Jabal Musa (àrab: جَبَل مُوسَى, Jabal Mūsà, ‘muntanya de Moisès’) és una muntanya situada al sud de la península del Sinaí, al nord-est d'Egipte, entre Àfrica i Àsia.[1] La seva altura és de 2.285 metres i, malgrat el que es pensa popularment, no és la màxima elevació, ni de la península del Sinaí ni d'Egipte, ja que aquest títol l'ostenta la muntanya Caterina de 2.642 msnm, situada a prop del mont Sinaí.
Des de l'època de santa Helena de Constatinoble, el mont Sinaí ha estat identificada amb el Jabal Musa, o Gebel Musa, nom àrab que significa ‘muntanya de Moisès’, nom que comparteix amb altres muntanyes com la muntanya de Musa, a les proximitats de Ceuta.
El mont Sinaí és un escenari important de la Bíblia, on, segons la Torà (Antic Testament), Déu va lliurar a Moisès els Deu manaments i per tant, un dels llocs més sagrat de les religions abrahàmiques.[2]
Origen del nom
[modifica]L'origen del nom Sinaí es difícil d'investigar: segons alguns autors, entre ells Julius Fürst (Hebräisches und chaldäisches Wörterbuch; vol. II, pàg. 74, Leipzig, 1876), el deriven de l'arrel inusitada sûn, i li donen el significat de ensorrat, esquerdat; altres fan derivar el nom Sinaí del déu Sin, o déu de la Lluna, el culte del qual es va poder tenir a terme en aquell mont. La veritat és que al Sagrat Text, Sinaí equival a Horeb, designant ambdós noms la muntanya de Déu o de la revelació. La veu Horeb, diu AQ. Legendre (Diction de la Bible, article Sinaí), significa sec desolat, i respon bé a l'aspecte de les muntanyes granítiques de la península. Potser, des del seu origen, sinònim de Sinaí? És possible que hagués indicat alguna diferència local, que va desaparèixer més tard. Tot i això, si es pren a Sinaí per adjectiu, es podria explicar com la muntanya o massís d'Horeb va poder rebre aquest epítet a causa de la seva proximitat al desert del Sin, o, segons alguns autors, a causa del déu Sin. Cal creure, però, que no cal donar a cap d'aquests noms una localització massa precisa...pel que fa a la teoria de relacionar el doble nom de Sinaí i Horeb amb una idea còsmica, o sigui de la Lluna i del Sol, és una opinió que es deixa per a la crítica, o millor, per a la hipercrítica racionalista.
Ubicació del Mont Sinaí
[modifica]
Respecte al veritable lloc de la Muntanya del Sinaí, l'esmentat autor, després de refutar les opinions de la crítica racionalista, que, "en dissecar la Bíblia, no ha parat fins a negar, en aquest particular, la mateixa tradició bíblica, o, si més no, trobar en el seu text variacions que li prenen tot el seu valor", posa la qüestió en els termes en què es trobava anteriorment als conats d'aquesta crítica, dirigits a desvirtuar la tradició bíblica, és a dir, que discutia quin dels pics del massís muntanyós de la península del Sinaí (Jebel Serbal i Jebel Musa) representa el Mont Sinaí, teatre de les manifestacions divines.
Per això cal fer una breu descripció d'ambdós pics: el Jebel Serbal o "muntanya de la cota de malla" (així anomenada perquè l'aigua, en caure sobre les roques de granit que formen el cim, dóna a les seves brillants parets l'aspecte d'aquesta armadura) és d'una alçada de 2,052 m. i, pel mateix, malgrat que no és la muntanya de més elevació de la península, és potser la més important per la seva massa i per la majestuosa bellesa de les grans línies. El Jebel Musa és un massís elevat, de forma oblonga, d'uns 3,200 m. de llarg per 1,600 d'amplada, dirigit en la seva dimensió més ampla, de No. a Se.; la seva altura mitjana és de 2,000 m, s. n.m.; 450 m. sobre els uadis que l'envolten. La seva cresta acaba als dos extrems amb pics de major elevació; al S. per un bec únic, de 2,244 m., anomenat (com la muntanya) Jebel Musa; al No. amb tres o quatre escarpaduras, anomenades col·lectivament Ras es-Safsafeh, del nom de la més elevada entre totes elles i que té 2,114 m. s. n. m. Ara bé, per escollir entre aquestes dues muntanyes la que representa pròpiament el Sinaí bíblic, encara que la Bíblia no aporta cap llum directa, proporciona certs arguments indirectes, en virtut dels quals es pot eliminar Jebel Serbal per escollir Jebel Musa.
_2.210_WADY_FARAN.jpg)
Aquesta mateixa opinió sosté el benedictí Bonaventura Ubach i Medir, del monestir de Montserrat. Segons el Sagrat text, el cim de la muntanya santa dominava el lloc on estaven reunits els israelites, no el lloc del campament, sinó aquell on Moisès els havia ajuntat per presenciar les manifestacions divines. hi havia d'haver, doncs, al peu de la muntanya una plana força gran per contenir el poble (Exod., 17 i 18). La muntanya havia de ser força aïllada, a fi d'establir certs límits que impedissin que els homes i els animals toquessin els límits (Exod., XIX, 12 i 13). El cim havia de ser un pic determinat i visible des de la plana (Exod., XIX 11). Finalment, la Bíblia suposa que els voltants del Sinaí estaven ben proveïts d'aigua, ja que Moisès va llançar el vedell d'or, reduït a pols, "al torrent que baixa de la muntanya" (Deut., IX, 21).
D'altra banda, havent-hi els hebreus romàs en aquells paratges durant un any, cal creure que hi havia pastures suficients per als bestiars. Aquests diversos trets no es poden aplicar a Jebel Serbal, ja que ni als seus voltants hi ha cap plana per rebre una tan gran munió de gent com la que formava aquell poble, i el pic més elevat és visible des de cap punt de l'Uadi-Adjeléh i sí només d'un o dos llocs de l'Uadi-Feiran, i encara que hi ha alguna aigua a les rodalies, no hi ha cap torrent que baixi de la muntanya, de manera que respongui al text bíblic. Jebel-Musa, per contra, omple totes les condicions desitjades, especialment el seu pic anomenat Ras Sufsafeh. L'únic lloc capaç de contenir una gran munió de gent és la plana d'er-Râhah, i des d'ella el pic de Jebel Musa és totalment invisible, estant tapada per les alçades intermèdies del Ras-Sufsafeh. Aquest, doncs, es té generalment pel teatre dels esdeveniments narrats a l'Èxode (XIX, XX i XXXII).
És imposible trobar un lloc més adequat a l'escena memorable de la promulgació de la Llei: la plana d'er-Râhah té una superfície de més de 300 hectàrees, si s'hi afegeixen les pendents baixes dels turons que la voregen i l'entrada de les tres principals valls que hi desemboquen. Era, doncs, més que suficient per contenir la munió dels israelites, per nombrosa que se la suposi. De tots els punts d'aquell vast amfiteatre la munió podia seguir amb la vista el que succeïa al cim del Ras Sufsafeh, el qual, al fons de la plana s'eleva bruscament a uns 600 m., a mode de gegantina tribuna. L'aïllament complet de la muntanya en tres dels seus flancs, els seus murs gairebé perpendiculars, expliquen el que s'ha dit sobre les barreres de les que s'havia d'envoltar. D'altra banda, l'aigua de les pastures que hi ha als voltants de Jebel Musa van permetre als hebreus romandre llarg temps al Sinaí: el rierol que corre a l'Uadi Schreich va poder molt bé ser aquell on Moisès va llançar el vedell d'or.
Referències
[modifica]- ↑ Gray, Martin. «Mount Sinai, Egypt» (en anglès). World Pilgrimage Guide. [Consulta: 25 novembre 2022].
- ↑ Sharīf, Jaʻfar. Herklots, Gerhard Andreas. Qanoon-e-Islam, or the customs of the Moosulmans of India; comprising a full and exact account of their various rites and ceremonies, from the moment of birth till the hour of death (en anglès). Londres: Parbury, Allen, and Company, 1832 [Consulta: 14 setembre 2022].
Bibliografia
[modifica]- Georg Ebers, Durch Gosen zum Sinai, (2.ª ed., Leipzig, 1881);
- Edward Henry Palmer, Der Schauplatz des 40 jährigen Wüstenwanderung Israels (Gotha, 1876);
- Georges Bénédite, La péninsule sinaïtique (París, 1891);
- Eduard von Liebenau Ein Ausflug nach dem Sinai (Wiesbaden, 1896);
- Adolf Keller, Eine Sinaifahrt (Frauenfeld, 1901);
- Alfred Jeremias, Das Alte Testament im lichte des Alten Orients (Leipzig, 1906);
- Raymond Weill, Le séjour des Israélites au desert et le Sinaï (Paris, 1909);
- Julius Wellhausen, Prolegomena zue Geschichte Israels (Berlín, 1905);
- August Gall, Altisraelitische Kultstätten (Giessen, 1898);
- Hugo Winckler, Geschichte Israels (Leipzig, 1895);
- Rudolf Smend, Lerhbuch der Alttestamentlichen Religionsgeschichte (Friburg de Brisgovia, 1899);
- Bonaventura Ubach i Medir, El Sinaí. Viatje per l'Arabia Petrea cercant les petjades d'Israel (Vilanova i la Geltrú, 1943).
