Muhàmmad I al-Ghàlib
 Muhàmmad I al-Ghàlib | |||
|---|---|---|---|
.jpg) | |||
| Nom original | محمد بن نصر | ||
gener 1273 - abril 1302 - Muhàmmad II al-Faqih → | |||
| Dades biogràfiques | |||
| Naixement |
Muhammad ibn Yusuf ibn Nasr 1194 Arjona | ||
| Mort |
22 de gener de 1273 (78/79 anys) Granada | ||
| Àlies |
al-Gálib bi-llah Ibn al-Ahmar | ||
| Religió | Islam | ||
| Activitat professional | |||
| Ocupació | Emir | ||
| Altres dades | |||
| Títol | Emir de Gharnata | ||
| Dinastia | Dinastia nassarita | ||
| Fills | |||
 | |||
Abu-Abd-Al·lah Muhàmmad (I) al-Ghàlib bi-L·lah ibn Yússuf fou el primer rei nassarita de Granada. També és conegut com a Ibn al-Hamar ("Fill del Roig"), per la seva barba vermella.
Durant la seva joventut fou un predicador religiós a les regions de frontera i va agafar fama de místic reunint un nombrós grup de partidaris. Després de la mort de l'almohade Abu Yaqub Yússuf al-Mústansir el 1224 va seguir un període de confusió i de manca d'autoritat a l'Àndalus que foren aprofitats per alguns senyors locals per establir el seu domini a algunes zones, i pels cristians, especialment Ferran III de Lleó i Castella que des de 1230 va començar a mirar al sud.
Muhàmmad ibn Yússuf va aconseguir el 1232 establir la seva autoritat a Arjona (Arjuna) a uns 30 km al nord-oest de Jaén (Jayyàn). El seu domini es va estendre cap a Jaén, i al sud-est cap a Guadix (Wadi Ash), i fins a Baeza (Bayyasa) a la riba dreta del riu Guadalquivir. El seu domini es va consolidar mercès al suport militar i polític que va rebre d'una família local àrab, els Ashkilula (els castellans els anomenen Escayola), amb la que tenia i va forjar després nombrosos lligams matrimonials. Per consolidar la seva fama d'home de religió no va governar per a si mateix, deixant el comandament militar al seu lloctinent Ali ibn Ashkilula (el cap dels Escayola). Les seves idees religiosos no són ben conegudes però una vegada al poder va adoptar els preceptes maliquites (majoritàries aleshores).
El 1236 Ferran III es va apoderar de Còrdova i Muhàmmad I va reconèixer al castellà de manera nominal. El 1237 els notables de Granada el van cridar per governar la ciutat que en endavant fou la capital dels seus dominis. El 1244 va perdre Arjona i el 1246 Jaén[1] però va saber conservar Granada: va fer un acord amb el castellà pel qual el va reconèixer com el seu sobirà i li va pagar tribut; per això va haver de participar en la campanya del 1248 en què els castellans entraren a Sevilla.[2]
El 1257 va declarar hereu al seu fill Muhàmad, o bé un altre fill de nom Yússuf, cosa que allunyava als Ashkilula del poder. El 1261/1262 Muhàmmad va restar inactiu davant els avanços castellans. El 1264, al no poder comptar amb el suport dels seus antics aliats, va recórrer a tropes magrebines (marínides i hàfsides) en la campanya contra Alfons X de Castella i Lleó, que va donar molt poc resultat. El conflicte entre Muhàmmad i els Ashkilula (que tenien per centre Màlaga) es va fer cada cop més gran i el 1266 els Ashkilula, pensant que Muhàmmad volia ocupar Màlaga, es van revoltar i va esclatar la guerra que va durar la resta del regnat.
Va morir el 1273 i el va succeir el seu fill Muhàmad II
Referències[modifica]
- ↑ de Marina, Juan. Historia General de España (en castellà). L.Núñez de Vargas, 1819, p. 18.
- ↑ Pinero Jiménez, Francisco; Martínez Romero, José. Giennenses ilustres: reseñas biográficas; a la memoria del excmo. Sr. D. Joaquín Ruiz Jiménez, en el primer centenario de su nacimiento (en castellà). Tall. Tipográficos "Palomino & Jaén", 1954, p. 6.
Bibliografia[modifica]
- Boloix Gallardo, Bárbara. Muhammad I y el nacimiento del Al-Andalus Nazarí (1232-1273). Primera estructura del Reino de Granada [Tesis doctoral]. Granada: Universidad de Granada, 2007. ISBN 978-84-338-4475-0.
- José Antonio Conde Historia de la dominacion de los Arabes en España: Sacada de varios manuscritos y memorias arabigas
| Precedit per: Nova creació |
Emir de Granada 1232–1273 |
Succeït per: Muhàmmad II al-Faqih |
