Muladita

De Viquipèdia
Dreceres ràpides: navegació, cerca

Un muladita o muladí (de l'àrab al-muwalladun, plural d'al-muwallad) era, a l'Al-Àndalus, un musulmà que havia estat cristià. Muwallad és un terme àrab inicialment aplicat a un encreuament de races animals i després donat a qui, sense ser àrab, es criava entre els àrabs i rebia la seva educació. A l'Àndalus, es traduïa a vegades per 'adoptat', i va derivar en el nom muladí, que al seu torn va originar el de mulat.

Els hispanoromans i gots sotmesos a l'islam voluntàriament i convertits a la religió s'anomenaren musalima (els 'jueus islamís'); amb el temps, la pressió per esdevindre musulmà era temptadora; així, per exemple, els muslalima o mossàrabs (els cristians que vivien sota domini àrab i musulmà), tot i que tolerats, havien de pagar un tribut en metàl·lic (jizya) i en productes sobre la terra (kharaj). Per això, els governs musulmans no encoratjaven les conversions. D'altra banda, si es volia assolir un estatus social superior, era necessària la conversió a l'islam, però aquestes conversions només les podien fer els nobles (que llavors arrossegaven els parents, clients, servidors i esclaus), com van fer els Banu Qasi o els Banu Mardanix. El nombre dels que foren conquerits per força i podien esdevenir mawali (singular mawla), era relativament petit i la majoria havia de restar musalima (mossàrabs).

Els mawali conversos originaren a partir de la segona generació els muwalladun (singular muwallad): musulmans en què ni el pare ni la mare eren àrabs. Muwalladun, que s'ha traduït per 'renegats': musulmans d'origen no àrab, criats com a musulmans pels seus pares, després de convertir-se. Contra el que a vegades es diu, dins dels muwalladun, no hi va haver moviments pel retorn al cristianisme, i per exemple quan el muladita Úmar ibn Hafsun va intentar convertir-se per obtenir més suport dels mossàrabs, els seus partidaris muladites el van abandonar.

Així mateix, la conversió religiosa suposava per als esclaus la llibertat.[1]

Referències[modifica | modifica el codi]

  1. Bolòs, Jordi: Diccionari de la Catalunya medieval (ss. VI-XV). Edicions 62, Col·lecció El Cangur / Diccionaris, núm. 284. Barcelona, abril del 2000. ISBN 84-297-4706-0, planes 178-179.