Mossàrab

De Viquipèdia
Dreceres ràpides: navegació, cerca
Aquest article tracta sobre la llengua romànica. Si cerqueu el grup humà, vegeu «mossàrabs».
Mossàrab
Parlat a: Península Ibèrica
Regió:
Parlants: extingida entre els segles XV i XVI
Classificació genètica: Indoeuropea

  Llengua itàlica
   Llengua romànica
    Itàlica-Occiental
     Itàlica-Occidental-Occidental
      Gal·lo-Ibèrica
       Ibero-Romànic
        Ibèrica-Occidental
         Subgrup Mossàrab

estatus oficial
Regulat per:
codis de la llengua
ISO 639-1 -
Globe of letters.svg Visiteu el Portal:Llengües Globe of letters.svg

El mossàrab fou el conjunt de varietats lingüístiques romàniques parlades a al-Àndalus durant l'edat mitjana com a evolució del llatí vulgar parlat a la major part de la península Ibèrica. El mossàrab fou la llengua col·loquial majoritària d'al-Àndalus fins que, a partir del segle X, s'aguditzà el procés de substitució lingüística per part de l'àrab (i hi fou l'arabització lingüística més potent que la islamització religiosa). A inicis del segle XIII, l'àrab ja era la llengua col·loquial de la pràctica totalitat de la població d'al-Àndalus, independentment de la religió dels parlants, mentre que el mossàrab, o bé estava extingit, o bé estava al caire de l'extinció.

El nom mossàrab en àrab significa 'tribu aràbiga que parla àrab', i no pas cristià o musulmà que no parli àrab. En àrab medieval, els cristians d'al-Àndalus s'anomenaven d'una altra manera: nasrani, rum, muixrik, dimmi, muahid, ajam. Davant els mossàrabs, hi hauria els muladins, musulmans d'origen cristià hispanogot.[cal citació]

Com a conjunt de parles romàniques derivades del llatí vulgar, el mossàrab és equiparable al galaicoportuguès, al català, a l'aragonès, al castellà, etc., en llur moment de formació, entre el segle VI i el segle VIII, a les terres situades més al nord peninsular, de religió cristiana. Tanmateix, aquests altres parlars, amb el rerefons de la creació d'estats feudals, esdevingueren les llengües que coneixem avui dia. En canvi, els parlars mossàrabs (que no van arribar a escriure's) acabaren desapareixent, substituïts per l'àrab col·loquial andalusí. La conquesta gradual d'al-Àndalus per part dels estats cristians del nord, segles després, faria que en els territoris andalusins s'hi implantessin les llengües del nord, ja en substitució de l'àrab.

Els parlars mossàrabs presentaven gran varietat interna, per manca de model escrit unitari, absència de centres administratius propis, etc. A cada indret l'evolució fonètica i morfològica era diferent.

Aquests parlars es coneixen mitjançant la toponímia, el lèxic comú, alguns vocabularis i les kharges. S'han atribuït al substrat mossàrab diverses de les diferències en el lèxic entre el català valencià i el de Catalunya, entre el portuguès i el gallec o entre l'extremeny i l'asturià, i característiques dels parlars del sud del castellà com el panotxo, més aviat relacionat amb el català, o l'andalús. En el cas del valencià, però, gran part dels mots atribuïts al mossàrab ara es considera que tenen un altre origen.

El nom mateix de mossàrab, tot i que sancionat per l'ús, és confusionari: prové de l'àrab mustaʿrib, que significa 'arabitzat';[1] un nom ben poc adient per a designar una llengua romànica, doncs. De fet, moçárabe fou el nom que els cristians del nord donaven als cristians de Toledo, ja arabòfons, al segle XII. Per error interpretatiu, els erudits espanyols del segle XIX atribuïren aquest nom a la llengua romànica a què ens referim; amb aquesta nova accepció, el terme passà de l'espanyol al català i a multitud d'altres llengües. Avui dia, en nom de la precisió, hi ha tendència a reemplaçar mossàrab per romandalusí, contracció de romànic andalusí (romànic d'al-Àndalus).

Cal evitar de confondre el mossàrab (llengua o conjunt de parles romàniques) amb els mossàrabs, nom que es dóna generalment als cristians d'al-Àndalus, els quals, com hem vist, si bé al principi generalment eren parlants de mossàrab, cap al segle XIII ja acostumaven a ser arabòfons.

Usos ideològics moderns i debats[modifica | modifica el codi]

Al segle XX, s'ha fet un ús ideològic del mossàrab presentant-lo com una llengua romànica única parlada a tot al-Àndalus que conservaria i transmetria la cultura hispanovisigòtica contra la divisió dels regnes cristians del nord, i mantindria la unió visigòtica anterior d'Hispània a desgrat de l'islam. Es tracta d'una insistència en una unitat prèvia, com la visigòtica, com a justificació del procés de centralització i castellanització d'Espanya.

Seguint el model del procés d'islamització de Turquia, Pèrsia i Barbaria, on l'adopció de l'islam no implicà la substitució lingüística, hom havia arribat a afirmar que parlaven aquesta llengua tant els cristians com els musulmans. Julià Ribera i Tarragó (1912-1915) arribà a parlar d'una "raza hispànica" i una "llengua hispànica", mossàrab; per a altres com Francisco Javier Simonet, aquestes eren úniques arreu d'al-Àndalus, on s'hauria donat una situació de bilingüisme (llengües literàries: àrab clàssic, llatí clàssic; llengües col·loquials: romanç i àrab dialectal). La continuació de la llengua romànica s'ha volgut demostrar bàsicament a través de l'existència de la literatura aljamiada, de la toponímia, de diferents vocabularis aràbics i de les kharges. En el cas de la toponímia, ha estat important la interpretació de topònims com Alcaníssia, la Canèssia, els Canissis, ses Canessis, la Canència, Alquenènsia i Conesa, derivats de l'aràbic kanisa 'església cristiana', que indicarien l'existència d'una comunitat cristiana en època islàmica.

La suposició de l'existència del mossàrab ha trobat suport en l'aplicació de l'adjectiu mossàrab a altres realitats, religioses i artístiques. Així, es parla de litúrgia mossàrab de Toledo, música litúrgica mossàrab també de Toledo, lletra medieval mossàrab, manuscrits mossàrabs de Toledo escrits amb aquesta lletra i amb glosses en aràbic; arquitectura mossàrab, amb elements aràbics (s. IX-X); ornamentació litúrgica i il·luminacions dels manuscrits anomenats beats.

D'altra banda, l'afirmació de l'existència i pervivència del mossàrab s'ha emprat per donar suport a l'afirmació que hi ha una continuïtat entre la llengua romànica constitutiva del País Valencià i de les Balears i la llengua actual, rebutjant-ne, doncs, la seva catalanitat.

Aquests usos ideològics, sovint basats en interpretacions errades, han estat rebutjats pels historiadors (Antoni Maria Alcover i Sureda, Carmen Barceló Torres, Dolors Bramon, Ignatius Burns) i lingüistes, com Germà Colon, que han arribat a negar l'existència històrica del mossàrab o a restringir-ne molt el significat. Per una banda, han fet palès que el ritu, la música, l'ornamentació i l'escriptura mossàrabs són visigòtics o hispanoromans, i si alguna vegada procedeixen de l'al-Àndalus, no en són exclusius. L'arquitectura mossàrab, l'ornamentació i els beatos indiquen sols influència aràbiga, però no relació directa amb una comunitat mossàrab. Per una altra banda, amb l'arqueologia i l'epigrafia no s'ha demostrat l'existència al País Valencià ni a les Balears de cap comunitat cristiana autòctona en l'època islàmica. Sols s'han descobert esglésies paleocristianes o de l'època bizantina en alguns indrets coneguts amb arabismes derivats de l'aràbic KANISA, "església cristiana".

Roger Wright i Carmen Barceló Torres han establert que, durant els segles IX i fins a mitjan segle X, a tot estirar, hi hagué una situació de bilingüisme a al-Àndalus, i després hi desaparegué el romànic. En el moment de la conquesta catalana, al s. XIII, tampoc no hi ha constància de l'existència de cristians o de parlants d'una llengua mossàrab, sinó que tots els musulmans només parlaven àrab i el continuaren parlant, com a mostra de resistència a l'assimilació, fins que se'ls expulsà. S'ha documentat també que, abans de la islamització dels cristians, s'havia perdut l'idioma romànic, de manera que hi hagué comunitats cristianes que celebraven els seus ritus en llengua aràbiga i amb els llibres sagrats traduïts a aquesta llengua (Toledo, Alafoens; València). Pel que fa a la literatura aljamiada, no reflecteix l'ús de l'alfabet aràbic pels mossàrabs, perquè es tracta de traduccions de texts aràbics fetes per musulmans aragonesos a partir del s. XIV.

Les preteses paraules mossàrabs dels vocabularis aràbics (vocabularis que demostren el monolingüisme aràbic dels musulmans, com el vocabulari llatí-aràbic Vocabulista in arabico, de fra Ramon Martí) sovint són llatinismes de transmissió llibresca, especialment de la farmacopea, medicina i herboristeria (vocabulari del jueu saragossà Ibn Biqlaris). La resta, en canvi, sí que podrien anomenar-se mossarabismes (fibrair, 'febrer', imlic, 'melic'; maranda, 'berenar'; murxcal, 'rata pinyada'; quirixta, 'cresta'; lubba, 'lloba', etc.). En relació a les kharges, feien part d'una col·lecció que es va difondre per tot al-Àndalus i d'on els poetes andalusins de les diferents taifes en pouaven per a llurs moaxakhes; no serveixen, doncs, per a documentar ni l'existència d'una llengua romànica contemporània de la moaxakha ni relacionar les seves característiques amb l'indret on es compongué la moaxakha. D'altra banda, hi ha la dificultat afegida per al coneixement del romanç en el fet que les kharges es coneguin a través de texts aljamiats, és a dir, escrits en alfabet aràbic i, per tant, sense les vocals, a les quals cal suplir sense gaire garanties de reeixir per manca de més documentació. En referència a la toponímia i als antropònims suposadament mossàrabs, llur existència no és cap prova de la pervivència del mossàrab durant gaire temps.

No hi ha cap motiu fonamentat científicament per a afirmar que les característiques dels topònims d'origen llatí transmesos per l'àrab procedeixin d'una llengua parlada durant gran part del període islàmic, i fins i tot fins en la conquesta cristiana, sinó que s'han d'atribuir a un estadi d'evolució del llatí al País Valencià i a les Balears anterior a la islamització o dels seus primers estadis. Cal afegir-hi que, en el cas del lèxic comú, segons els estudis recents al País Valencià, la majoria dels presumptes mossarabismes no són sinó arcaismes catalans, aragonesismes, occitanismes o castellanismes: brullo, 'brossat'; fardatxo, 'llangardaix'; foia, 'clotada'; gaiata, gaiato, 'crossa'; mundar, 'esporgar', etc. (a les Balears, sense contacte amb Aragó i Castella, podria haver-hi alguns arcaismes catalans, occitanismes i italianismes). Pel que fa als topònims, només coneguts a través de documents llatins, les seves característiques sovint són atribuïbles a la llatinització per obra dels escrivans (en el cas del Llibre del Repartiment de Mallorca, una de les millors fonts per a conèixer la toponímia, la versió catalana és una traducció de la versió llatina i n'hi una en àrab). Alguns dels aragonesismes, però, podrien ser arabismes d'origen romanç andalusí.

Les característiques fonètiques del mossàrab valencià i balear foren establertes per Manuel Sanchis Guarner a partir de la toponímia, el lèxic comú i les dades del Vocabulista in arabico Els mossarabismes lèxics, però, havien estat transmesos al català per l'àrab vulgar, al qual ja havien estat adaptats, i després s'adaptaren de bell nou al català.

Malgrat això, les dades conegudes permeten d'afirmar que l'evolució del llatí vulgar valencià, baleàric i toledà fou semblant (tots feien part de la Hispania Cartaginense que arribà a tenir la capital a Toledo). I totes aquestes foren diferents de l'evolució de la plana de Lleida, que fou més semblant a la del català. De l'observació dels trets dels romancismes transmesos per l'àrab i del monolingüisme aràbic de la població valenciana anterior a la conquesta de Jaume I no es pot deduir pas, doncs, que el valencià actual tingui cap relació amb el romanç primitiu valencià.

En l'àmbit de l'etimologia catalana, cal esmentar com a defensor de la hipòtesi del mossàrab Joan Coromines i Manuel Sanchis Guarner, encara que aquest reconegués la manca d'unió dels mossàrabs i la seva inestabilitat. Germà Colón ha destacat en l'estudi del lèxic contra l'atribució al mossàrab de molts aragonesismes, etc.

Trets fonètics del mossàrab[modifica | modifica el codi]

Característiques del mossàrab del País Valencià i les Balears, segons Manuel Sanchis Guarner:

A les ciutats: no monoftongació de A'I, AU (fornaire < lat. vulgar fornariu, moraira "morera", carraira "carrera", llenaire, colombaire "colomer", fibrayr "febrer", ximtayr "sender", Los Llaurets "llorets", maura "mora"

E i O breus no diftonguen espontàniament: Petra, Ripelles, Cortitxelles, Benimantell, Benicapcell, Bunyola, Pòrtol; xuqra "sogra", qumt "comte" E, O + iod tampoc no diftonga: Foios < FOVEOS, Poio < PODIU, tirbadj < * TRIPĔDIU

Conservació de -E travada: Canemares, Panissares, Cofrentes, Olivares. Però si esdevé interna en composts, torna -i-: Vallibona, Valliplana, Montitxel·lo

Conservació de -O: Capocorp, Portopetro, Portopí, Campello, Tollos, Campos, Muro. Però es perdia en sufixos com -OLU (Bunyol), -ETU (Canet, Pinet), -ARIU (Llombair, Raspair), -ACEU (Crestatx, Portinatx), -INU (Santanyí).

Manteniment de les consonants oclusives sordes intervocàliques P, T, K: Escopar, Ripelles; orxata, Petra, Boatella; Muixacre; qapra, qatina, xoqro.

Conservació de les oclusives sonores intervocàliques: Buda ("boga"), Pego PAGUS; aguxt. Però de vegades queien: Faios < FAGUS, Paiporta.

Velar sorda K + E, I esdevé africada sorda (palatalització): alatxa, muritxec, Lutxent; ratxtxim / raïm (però: Carraixet, Calafreixet).

Ĭ- palatalitza entre vocals: faxa, xintala

F- inicial mantinguda: Formentera, Foios, Forcair; furka "forca"

G + E, I es manté: djanayr "gener", djinixta "ginesta".

L- no palatalitzada: Lutxent, Labritja (però: Llenaire).

MB-, -ND- mantingudes: Colombaire, Cala Pregonda, Redonda, Fondó, Solanda

KT > it: LACTE > lakhtiyn.

X [ks] esdevé postpalatal fricativa sonora: lagxiba "lleixivet"

Ĭ, K'L es palatalitzen: Millares, Fontilles, falya, qunilya.

LL no es palatalitza: mul·laira "mollera"

Palatalització de NĬ: tirabasayn, lacayna "lleganya".

NN no es palatalitza: canut, Canet, Canes, Cabanes, Penàguila.

Conservació de -N: Montino "montí", Porxinos "porcins"; qabbun "capó"

Conservació de -M: radjdjim "raïm".

AQUEU > -atxo, -atx (Crestatx); -IQUIOLU > -itxol (andritxol, Portitxol), -IQUEU > -itx (Castellitx), -UQUEU > -utx (Fornalutx, Cugulutx).

ES llatí és palatalitzat en mots plans, a Mallorca i Menorca: Favàritx < FAVARES "favars", Llinàritx < LINARES "llinars"; Moscàritx (Moscari).

Aglutinació de l'article àrab, de vegades: Alpont, Alverger, Altorrico, Alcampo.


Mossàrab de les Illes Balears[modifica | modifica el codi]

El mossàrab de les Illes Balears és la varietat lingüística romànica parlada a les Illes Balears a partir de l'evolució del llatí vulgar. Aquesta parla, que forma part del conjunt lingüístic mossàrab, es consolidà en l'alta edat mitjana i fou la llengua col·loquial d'ús comú de la població balear fins que a partir del 903, amb la plena incorporació de les illes a l'emirat de Còrdova, s'intensificà el procés de substitució lingüística a favor de l'àrab.

El mossàrab balear en el context romànic[modifica | modifica el codi]

Els parlars romànics que empraven els mossàrabs i els muladites o indígenes renegats del cristianisme no era uniforme arreu de la península. L'existència d'una heterogeneïtat ètnico-cultural antiga, l'ús exclusiu com a llengua escrita de l'àrab i la inexistència d'una pauta lingüística unitària durant l'època islàmica va determinar l'aparició de parlars prou diferenciats. El mossàrab de la Catalunya Nova, País Valencià i Illes Balears tenia trets similars, amb moltes coincidències amb el de Múrcia i Granada, i era prou diferenciat del de Toledo. Els trets fonètics del romanç precatalà de les Illes Balears l'aproximen al conjunt de parles del mossàrab oriental.[2] Manuel Sanchis Guarner diu que els parlars mossàrabs de les Balears i País Valencià no arribaren a la conquesta jaumina[3] i tampoc no tengueren un ús escrit. Per a la seva descripció cal basar-se en l'estudi de la toponímia, les fonts medievals (Llibres del Repartiment), documents notarials i administratius dels segles XIII i XIV i textos com el Vocabulista in arabico atribuït a Ramon Martí.

Vocalisme[modifica | modifica el codi]

Els diftongs ai, ei, ui
  • El diftong ai es mantenia inalterat (Albaynhayra<art, àrab+BALNEARIA, Llenaira. Moncaire, Cotaina).
  • El diftong ei es mantenia inalterat (Banderola < Meneirola, Corbera < Corbeyra < CORVARIA, Gomera < Gomeira).
  • Un sol cas d'article ui (Rafal Culuina < COLONIA).[4]
El diftong au, ua
  • Conservació del diftong au (Auriolhez> Orioles, Oriolet, Sent Laurenz, Aurient, Paula, GAUDENTIUS > Algaudents > Galdent).
La -o final
Trobam casos de conservació (Campos, Muro) i casos de pèrdua (Morell, Portopí).[5] A les Balears semblen predominar més els casos de pèrdua que no els de conservació.
Síncope
N'hi ha alguns casos (Albranca < BARRANCA, Monestrell < *MONASTERIELLO).

Consonantisme[modifica | modifica el codi]

Palatalització dels grups ce, ci:
  • Els grups ce, ci es palatalitzen i es mantenen com a sords (Albranxella < BARRANCA + sufix -ella, Camp Cucurutx< CAMPO CRUCIS, Montixelo < MONTICELLU, Petruixella < PETROSA + -ella).
Palatalització d'alveolar sorda en posició inicial
  • Fontxica < FONTE SICCA, Xorrigo < SUB REGUS).
Pas de labiodental a bilabial
  • Bàlitx < VALLES, Bila Noua < VILLA NOVA, Bilella' < VILLA + -ella, Oliber < OLIVARIO.
Conservació dels grups nd i mb
  • Cala Pregonda < PROFUNDA, Solanda, Garonda).
  • Alpalumbar < PALUMBA + -ariu, Colombar < COLUMBA + -ariu.
Grups intervocàlics -tr- i -dr-
  • Es mantenen els dos grups (Petrutxella, Petra, però no sempre Capdepera[6]
Conservació de les oclusives sordes intervocàliques
  • Superna, Capocob, Campanet < CAPANNA.
  • Camarata < FONTE CAMARATA, Catí < CATINUS.
  • Locoplan LOCU PLANU.
No palatalització de nasals
  • Les nasals geminades no palatalitzen (Canet < CANNETUS, Canotells, Pina< PINNA).
Palatalització de la l- inicial
  • Llenaira, LINARES> Llinàritx, LUCUS > Lluc.
Africacions (-itx, -atx i -utx)
  • Joan Coromines proposa[cal citació] -ares > -àritx (VALLES > Bàlitx, FAVARES > Favàritx)
  • -os > -utx (CUCULLOS > Cugulutx, ALTOS > Artrutx).
  • -as > -atx (BARBAS > Berbatx, CRESTAS > Crestatx).

Morfologia[modifica | modifica el codi]

El sufix -ETU, -ETA
  • Trobam exemples com Caubet, Fonoieta i Oriolet. En alguns casos es poden tractar de plurals aràbics en -at sobre una base romànica.
El sufix -ARIU
  • A vegades passa a -eri per influència de l'àrab (imela) i d'aquí a -iri. MONTUARIU> Montueri> Montuiri, SANCTUARIU > Santueri> Santuïri.
  • En altres casos passa a -er. OLIVARIU> Olivair > Oliber.

Discussió sobre la palatalització de la L- inicial[modifica | modifica el codi]

Sanchis Guarner[7] conclou que la L- inicial no es palatalitzava : Lavanó (Escorca), Labritja (Sant Joan d'Eivissa). Galmes de Fuentes[8] és del mateix parer i aporta topònims del Llibre del Repartiment com Locoplan, Laucarige, Lomnar, Lopatar, molin de Luelh, Laurariex i Lupu, però obre la porta a la possibilitat d'una palatalització. L'àrab no pot representar gràficament una l- inicial palatalitzada i els hàbits ortogràfics dels escrivans catalans del s. XIII eren de representar el so de l- palatal per l- i no per ll-. Joan Coromines[9] nega per complet la palatalització. D'altra banda molts de topònims vius d'arrel mossàrab presenten la l- palatalitzada: Lluc, Llenaire, Llinàritx, Llombards, etc. La palatalització ha estat defensada entre altres per Harri Meier, R. Lapesa, A. Kuhn i A. Zamora. L'han negada Gerhard Rohlfs i David A. Griffin.[10]

Discussió sobre la conservació de la -o final[modifica | modifica el codi]

Sanchis Guarner diu que de manera general la conservava (Muro, Porto Petre, Campos. Tanmateix constata la seva pèrdua en determinats casos (Canet).[11] Nadal i Prats[12] també es refereixen a aquesta dualitat de casos i els interpreten com que el mossàrab mantenia les -o finals i que va ser la influència de l'àrab i el costum lingüístic dels escrivans el que va afavorir l'eliminació de la -o. Galmés de Fuentes escriu el mateix. Amb tot crida l'atenció que en la toponímia d'origen mossàrab que ha perviscut hi ha molt pocs casos de -o final absoluta la qual cosa fa pensar que la llei fonètica vigent en el mossàrab balear era l'apòcope.

Mossàrab i toponímia balear[modifica | modifica el codi]

La toponímia mossàrab a les Illes Balears té un pes molt notable, sobretot en la toponímia major. Entre 25 i 30 municipis sobre un total de 67 presenten en el seu nom formes pròpies del romànic balear antic. A continuació ve la toponímia catalana amb 19 o 20 noms de municipis, 8 o 9 més són preromans i el component més escàs és l'aràbic amb 7 o 8 noms. L'arrelament dels noms d'origen mossàrab s'explica per la profunditat de la romanització (més de mil anys front a tres segles d'arabització)i la major proximitat amb la llengua dels pobladors catalans. La dificultat per a l'estudi del mossàrab a partir de la toponímia és que els noms de lloc han estat alterats primer per la influència aràbica i després per la catalana.

El mossàrab i la llengua catalana parlada a les Balears[modifica | modifica el codi]

És molt probable que el 1229 l'antic llatí de les Balears ja no fos una llengua viva. Si hagués sobreviscut en una part de la població la seva fusió amb la llengua catalana va ser total. El català de les Balears, com el del País Valencià, té totes les característiques de llengua implantada pels fets militars i polítics que dugueren a la incorporació d'aquests territoris dins la Corona d'Aragó. Les traces singulars del mossàrab de les illes són inexistents en el català insular, a excepció d'alguns centenars de topònims. Amb tot i això, el llatí vulgar de l'actual àrea catalanoparlant previ a l'expansió islàmica devia tenir unes afinitats evidents. Entre els mossarabismes lèxics propis del català de les balears podem assenyalar: xítxero 'pèsol', baldritxa 'ocell marí', alatxa 'peix semblant a la sardina', càrritx, gamba 'cama', punxar 'picar', tàpera 'caparra', xinxa 'insecte'.

Vegeu també[modifica | modifica el codi]

Referències[modifica | modifica el codi]

  1. Castells Criballes, Margarida; Cinca Pinós, Dolors. Diccionari Àrab-Català. Barcelona: Enciclopèdia Catalana, 2007, p. s.v. "عرب". ISBN 978-84-412-1546-7. 
  2. Gran Enciclopèdia Catalana. Vol. 10. Enciclopèdia Catalana: Barcelona, 1977
  3. Gran Enciclopèdia Catalana. Vol. 10. Enciclopèdia Catalana: Barcelona, 1977
  4. Aguiló, Cosme El romanç andalusí a Mallorca i Menorca a: La toponomàstica de les illes del mediterrani occidental XXXV Col·loqui de la Societat d'Onomàstica, L'Alguer, maig del 2008 Ed. Denes: Paiporta, 2011. P.15-33
  5. Galmés de Fuentes, Álvaro Dalectología mozárabe Gredos: Madrid, 1983
  6. Galmés de Fuentes, Álvaro Dialectología mozárabe Gredos: Madrid, 1983
  7. Sanchis Guarner, Manuel Aproximació a la història de la llengua catalana Salvat Editores SA, 1980, p. 95
  8. Galmés de Fuentes, Álvaro Dialectología mozárabe Gredos: Madrid, 1983, p.145-147
  9. Joan Coromines Entre dos llenguatges Vol. I. Curial: Barcelona, 1976.
  10. David A. Griffin, "Los mozarabismos del Vocabulista atribuido a Ramón Martí" Al Andalus XXIII i següents (1958-1960)
  11. Sanchis Guarner, Manuel Aproximació a la història de la llengua catalana Salvat Editores SA, 1980, p. 94
  12. Josep M. Nadal i Modest Prats Història de la llenguia catalanaEd. 62: Barcelona, 1982

Bibliografia[modifica | modifica el codi]

  • Antoni M. Alcover i Sureda, "Los Mozárabes baleares. Lo que nos dicen de su existencia la sana crítica histórica y la filología", II Congreso de Historia de la Corona de Aragón, Osca, 1919, dins Revista de Archivos, Bibliotecas y Museos, Madrid, 1922;
  • Antoni M. Alcover i Sureda, "La llengua que parlen ara les Balears, ¿procedeix dels muzaràbichs de tals illes, o dels pobladors catalans que hi dugué lo rey en Jaume I?", Bolletí del Diccionari de la Llengua Catalana XIV, p. 16-65, 133-151, 177-203.
  • Dolors Bramon, "Una llengua, dues llengües, tres llengües", dins Pere Sisè: Raons d'identitat del País Valencià, Ed. Tres i Quatre, València 1977, 17-47
  • Dolors Bramon, Tradició i dissidència als Països Catalans
  • Dolors Bramon, Contra moros i jueus. Formació i estratègia d'unes discriminacions al País Valencià,València: Eliseu Climent, editor, 1981, ps. 144-154
  • Joan Coromines, "Uns brins de mossarabisme valencià", Caplletra, Núm. 1, octubre de 1986.
  • Carmen Barceló i Torres: Minorías islámicas en el País Valenciano. Historia y dialecto, València, Universitat de València-Instituto Hispano-Arabe de Cultura, 1984.
  • Carmen Barceló i Torres, «Un "mossàrab" valencià a l'època de Jaume I?», dins Els mossàrabs valencians ..., València, Saó, 1994,
  • Carmen Barceló i Torres, El mozarabe en la obra de Joan Coromines.dins J. Solà (ed.), L'obra de Joan Coromines. Cicle d'estudi i homenatge (pp. 119-132). Barcelona, 1999, Fundació Caixa de Sabadell.
  • Carmen Barceló i Torres, «Mossàrabs de València i "Llengua mossàrab"», Caplletra, 20 (primavera 1996 [1997]), pp. 183-205.
  • Carmen Barceló i Torres, «L'acció pastoral del doctor Gómez Bayarri», Caràcters, revista de llibres, 1998
  • Germà Colón: «Visió romàntica sobre alguns "mossarabismes" del català» dins Estudis de Filologia Catalana i Romànica, Barcelona, Institut Interuniversitari de Filologia Catalana, Biblioteca Sanchis Guarner, València/Barcelona, 1997, p. 349-386),
  • Germà Colón, «Les paraules i el "mossàrab"», dins Els mossàrabs valencians, València, Saó, 1994, pp. 25-29 (Monogràfics 21).
  • David A. Griffin, "Los mozarabismos del Vocabulista atribuido a Ramón Martí", Al Andalus XXIII i següents, 1958-1960.
  • Antonio Galmés de Fuentes, "El mozárabe de Valencia", dins F. Corriente et alii, Las lenguas prevalencianas, Universitat d'Alacant, 1986. ISBN 84-600-4394-0.
  • Josep M. Nadal i Modest Prats, Història de la llengua catalalan I, Ed. 62, Barcelona, 1982, 205-231. ISBN 84-297-1904-0.
  • Àngel Poveda, "Notulas sobre noms de sants cristians a la toponímia àrabomusulmana de Mayurqa", dins Estudis de Prehistòria, d'Història de Mayurqa i d'Història de Mallorca dedicats a Guillem Rosselló Bordoy, Palma, 1982.
  • Manuel Sanchis Guarner, Aproximació a la història de la llengua catalana, Salvat Editores, Barcelona, 1980. ISBN 84-345-4102-5.
  • Roger Wright, Late Latin and Early Romance in Spain and caroligian France, Liverpool, 1982.