Àrab clàssic

De la Viquipèdia, l'enciclopèdia lliure
Infotaula de llenguaÀrab clàssic
Large Koran.jpg
Versos de l'Alcorà en àrab clàssic Modifica el valor a Wikidata
Tipusllengua i llengua sacra Modifica el valor a Wikidata
Parlat aOrient Pròxim Modifica el valor a Wikidata
Classificació lingüística
llengua humana
llengües afroasiàtiques
llengües semítiques
àrab Modifica el valor a Wikidata
Característiques
Sistema d'escripturaalfabet àrab Modifica el valor a Wikidata

L'àrab clàssic, també anomenat àrab culte (àrab: العربية الفصحى, al-ʿarabiyya al-fuṣḥà) i àrab alcorànic, és una varietat de l'idioma àrab. L'àrab clàssic és la forma de la llengua àrab utilitzada en els texts omeies i abbàssides (segles VII a IX). Està basat en els dialectes medievals de les tribus àrabs. L'àrab estàndard modern és descendent directe de l'idioma usat modernament en el món àrab, en l'escriptura i l'idioma formal parlat, per exemple, en discursos i transmissions radiofòniques.[1][2] Mentre que l'estilística i el lèxic de l'àrab estàndard modern és diferent de l'àrab clàssic, la morfologia i la sintaxi s'han mantingut bàsicament sense alteracions.[3] Els dialectes vernaculars, però, han canviat més dràsticament. En el món àrab, es fa poca distinció entre l'àrab clàssic i l'estàndard modern, i en àrab ambdues són anomenades al-fusha (الفصحى), que significa ‘eloqüent’.

Història[modifica]

6è cap. de l'Alcorà en àrab clàssic.
Versos de l'Alcorà en àrab clàssic.

L'origen de l'àrab clàssic es troba en les parts nord i central de la península Aràbiga i és diferent de les llengües de l'àrab antic del sud, les quals van ser parlades a la part sud de la península, al modern Iemen.[4] L'àrab clàssic és l'única llengua supervivent de les llengües de l'àrab antic del nord. La inscripció més antiga en àrab clàssic data del 328 dC i se la coneix com la inscripció de Namara. Va ser escrita en l'alfabet nabateu i trobada al sud de Síria a l'abril de 1901.[5]

Amb l'expansió de l'islam, l'àrab clàssic va esdevenir una llengua d'importància a escala internacional i de devoció religiosa, ja que és la llengua en què va ser revelat l'Alcorà.[6] La seva relació amb els dialectes moderns és similar a la relació entre el llatí i les llengües romàniques o entre l'idioma xinès mitjà i idioma xinès.

Ús[modifica]

En àrab, sol anomenar-se al-lugha al-arabiyya al-fusha, ‘la llengua àrab més eloqüent’ (àrab: اللغة العربية الفصحى, al-luḡa al-ʿarabiyya al-fuṣḥà). Està basat en les modalitats parlada i literària en ús a la regió del Hijaz al segle vii. Està fixada originalment per l'Alcorà i la poesia àrab preislàmica.[7]

Paral·lelament a l'ús literari i oficial de l'àrab clàssic, s'han desenvolupat diferents modalitats d'àrab dialectal o àrab parlat que han conviscut amb el clàssic en situació de diglòssia. Hi ha discussió sobre si aquestes varietats dialectals procedeixen d'una transformació de l'àrab clàssic o si cal buscar-ne l'origen directament en dialectes preislàmics.

A partir del segle xix, l'àrab clàssic ha donat lloc a una subvarietat que, de vegades, rep el nom d'àrab culte modern, àrab literal modern o àrab estàndard.

Morfologia[modifica]

L'àrab clàssic pertany a la família de llengües semítiques i, per tant, guarda nombroses similituds en pronunciació i conjugació amb idiomes com l'hebreu, arameu, accadi i amhàric. El seu ús de vocals per a modificar un grup base de consonants és similar a l'hebreu bíblic.

Per exemple:

  • k a t a b a, ell va escriure
  • ya kt u b u, ell escriu
  • ma kt ū b un, escrit (paraules)
  • k i t ā b un, llibre
  • k u t u b un, llibres
  • k i t ā b tonyina, escriptura
  • k i t ā b tonyina, escriptures (plural femení)
  • ma kt a b un, oficina, escriptori
  • ma kt a b atun, biblioteca
  • k ā t i b un, escriptor
  • k ā t i b ūna, escriptors (plural masculí)
  • k u tt ā b un, escriptors (plural intern)
  • mi kt ā b un, màquina d'escriure

Escriptura[modifica]

L'àrab pertany a la família de llengües semítiques, una família lingüística originària d'Orient Mitjà, a la qual també pertanyen l'hebreu i l'arameu. Cal destacar que l'escriptura de l'àrab, coneguda com a alfabet àrab, deriva molt directament de l'alfabet arameu. Cap d'aquests dos alfabets sol transcriure usualment les vocals breus (encara que sí que transcriu algunes de llargues). L'àrab clàssic, i en particular per a la compilació de l'Alcorà, va desenvolupar marques especials de puntuació per assenyalar les vocals breus, indicades sobre les línies mitjançant una puntuació especial. L'àrab s'escriu de dreta a esquerra.

Referències[modifica]

  1. Bin-Muqbil, 2006, p. 14.
  2. Harv, Bin-Muqbil, 2006, p. 15
  3. Bin-Muqbil, 2006, p. 15.
  4. «"The Collapse of the Marib Dam and the Origin of the Arabs"». [Consulta: 6 maig 2013]., March 30, 2005, https://web.archive.org/web/20080209193302/http://www.arabia-felix.com/printer_20.html, February 9, 2008
  5. A New Reading of the Namārah Inscription, James A. Bellamy, 1985, issu du Journal of the American Oriental Society, volume 105, issue 1, pages=31 to 51, published by American Oriental Society, url: https://www.jstor.org/stable/601538
  6. Harv, Watson, 2002, p. 8
  7. Versteegh, Kees; Versteegh, C. H. M.. The Arabic Language (en anglès). Columbia University Press, 1997. ISBN 978-0-231-11152-2. 

Bibliografia[modifica]

  • Bin-Muqbil, Musaed. Phonetic and Phonological Aspects of Arabic Emphatics and Gutturals, 2006. 
  • Holes, Clive (2004) Modern Arabic: Structures, Functions, and Varieties Georgetown University Press. ISBN 1-58901-022-1
  • Versteegh, Kees (2001) The Arabic Language Edinburgh University Press ISBN 0-7486-1436-2 (Ch.5 available in link below)
  • Watson, Janet. The Phonology and Morphology of Arabic. Oxford University Press, 2002. 
  • Bin Radhan, Neil. Die Wissenschaft des Tadschwīd. 

Vegeu també[modifica]