Murcià

De Viquipèdia
(S'ha redirigit des de: Panotxo)
Salta a: navegació, cerca
Extensió del murcià.

El murcià és un dialecte del castellà propi de la regió de Múrcia i de la conca del riu Segura.[1] Comparteix molts llaços lingüístics principalment amb el català, l'aragonès, el mossàrab i l'andalús, i en menor mesura amb l'occità. Sovint se l'anomena panotxo perquè n'és la varietat més representativa entre els diferents parlars.

Alguns moviments locals, al voltant de L'Ajuntaera, defensen l'especificitat del murcià com a llengua.[2][3]

Els parlars murcians[modifica | modifica el codi]

Els parlars murcians s'estenen pel que es pot considerar la conca del riu Segura (és a dir, a grans trets, part de la comarca del Baix Segura, la comunitat autònoma de Múrcia, el sud de la província d'Albacete i la comarca dels Vélez, a la província andalusa d'Almeria, a tocar de la Regió de Múrcia) i per alguns pobles del riu Almanzora, ja més propers al dialecte andalús.

La varietat lingüística murciana ha estat configurada per la varietat de pobles que s'han anat assentant al llarg de la història a la conca del Segura per aquesta raó quan es parla del murcià es parteix de la província romana Cartaginense, seguint per la bizantina Oròspeda, la visigòtica Aurariola, a la qual va seguir sota la dominació musulmana la Cora de Todmir que posteriorment es va cridar Taifa de Múrcia o Regne de Múrcia.

La parla murciana es va originar a partir d'una base romanç local (mossàrab) barrejada i influenciada en diferents graus amb el castellà, l'aragonès, català i occità, creant un singular dialecte.

El text romanç més antic que es coneix data de finals d'agost de 1244 i segons alguns està en aragonès. La Real Academia Española considera el murcià com un dialecte de l'aragonès.)

Hi ha qui considera a les parles murcianes com un conjunt de parles de transició. És destacable en el murcià un manteniment considerable de mossarabismes i arabismes i la presència de trets lingüístics coincidents amb els sistemes de l'aragonès, català/valencià, occità, manxec i andalús.

Història[modifica | modifica el codi]

El Regne de Múrcia en el context dels territoris de la Corona de Castella.
El Regne de Múrcia en el context dels territoris de la Corona de Castella en 1590.
Divisió territorial de 1833 on apareix la regió biprovincial de Múrcia.

El murcià és un dialecte del castellà que forma part en el subsistema espanyol meridional. El panotxo és una de les variants de murcià.

L'origen del murcià i del panotxo està als segles XII, XIV i XV quan el romanç andalusí local del Regne de Múrcia va rebre influències lingüístiques de l'aragonès, occità i català, i posteriorment del castellà (situació de castellanització que prossegueix fins avui dia) que li van donar forma fins a evolucionar al dialecte murcià. Presenta a més préstecs lèxics del valencià i del francès.

Quatre esdeveniments històrics poden destacar-se com a decisius en la formació del dialecte murcià. El primer va ser l'existència d'un parlar romanç en el Regne de Múrcia de caràcter autòcton, popular i de gran ús (a la qual Justo García Soriano denomina "mossàrab murcià" i autors aràbics de l'època medieval deien "aljamía", "latinía" o "latiní" de l'Orient d'Al-Àndalus) i que va actuar com a sedimentació lingüística indígena. El segon va ser la conquesta del Regne de Múrcia per la Corona de Castella (en cert moment amb ajuda i intervenció militar de la Corona d'Aragó) entre intervinguts del segle XIII i XIV. El tercer va ser l'assentament en el Regne de Múrcia en aquests segles i els següents de gents procedents de la Corona de Castella i la Corona d'Aragó principalment i d'altres llocs en menor mesura (Regne de Navarra, sud de França o repúbliques italianes). El quart, la marxa del Regne de la major part dels musulmans murcians.

Estatus lingüístic del murcià[modifica | modifica el codi]

La Real Academia Española considera el murcià com un dialecte procedent de l'aragonès, mentre per l'Institut d'Estudis Catalans i l'Acadèmia Valenciana de la Llengua és un parlar de transició entre el valencià i el castellà.[4][5][6] Des d'una altra postura, l'Ajuntaera pa la Plática, el Esturrie y'el Escarculle la Llengua Murciana és la principal entitat cultural murciana que defensa l'autonomia filològica del murcià com a llengua.

Segons alguns, tota una sèrie de trets impossibiliten la concepció del murcià com a varietat romànica independent. Segons alguns, la gran integració del dialecte murcià en el conjunt de parlars espanyols pot fer-lo considerar, fins i tot, un dialecte transició entre els parlars meridionals i els centrals, i que la seua realitat de contínuum lingüístic no permet, a la pràctica, delimitar-ne l'extensió; amb la qual cosa es prenen criteris geogràfics per tenir-ne una idea aproximada.

Hi ha casos dins de la societat murciana que creuen que:

  • Múrcia és una nació, o, si més no, un país.
  • Els límits del País no corresponen als de la Comunitat Autònoma.
  • La llengua de Múrcia és el murcià, i al racó del Carxe, a més, el català/valencià.

Els partidaris del murcianisme topen amb la indefinició territorial d'allò que no pocs cops anomenen país murcià o terres de cultura murciana; una manca de límits vinculada en primer terme a la dificultat de delimitar la seua manera de parlar. Aquells que, a més, són partidaris de l'impuls d'un estàndard de la llengua murciana es veuran perjudicats per aquest mateix interrogant que és l'adscripció territorial. Pel que fa a aquesta qüestió, s'hauran d'establir, doncs, uns criteris per triar damunt de quin territori s'ha de fer servir aquest estàndard (una cosa tan esglaiadora per a la ciència com escollir —a propòsit— la llengua que han d'utilitzar en algun lloc). I això es duu a terme en una escala prou gran, sobre un territori que gairebé en fa dos de l'extensió de la comunitat autònoma.

Perquè el murcià puga ser entès com a model diferenciat no pot representar una amalgama d'andalusismes i dialectalismes, sinó que s'ha d'aïllar com més millor d'allò que representi l'espanyol en matèria, sobretot, de gramàtica. Tampoc pot bastar explicar que el murcià és una llengua que prové de l'espanyol, perquè en aquest cas el criteri de la mútua comprensibilitat seria suficient per fer perdre tot el crèdit a aquesta postura.

Existeix, però, un murcià, l'anomenat panotxo que representa el parlar murcià més diferenciat de l'estàndard espanyol. On es parla aquesta modalitat de la llengua? A les zones rurals properes a Múrcia ciutat i en pocs llocs més. La voluntat del suposat ens "normalitzador" del murcià és voler fer extensiva la pràctica de la llengua murciana arreu, més o menys, de la conca del Segura. Però els parlars murcians són molts i amb trets molt diferents, queda dit, i el panotxo només és un d'ells; potser el menys castellà i el menys andalús, sí, però únicament n'és una part.

En la mesura que el model de llengua que es crea ha de ser prou apropat al que parlen a cada territori on es vol aplicar, ens trobarem amb un fet que potser no havíem tingut en compte malgrat la seua evidència: aquells trets que comparteixen els parlars murcians no són els del castellà estàndard (existeixen nombrosos trets no usuals en castellà i comuns a totes les varietats de murcià).

Característiques dels parlars murcians i del panotxo[modifica | modifica el codi]

Es diu que per la influència de l'aragonès o el català o per una permanència de trets del romanç mossàrab local, es conserven una sèrie de sordes intervocàliques, com en els casos de cayata, cocote, acachar o pescatero. El grup de iod -LJ- esdevé /ʎ/, com és el cas de gorgollo (< curculium). Es manté el grup –NS– en casos com ansa, pansío o suspensar. La L– inicial ha palatalitzat en molts de casos, com ara llampar, llampuga, llanda, llengua, lletra o lluego (tret que només es dóna en tota la Romània en català, en l'occità donasanenc i en asturià). Es localitzen casos de conservació dels grups inicials PL–, CL– i FL–, com són els casos de flamarada o plantaje. Són per destacar formes —vives— com minchar i rodancha.

Molts de trets d'evolució fonètica que presenta el murcià cal posar-los en paral·lel amb els de les varietats andaluses. En el seu estudi, fet en diverses ocasions per analitzar l'adequació a l'estàndard oral castellà de les parles de Múrcia, molts cops s'han pres les variables següents (entre d'altres):

1. La caiguda de /s/, /r/ o /l/ implosives finals: ['kæsæ] (casas), [min'chæ] (minchar), [kæ'næ] (canal).[7]
2. La caiguda de consonants sonores intervocàliques; general en el cas de /d/ (minchao; pare per padre, o la seua vocalització paere), i més ocasional pel que fa a /b/ (caeza) i /g/ (juar).
3. L'assimilació regressiva de consonants en grups interns com /ds/ (adscribir), /bs/ (substracción), /ks/ (exponente), /rs/ (intersticio), /ns/ (constar), /rn/ (carne), /rl/ (Carlos), /kt/ (contacto), /dk/ (adquirir) o /gd/ (Magdalena), la qual provoca la geminació del segon dels sons consonàntics (procés que es culmina amb la reducció d'aquesta geminada com en el cas de madalena).[8]
4. L'aspiració de la /s/ implosiva; davant de sordes (explosives) assimila el punt d'articulació al del segon element (obippo, cáccara) i pot arribar a desaparèixer (Getrudis, bácula); la naturalesa fricativa de /s/ i el seu anterior ensordiment són característiques que es fan extensives a les consonants sonores que les seguiran (las jallinas, las fotas o en alguns casos las votas, los zeos, efaratar, ejarrar, ejraciao).
5. Neutralització de les líquides /l/ i /r/ en posició implosiva (farta per falta o calpintero per carpintero).[9]

L'aspiració de la /s/ implosiva té una capacitat revolucionària superior a la de qualsevol altre fenomen diacrònic de la llengua. Les seues conseqüències afecten radicalment el sistema fonològic, que passa de tindre cinc vocals a tindre'n vuit o deu en andalús i en murcià. Tot plegat és necessari per distingir parelles de paraules com ara pato i pacto, mimo i mismo o peca i pesca, en què la vocal que precedeix a l'aspiració sol pronunciar-se oberta, i quan l'aspiració desapareix completament la seua funció significativa és desenvolupada per l'obertura de la vocal, que a més a més s'allarga molt més.

Com succeeix en altres llengües o parles, el vocabulari comporta diferències notables entre les diferents zones de Múrcia; moltes vegades l'ús de determinades lèxiques és una marca identificadora entre els habitants d'una comarca o d'un poble.

Abercoque, aína, almarjal, almazara, almenara, arco de San Martín, azarbe, bajoca, baladre, boria, caballico, cabernera, calentor, canute, casilicio, chamada, charraire, chuchaina, cuasi, efelluzar, embolicar, encomedio, engarbarse, entrapizar, esblandir, esclate, esollisparse, esperfollar, esturrear, haiga, helor, melsa, neque, olivera, panocha, pésol, priesa, rasera, rebús, tahulla, tápena, trajamandero, ventregada, etc.

Exemples de murcià[modifica | modifica el codi]

Un salúo i'un envión chillao pa tuiquios. Dist'alluego! ("Una salutació i una abraçada per a tothom. Fins després")

Mostra de Murcià escrit[modifica | modifica el codi]

La esperencia, la cencia

y la gramanza

hacen al hombre supio

por la estudianza.

Ahupa, ahupa,

no es osté la pantasma

Que á mi m'asusta.


Tres cosas en er mundo

causan ispante,

terratremos, trimurtos

y er alifante.

Suflama asina,

er cólero, las suegras

y la morisma.

Any 1783 (http://hemeroteca.lavanguardia.es/preview/1890/02/08/pagina-1/34663120/pdf.html)

Referències[modifica | modifica el codi]

  1. Diccionari del IEC: Panotxo: Dialecte espanyol parlat a les hortes de Múrcia i d'Oriola.
  2. En difensa la llengua murciana. Llengua maere.
  3. Llengua maere
  4. Murcia, ¿un país catalán frustrado?, Vicens M. Rosselló i Verger
  5. El murciano como resultado del contacto lingüístico medieval castellano-catalán, Jordi Colomina i Castanyer.
  6. El catalán en Murcia, M. Àngels Viladot i Presas)
  7. Ginés García Martínez, El habla de Cartagena, 1946, p. 54
  8. Zamora Vicente, 1967, p. 341.
  9. Alvar, 1977, p. 3, cap. 18 (« Murciano »).

Obres citades[modifica | modifica el codi]

Altres Refèrences[modifica | modifica el codi]

Lectures[modifica | modifica el codi]

  • Aguilar Gil, Pedro: Raíces, habla y costumbres de los huertanos (A.A.V.V. Torrealta. Molina. 1999).
  • Álvar López, Manuel: Estudios sobre las hablas meridionales(Universidad de Granada. Granada. 2004).
  • Álvar López, Manuel: Las hablas meridionales de España y su interés para la lingüística comparada (Atlas Lingüístico de Andalucía, Tomo 1, nº. 2. Universidad de Granada. Granada. 1956).
  • Álvar López, Manuel: Textos dialectales hispánicos, I y II, Madrid, (CSIC. 1960)
  • Diario16: Murcianismos: términos murcianos incluidos en el DRAE (Diario16. Murcia. 1992).
  • Diez de Revenga, Francisco Javier y De Paco, Mariano: Historia de la literatura murciana(Editora Regional. Murcia. 1989)
  • Cecilia Rocamora, José María. Palabrero de Catral (Colección Castrum Altum 2. Ayuntamiento de Catral. Alicante. 2000).
  • Fuentes y Ponte, Javier: Murcia que se fue (Ayuntamiento de Murcia. Murcia. 1980).
  • Ibarra Lario, Antonia: Materiales para el conocimiento del habla de Lorca y su comarca (Universidad de Murcia. Murcia. 1996).
  • García Cotorruelo, Emilia: Estudio sobre el habla de Cartagena y su comarca.
  • García Martínez, Ginés: El habla de Cartagena y sus aledaños marítimos (Trad. Pop. 1946).
  • García Martínez, Ginés: El habla de Cartagena (Patronato de cultura de la Diputación de Murcia, 1960).
  • García Morales, A. y Sánchez López, I.: Voces murcianas no incluidas en el vocabulario de García Soriano (RDT RAD Pop. I. Madrid. 1945).
  • García Soriano, Justo: Estudio acerca del habla vulgar de la Región de Murcia (Tip. Sánchez. Murcia. 1920).
  • García Soriano, Justo: Vocabulario del dialecto murciano(Con un estudio preliminar y un apéndice de documentos regionales. Bermejo) (Madrid. 1932).
  • Gómez Ortín, Francisco: Vocabulario del noroeste murciano (Editora Regional de Murcia. Murcia. 1991).
  • Guillén García, José: El habla de Orihuela(Caja Rural. Murcia. 1999).
  • Hernández Carrión, Emiliano: Palabra de calle. El léxico de Jumilla (Real Academia Alfonso X el Sabio. Murcia. 2004).
  • Ibarra Lario, Antonia: Materiales para el conocimiento del habla de Lorca y su comarca (Universidad de Murcia. Murcia. 1996).
  • Lemus y Rubio, Pedro: Aportaciones para la formación del vocabulario Panocho o del dialecto de la Huerta de Murcia (Murcia. 1933).
  • López Jiménez, Remedios: El habla de Hellín y Tobarra. Tesis doctoral inédita (Universidad de Murcia. 1960).
  • Martínez de Ojeda, Diego: Diccionario cartagenero (Ayuntamiento de Cartagena. Editorial Corbalán. Cartagena. 2006).
  • Molina Fernández, Patricio: Parablero Murciano (Ediciones Mediterráneo. Murcia. 1991).
  • Muñoz Cortés, Manuel: El habla de la Huerta.
  • Navarro Carrasco, Ana Isabel: Voces murcianas y albaceteñas que reaparecen en el oriente andaluz (En Español Actual. 1988).
  • Ortuño Palao, Miguel y Ortín Marco, Carmen: Diccionario del habla de Yecla (Academia Alfonso X. Murcia. 1999).
  • Palacios Soler, Rafael: Caracterización del habla de la sierra del Segura (provincia de Albacete: Yeste, Nerpio, Férez, Socovos, Ayna, Elche de la Sierra) (En Al-Basit III. 1987).
  • Pocklington, Robert: Arabismos del murciano medieval (Murcia. 1982).
  • Ramírez Xarriá, Jerónimo: El panocho: vocabulario popular murciano y otros apuntes de interés (Murcia. 1927).
  • Ruiz Marín, Diego: ocabulario de las hablas murcianas (Consejería de Presidencia de la Región de Murcia. Murcia. 2000).
  • Salvador, Gregorio: El habla de Cúllar-Baza. Contribución al estudio de la frontera del andaluz (Publicaciones del Atlas Lingüístico de Andalucía. Tomo II. Nº 1. Granada. 1958).
  • Salvador, Gregorio: El habla de Cúllar-Baza. Vocabulario(Publicaciones del Atlas Lingüístico de Andalucía. Tomo II. Nº 3. Granada. 1958).
  • Sánchez Máiquez, Ángel. El vocabulario del riego tradicional en el dialecto murciano (Revista Azarbe. Murcia. 2006).
  • Sánchez Verdú, Antonio y Martínez Torres, Francisco: Diccionario Popular de Nuestra Tierra : Así se habla aquí (La Opinión. Murcia. 1999).
  • Sánchez Verdú, Antonio y Martínez Torres, Francisco: Gran Diccionario Popular de Cartagena y su Comarca (La Opinión. 2002).
  • Sánchez Verdú, Antonio y Martínez Torres, Francisco: Informe sobre la llengua regional murciana (Indicaciones para su uso escrito) Antología (Ediciones Ambos Mundos. Copygraph. Murcia. 2008).
  • Serrano Botella, Ángel: El Diccionario Icue. Habla popular de Cartagena. Asociación de Libreros de Cartagena (Cartagena. 1997).
  • Sevilla, Alberto: Vocabulario Murciano (Novograf. Murcia. 1990).
  • Soler García, José María: Algunas consideraciones sobre el lenguaje villenense (La Industrial Papelera. Villena. 1972).
  • Torreblanca Espinosa, Máximo: Estudio del habla de Villena y su comarca (Diputación Provincial. Alicante. 1976).
  • Valverde Álvarez, Isidoro: Apuntes sobre el habla de Cartagena (Conferencia 1980. Ayuntamiento de Cartagena. CD editado en 1998).
  • Vela Urrea, José María: Así se habló en Murcia: vocabulario murciano con ejemplos referenciados y dos vocabularios (murciano-castellano y castellano-murciano) (El autor. Murcia. 2002).
  • Zamora Vicente, Alonso: Notas para el estudio del habla albaceteña (Revista de Filología Española, XXVII. Madrid. 1943).
  • Zamora Vicente, Alonso: Voces dialectales de la región albaceteña (R. o. P. h., II. 1949).