Nepotisme

De Viquipèdia
Salta a: navegació, cerca
Napoleó Bonaparte va nomenar al seu germà gran rei d'Espanya

El nepotisme, informalment també amiguisme, és l'abús de poder comès a favor de parents o amics, ja sigui per proporcionar béns, serveis o càrrecs de confiança. El judici de valor de la seva pràctica és cultural i depèn de cada societat, per exemple, als governs de França i Espanya hi ha un pressupost oficial per a "secretaris" i altres càrrecs personals de confiança per a cada ministre i diputat, que sovint són otorgats a la parella o un familiar proper, sovint un fill o germà. En canvi, a Dinamarca és impensable que el fill o germà d'un alt càrrec treballi al govern.[1]

El nepotisme és un valor típic a la ideologia clàssica de la noblesa tradicional cristiana del segle XX, que l'enmarca, junt amb el proteccionisme familiar, en l'honestedat, cavallerositat, amor a la pàtria i a la terra i una religiositat arrelada.[2]

És una pràctica habitual en negocis familiars i en monarquies. Al llarg de la història, també ha estat un mètode molt utilitzat, tant en empreses com en governs i altres institucions. En canvi, en sistemes definits com meritocràtics, és a dir, que valoren la competència professional per damunt d'amics de confiança, matrimonis i vincles de sang, el nepotisme es considera una modalitat de corrupció. Altres modalitats de corrupció que poden estar relacionades amb el nepotisme són el suborn i el clientelisme.

Etimologia[modifica | modifica el codi]

La família Borja

El mot "nepotisme", a la llengua catalana, és un préstec de l'italià nepotismo, la forma original de la qual deriva de nepote, i aquesta de l'arrel llatina i grega nepos (nebot) i el sufix llatí -ismus (teoria o doctrina). En l'Església Catòlica era freqüent el tractament de «nebot» als fills il·legítims i certs papes arribaren a nomenar cardenals a fills i altres parents seus. Un dels casos més clamorosos de nepotisme va ser protagonitzat per la dinastia papal dels Bòrgia, d'origen valencià. Els nombrosos parents col·locats pel primer d'ells, Calixt III, a la cort pontifícia, foren coneguts a Roma com els catalani.[3][4]

Articles relacionats[modifica | modifica el codi]

Referències[modifica | modifica el codi]

  1. Diana Coromines i Calders, Viatge al cor de la bona governança, BonPort Edicions, 2015. ISBN 9788494165160 (català)
  2. Ramir Reig Armero, Josep Picó, Feixistes, rojos i capellans: Església i societat al País Valencià (1940-1977), edicions Universitat de València, 2004. ISBN 9788437059259 (català)
  3. La paraula del dia: Nepotisme diari Levante, 8 de febrer de 2017 (català)
  4. El nepotisme i els papes Sapiens (català)