Orfeó Barcelonès
.jpg) (1912)  | |
| Dades | |
|---|---|
| Tipus | orfeó |
| Història | |
| Creació | 23 abril 1853 |
| Lloc web | orfeobarcelones.cat |
L'Orfeó Barcelonès és un orfeó fundat el 23 d'abril del 1853 [1][2] per Joan Tolosa i Noguera amb la col·laboració del seu germà Pere[3][4][5] director de l'Acadèmia de música Tolosa i el patrocini de l'Ajuntament de Barcelona del qual aleshores era alcalde Josep Bertran i Ros. És el primer orfeó de l'estat espanyol i un dels primers d’Europa.
Antecedents
[modifica]Sense precedents d’una iniciativa semblant, no cantar d’oïda, sinó llegint correctament una partitura i atenent les indicacions del director, la seva gestació va durar tres anys. El 1850 els germans Tolosa el dedicaren a organitzar el que calia per portar-ho a terme, el 1851 Joan Tolosa traduí i adaptà els mètodes escaients, en especial el de Wilhem (Guillaume Louis Bocquillon Wilhem). Finalment, el 1852 l’ocuparen en formar el professorat que es faria càrrec de les classes de solfeig i cant gratuïtes gràcies al mecenatge de l’Ajuntament de Barcelona, interessat a contrarestar l’impacte del cor La Fraternitat que aleshores encetava el seu camí de la mà d'Anselm Clavé.
Un factor diferenciador dels contemporanis cors de Clavé, amb qui mantingueren el 1863 a les pàgines de El Orfeón Español i El metrónomo un desacord per establir quina era la primera entitat coral de l’Estat, és el vessant conservador dels orfeonistes davant del social-progressista dels claverians. La polèmica representà l'enfrontament entre el caràcter moderat d’uns i el populisme sindicalista d’altres. El seu repertori n’és indicatiu. Mentre que Joan Tolosa escrivia un Himno al Excelentísimo Ayuntamiento (1856) amb lletra de Pròsper de Bofarull o un Stabat Mater, Clavé donava a la llum La Maquinista o Els miners del Ter.[6][7]
Els precedents de l’Orfeó foren les actuacions a Barcelona entre el 14 i el 18 d’agost de 1845 de l’Orphéon de Banhèras de Bigòrra (Alts Pirineus)[8] i del "Concierto Barcelonés" dels germans Tolosa, el 21 de novembre de 1848. Aquest últim amb peces variades i fragments de l’òpera I Profughi de Pere Tolosa.
Trajectòria inicial
[modifica]
El primer concert de l'Orfeó Barcelonès, una vegada assolit el nivell, va tenir lloc al Teatre Odeon de Barcelona el 23 de juny de 1854.[9][7]
Una de les principals tasques de l'Orfeó Barcelonès, fidel a l'ideari de Wilhem, que J. Tolosa havia conegut i estudiat a París quan tocava el violí a l'orquestra de l'Òpera, era la de fer arribar una noble idea promovent entitats corals semblants
Entre 1860 i 1862 Joan Tolosa s'apartà de la direcció del l'Orfeó, que passaria a càrrec del seu germà Pere i també del nebot Joan, per dedicar-se a fer proselitisme de l'ideari orfeonista. No va dubtar en cedir el que tenia escrit o adaptat, en escriure peces noves i fins i tot intervenir en la redacció d'estatuts. D'aquesta feta, no amagava una simpatia per postures conservadores, no només de repertori.
Els Tolosa foren uns prestigiosos professors de música a l'edifici de Sant Gaietà, ensenyant els alumnes des dels elements de la música fins al més complicat de la composició, el piano i tota mena d'instruments.[10]
El 1881 els germans Tolosa encara eren al capdavant de les classes de música de l'Orfeó Barcelonès,[11] però la fundació el 2 de març de 1886 de l'Escola Municipal de Música de Barcelona, precedent de l'actual Conservatori, afebleix el model i la seva pervivència. Per animar una situació que es començava a qüestionar es promou a la Ciutat un magne encontre d'orfeons i la circumstància serà l'Exposició Universal de 1888.
El concurs va tenir lloc el 25 de novembre de 1888 al Palau de Belles Arts, i esdevingué una revelació d'on havia arribat l'orfeonisme. Dels quatre grans premis, tres foren per a França i un per al País Basc.[12] Malgrat els meritoris intents del comitè organitzador de formar un orfeó amb els millors de la ciutat sota el nom d'Orfeó Barcino,[13] aquest només va merèixer un accèssit. D'aquesta feta l'Orfeó Barcelonès entra en una llarga crisi, que es radicalitzaria el 10 d'octubre de 1898,[14] i de la qual sortiria una entitat molt millorada.
El concurs de 1888 va fer reaccionar una nova generació de joves músics, obrint-los un sorprenent ventall de possibilitats, entre ells Lluís Millet a qui va empènyer a fundar l'any 1891 l'Orfeó Català amb plantejaments innovadors, lliure dels patiments inherents a encetar un camí nou no sempre fàcil. A partir d'aleshores és una realitat que el cant coral a Catalunya arrela en dues vessants, la llengua catalana i l'atenció a les tradicions musicals pròpies, a més del deler d'una altíssima qualitat. Els cors de Clavé esdevingueren testimoni d'un llegat del passat romàntic i els orfeons quedaren obligats a revisar amb profunditat el seu plantejament si volien persistir. Molts varen desaparèixer, el Barcelonès, feliçment però, optà per una vigorosa refundació el 17 d'octubre de 1900.
Trajectòria a partir de 1900
[modifica]A partir de la refundació, l'Orfeó Barcelonès escriu novament pàgines brillants de la història coral de Catalunya sota la direcció de mestres reconeguts com Pere Serra, Robert Goberna,[15] Domènec Moner, Enric Gibert, Joaquim Vidal Nunell, Antoni Pérez i Moya i Joan Altisent.
Durant la dècada de 1950, de la mà del director Lluís Molins, van aconseguir cantar amb una gran sensibilitat i afinació.[16]
L'any 1979 va cessar l'activitat orfeonística i la va reprendre el 2006, en ocasió de tornar-se a reunir per commemorar el 50è aniversari de la Romeria d'Orfeons a Montserrat. Des d'aleshores és dirigit pel mestre Carles Sist i Mateo.
L'ensenya de l’Orfeó porta la data de la seva refundació, 1900, i va ser realitzada cap a 1902-1904 quan es va instaurar el costum de tenir-les per tal de singularitzar-se. És de disseny modernista, degut a l'escultor Bonaventura Llauradó.[17] L’himne que l’acompanya “La nostra ensenya” és de Pere Serra i Gonzàlez i lletra de Conrad Roure. L'ensenya es conserva al Museu d’Història de Barcelona (MUHBA). Part de l’arxiu de l’Orfeó es troba dipositat a la Biblioteca de Catalunya.
Principals actuacions
[modifica]
 |
Aquest article o secció no cita les fonts o necessita més referències per a la seva verificabilitat. |
- 1854. Barcelona. Teatre Odeon. Primer concert.
- 1906. Barcelona. Teatre Novetats. Concert amb motiu del I Congrés Internacional de la Llengua Catalana i a benefici de "La Reixa"
- 1907. Barcelona. Gran Teatre del Liceu. Estrena de La risurrezione di Lazzaro de Lorenzo Perosi.
- 1909. Barcelona. Gran Teatre del Liceu. Concert organitzat per l'Associació Musical de Barcelona, dirigit per Gabriel Fauré. Primera audició a Barcelona del Rèquiem de Faure.
- 1911. Barcelona. Palau de Belles Arts. Concert commemoratiu del Centenari de Liszt.
- 1915. Barcelona. Palau de Belles Arts. Recital del Tenor Viñas
- 1917. Barcelona. Participació en la Festa dels Orfeons de Catalunya.
- 1956. Montserrat. Participació en el romiatge dels orfeons de Catalunya a Montserrat amb motiu del 75è aniversari de la coronació de la Mare de Déu.
- 1957. Enregistrament de l'Himne del Futbol Club Barcelona.
- 1959. Barcelona. Gran Teatre del Liceu. Estrena de l'òpera Amunt, de Joan Altisent i Jaume Picas.
- 1963. Barcelona. Saló del Tinell. Homenatge a Emili Vendrell.
- 1965. Arezzo. Concorso Polifonico Internazionale Guido d’Arezzo.
- 2014. Barcelona. Capella de Santa Àgata. Concert del 160è aniversari.
- 2015 Santa Coloma de Cervelló. Concert amb motiu del centenari de la cripta de la Colònia Güell.
Referències
[modifica]- ↑ Diario de Barcelona 24 de setembre de 1853
- ↑ "Revista de los Orfeones. Orfeón Barcelonés", a El orfeón español, núm. 2, 5 oct.ubre 1862. p. 3.
- ↑ La Gaceta Musical Barcelonesa, del 24 de febrer de 1861, pàg. 1
- ↑ «Dades a La Vanguardia». La Vanguardia, 15-04-1884.
- ↑ Fuster i Sobrepere, Claudi «Les revistes musicals barcelonines, 1817-1868». Barcelona quaderns d'història, 15, 2005, pàg. 130.
- ↑ Xosé Aviñoa, a “Choral singing in the 19th and 20th Centuries” publicat a Catalan Historical Review, núm. 2 pàg. 83 a 86 (2009), de l’Institut d’Estudis Catalans
- ↑ 7,0 7,1 Fuster i Sobrepere, Claudi «Les revistes musicals barcelonines, 1817-1868». Barcelona quaderns d'història, 15, 2005, pàg. 122.
- ↑ “El Fomento” del dia 22.11.1848, pàg. 2 secció “Gacetilla de la capital”
- ↑ Diario de Barcelona, 25 d’abril de 1854
- ↑ «Dades a La Vanguardia». La Vanguardia, 27-09-1881.
- ↑ La Vanguardia” 27.9.1881, pàg. 5271
- ↑ "La Exposición” núm. 63 del 31 de desembre, pàgs. 11 i 12 “Concurso de orfeones”
- ↑ En ocasions a l’Orfeó Barcelonès se l'ha citat com Orfeó Barceloní (Revista Musical Catalana, núm. 28 d'abril de 1906, pàg. 85) o de Barcelona (La Vanguardia 12.12.1891, pàg. 2).
- ↑ “La Vanguardia” 11.11.1898, a Notas locales, pàg. 2
- ↑ Costal, Anna «Sardanas coreadas del vuit-cents i sardanes corals del Noucentisme: dues ideologies, dues estètiques». Anuari Verdaguer, 17, 2009, pàg. 189.
- ↑ «Concert coral i de guitarra». La Vanguardia, 22-02-1957.
- ↑ "La Tribuna" 3 de febrer de 1905