Partit Liberal del Canadà
(en) Liberal Party of Canada (fr) Parti libéral du Canada  | |||||
|
|||||
| Dades | |||||
|---|---|---|---|---|---|
| Sobrenom | Grits | ||||
| Tipus | partit polític | ||||
| Ideologia | socioliberalisme liberalisme al Canadà liberalisme | ||||
| Alineació política | centrisme centreesquerra | ||||
| Història | |||||
| Reemplaça | Clear Grits Partit Roig | ||||
| Creació | 1861 | ||||
| Fundador | George Brown | ||||
| Activitat | |||||
| Membre de | Internacional Liberal | ||||
| Membres | 300.000 (2014) | ||||
| Governança corporativa | |||||
| Seu | |||||
| Presidència | Mark Carney (2025–) | ||||
| Líder | Mark Carney | ||||
| Joventuts | Joves Liberals del Canadà | ||||
| Filial | Partit Liberal de Nova Escòcia Partit Liberal d'Alberta Associació Liberal de Nova Brunsvic Partit Liberal de Saskatchewan Partit Liberal de l'Illa del Príncep Eduard Partit Liberal dels Territoris del Nord-oest Partit Liberal del Quebec Partit Liberal de Terranova i Labrador Partit Liberal de Yukon Partit Llibertat d'Ontàrio Partit Liberal de Manitoba Partit Liberal de la Colúmbia Britànica (–1987) | ||||
| Senat del Canadà | 0 / 105 | ||||
| Cambra dels Comuns del Canadà | 156 / 338 | ||||
| Altres | |||||
| Color | | ||||
| Lloc web | liberal.ca | ||||
      | |||||
El Partit Liberal del Canadà[1] (en anglès: Liberal Party of Canada; en francès: Parti libéral du Canada) és un partit federal al Canadà. Ha estat en el poder gran part del temps en el passat segle.
Història
[modifica]Pierre Elliott Trudeau
[modifica]El primer ministre Lester Bowles Pearson va anunciar el desembre de 1967 que es retiraria a principis de l'any següent,[2] convocant noves eleccions de lideratge per a l'abril següent per decidir un successor. El febrer de 1968, però, el govern de Pearson gairebé va caure abans que les eleccions de lideratge poguessin tenir lloc, quan va ser derrotat inesperadament en un projecte de llei d'impostos. Pierre Elliott Trudeau va convertir-se en el líder del partit a la convenció de lideratge liberal de 1968, i primer ministre del Canadà,[3] convocant immediatament noves eleccions aconseguint la victòria amb el 45,5% dels vots.[4]
El context econòmic difícil va provocar la caiguda dels liberals fins al 38,5% a les eleccions federals de Canadà de 1972 amb una victòria només dos escons per davant dels Conservadors Progressistes de Robert Stanfield i amb un 3,5% del vot popular. Amb 31 i 15 diputats respectivament, el Nou Partit Democràtic (NDP) de David Lewis i el Partit del Crèdit Social de Réal Caouette tenien a les seves mans el destí del següent govern. Durant els dos anys següents, el Partit Liberal hauria de confiar en els vots dels diputats del NDP per obtenir la majoria a la Cambra dels Comuns fins a les eleccions federals de Canadà de 1974.[4]
John Turner
[modifica]La dimissió de Pierre Elliott Trudeau el 1984 després de la caiguda en expectatives de vot, amb un 13% d'atur i un important dèficit fiscal,[5] va portar al liderat del partit John Turner, qui no era diputat ni senador, i va prendre possessió com a primer ministre, ocupant el càrrec durant només 79 dies ja que va aconsellar al governador general que dissolgués anticipadament el Parlament poc després de prendre possessió. Va perdre les eleccions federals de Canadà de 1988 per una victòria aclaparadora contra els Conservadors Progressistes de Brian Mulroney[6] en la segona pitjor derrota en escons fins llavors per a un partit governant. Turner va romandre com a líder Liberal i va liderar l'oposició durant els següents sis anys.
El NPD va aconseguir un rècord de 43 diputats a les eleccions federals de Canadà de 1988 però el Partit Liberal del Canadà va recollir la majoria dels beneficis d'oposar-se al Tractat de Lliure Comerç del Canadà i els Estats Units i emergir com l'alternativa al govern. La pluja d'atacs dels conservadors contra els liberals, així com la divisió de vots entre el Nou Partit Democràtic (NDP) i els liberals, els va ajudar a guanyar una segona majoria consecutiva.
Jean Chrétien
[modifica]En 1990 Jean Chrétien va convertir-se en el líder del partit,[7] i nomenat primer ministre després de les eleccions federals del Canadà de 1993, quan derrotà amb el 49% del vot popular[8] la conservadora Kim Campbell, i revalidà el càrrec per majoria absoluta als comicis de 1997 i el 2000. Durant el seu mandat es va constituir la nova província de Nunavut (1999), primera amb majoria de població indígena, i se celebrà un segon referèndum al Quebec (1995), que guanyaren els contraris al sobiranisme per un escàs marge de vots.
Paul Martin
[modifica]Paul Martin va succeir el 14 de novembre de 2003 a Jean Chrétien com a líder del Partit Liberal i esdevingué en primer ministre el 12 de desembre d'aquell mateix any.[9] Després de les eleccions federals del Canadà de 2004, Martin va mantenir el poder tot i que passà a liderar un govern en minoria amb el suport extern del Nou Partit Democràtic (NPD) de Jack Layton.[10] Sota el lideratge de Martin, el govern federal va arribar a l'Acord de Kelowna de 2006, un consens amb els pobles indígenes, nacions métis i líders inuits del Canadà per eliminar els dèficits de les Primeres Nacions en finançament, salut, educació i habitatge.[11]
Forçat per una moció de confiança de Partit Conservador del Canadà (PCC), Bloc Québécois i NPD el 28 de novembre de 2005,[12] convocà eleccions anticipades el 2006, que van ser guanyades amb un estret marge pels conservadors de Stephen Harper, que formà govern en minoria.[13] Els mals resultats a les eleccions van provocar que Martin refusés convertir-se en líder opositor, continuant com a líder del partit liberal fins una nova convenció del partit lliurant les seves funcions parlamentàries al líder provisional Bill Graham.[14] i el 18 de març de 2006 dimití com a líder del partit, deixant el càrrec en mans de Graham.
Michael Ignatieff es va proposar per a líder del Partit Liberal, sent vençut per Stéphane Dion, però va renunciar pels mals resultats a les eleccions federals de Canadà de 2008.
Ignatieff va ser líder interí des de novembre fins que finalment va ser elegit líder el maig de 2009,[15] però també va dimitir pels mals resultats a les eleccions federals del Canadà de 2011,[16] en què va el partit va quedar tercer i l'oposició va quedar en mans del Nou Partit Democràtic (NDP).[17] Bob Rae va agafar el relleu de manera provisional[18]
Justin Trudeau
[modifica]L'abril de 2013 Justin Trudeau va ser escollit nou líder amb el 80,1% dels 104.000 vots emesos[19] competint amb cinc altres candidatures, Martin Cauchon, Deborah Coyne, Martha Hall Findlay, Joyce Murray i Karen McCrimmon.
El partit va guanyar amb majoria absoluta a les eleccions federals del Canadà de 2015 i Justin Trudeau va convertir-se en primer ministre.[20] Tant a les eleccions federals del Canadà de 2019[21] com en les del 2021,[22] el partit va ser reelegit fent un govern en minoria encapçalat per Trudeau. A principis de setembre de 2024 el Nou Partit Democràtic (NDP) li va retirar el suport, i tot això va suparar una moció de confiança del partit conservador el 25 de setembre,[23] però finalment el 6 de gener de 2025 va dimitir com a primer ministre i com a líder del partit liberal.[24]
Mack Carney
[modifica]Trudeau fou rellevat per Mark Carney, exgovernador del Banc del Canadà i del Banc d'Anglaterra i que es va imposar a l'exviceprimera ministra de Finances Chrystia Freeland.[25] Carney va guanyar les eleccions federals de Canadà de 2025, instal·lant un nou govern liberal en minoria.[26]
Resultats electorals
[modifica]House of Commons
[modifica]| Electcció | Líder | Vots | % | Escons | +/– | Posició | Govern |
|---|---|---|---|---|---|---|---|
| 1867 | George Brown | 60,818 | 22.70 | 62 / 180 |
 62 |
2n |
Oposició |
| 1872 | Edward Blake | 110,556 | 34.70 | 95 / 200 |
33 |
= 2n | Oposició |
| 1874 | Alexander Mackenzie | 128,455 | 39.50 | 129 / 206 |
34 |
1r |
Majoria |
| 1878 | 180,074 | 33.10 | 63 / 206 |
 66 |
2n |
Oposició | |
| 1882 | Edward Blake | 160,547 | 31.10 | 73 / 211 |
10 |
= 2n | Oposició |
| 1887 | 312,736 | 43.10 | 80 / 215 |
7 |
= 2n | Oposició | |
| 1891 | Wilfrid Laurier | 350,512 | 45.20 | 90 / 215 |
10 |
= 2n | Oposició |
| 1896 | 401,425 | 41.40 | 117 / 213 |
27 |
1r |
Majoria | |
| 1900 | 477,758 | 50.30 | 128 / 213 |
11 |
= 1r | Majoria | |
| 1904 | 521,041 | 50.90 | 137 / 214 |
9 |
= 1r | Majoria | |
| 1908 | 570,311 | 48.90 | 133 / 221 |
4 |
= 1r | Majoria | |
| 1911 | 596,871 | 45.82 | 85 / 221 |
48 |
2n |
Oposició | |
| 1917 | 729,756 | 38.80 | 82 / 235 |
3 |
2n |
Oposició | |
| 1921 | Mackenzie King | 1,285,998 | 41.15 | 118 / 235 |
36 |
1r |
Majoria |
| 1925 | 1,252,684 | 39.74 | 100 / 245 |
18 |
2n |
Minoria | |
| Oposició | |||||||
| 1926 | 1,397,031 | 42.90 | 116 / 245 |
16 |
1r |
Minoria | |
| 1930 | 1,716,798 | 45.50 | 89 / 245 |
27 |
2n |
Oposició | |
| 1935 | 1,967,839 | 44.68 | 173 / 245 |
84 |
1r |
Majoria | |
| 1940 | 2,365,979 | 51.32 | 179 / 245 |
6 |
= 1r | Majoria | |
| 1945 | 2,086,545 | 39.78 | 118 / 245 |
61 |
= 1r | Minoria | |
| 1949 | Louis St. Laurent | 2,874,813 | 49.15 | 191 / 262 |
73 |
= 1r | Majoria |
| 1953 | 2,731,633 | 48.43 | 169 / 265 |
22 |
= 1r | Majoria | |
| 1957 | 2,702,573 | 40.50 | 105 / 265 |
64 |
2n |
Oposició | |
| 1958 | Lester Pearson | 2,432,953 | 33.40 | 48 / 265 |
57 |
= 2n | Oposició |
| 1962 | 2,846,589 | 36.97 | 99 / 265 |
51 |
= 2n | Oposició | |
| 1963 | 3,276,996 | 41.48 | 128 / 265 |
29 |
1r |
Minoria | |
| 1965 | 3,099,521 | 40.18 | 131 / 265 |
3 |
= 1r | Minoria | |
| 1968 | Pierre Trudeau | 3,686,801 | 45.37 | 154 / 264 |
23 |
= 1r | Majoria |
| 1972 | 3,717,804 | 38.42 | 109 / 264 |
45 |
= 1r | Minoria | |
| 1974 | 4,102,853 | 43.15 | 141 / 264 |
32 |
= 1r | Majoria | |
| 1979 | 4,595,319 | 40.11 | 114 / 282 |
27 |
2n |
Oposició | |
| 1980 | 4,855,425 | 44.34 | 147 / 282 |
33 |
1r |
Majoria | |
| 1984 | John Turner | 3,516,486 | 28.02 | 40 / 282 |
107 |
2n |
Oposició |
| 1988 | 4,205,072 | 31.92 | 83 / 295 |
43 |
= 2n | Oposició | |
| 1993 | Jean Chrétien | 5,647,952 | 41.24 | 177 / 295 |
94 |
1r |
Majoria |
| 1997 | 4,994,277 | 38.46 | 155 / 301 |
22 |
= 1r | Majoria | |
| 2000 | 5,252,031 | 40.85 | 172 / 301 |
17 |
= 1r | Majoria | |
| 2004 | Paul Martin | 4,982,220 | 36.73 | 135 / 308 |
37 |
= 1r | Minoria |
| 2006 | 4,479,415 | 30.23 | 103 / 308 |
32 |
2n |
Oposició | |
| 2008 | Stéphane Dion | 3,633,185 | 26.26 | 77 / 308 |
26 |
= 2n | Oposició |
| 2011 | Michael Ignatieff | 2,783,175 | 18.91 | 34 / 308 |
43 |
3rd |
Oposició |
| 2015 | Justin Trudeau | 6,928,055 | 39.47 | 184 / 338 |
150 |
1r |
Majoria |
| 2019 | 6,018,728 | 33.12 | 157 / 338 |
27 |
= 1r | Minoria | |
| 2021 | 5,556,629 | 32.62 | 160 / 338 |
3 |
= 1r | Minoria[a] | |
| 2025 | Mark Carney | 8,595,506 | 43.76 | 169 / 343 |
9 |
= 1r | Minoria |
Membres destacats
[modifica]Notes
[modifica]- ↑ L'NDP va prestar suport al PL entre març de 2022 i setembre de 2024, sense signar un pacte de govern explícit.
Referències
[modifica]- ↑ «Partit Liberal del Quebec». ésAdir. [Consulta: 15 març 2025].
- ↑ «OTD: Lester Pearson announces his retirement from politics» (en anglès). Canadian Stamp News, 14-12-2021. [Consulta: 14 setembre 2025].
- ↑ «Pierre Trudeau declares 'Canada must be a just society' in 1968» (en anglès). CBC, 09-09-1968. [Consulta: 14 setembre 2025].
- 1 2 «Réélection au Canada du Parti libéral de Pierre Elliott Trudeau» (en francès). Perspective Monde. [Consulta: 14 setembre 2025].
- ↑ «TRUDEAU DECLARES HE'LL STEP DOWN AS PRIME MINISTER» (en anglès). The New York Times, 01-03-1984. [Consulta: 17 agost 2025].
- ↑ «Brian Mulroney wins stunning landslide victory in 1984» (en anglès). CBC, 21-06-2018. [Consulta: 17 agost 2025].
- ↑ Simpson, Jeffrey. «Are we witnessing the strange death of Liberal Canada?» (en anglès). The Globe and Mail, 27-06-2015. [Consulta: 19 febrer 2025].
- ↑ Turnbull, Lori. «The Bloc and the Beau Rêve of 1993» (en anglès). Policy, 30-09-2024. [Consulta: 27 gener 2025].
- ↑ «Paul Martin sucede a Chrétien al frente del gobierno de Canadá» (en castellà). La Nacion, 13-12-2003. [Consulta: 26 novembre 2024].
- ↑ «Layton surprises locals: Supporters 'blown away' by win over Blaikie, Nystrom». Star-Phoenix, 27-01-2003, p. A1.
- ↑ «Charest calls on Harper to honour Kelowna aboriginal accord» (en anglès). Canada.com, 04-03-2007. Arxivat de l'original el 13 d'octubre 2013. [Consulta: 21 abril 2025].
- ↑ «The vote that toppled Paul Martin's minority government» (en anglès). CBC, 28-11-2018. [Consulta: 20 novembre 2024].
- ↑ Harrison, Trevor W. «Conservative Party» (en anglès). The Canadian Encyclopedia, 16-11-2011. [Consulta: 20 novembre 2024].
- ↑ «Martin to split duties with interim leader Bill Graham» (en anglès). CBC, 01-02-2006. [Consulta: 24 març 2025].
- ↑ «Ignatieff named interim Liberal leader». CBC News, 10-12-2008 [Consulta: 22 agost 2011].
- ↑ «After crushing loss, Ignatieff resigns as Liberal leader» (en anglès). Canoe News, 03-05-2011. [Consulta: 22 agost 2011].
- ↑ Vulliamy, Ed. «The New Democratic Party: the rag-tag alliance that became Canada's official opposition» (en anglès). The Guardian, 08-05-2011. [Consulta: 20 juny 2025].
- ↑ «Bob Rae chosen as Canada Liberal Party interim leader» (en anglès). BBC, 25-05-2011. [Consulta: 11 novembre 2024].
- ↑ «Justin Trudeau se convierte en el nuevo líder del Partido Liberal de Canadá» (en castellà). Noticias Mont-real, 14-04-2013 [Consulta: 18 octubre 2015].
- ↑ Zurcher, Anthony «Trudeau brings Liberals back on top». BBC News, 20-10-2015.
- ↑ «Trudeau descarta un gobierno de coalición tras su victoria en Canadá» (en castellà). AFP, 23-10-2019. [Consulta: 25 octubre 2019].
- ↑ «« Ça ne vous tente plus qu’on parle de politique ou d'élections », constate Trudeau» (en francès canadenc). Radio Canada. [Consulta: 21 setembre 2021].
- ↑ «Justin Trudeau survives confidence vote but other problems still loom» (en anglès). The Guardian, 25-09-2024. [Consulta: 25 setembre 2024].
- ↑ Ramajo, Malena. «Justin Trudeau dimiteix com a primer ministre del Canadà després de 9 anys al poder». El Nacional, 06-01-2025. [Consulta: 6 gener 2025].
- ↑ Sánchez Iranzo, Marta. «Mark Carney rellevarà Justin Trudeau com a líder del partit liberal i primer ministre del Canadà». El Nacional, 10-03-2025. [Consulta: 10 març 2025].
- ↑ Murphy, Jessica. «Canada's Carney unveils cabinet of familiar and fresh faces amid US trade war» (en anglès). BBC, 14-05-2025. [Consulta: 21 maig 2025].
