Pedra de Tjängvide
  | |
La Pedra de Tjängvide, consignada en la base de dades Rundata com a G 110, és una estela decorada amb imatges de l'era vikinga, descoberta al 1844 en una granja de Tjängvide, Gotland, Suècia. Actualment, però, es mostra en el Museu Nacional d'Antiguitats d'Estocolm.[1] És una llosa plana de pedra calcària que fa 1,7 metres d'alçada, 1,2 metres d'ample i 30 cm de gruix. La pedra és probablement d'origen pagà, perquè no conté elements cristians en cap de les figures exposades. Una de les imatges ha estat triada com a logotip per a representar el Museu Nacional d'Antiguitats de Suècia i és una de les més popularment conegudes a Suècia.[2]
Detalls[modifica]
L'estela és decorada amb moltes figures en dos camps, superior i inferior, separats per una trama trenada que semblen valknuts. A la banda superior, hi ha un gran cavall de vuit potes i un petit genet a qui una dona ofereix una beguda en una banya; també hi apareix un animal quadrúpede i altres imatges menys perceptibles.
El genet se sol identifica amb el déu Odin sobre el seu cavall de vuit potes, Sleipnir, o amb un difunt arribant al Valhalla sobre el corser d'Odin. La figura femenina es considera una valquíria.[3]
Teories[modifica]
Hi ha altres interpretacions sobre la imatge. Una d'aquestes es basa en la Saga Volsunga, en què el genet deu ser Sigurd cavalcant sobre Grane (un descendent de Sleipnir) i la figura femenina correspondria a Brunilda[4] o bé a Grimhilda, que dona la benvinguda a Sigurd a la cort de Gjukungs. Aquesta història fou molt popular durant l'era vikinga i es representà en altres esteles rúniques coneguts com les Pedres de Sigurd. També pot ser que les vuit potes representen la rapidesa del cavall i que el genet siga un home del poble que és rebut per la seua esposa. L'home darrere de la figura femenina sembla portar un arc, podria ser un caçador i el quadrúpede que l'acompanya podria ser el seu gos. La figura horitzontal sobre el genet sembla un home mort.
Cal ressaltar que l'estela té forma fàl·lica, i que les combinacions de mort i simbologia eròtica són abundants en les runes de Gotland i altres esteles semblants.[5]
Inscripció[modifica]
La inscripció rúnica a l'esquerra del camp és una filera rúnica, però moltes runes s'han esborrat. En la inscripció rúnica a la dreta del camp inferior s'han perdut la meitat de les runes; els mots s'uneixen sense espais entre si i el tipus n'és la runa de pal curt.
El nom Hiorulf del text es tradueix com a 'llop espasa'.[6]
Així es representa la inscripció segons la base de dades Rundata:[7]
En caràcters llatins[modifica]
- A fuorkhn... ...fuþr-...
- B ... (r)aisti stainin aft iurulf bruþur sense ÷ sikuif(i)r(t)(o)(a)(n)k(i)sifil
En nòrdic antic[modifica]
- A fuþork ...
- B ... ræisti stæininn æftiR Hiorulf/Iorulf, broður sinn ...
En català[modifica]
- A fuþork ...
- B ... aixecada la pedra en memòria de Hjôrulfr/Jórulfr, el seu germà ...
Vegeu també[modifica]
Referències[modifica]
- ↑ «217-218 (Nordisk familjebok / Uggleupplagan. 29. Tidsekvation - Trompe)» (en suec), 1919. [Consulta: 30 març 2024].
- ↑ «Upptäck historien | Historiska Museet» (en suec). [Consulta: 30 març 2024].
- ↑ Schön, Ebbe. (2004). Asa-Tors hammare, Gudar och jättar i tro och tradition. Fält & Hässler, Värnamo. p. 86.
- ↑ Staecker, Jörn. «Heroes, Kings and Gods». A: Old Norse Religion in Long-Term Perspectives: Origins, Changes, and Interactions. Lund: Nordic Academic Press, 2006, p. 365. ISBN 91-89116-81-X.
- ↑ Sundqvist, Olof. «Aspects of Rulership Ideology in Early Scandinavia - With Particular References to the Skaldic Poem Ynglingatal». A: Das Frühmittelalterliche Königtum: Ideelle und Religiöse Grundlagen. Walter de Gruyter, 2005, p. 111–112. ISBN 3-11-018886-4.
- ↑ Yonge, Charlotte Mary. History of Christian Names. Kessinger Publishing, 2004, p. lxxvi. ISBN 978-0766183216.
- ↑ Bianchi, Marco. «Ladda ned Samnordisk runtextdatabas - Institutionen för nordiska språk - Uppsala universitet» (en suec). [Consulta: 30 març 2024].