Pleonasme

De Viquipèdia
Jump to navigation Jump to search

En lingüística, el pleonasme és una figura retòrica en la qual existeix redundància entre termes continguts en un mateix enunciat. Per exemple: ho vaig veure amb els meus ulls; entra cap a dins; surt cap a fora.

En alguns casos, el pleonasme té valor expressiu i es fa servir com a recurs estilístic, com per exemple en aquest relat:

De tant en tant
fa un descans,
surt cap a fora,
llavors puc dormir,
descansar en pau.

No obstant això, en la majoria dels casos, la utilització d'un pleonasme denota poca habilitat lingüística per expressar una idea:

"El que no pot ser no pot ser, i a més és impossible".


Quan el pleonasme es produeix per reiteració de termes sinònims es denomina datisme.

El pleonasme pot equiparar-se a l'oxímoron; de tant en tant s'afegeix una informació que no resulta pertinent, en ser idèntica a la ja donada (pleonasme: pujar cap amunt) o en ser contradictòria (oxímoron: pujar cap avall).


El pleonasme estructural, emfàtic i abusiu[modifica]

El pleonasme estructural s'explica per raons de gramàtica històrica o d'història de la llengua. Seria el cas de, per exemple, repetir la marca de plural “s”: els grans autors catalans antics. O la utilització del pronom en frases com: ho he fet tot.

  • Si el complement inicia l'oració, és obligat de repetir-ne la referència per mitjà del pronom àton corresponent. Exemple: A en Joan, li faran una sorpresa.
  • Si el complement no va al principi de l'oració, cal distingir segons que el pronom àton sigui presentatiu (1a o 2a persona) o referit (3a persona):
  1. Presentatius: la construcció pleonàstica és normal. Exemple: em retreuen a mi que...
  2. Referits: el pleonasme no és genuí: *li dius al teu pare que accepto. Són vàlides: a) al teu pare, li dius que accepto, b) dius al teu pare que accepto.

En el pleonasme emfàtic l'element emfasitzat va seguit d'una coma: a Tarragona, hi arribarem aviat.

El pleonasme abusiu el trobem en oracions del tipus: *m'hi tornaré a fixar-m'hi.


Vegeu també[modifica]

Bibliografia[modifica]

  • Badia i Margarit. Gramàtica de la llengua catalana, 1994.