Pleonasme

Un pleonasme és una figura retòrica que consisteix en usar mots d’idèntic sentit en una mateixa frase, per tal de reforçar l’expressió. Per exemple: «ho vaig veure amb els meus propis ulls»; «entra a dins»; «surt a fora». Cal no confondre’l amb la redundància (també anomenada "pleonasme viciós”), en la que la repetició de mots es considera sobrera.

En alguns casos, el pleonasme té valor expressiu i es fa servir com a recurs estilístic, com per exemple en aquest text:

De tant en tant

fa un descans,

surt cap a fora,

llavors puc dormir,

descansar en pau.

Quan el pleonasme es produeix per reiteració de termes sinònims es denomina datisme.

El pleonasme pot contraposar-se a l'oxímoron; de tant en tant s'afegeix una informació que no resulta pertinent, en ser idèntica a la ja donada (pleonasme: pujar cap amunt) o en ser contradictòria (oxímoron: pujar cap avall).

El pleonasme estructural, emfàtic i abusiu

El pleonasme estructural s'explica per raons de gramàtica històrica o d'història de la llengua. Seria el cas de, per exemple, repetir la marca de plural “s”: els grans autors catalans antics. O la utilització del pronom en frases com: ho he fet tot.

• Si el complement inicia l'oració, és obligat repetir la referència per mitjà del pronom àton corresponent. Exemple: A en Joan, li faran una sorpresa.
• Si el complement no va al principi de l'oració, cal distingir segons que el pronom àton sigui presentatiu (1a o 2a persona) o referit (3a persona):

1. Presentatius: la construcció pleonàsmica és normal. Exemple: em retreuen a mi que...
2. Referits: el pleonasme no és autèntic: * li dius al teu pare que accepto. Són vàlides: a) dius al teu pare que accepto, b) al teu pare, li dius que accepto.

En el pleonasme emfàtic l'element emfasitzat va seguit d'una coma: a Tarragona, hi arribarem aviat.

El pleonasme abusiu el trobem en oracions del tipus: *m'hi tornaré a posar-m'hi.

Vegeu també

• Redundància.
• Oxímoron.

Bibliografia

• Badia i Margarit. Gramàtica de la llengua catalana, 1994.