Prèmium

De Viquipèdia
Salta a: navegació, cerca

Prèmium[1] és un adjectiu que s'utilitza per definir un servei o un producte de característiques especials i de qualitat superior a la mitjana. El més habitual és que allò prèmium[2] sigui un privilegi destinat a aquells consumidors d'un producte que paguen una quantitat econòmica addicional.

Moltes empreses, com els bancs, acostumen a comptar amb serveis prèmium per als seus clients. Això es fa per recompensar i fidelitzar els consumidors oferint beneficis, promocions o descomptes. De vegades, un servei prèmium és aquell que inclou prestacions addicionals en comparació amb el que es pot trobar de manera gratuïta. Això és habitual en l'espai en línia, com ara les pàgines web: qui opti per un servei gratuït tindrà una capacitat de transferència i d'allotjament limitada i haurà d'incloure publicitat al seu portal. En canvi, qui contracta el servei premium[3] podrà pujar més arxius i no tenen per què mostrar publicitat. Un producte prèmium, per últim, pot ser una edició especial d'un producte.

Segons el Diccionari de Cambridge, prèmium és una quantitat d'alguna cosa més elevada de la que és usual.[4]

Història[modifica | modifica el codi]

Els inicis del model premium es remunten al 6 d'agost de 1992 quan Robert G. Kaiser, cap de redacció del The Washington Post, va redactar un informe on obria la possibilitat que l'usuari pagués per continguts a Internet. Al memoràndum, Kaiser afirmava: "Imaginem un món en què poguéssim enviar la columna de (Tom) Boswell a 1,5 milions de fanàtics del beisbol a mig dòlar per columna. Serien 75.000 dòlars de nou benefici. Podríem enviar un diari electrònic complet múltiples vegades sense utilitzar ni una gota de tinta ni un full de paper". L'aleshores cap de redacció del The Washington Post va encarregar crear una secció digital d'anuncis classificats i preparar el primer periòdic electrònic. El diari va començar a treballar en el disseny d'una web primitiva utilitzant una aplicació d'Apple.[5]

Als Estats Units un article del 16 de febrer de la revista Time, que el setmanari anunciava en la portada, encetava un debat que ha fet córrer rius de tinta, ja que proposava tornar a cobrar per les versions digitals dels diaris. Aquesta opció ja s'havia descartat en el passat, però la crisi econòmica- que estava afectant molt seriosament la premsa nord-americana, va ser un argument perquè molts s'ho plantegessin una altra vegada.[6] L'any 2009, Walter Isaacson, exdirector del setmanari nord-americà Time i expresident de la CNN, va tornar a obrir el debat en el sector de la premsa quan va proposar que els diaris deixessin de regalar les notícies i cobressin per continguts premium, on només hi tinguessin accés els lectors abonats o subscrits. A més a més, també defensava els micropagaments. Isaacson defensava que els lectors no només poguessin subscriure's per mesos o anualment a diaris i revistes, sinó que poguessin adquirir puntualment l'edició d'un dia o un article concret que els fos d'interès.[7]

El març de 2011, The New York Times va prendre la decisió de cobrar pels seus continguts al web, sumant-se a altres capçaleres com The Wall Street Journal. Financial Times, The Times i Le Monde, malgrat l'escepticisme d'algunes veus com la del director del diari britànic The Guardian, Alan Rusbridger, que encara manté la majoria de continguts en obert."[8] Aquesta setmana marca una important transició per a The New York Times en introduir les subscripcions digitals i el model premium al diari. Es tracta d'un pas important que reforçarà la nostra capacitat per a oferir el periodisme d'alta qualitat als nostres lectors de tot el món i a través de qualsevol plataforma", va declarar l'editor del The New York Times, Arthur Sulzberger Jr, en una carta als lectors. The New York Times comptava amb l'avantatge que en aquells moments tenia 45 milions de lectors digitals a tot el món. Amb unes tarifes d'entre 15 i 35 dòlars, la propietat de la capçalera va calcular que si només un 1% dels lectors digitals acceptarà el model de pagament, obtindrien entre 80 i 110 milions de dòlars a l'any. I per frenar una caiguda abrupte del tràfic en línia, els no-subscriptors podrien accedir lliurement a un màxim de vint continguts digitals al mes.

Al cap d'un any, The New York Times assegurava tenir gairebé 500.000 subscriptors, exactament l'1% de la previsió inicial. Amb aquesta tendència positiva el grup va decidir reduir de vint a deu el nombre de continguts mensuals gratuïts. Però l'octubre de 2012, el grup va detectar l'error quan va fer públic que els seus ingressos havien caigut un 85,5%, fet que va devaluar les accions de l'empresa en un 22%.[9]

Tot i així,en l'actualitat gairebé la meitat dels diaris nord-americans han introduït el premium amb alguna fórmula de subscripció digital, inclosos els quatre grans: The Wall Street Journal, USA Today, Los Angeles Times i també The New York Times. En la resta de països bona part de la premsa ha començat a cobrar. La lectura online s'ha anat fent més normal i les actituds del públic cap al cobrament per continguts premium en la premsa digital s'han tornat més favorables. Aquells amb edats entre 25 i 35 anys són el segment de població més predisposat a fer-ho. Sobretot aquells que tenen tauletes digitals. Una de cada quatre persones amb tauletes paguen per continguts respecte als dotze de cada cent que ho fan a l'ordinador. Aquests usuaris amb tauletes tenen un compromís molt més gran amb les subscripcions digitals.[10]

La irrupció de les tauletes[modifica | modifica el codi]

La crisi econòmica acompanyada de l'auge de les noves tecnologies va fer creure molts editors que el negoci digital estava a invertir al digital. Fins al punt que l'editor del The News of the World i principal propietari del grup de comunicació News Corporation, Rupert Murdoch, va ser treure al mercat el primer diari digital que només seria visible a través de l'Ipad, anomenat The Daily .[11] El model de negoci era la subscripció, al preu de 0,99 dòlars a la setmana i 39,99 a l'any. La sostenibilitat del negoci passava per aconseguir 500.000 subscriptors registrats amb els que mantenir als 120 periodistes que elaboraven 120 pàgines diàries. Però, malgrat les previsions inicials, Rupert Murdoch va veure com el volum de negoci es quedava en 100.000 subscriptors, que va precipitar el tancament.[12]

La monetització del digital first[modifica | modifica el codi]

La transformació de les redaccions per tal d'instal·lar-se al món digital va consolidar un moviment anomenat digital first. Aquest canvi consistia a publicar una notícia en exclusiva primer a l'edició digital. L'estratègia va rebre el suport del periodista nord-americà, Jeff Jarvis; el delegat del grup de premsa nord-americà MediaNews, John Paton; i, principalment, del director del rotatiu britànic The Guardian, Alan Rusbridger, que l'any 2011 la va fer seva.[13] No obstant, hi ha qui va creure que el digital first només havia de ser una conseqüència de l'arribada dels continguts de pagament. Amb una pujada dels preus de l'edició en paper poc previsible, moltes capçaleres han vist el diari digital com una font d'ingressos per la seva immediatesa. De manera que el digital first és el resultat d'un intent més ampli de monetització.[14]

Periodisme[modifica | modifica el codi]

Al món del periodisme és habitual que els mitjans restringeixin els seus canals o portals d'informació. Això implica oferir un extra d'informació i de continguts per a tots aquells usuaris que tinguin un compte premium.

  1. Premsa: el premium és més habitual. Diaris de recent aparició com l'Ara han imitat el model de pagament dels diaris nord-americans, com The New York Times, per tal de superar la crisi del paper. En aquestes seccions premium dels diaris podem trobar continguts multimèdia i de gran interès per al lector (reportatges, entrevistes, vídeos) amb prou força com per convèncer als usuaris de realitzar el pagament per obtenir el servei. El premium a la premsa comença a ser un dels punts de generació d'ingressos més potents.[15]
  2. Ràdio: el premium a la radio és inexistent. El transistor és un mitjà de comunicació relativament barat, comparat amb la premsa i la televisió, i es finança bàsicament a través de la publicitat. A més les ones de transmissió són públiques i, per tant, tothom qui tingui un aparell pot escoltar el canal que vulgui. Fer premium seria inviable tècnicament.
  3. Televisió: la televisió premium, o de pagament (no confondre amb pay-per-view), és la subscripció a la televisió de servei que ofereix la televisió digital, tant la provada com la pública, i que s'ha vist incrementada gràcies a la implantació de la TDT i de la televisió per internet. A països com França o els Estats Units la televisió encara ofereix canals de televisió analògica encriptats als quals només poden accedir els subscriptors.

Enllaços d'interès[modifica | modifica el codi]

  1. Top 10 de les pàgines de reserva d'hostaleria que utilitzen premium.
  2. Periodisme digital de pagament i el model de les franquícies. Periodisme de qualitat o model de negoci? (Article del Dr. Joan Francesc Fondevila Gascón)

Referències[modifica | modifica el codi]

  1. «Com es pot dir premium en català?». web. TERMCAT. [Consulta: 14 novembre 2015].
  2. «Definición: premium». [Consulta: 15 març 2014].
  3. «Why you should pay for premium». Phil Simon. [Consulta: 15 març 2014].
  4. «Cambridge Dicitionary: premium (noun)».
  5. Casinos, Xavi. El misterio del yogur caducado o cómo reiventar los periódicos. Barcelona: UOC, 2013, p. 115. ISBN 978-84-9029-935-7 [Consulta: 17 març 2014]. 
  6. Coll, Eudald «S'haurà de pagar per informar-se a la xarxa?». Capçalera, Abril 2009 [Consulta: 19 març 2014].
  7. Isaacson, Walter «How to save your newspaper?». TIME, 16-02-2009 [Consulta: 15 març 2014].
  8. «"Debo ser más radical en lo digital"». El País. [Consulta: 20 març 2014].
  9. Folkenflik, David. Page one: inside The New York Times and the future of journalism. Nova York: Public Affairs, 2011. 
  10. «Libro blanco de la prensa diaria». AEDE, 2014 [Consulta: 21 març 2014].
  11. Pozzi, Sandro «Murdoch presenta su diario solo para iPad». , El País [Consulta: 18 març 2014].
  12. Roche, Marc «La saga Murdoch». Le Monde, 03-08-2011 [Consulta: 16 març 2014].
  13. Sabbagh, Dan «Guardian and Observer to adopt 'digital-first' strategy». The Guardian, 16-06-2011 [Consulta: 21 març 2014].
  14. Meikle, Graham. News online. Transformations & Continuities. Palgrave MacMillan, 2011 [Consulta: 21 març 2014]. 
  15. «Les 4 garanties de futur per al periodisme». Àlex Gutierrez. [Consulta: 16 març 2014].