Vés al contingut

Prata Palomares

De la Viquipèdia, l'enciclopèdia lliure
Infotaula de pel·lículaPrata Palomares
Fitxa
DireccióAndré Faria Modifica el valor a Wikidata
Protagonistes
GuióAndré Faria i José Celso Martinez Corrêa Modifica el valor a Wikidata
MúsicaGuilherme Guimarães Vaz
FotografiaCarlos Ebert Modifica el valor a Wikidata
MuntatgeJoão Ramiro Mello
Dades i xifres
País d'origenBrasil Modifica el valor a Wikidata
Estrena1971 Modifica el valor a Wikidata
Durada125 min Modifica el valor a Wikidata
Idioma originalportuguès Modifica el valor a Wikidata
Coloren color Modifica el valor a Wikidata
Descripció
Gèneredrama Modifica el valor a Wikidata

IMDB: tt0069117 Letterboxd: prata-palomares TMDB.org: 256122 Modifica el valor a Wikidata

Prata Palomares és una pel·lícula brasilera del 1971, dirigida per André Faria.[1]

Sinopsi

[modifica]

Prohibida per la censura, la pel·lícula tracta el tema de la guerrilla, present en altres pel·lícules realitzades entre finals dels anys 60 i principis de la dècada següent, com Terra em Trance de Glauber Rocha (1967), Bla, bla, bla, d'Andrea Tonacci (1968), Dezesperato, de Sérgio Bernardes Filho (1968) i República da Traição, de Carlos Alberto Ebert (1970).

La trama gira al voltant de dos guerrillers que, envoltats per les forces de l'ordre, s'amaguen en una església fictícia Porto Seguro, esperant una oportunitat per fugir cap a la zona ocupada pels seus companys. Un dels guerrillers (Renato Borghi) pretén ser el capellà que esperaven els poderosos del poble, mentre que l'altre (Carlos Gregório) roman amagat, construint una barca per fugir ambdós.

El que crida l'atenció a la pel·lícula és l'entrellaçament de situacions creïbles i oníriques. Després d'un temps amagat, entre discussions i molta tensió, la guerrilla troba el personatge d'Ítala Nandi a l'església. Anuncia que vol tenir un fill amb tots dos i els fa l'amor en un ambient fortament simbòlic. El mateix personatge apareixerà posteriorment com a seguidor d'un líder local popular, assumint un caràcter creïble. Bàrbarament torturada pels agents del poder, reapareix al final de la pel·lícula per trobar el guerriller que va construir el vaixell. La mateixa relació entre els dos guerrillers pateix aquest tipus de canvis radicals, que també s'estén a la interpretació dels actors. De manera inesperada, el fals sacerdot comença a creure en la nova identitat i busca transformar-se en el líder messiànic del lloc, involucrant-se amb els poderosos que torturen i maten un líder popular dins l'església. El fals sacerdot, creient que té poders miraculosos, s'enfronta amb el seu company guerriller i mor.

Repartiment

[modifica]

Recepció

[modifica]

El 1972 Prata Palomares va participar a la Setmana de la Crítica del 25è Festival Internacional de Cinema de Canes. La pel·lícula va ser seleccionada però no es va poder projectar a causa de la censura del govern brasiler.[2]

Referències

[modifica]
  1. Prata Palomares al web del Festival de Rio
  2. Prata Palomares al web de la Setmana de la Crítica

Enllaços externs

[modifica]