Rei dels Romans

De Viquipèdia
Salta a la navegació Salta a la cerca
Infotaula de càrrec políticRei dels Romans
Albrecht Dürer - Portrait of Maximilian I - Google Art Project.jpg
JurisdiccióSacre Imperi Romanogermànic Modifica el valor a Wikidata
LlistaLlista d'emperadors del Sacre Imperi Romanogermànic Modifica el valor a Wikidata

Rei dels Romans (llatí: Rex Romanorum)[1] era el títol usat al Sacre Imperi Romanogermànic pels reis que encara no havien estat coronats emperadors pel Papa, i que per tant encara no podien utilitzar el títol imperial, i també pels hereus designats de l'emperador en vida d'aquest.

En uns inicis els reis es van fer anomenar Rex Francorum (Rei dels Francs), Rex Teutonicorum (Rei dels Alemanys) o simplement Rex (Rei).[2] El títol de Rex Romanorum s'havia utilitzat ocasionalment, especialment pels otonians, per remarcar el caràcter romà de l'imperi, que era disputat pels emperadors de l'Imperi Romà d'Orient.[3]

Origen[modifica]

El Sacre Imperi Romanogermànic tenia la seva base al Regne d'Alemanya, el rei del qual era elegit pels electors palatins. Un cop el nou rei era escollit, havia d'anara a Roma on el Papa el coronaria emperador. Abans de ser coronat pel Papa no podia utilitzar el títol imperial, i només podia fer-ne servir un de reial.

La unció i coronació imperial de Lluís II a l'abril de 850, va definir una constant al llarg de l'edat mitjana, que aquests ritus només podia fer-los el papa, fins i tot si havia estat ungit rei prèviament. El 855, amb l'abdicació i mort de l'emperador Lotari I, Lluís II, que aleshores ja era rei d'Itàlia, no va obtenir territoris al nord dels Alps en el repartiment efectuat per Lotari. En quedar com a sobirà italià, el títol imperial va quedar reduït a Itàlia[4][5] i a la defensa del papat, resultant així que el mateix papat es va arrogar la iniciativa de designar l'emperador.[6]

Aquest principi, que només el papa podia coronar l'emperador i que l'emperador era el protector de l'Església romana, que es va establir al període carolingi va continuar a partir del segle x quan Otó I va reclamar al papa el reconeixement del seu estatus polític.[7] Otó I va emprar el títol d'Imperator augustus, i van ser el seu fill Otó II i el seu nét Otó III els que van decantar l'afirmació de l'Imperi centrada a Roma, i manifestada definitiva a través de la seva intitulació com a Romanorum imperator augustus el 982.[8]

El papa era el qui, en darrer lloc, podia coronar el sobirà alemany com a emperador. El sobirà alemany era potencialment un emperador i podien passar anys abans de dur-se a terme la coronació imperial, de manera que els sobirans alemanys havien de conformar-se amb el títol de rex.[9] L'enllaç entre els reis alemanys amb la corona imperial es va anar reforçant amb Conrat II en intitular-se com a designat per a la corona imperial dels romans, Imperium designatus romanorum, sent ja rei d'Alemanya i d'Itàlia. Finalment va ser Enric III quan va establir la connexió entre el seu títol reial i la corona imperial, quan va emetre un diploma el 14 de gener del 1040 on per primera vegada va aparèixer l'expressió Romanorum rex (rei de romans).[10]

Rex Romanorum va esdevenir el títol habitual quan el rei sàlic Enric IV durant el Conflicte de les Investidures.[11][12] El Papa Gregori VII persistia en fer servir per ell el títol de Rex Teutonicorum per contrarestar les pretensions imperials d'Enric, que encara no havia estat nomenat emperador. Com a represàlia, Enric va utilitzar el títol Rei dels Romans fins que va ser coronat el 1084.[13]

Els successors d'Enric van continuar amb aquesta pràctica, fent-se anomenar Rex Romanorum abans de la coronació i Imperator Romanorum després.[14]

Títol de l'hereu aparent[modifica]

La successió al Sacre Imperi era un assumpte complex, al tractar-se d'una monarquia electiva. Per assegurar que el títol continuaria a la seva pròpia nissaga, els emperadors solien procurar que els seus hereus fossin elegits reis en vida seva, per garantir que el succeïssin al títol imperial a la seva mort. Aquests reis electes, que habitualment no participaven en el govern, ostentaven el títol de Rei dels Romans.

Aquesta pràctica va continuar fins i tot després 1556, quan al Sacre Imperi els emperadors prescindien de la coronació papal i s'anomenaven emperadors-electes.

Després de l'ascensió de l'emperador Carles V, el títol imperial i l'Imperi van esdevenir a la pràctica possessions exclusives dels Habsburg. Des d'aleshores, automàticament el títol de Reis dels Romans s'aplicava a l'hereu aparent. Però com que els emperadors ja no buscaven la coronació papal quan ascendien al tron, el títol de "Rei dels Romans" ja no s'aplicava a monarques regnants.

Referències[modifica]

  1. «Rey de Romanos» (en castellà). Real Academia Española y Asociación de Academias de la Lengua Española. [Consulta: 1r gener 2022].
  2. Falk, Avner. Franks and Saracens: Reality and Fantasy in the Crusades (en anglès). Routledge, 2018-05-08. ISBN 978-0-429-91392-1. 
  3. Burke, John; Betka, Ursula; Buckley, Penelope; Hay, Kathleen; Scott, Roger. Byzantine Narrative: Papers in honour of Roger Scot (en anglès). BRILL, 2006, p. 369. ISBN 978-90-04-34487-7. 
  4. Folz, Robert. The Coronation of Charlemagne, 25 December 800 (en anglès). Routledge & K. Paul, 1974, p. 197-199. ISBN 978-0-7100-7847-6. 
  5. Barraclough, Geoffrey. The Crucible of Europe: The Ninth and Tenth Centuries in European History (en anglès). Univ of California Press, 1976, p. 70. ISBN 978-0-520-03105-0. 
  6. Canning, Joseph. A History of Medieval Political Thought: 300-1450 (en anglès). Taylor & Francis, 2005, p. 72. ISBN 978-0-415-39415-4. 
  7. Canning, Joseph. A History of Medieval Political Thought: 300-1450 (en anglès). Taylor & Francis, 2005, p. 95. ISBN 978-0-415-39415-4. 
  8. Canning, Joseph. A History of Medieval Political Thought: 300-1450 (en anglès). Taylor & Francis, 2005, p. 96-97. ISBN 978-0-415-39415-4. 
  9. Reuter, Timothy. Germany in the Early Middle Ages c. 800-1056 (en anglès). Routledge, 2014-06-06, p. 274. ISBN 978-1-317-87239-9. 
  10. Weinfurter, Stefan. The Salian Century: Main Currents in an Age of Transition (en anglès). University of Pennsylvania Press, 1999, p. 27-28. ISBN 978-0-8122-3508-1. 
  11. Weinfurter, Stefan. The Salian Century: Main Currents in an Age of Transition (en anglès). University of Pennsylvania Press, 1999, p. 155. ISBN 978-0-8122-3508-1. 
  12. Reuter, Timothy. Germany in the Early Middle Ages c. 800-1056 (en anglès). Routledge, 2014-06-06, p. 275. ISBN 978-1-317-87239-9. 
  13. Robinson, I. S. «Pope Gregory VII (1073–1085)» (en anglès). The Journal of Ecclesiastical History, 36, 3, 1985-07, pàg. 439–483. DOI: 10.1017/S0022046900041191. ISSN: 1469-7637.
  14. Pavlac, Brian A.; Lott, Elizabeth S. The Holy Roman Empire: A Historical Encyclopedia [2 volumes] (en anglès). ABC-CLIO, 2019-06-01, p. 150. ISBN 978-1-4408-4856-8.