Renaixement venecià
El Renaixement venecià[1] és el desenvolupament de l'art del Renaixement que es va desenvolupar a Venècia entre el segle xv i el segle xvi. L'art renaixentista va arribar al Vèneto a través de l'estada de Donatello a la ciutat de Pàdua, de 1443 a 1453, i després es va difondre també en la pintura a través de Francesco Squarcione i dels seus alumnes. Poc després, el nou estil, amb Giovanni Bellini va arribar a Venècia (tradicionalment vinculada a la cultura gòtica tardana); després un art ja venecià va ser revolucionat per Giorgione i, a principis del segle xvi, per Ticià; aquesta època va finalitzar amb Veronese i Tintoretto, que va morir en 1594 i que va marcar el pas cap al manierisme. La influència de l'art venecià no va cessar amb la fi del Renaixement i va persistir a través dels crítics d'art i de les obres d'artistes que van proliferar per tot Europa fins al segle segle xix.[2]
El Renaixement venecià té característiques pròpies que el distingeixen d'altres centres del Renaixement italià. La República de Venècia, geogràficament, era molt diferent de les diverses ciutats-estat italianes del moment a causa de la seva ubicació en una llacuna que aïllava a la ciutat política, econòmica i culturalment. A més, altres factors van influir: el seu propi i vast imperi comercial, l'herència bizantina persistent i l'existència d'una estructura política i social capaç d'integrar els estrangers.[3]
Encara que ja abans del 1500 havia començat un llarg declivi del poder polític i econòmic de la República, Venècia seguia sent fins aquell moment «la ciutat italiana més rica, poderosa i poblada».[4] Controlava importants territoris del continent, coneguts com a terraferma, que comprenien diverses petites ciutats on operaven artistes de l'escola veneciana, en particular a Pàdua, Brescia i Verona. Els territoris de la República també incloïen l'Ístria i la Dalmàcia i les illes de la costa croata, que també participaven en les creacions de l'escola veneciana. Els grans pintors venecians del segle xvi poques vegades van ser de la mateixa ciutat, i alguns van treballar principalment en altres territoris de la República, o fins i tot fora.[4]
Encara que no hagi estat un centre important de l'humanisme renaixentista, Venècia va ser el centre de publicació de llibres a Itàlia; les edicions venecianes es distribuïen per tot Europa. Aldo Manucio va ser l'impressor i editor més important, però no estava aïllat.
Notes[modifica]
- I tempi dell'arte. Milan: Bompiani, 1999. De Vecchi-Cerchiari.
Referències[modifica]
- ↑ «Romanticismo / romanticismo, Realismo / realismo» (en castellà), 10-06-2012. [Consulta: 18 maig 2024].
- ↑ Denys Sutton. Venetian Painting of the Golden Age. Apollo.
- ↑ La Renaissance à Venise. Paris: Flammarion, 2008, p. 175..
- ↑ 4,0 4,1 Freedberg 1993, p. 123
Bibliografia[modifica]
- L'Homme en jeu - Les génies de la Renaissance. Paris: Hazan, p. 360.
- L'Homme en perspective - Les primitifs d'Italie. Paris: Hazan, p. 336. Arasse2008a.
- Venise. Paris: Presses Universitaires de France, p. 435. Jean-Michel Brèque.
- La Renaissance à Venise. Paris: Flammarion, 2008, p. 175.
- Freedberg, Sydney Joseph. Painting in Italy, 1500–1600 (en anglès), 1993, p. 761. Freedberg. ISBN 0-300-05587-0.
- Giorgione — il genio misterioso della luce e del colore. Milan: Electa, 2001, p. 143. Fregolent2001.
- Jacopo Sansovino Architecture and Patronage in Renaissance Venice.. New Haven/London: Yale University Press, 1987, p. 194. Howard.
- ViViatico per cinque secoli di pittura veneziana. Florence: Sansoni, 1985. Longhi2005.
- Venetian Painters. New York: H. Holt, 1936.
- La Haute Renaissance et le maniérisme. Paris: Editions Thames & Hudson, 1995, p. 287. Linda Murray.
- Guida artistica e storica di Venezia e delle isole circonvicine. G. Antonelli, 1881, p. 488.
- Venezia alla fine del Quattrocento, in Pittori del Rinascimento. Florence: Scala, 2007, p. 640. Valcanover2007..
- Cima da Conegliano, maître de la Renaissance vénitienne — [exposition, Paris, Musée du Luxembourg, 5 avril-15 juillet 2012]. Paris: Réunions des Musées nationaux - Grand Palais, 2012, p. 232. Giovanni Carlo Federico Villa.
- Il Quattrocento. Milan: Electa, 2004, p. 381. Zuffi2004.
- Il Cinquecento. Milan: Electa, 2005, p. 383. Zuffi2005.
- Grande atlante del Rinascimento. Milan: Electa, 2007, p. 429. Zuffi2007.