Simfonia núm. 2 (Beethoven)
  | |||||
| Títol original | 2. Sinfonie in D-Dur (de) | ||||
|---|---|---|---|---|---|
| Forma musical | simfonia | ||||
| Àudio | | ||||
| Tonalitat | re major | ||||
| Compositor | Ludwig van Beethoven | ||||
| Creació | 1801 (<1802) | ||||
| Publicació | 1804 | ||||
| Parts | 4 | ||||
| Opus | 36 | ||||
| Dedicat a | Carl Alois de Lichnowsky | ||||
| Instrumentació | orquestra simfònica | ||||
| Cronologia | |||||
| |||||
| Estrena | |||||
| Estrena | 5 abril 1803 | ||||
| Escenari | Theater an der Wien (Àustria) | ||||
| Director musical | Ludwig van Beethoven | ||||
   | |||||
La Simfonia núm. 2 en re major, op. 36, va ser composta per Ludwig van Beethoven a Viena entre el 1801 i l'octubre de 1802.[1] Té una durada aproximada d'uns 34 minuts.[2] Està dedicada al príncep Lichnowsky, avi del que seria polític i militar Felix Lichnowsky.
L'obra es va estrenar en el Theater an der Wien, a Viena, el 5 d'abril de 1803, i va ser dirigida pel compositor.[1] És una de les últimes obres de l'anomenat "estil primerenc" o "primer estil" de Beethoven. En aquesta simfonia s'aprecia una maduresa incipient en l'estil romàntic del compositor alemany que preconitza els seus èxits posteriors, amb la tercera simfonia Heroica en el punt de mira.
Origen i context
[modifica]La Primera Simfonia de Beethoven encara estava dins l’òrbita de Haydn i reflecteix una etapa inicial en què el compositor depenia clarament dels models clàssics. A més, va ser concebuda amb una finalitat pràctica i amb certa urgència: servir de tancament brillant per al seu debut com a pianista a Viena.
Amb la Segona Simfonia, en canvi, Beethoven fa un pas endavant molt més decidit. Es tracta d’una obra d’una ambició i una amplitud considerables, que ocupa un lloc singular dins el seu catàleg. Tot i que el compositor comença a allunyar-se de la influència de Haydn, encara no té plenament definit el camí que seguirà en el gènere simfònic. Encara que no hi ha referències explícites a Haydn o Mozart, el caràcter general conserva una certa afinitat amb Mozart: una vitalitat juganera, ritmes dansants i una sensació gairebé teatral que recorda l’esperit de l’òpera còmica.[1]
Aquesta simfonia pot entendre’s com el punt culminant del primer període creatiu de Beethoven. Tanmateix, la seva evolució estilística no respon a fronteres rígides: mentre acabava aquesta obra el 1802, ja havia començat a explorar noves direccions en les seves sonates per a piano, anticipant el que seria el seu període central. De fet, en aquell mateix moment ja treballava en la seva Tercera Simfonia, l’Heroica, que marcaria l’inici del període «heroic» i transformaria profundament tant la simfonia com el panorama musical del seu temps.[1]
La Simfonia núm. 2 de Beethoven apunta ja, de manera incipient, cap a moltes de les conquestes de les seves simfonies posteriors, però manté una afinitat especial amb la Vuitena. Aquesta última reprèn, anys més tard, un territori expressiu semblant, després d’una dècada de profundes transformacions en el seu llenguatge.[3]
Forma
[modifica]Aquesta simfonia té quatre moviments a la manera usual de la simfonia clàssica:
- Adagio molto - Allegro con brio
- Larghetto
- Scherzo: Allegro
- Allegro molto
Recepció
[modifica]L’estrena de l’obra va sorprendre el públic, i la recepció crítica va ser més aviat prudent. El diari Zeitung für die elegante Welt la va considerar inferior a la Primera Simfonia, argumentant que aquesta última fluïa amb més naturalitat, mentre que en la Segona es percebia un esforç més evident per innovar i sorprendre.
Els crítics van notar l'absència del tradicional minuet, i van dir que la composició tenia molt poder, però que era massa excèntrica. Amb aquesta simfonia, Beethoven contribueix decisivament a substituir el tradicional tercer moviment en forma de minuet —habitual en Haydn i Mozart— per una nova denominació: scherzo, és a dir, “broma”. Tot i que l’evolució d’aquest tipus de moviment ja venia de lluny, aquí es consolida el canvi de concepte.[3]
Referències
[modifica]- 1 2 3 4 Swafford, Jan. «Programa de mà». Filharmònica de Nova York. [Consulta: 10 maig 2026].
- ↑ Huscher, Phillip. «Prrograma de mà» (en anglès). Chicago Symphony Orchestra. Arxivat de l'original el 17 d'abril 2012. [Consulta: 1 desembre 2018].
- 1 2 Keller, James M. «Programa de mà». Filharmònica de Nova York. [Consulta: 9 maig 2026].
