Sinaxari
Un sinaxari (grec antic: Συναξάριον, Synaxarion, derivat de συνάγειν, synagein, ‘reunir’; llatí: Synaxarium, Synexarium; copte: ⲥⲩⲛⲁⲝⲁⲣⲓⲟⲛ) és el nom que l'Església Ortodoxa, les esglésies ortodoxes orientals i les esglésies catòliques orientals donen a una compilació d'hagiografies, equivalent aproximat d'un martirologi en l'Església Catòlica Romana.
Definició
[modifica]El significat exacte del mot ha canviat al llarg del temps. El seu primer ús va ser per anomenar l'índex de lectures bíbliques i d'altres orígens que calia llegir dins de l'església. En aquest sentit, es correspon als termes llatins capitulare i comes.
Posteriorment, els sinaxaris es van completar amb la inclusió de les perícopes que calia llegir, de forma que s'hi van afegir fragments dels evangelis i dels llibres dels apòstols. En aquest context, el sinaxari seguia sent el títol de l'índex de les altres lectures. I també seguí anomenant-se així quan s'hi va afegir el text complet d'aquestes lectures.[1]
En aquest sentit, es pot considerar que hi ha dues tipologies de sinaxaris:[2]
- Sinaxaris simples o petits: llistats de sants ordenats pel dia del seu aniversari, p. ex. el calendari de Morcelli.[2]
- Sinaxaris historiats o grans: llistats de sants ordenats pel dia del seu aniversari que a més inclouen notes biogràfiques, p. ex. el Menologi de Basili II o el sinaxari de Sirmond.[2] Les informacions donades pels sinaxaris historiats són resums de les biografies recollides en els grans menologis o col·leccions de vides de sants.[2] Mentre les lectures dins de l'ofici diví bizantí narren principalment les vides de sants, el sinaxari no només recull breus notícies de la vida de sants i màrtirs, sinó que també inclou esdeveniments relacionats amb els sants, visions que aquests van tenir i fins i tot narracions el record de les quals cal conservar.[1][3]
Alguns calendaris redactats a l'edat mitjana també s'han anomenat sinaxaris. Krumbacher descriu els sinaxaris escrits per Cristòfor de Mitilene (segle xi) i per Teodor Pròdrom (segle xii).[4]
Dins l'Església Ortodoxa
[modifica]El sinaxari més antic és del segle x.[2] S'han conservat un bon número de sinaxaris medievals escrits en manuscrit. Són importants per a l'heortologia bizantina i per a la història d'església. Les breus biografies que formen les lectures van ser compostes o recollides per diversos escriptors.[1] D'entre aquests, destaca Simeó Metafrastes. Les narracions tenen un valor històric molt desigual. L'emperador Basili II (976-1025) va ordenar una revisió del sinaxari; aquesta versió constitueix una part important dins de l'actual edició oficial del sinaxari.[5]
Actualment el sinaxari no s'utilitza com un llibre separat i s'ha incorporat dins del menaion. La notícia sobre el sant o la festivitat es llegeix dins de l'orthros, després de la sisena oda del cànon. Cadascuna d'aquestes notícies és precedida del mot sinaxari com a títol; per tant, actualment, el sinaxari ja no és una col·lecció independent, sinó que s'ha integrat dins del menaion i d'altres llibres litúrgics.[1]
Edicions
[modifica]La publicació del sinaxari de l'Església Ortodoxa Copta, escrit en copte, va ser duta a terme simultàniament per J. Forget dins del Corpus scriptorum christianorum orientalium i per R. Basset dins de la Patrologia orientalis. També dins de la Patrologia orientalis, I. Guidi va publicar el sinaxari etiòpic.[6] El sinaxari armeni, anomenat Sinaxari de Ter Israel, va ser publicat a Constantinoble en 1834, i de bell nou dins la Patrologia Orientalis. Existeixen també diversos sinaxaris georgians.[2][7][8]
Vegeu també
[modifica]Referències
[modifica]- ↑ 1,0 1,1 1,2 1,3 Fortescue, 1912.
- ↑ 2,0 2,1 2,2 2,3 2,4 2,5 Delehaye, 1911, p. 292.
- ↑ Ι.Μ.Παντοκράτορος. Συναξαριστής των Δώδεκα μηνών του ενιαυτού (en grec), 1819.
- ↑ Krumbacher, Karl. Geschichte der byzantinische Literatur (en alemany). 2a, 1897, p. 738, 755. Citat per Fortescue 1912.
- ↑ Analecta Bollandiana. XIV, 1895, p. 404. Citat per Fortescue 1912.
- ↑ «سنكسار الكنيسة القبطية الأرثوذكسية. الفهرس» (en àrab). [Consulta: 9 juny 2022].
- ↑ N. Marr (ed.). Le Synaxaire géorgien. Rédaction ancienne de l'union arméno-géorgienne (en francès), 1926 (Patrologia Orientalis, 19/5 = 95).
- ↑ G. Garitte (ed.). Le calendrier palestino-géorgien du Sinaiticus 34 (Xe siècle) (en francès), 1958 (Subsidia hagiographica, 30).
Bibliografia
[modifica]
Aquest article incorpora fragments d'una publicació que està en domini públic: Fortescue, Adrian. «Synaxarion». A: Charles Herbermann. Catholic Encyclopedia. 14. Nova York: Robert Appleton, 1912.- Aquest article incorpora text d'una publicació actualment en domini públic: Chisholm, Hugh, ed. (1911). Encyclopædia Britannica (11a ed.). Cambridge University Press.
- Morcelli, Stefano Antonio. Kalendarium ecclesiae Constantinopolitanae (en llatí). 1 i 2, 1788.
- Delehaye, Hippolyte «Le Synaxaire de Sirmond». Analecta Bollandiana, xiv, pàg. 396-434.
- Delehaye, Hippolyte. Synaxarium ecclesiae Constantinopolitanae e codice Sirmondiano (en llatí), 1902.
Enllaços externs
[modifica]- «Introduction to The Synaxarion: The Lives of the Saints of the Orthodox Church» (en anglès). Orthodox Christian Information Center. [Consulta: 9 juny 2022].