Sonata per a piano núm. 2 (Weinberg)
| Forma musical | sonata sonata per a piano  |
|---|---|
| Compositor | Mieczysław Weinberg |
| Creació | 1942 |
| Opus | 8 |
| Durada | 22 minuts |
| Instrumentació | piano |
| Estrena | |
| Estrena | 16 octubre 1943 |
| Escenari | Moscou, Rússia |
| Intèrpret | Emil Guílels |
La Sonata per a piano núm. 2 en la menor, op. 8, va ser composta el 1942 per Mieczysław Weinberg i interpretada per Emil Guílels per primera vegada a la Sala Gran del Conservatori de Moscou el 16 d'octubre de 1943, poc després del trasllat de Weinberg a la ciutat que romandria la seva llar fins a la seva mort.[1]
Moviments
[modifica]- I.Allegro
- II.Allegretto
- III.Adagio
- IV. Vivace
Origen i context
[modifica]Weinberg va redactar aquesta sonata durant la seva estada a Taixkent, posteriorment a la seva trobada amb Guílels. Aquest fet constitueix el primer cas documentat d’un destacat intèrpret soviètic que mostrava suport explícit a la trajectòria creativa de Weinberg.[1] Es tracta d’una composició concebuda en temps de guerra, estructurada segons els criteris formals de la sonata i inscrita dins l’estètica pròpia de la música soviètica de l’època. [2]
La Segona Sonata per a piano representa un progrés notable en relació amb la Primera Sonata, tant pel que fa a la solidesa de les seves estructures de gran format —ara resoltes amb un equilibri de caràcter més clàssic— com pel desenvolupament d’un llenguatge pianístic d’orientació neoclàssica, d'inequívoca filiació prokofievià, executat amb una eficàcia superior.[3]
Anàlisi musical
[modifica]El primer moviment, Allegro, es construeix sobre ritmes nítids que permeten el lluïment del pianista, amb un perpetuum mobile de tall quasi d'estudi. S’inicia amb un to aparentment amable, però aviat es va tornant més imperatiu, fins que tres acords finals, d’una acidesa sorprenent, revelen que l’alegria inicial només era superficial. El segon moviment, Allegretto, adopta la forma d’un scherzo lleuger, amb un vals fantasiós que evoca l’estètica maquinista de l’època. L'Adagio, com tota la sonata en constant moviment, suggereix una dansa de sabor barroquizant: glaçada, hermètica i amb un cert aire ornamental. El Vivace final és un rondo elegant de caràcter gigue que recupera, de manera progressiva, la insistència i l’ímpetu del primer moviment. En conjunt, la sonata és una obra assequible per a l’oient, però lluny de ser complaent.[2]
Referències
[modifica]- ↑ 1,0 1,1 Fanning, David. «Complete Piano Works • 1» (en anglès). Naxos. Arxivat de l'original el 10 de setembre 2021. [Consulta: 26 abril 2020].
- ↑ 2,0 2,1 Kraus, Richard. «Ressenya del disc» (en anglès). Musicweb. [Consulta: 24 agost 2021].
- ↑ Fanning, 2010, p. 37.
Bibliografia
[modifica]- Fanning, David. Mieczysław Weinberg. In Search of Freedom (en anglès). Segona. Hofheim: Wolke Verlag, 2019. ISBN 978-3-95593-050-9.