Vés al contingut

Sulfur de gal·li(III)

De la Viquipèdia, l'enciclopèdia lliure
Infotaula de compost químicSulfur de gal·li(III)
Substància químicatipus d'entitat química Modifica el valor a Wikidata
Massa molecular233,7673602 Da Modifica el valor a Wikidata
Estructura química
Fórmula químicaGa₂S₃ Modifica el valor a Wikidata
SMILES canònic
Model 2D
[S-2].[S-2].[S-2].[Ga+3].[Ga+3] Modifica el valor a Wikidata
Identificador InChIModel 3D Modifica el valor a Wikidata
Propietat
Punt de fusió1.125 °C Modifica el valor a Wikidata

El sulfur de gal·li(III), de fórmula Ga₂S₃, és un compost químic de sofre i gal·li emprat en electrònica i fotònica per les seves propietats semiconductores.

Estructura

[modifica]

El sulfur de gal·li(III) es presenta en quatre formes: l'α (hexagonal), l'α' (monoclínica), la β(hexagonal) i la γ (cúbica). La forma alfa és groga. Totes tenen cristalls amb l'estructura de la blenda de zinc on els cations gal·li(3+) ocupen posicions tetragonals.[1][2][3] Les formes alfa i beta tenen les mateixes estructures que els sulfurs d'alumini.[4]

Propietats

[modifica]

Ga₂S₃ es desproporciona a altes temperatures formant un sulfur no estequiomètric: Ga₄Sx (4.8 < x < 5.2)[4] Ga₂S₃ es dissol en àcids i es descompon en atmosfera de sulfur d'hidrogen.[2]

Preparació

[modifica]

El Ga₂S₃ fou preparat per primera vegada el 1930 per A. Brukl i G. Ortner, de la Universitat de Viena, per reacció directa dels elements a alta temperatura i per W.C. Johnson i B. Warren escalfant gal·li en un corrent de sulfur d'hidrogen a 950 °C.[5]

També pot preparar-se per reacció del clorur de gal·li(III) i sulfur de sodi.[4]

El mètode d'obtenció determina la forma obtinguda. Així la reacció d'hidròxid de gal·li(III) amb sulfur d'hidrogen a diferents temperatures dona lloc a tres formes diferents: l'α a 1020 K, la β a 820 K i la γ a uns 873 K [6]

Referències

[modifica]
  1. Pardo, M.P.; Guittard, M.; Chilouet, A.; Tomas, A. «Diagramme de phases gallium-soufre et études structurales des phases solides». Journal of Solid State Chemistry, 102, 2, 1993, pàg. 423–433. DOI: 10.1006/jssc.1993.1054. ISSN: 0022-4596.
  2. 2,0 2,1 The Chemistry of Aluminium, Gallium, Indium and Thallium, Anthony John Downs, 1993, ISBN 075140103X, ISBN 978-0751401035
  3. Peter Atkins; T.L. Overton; J.P. Rourke; M.T. Weller; F.A. Armstrong Inorganic Chemistry. Fifth. Nova York: W. H. Freeman and Company, 2010, p. 346. ISBN 978-1429218207. 
  4. 4,0 4,1 4,2 Barron, Andrew R.; MacInnes, Andrew N. «Gallium: Inorganic chemistry». A: Encyclopedia of Inorganic Chemistry. John Wiley and Sons, 1994, p. 100–110. ISBN 0-471-93620-0. 
  5. Meyer, R.J.. «Gallium». A: Gmelin Handbook of Inorganic and Organometallic Chemistry (en alemany). 8ena. Springer-Verlag, 2013, p. 88. ISBN 9783662118122. 
  6. Semiconductors: Data Handbook 3d Ed., Otfried Madelung, Springer, 2004, ISBN 978-3540404880