Taula harmònica

De Viquipèdia
Salta a: navegació, cerca
Taula harmònica d'un ud, amb tres rosetes decorades i altre treball de marqueteria

La taula harmònica és aquella superfície que -en els instruments cordòfons- rep l'energia de vibració de la o les cordes i la transmet a la caixa de ressonància, en aquells instruments que en tenen. En la majoria d'instruments, aquesta superfície és de fusta, però també pot ser de pell -especialment en instruments tradicionals, o de materials sintètics en alguns electròfons.

Detall de la taula harmònica d'un piano
Clavicèmbal amb decoració floral a la taula harmònica
Koto, amb la taula harmònica corbada i un pont mòbil per a cada corda
Kora, amb la taula harmònica de cuir

La vibració es transmet de maneres diverses, segons la tipologia dels instruments. Pot ser a través d'un o més ponts (el violí seria un exemple d'un instrument amb un sol punt, el koto seria un exemple d'un instrument amb un pont per a cada corda), de la celleta (com en el cas de la guitarra, de clavilles (seria el cas del piano, o de botons.

La taula harmònica es disposa de forma paral·lela a la direcció i al pla de les cordes en la majoria dels instruments, i només de forma perpendicular al pla que determinen les cordes en el cas de les arpes. És plana pràcticament en tots els instruments occidentals, excepte en els de corda fregada i amb mànec.

A part de la funció de transmissió de la vibració en forma d'ones sonores, la taula harmònica té altres funcions. També suporta la tensió a què estan sotmeses les cordes per a poder vibrar. Per això, cal que estigui feta d'un material que a la vegada que és apte per a vibrar bé, sigui resistent; sovint, en el cas de les cítares i dels instruments de teclat (que en definitiva segueixen també el patró estructural de les cítares), aquesta taula es reforça per sota amb costelles que no sols la reforcen sinó que contribueixen a la transmissió correcta del so.

Per tal d'optimitzar aquesta transmissió del so, la tapa harmònica de molts instruments presenta una o diverses obertures: una o més obertures circulars, ja siguin centrals, laterals o distribuïdes per tota la taula harmònica, en forma de f (com en la família, o en forma de c (cas de la viola d'arc).

En la majoria de casos, la forma de la taula harmònica determina en bona mesura el perfil general de l'instrument (excepte en la part del mànec o coll en els de la família dels llaüts i en les arpes. En el cas de les cítares, la forma ve donada en bona mesura pel fet que l'instrument conté cordes de llargades diferents que puguin produir sons d'altura diferent. En el cas dels instruments amb coll (llaüts de corda fregada i de corda pinçada), la forma ve donada per les necessitats i conveniències per a poder tocar totes les cordes; així, per exemple, la cintura de la taula harmònica del violoncel o de la viola d'arc és la que permet que l'arc pugui agafar la inclinació necessària per tocar les cordes extremes.

Finalment, la taula harmònica servia, en alguns instruments, per a posar-hi una decoració que contribuís a fer de l'instrument un objecte bell i de valor. Així, era habitual que la roseta dels llaüts del barroc es decoressin amb elaborats treballs de marqueteria, i les dels clavicèmbals es pintaven sovint amb motius florals o animals, seguint la tendència plàstica de cada moment.

A Wikimedia Commons hi ha contingut multimèdia relatiu a: Taula harmònica Modifica l'enllaç a Wikidata