Teoria de l'aprenentatge social

La teoria de l'aprenentatge social o TAS és la teoria on les persones aprenen noves conductes mitjançant el reforç o càstig, o mitjançant l'aprenentatge observacional dels factors socials del seu entorn. Si les persones veuen conseqüències desitjables i positives en la conducta observada, és més probable que la imitin, prenguin com a model i adoptin.^{[cal citació]}

Teoria general

La teoria de l'aprenentatge social es deriva del treball de Cornell Montgomery (1843-1904), segons qui, l'aprenentatge social tenia lloc a través de quatre etapes principals: contacte proper, imitació dels superiors, comprensió dels conceptes, i comportament del model a seguir.^{[cal citació]}

1787: Observacions per a saber quina mena d'ensenyament necessiten els nens

Julian B. Rotter es va distanciar de les teories basades en la psicosi i el conductisme radical, i va desenvolupar una teoria de l'aprenentatge basada en la interacció. Al seu llibre Social Learning and Clinical Psychology (1954),^[1] pretén que el resultat de la conducta té un impacte en la motivació de les persones per realitzar aquesta conducta específica. Les persones volen evitar conseqüències negatives, i obtenir-ne de positives. Si un espera un resultat positiu d'una conducta, o pensa que hi ha una alta possibilitat que produeixi un resultat positiu, llavors hi haurà més possibilitats d'executar aquesta conducta. La conducta es reforça, amb conseqüències positives, que duu la persona a repetir-la. Aquesta teoria de l'aprenentatge social suggereix que la conducta és influenciada per factors o estímuls de l'entorn, i no únicament pels psicològics.^[2]

Albert Bandura^[3]^[4] va expandir la idea de Rotter, de la mateixa manera que la d'un treball anterior de Miller i Dollard de 1941,^[5] i es relaciona amb les teories de l'aprenentatge social de Vygotsky i Renti. Llur teoria comprèn aspectes de l'aprenentatge cognitiu i conductual. L'aprenentatge conductual pressuposa que l'entorn de les persones fa que aquestes es comportin d'una manera determinada. L'aprenentatge cognitiu pressuposa que els factors psicològics són importants influències en les conductes de les persones. L'aprenentatge social suggereix que una combinació de factors de l'entorn (socials) i psicològics influeixen en la conducta.^{[Cal aclariment]}

La teoria de l'aprenentatge social assenyala tres requisits perquè les persones aprenguin i modelin el seu comportament:

Memòria (recordar el que un ha observat).
Reproducció (habilitat de reproduir la conducta).
Motivació (una bona raó) per voler adoptar aquesta conducta.

Estratègies d'aprenentatge

Combinació de mètodes, mitjans i mediacions didàctiques, utilitzades pels instructors-tutors i aprenents, per facilitar l'aprenentatge i l'obtenció de resultats definits en el disseny curricular. Una estratègia consisteix a seleccionar les destreses més apropiades per a cada situació i aplicar-les adequadament.^{[cal citació]}

Facilitar l'aprenentatge requereix una planificació. Per a això es centra l'atenció en tres dels corrents psicològics contemporanis més importants que han tractat d'explicar aquest procés en l'ésser humà: els corrents conductuals, cognitives i constructivistes. Les teories d'aprenentatge descriuen la manera en què els teòrics creuen que les persones aprenen. Sovint expliquen la relació entre la informació que ja es té i la nova informació que s'intenta d'aprendre.^{[cal citació]}

El procés d'aprenentatge

Segons Gagné (1987) «L'aprenentatge consisteix en un canvi de la disposició o capacitat humana, amb caràcter de relativa permanència i que no és atribuïble simplement al procés de desenvolupament».^{[cal citació]}

Les teories conductuals o del condicionament estímul i resposta tenen el seu origen en les teories de J.B. Watson, E.L. Thorndike i B.F. Skinner, a més tenen un antecedent important en els experiments amb animals sobre aprenentatge d'Iván P. Pavlov a la fi del segle xix.^{[cal citació]}

Conductisme. Corrent de la psicologia que es basa en l'observació del comportament humà que s'estudia i que es focalitza només en comportaments objectivavment observables. El conductisme considera que l'aprenentatge és de condicionament estímul-resposta (ER). En aquest sentit, aquest condicionament pot ser: clàssic i instrumental. Explica el mateix com un conjunt de relacions entre estímuls i respostes.^{[cal citació]}

Condicionament clàssic. Desenvolupat pel científic rus Ivan Pàvlov, el condicionament clàssic seria l'aprenentatge primari en el qual un organisme respon a un estímul ambiental. Pavlov va establir les lleis del condicionament clàssic quan va estudiar els gossos privats d'aliment i la seva resposta (la salivació) quan l'assistent de Pavlov entrava a l'habitació. No hi ha reforçament i es basa en el principi d'adhesió, en el qual un estímul o resposta és associat a un altre estímul o resposta, la presència d'un evoca l'altre. L'experiment de Pavlov il·lustra aquesta mena de condicionament.^{[cal citació]}

En l'aprenentatge, estímuls que abans eren neutres, que originalment no provocaven cap resposta, adquieixen més capacitat, per evocar respostes que anteriorment s'originaven en un altre estímul.^{[Cal aclariment]} ^{[cal citació]}

Condicionament instrumental. El concepte va ser introduït per Edward Thorndike i suggereix que la conducta serveix d'instrument per aconseguir un fi. És una forma d'aprenentatge mitjançant el qual un subjecte té més probabilitats de repetir les formes de conducta que comporten conseqüències positives i, per contra, menys probabilitats de repetir les que comporten conseqüències negatives. Es produeix una retroalimentació que segueix a la resposta. «La resposta és un instrumental per a l'obtenció del reforçament.»^{[cal citació]} Un reforçador positiu és un estímul que augmenta la probabilitat de repetir una acció; el reforçador negatiu baixa aquesta probabilitat. En el condicionament instrumental hi ha quatre principis bàsics: premi, càstig, fugida i omissió. En els quatre casos s'ha de tenir present que primer es produeix la resposta i després recentment es premia, o es castiga, etc. Atenent al tipus de reforç el condicionament operant pot ser de reforç positiu, de reforç negatiu, càstig, o omissió.

Condicionament operant. Un dels conductistes contemporanis més destacat en l'estudi de l'aprenentatge va ser BF Skinner. La seva proposta sobre el condicionament operant va funcionar amb eficiència en animals i va estimar que la seva aplicabilitat en nens i joves seria reeixida. Per a Skinner, el canvi d'actuació en l'aprenentatge, es tradueix com un canvi de conducta, la qual no és més que el moviment d'un organisme en un marc de referència; per això l'aprenentatge és un canvi de les probabilitats de respostes, el qual es produeix pel condicionament operant. L'efectivitat d'aquest condicionament és tal que el subjecte no només aprèn a respondre davant una nova situació amb una conducta que formava part del seu repertori anterior, sinó que també li pot permetre obtenir un nou repertori de conductes. L'adjectiu "operant" s'empra per caracteritzar aquest tipus de condicionament perquè, a diferència del "condicionament clàssic", el subjecte intervé al mitjà, el modifica i aquest reobra sobre l'organisme: si els resultats de l'acció del subjecte són "adequats" (en la versió més mentalista diríem: "plaents"), la conducta s'aprendrà, com que és més probable que s'emeti de nou en les mateixes circumstàncies; si els resultats de l'acció no són "adequats" (són "desagradables") aquesta conducta tendirà a desaparèixer del subjecte.^{[cal citació]}

Nous desenvolupaments en la Teoria de l'aprenentatge social

Amb l'auge en l'ús de xarxes socials, l'aprenentatge social és cada vegada més i més interpretat com a aprenentatge amb xarxes socials. L'aprenentatge social creix rabent, a través de plataformes obertes com Facebook o plataformes tancades com la xarxa d'aprenentatge social incorporat.^{[cal citació]} Les xarxes socials poden ser usades per empleats per contribuir, emmagatzemar, descobrir, cercar, aprendre, reaprendre, accionar, i revisar coneixements i eines; fent visible coneixements i informacions anteriorment ocultes.^{[cal citació]} Des d'un punt de vista organitzacional, l'aprenentatge social pot ser afegit com un element per a l'aprenentatge formal com els cursos d'un pensum^{[pensum Cal aclariment]} per a afegir discussions, compartir experiències i lliçons apreses També, l'aprenentatge social pot ser manejat més lliurement, per a crear comunitats de pràctica per a grups amb membres similars com per exemple, nous empleats, equips o membres d'un projecte, o altres equips similars. L'objectiu de l'organització és fer l'aprenentatge més efectiu.^{[cal citació]}

La nova connotació de l'aprenentatge social també rep suport de companyies de programari com SAP AG o Microsoft, que són interessades en vendre eines d'aprenentatge social (en anglès: social learning tools). No obstant això, els practicants sostenen que aprenentatge social, és més que aprenentatge amb xarxes socials.^{[cal citació]}

Referències

↑ Rotter, Julian. Social learning and clinical psychology. Englewood Cliffs, New Jersey: Prentice-Hall, 1954.
↑ Means, Jack. «The Social Learning Theory of Julian B. Rotter» (en anglès), 21-08-2021. [Consulta: 1r setembre 2025].
↑ Bandura, A. Social Learning Theory. General Learning Press, 1977.
↑ Aroca Montolío, Concepción; et alii «La teoría del aprendizaje social como modelo…» (en castellà). Revista Complutense de Educación, 23, 2, 2012, p. 493 [Consulta: 8 juny 2022].
↑ Miller, N.; Dollard, J. Social Learning and Imitation. Yale University Press, 1941.

Enllaços externs

[1] Rotter, Julian. Social learning and clinical psychology. Englewood Cliffs, New Jersey: Prentice-Hall, 1954.

[:4-2] Means, Jack. «The Social Learning Theory of Julian B. Rotter» (en anglès), 21-08-2021. [Consulta: 1r setembre 2025].

[3] Bandura, A. Social Learning Theory. General Learning Press, 1977.

[4] Aroca Montolío, Concepción; et alii «La teoría del aprendizaje social como modelo…» (en castellà). Revista Complutense de Educación, 23, 2, 2012, p. 493 [Consulta: 8 juny 2022].

[5] Miller, N.; Dollard, J. Social Learning and Imitation. Yale University Press, 1941.

[1]

[2]

[3]

[4]

[5]