Tisanòpters
Thysanoptera  | |
|---|---|
 | |
| Dades | |
| Cicle diürn | diürnalitat |
| Taxonomia | |
| Superregne | Holozoa |
| Regne | Animalia |
| Subregne | Bilateria |
| Fílum | Arthropoda |
| Classe | Insecta |
| Ordre | Thysanoptera Haliday, 1836 Thysanoptera |
| Subordres i famílies | |
.svg){kind=icon}
Els tisanòpters (Thysanoptera) són un ordre de petits insectes neòpters, denominats a vegades trips (paraula derivada de l'anglès, "thrips") o xinxes del mal temps,[1] malgrat no ser autèntiques xinxes (hemípters). Es coneixen més de 6.000 espècies.[2] Solen ser de color marró o negre. La seva alimentació és majoritàriament a base de vegetals. Solen viure a la vegetació, sota les escorces, soterranis, etc., i poden causar danys a les plantes cultivades.
Morfologia
[modifica]La seva mida no sobrepassa els 1,5 mm. Tenen un aparell bucal suctor asimètric, mancat de mandíbula dreta; les antenes són curtes; tenen dos ulls composts i tres ocel·les sobre el front en disposició triangular.
Les ales dels tisanòpters són molt característiques, ja que són molt estretes, amb venació reduïda i amb els marges proveïts de llargs pèls, cosa que els dona aspecte plomós; poden estar reduïdes (formes braquípteres) o absents (formes àpteres).
El cap és petit i hipògnata, de contorn rectangular. Posseeixen aparell bucal asimètric raedor - tetina amb el qual rauen i laceren la superfície del vegetal i després succionen els sucs vessats amb el con bucal xarrupant a través del canal alimentós. Les seves antenes són molt curtes (5 a 10 artells) filiformes o moniliformes. Els ulls són compostos amb reduït número d'ommatidis; tenen 2 o 3 ocels.
El tòrax posseeix el protòrax lliure, molt desenvolupat, el meso i el metatòrax fusionats, formant el pterotòrax. Hi ha espècies àpteres (sense ales) i alades. En aquest últim cas les ales són molt estretes, gairebé sense venes, i envoltades d'uns filaments (serrells) que els donen aspecte de plomes. En general no són bons voladors però sí que poden saltar. La condició d'àpters porta amb si algunes variacions morfològiques (grandària d'antenes, absència d'antenes, diferència de coloració) i en general predomina en els mascles. Les potes són ambulatòries; els tarsos té 1 o 2 segments, amb un aroli en forma de vesícula, retràctil, que serveix com a òrgan d'adherència a mode de ventosa.
L'abdomen posseeix 11 segments, l'últim molt reduït i manca de cercs. En el subordre Terebrantia els segments X i XI formen un con amb una esquerda ventral que en les femelles allotja el ovipositor (amb forma de falç), dentat i tallant. En el subordre Tubulifera els segments X i XI formen un tub sense esquerda ventral i presenten oviscapte en forma de tub.
Biologia i ecologia
[modifica]El cicle biològic dels tisanòpters és complex. La reproducció pot ser partenogenètica o mitjançant còpula. Algunes espècies segueixen cicles amb els dos tipus de reproducció, amb alternança de generacions partenogenètiques i sexuades, comparable als dels àfids. El cicle biològic és de 15 a 18 dies en Thrips tabaci, depèn principalment de la temperatura. Produeix 11 a 12 generacions per any. La longevitat va d'un mes a un any.
Encara que els tisanòpters són paurometàbols, moltes espècies sofreixen una metamorfosi estesa en la qual l'etapa immadura final està en repòs i no s'alimenta, anàloga a una pupa d'un holometàbol, que fins i tot a vegades es troben tancats en un capoll de seda, per la qual cosa poden ser classificats com hemimetàbols neometàbols.[3]
El desenvolupament postembrionari dels tisanòpters té característiques tant de tipus hemimetàbol com holometàbol, essent un cas únic entre els insectes; els joves acabats de néixer s'assemblen als adults, però abans de madurar hi ha una pupa inactiva semblant a la dels insectes holometàbols.
La majoria són fitòfags, però no s'alimenten de saba; dissolen els teixits vegetals amb la seva saliva i després els succionen amb el seu bec. Poden causar danys a les plantes, en especial a les gramínies i són vectors d'espores de fongs, bacteris i virus vegetals. També poden alimentar-se de pol·len. Algunes espècies són omnívores o fins i tot carnívores.
Alimentació
[modifica]Es creu que els tisanòpters descendeixen d'un ancestre que s'alimentava de fongs durant el Mesozoic,[4] i molts grups encara s'alimenten d'espores de fongs i les redistribueixen sense adonar-se. Viuen entre la fullaraca o sobre fusta morta i són membres importants de l'ecosistema, i la seva dieta sovint es complementa amb pol·len. Altres espècies són primitivament eusocials i formen gales en les plantes i altres són depredadores d'àcars i altres tisanòpters.[5] S'ha descobert que dues espècies de Aulacothrips, A. tenuis i A. levinotus, són ectoparàsits de llagostes aetalionits i membracids al Brasil.[6] Akainothrips francisi d'Austràlia és un paràsit dins de les colònies d'una altra espècie de tisanòpters, Dunatothrips aneurae, que construeix nius sedosos o domicilis en els arbres d'acàcia.[7] Diversos tisanòpters de la subfamília Phlaeothripinae que s'especialitzen en hostes d'acàcia produeixen seda amb la qual peguen fil·lodis per a formar domicilis dins dels quals viuen les seves colònies semisocials.[8]
S'ha trobat Mirothrips arbiter en nius de vespes papereres al Brasil. Els trips es mengen els ous dels hostes, inclosos Mischocyttarus atramentarius, Mischocyttarus cassununga i Polistes versicolor.[9] Els tisanòpters, especialment en la família Aeolothripidae, també són depredadors i es consideren beneficiosos en el maneig de plagues com l'arna de la poma.[10]
La majoria de les recerques s'han centrat en espècies de tisanòpters que s'alimenten de cultius econòmicament importants. Algunes espècies són depredadores, però la majoria s'alimenta de pol·len i cloroplasts extrets de la capa externa de les cèl·lules epidèrmiques i del mesòfil de les plantes. Prefereixen les parts tendres de la planta, com a capolls, flors i fulles noves.[11][12] A més d'alimentar-se de teixits vegetals, el tisanòpter comú de les flors (Frankliniella schultzei) s'alimenta de grans de pol·len i d'ous d'àcars. Quan la larva complementa la seva dieta d'aquesta manera, es redueix el seu temps de desenvolupament i mortalitat, i les femelles adultes que consumeixen ous d'àcar augmenten la seva fecunditat i longevitat.[13]
Subordres
[modifica]
- Terebrantia. Es caracteritzen per tenir ovipositor (aparell per a pondre ous) ben desenvolupat. Les ales anteriors tenen una vena longitudinal que assoleix l'extrem de l'ala.
- Adiheterothripidae Shumsher, 1946 (11 gèneres)
- Aeolothripidae Uzel, 1895 (29 gèneres)
- Fauriellidae Priesner, 1949 (4 gèneres)
- †Hemithripidae Bagnall, 1923 (un gènere extint, Hemithrips amb 15 espècies)
- Heterothripidae Bagnall, 1912 (7 gèneres, limitada al Nou Món)
- †Jezzinothripidae zur Strassen, 1973 (inclosa per alguns autors a Merothripidae)
- †Karataothripidae Sharov, 1972 (una espècie extinta, Karataothrips jurassicus)
- Melanthripidae Bagnall, 1913 (6 gèneres)
- Merothripidae Hood, 1914 (5 gèneres, principalment neotropicals, s'alimenten de fongs de la fusta)
- †Scudderothripidae zur Strassen, 1973(inclosa per alguns autors a Stenurothripidae)
- Thripidae Stevens, 1829 (292 gèneres en 4 subfamílies)
- †Triassothripidae Grimaldi & Shmakov, 2004 (2 gèneres extints)
- Uzelothripidae Hood, 1952 (una especie, Uzelothrips scabrosus)
- Tubulifera. No presenta ovipositor. Les seves ales no presenta venes o com molt una vena vestigial d'escassa longitud.
- Phlaeothripidae Uzel, 1895 (447 gèneres en dues subfamílies, s'alimenten de fongs)
Importància agrícola
[modifica]
Moltes espècies són plagues de plantes conreades a causa del mal que causen en alimentar-se de flors o de verduress a les quals descoloreixen o produeixen deformitats que les fan menys rendibles. A més, poden actuar com vectors de més de 20 virus, entre els quals destaquen els Tospovirus, que inclouen alguns dels virus més nocius, com el virus del bronzejat del tomàquet. Frankliniella occidentalis és cosmopolita i és considerat el vector primari de malalties causades per aquests virus.[14]
Els que s'alimenten de flors són atrets per colors florals brillants (incloent blanc, blau i especialment groc), on aterren i procedeixen a alimentar-se. No és infreqüent que algunes espècies com Frankliniella tritici i Limothrips cerealium piquin a les persones en unes certes circumstàncies. Cap espècie s'alimenta de sang d'humans o animals i no transmeten malalties, com a màxim poden causar irritació cutània.[15]
Pol·linització
[modifica]Alguns dels tisanòpters que s'alimenten de flors serveixen de pol·linitzadors i es pensa que podrien haver estat entre els primers insectes a establir aquesta relació amb les seves plantes hostes.[16] Scirtothrips dorsalis porta pol·len de bitxo i és el pol·linitzador d'aquesta important collita.[17][18][19] Darwin, fent estudis de pol·linització, va observar que una recialla per a impedir que els insectes visitin les flors no era obstacle per als tisanòpters.[20] Thrips setipennis és el pol·linitzador exclusiu de Wilkiea huegeliana, un petit arbre o arbust anual unisexual amb flors del bosc plujós d'Austràlia oriental. T. setipennis és també el pol·linitzador obligat d'altres plantes d'aquesta regió, incloent Myrsine howittiana i Myrsine variabilis.[21] El gènere Cycadothrips és un pol·linitzador especialista de cicadàcies que els seus cons estan adaptats a la pol·linització per insectes petits.[22] També són pol·linitzadores d'alguns membres de la família Ericaceae,[23] i juguen un paper important en la pol·linització d'Arctostaphylos pungens. Per mitjà de la microscòpia electrònica es pot veure que els tisanòpters impliquen grans de pol·len adherits al dors i als serrells de les ales, la qual cosa permet que efectuïn pol·linització.[22]
Referències
[modifica]- ↑ Blas, M. et al., 1987. Artròpodes (II). Història Natural dels Països Catalans, 10. Enciclopèdia Catalana, S. A., Barcelona, 547 pp. ISBN 84-7739-000-2
- ↑ «Zhang, Z.-Q. 2011. Phylum Arthropoda von Siebold, 1848. In: Zhang, Z.-Q. (Ed.) Animal biodiversity: An outline of higher-level classification and survey of taxonomic richness. Zootaxa, 3148: 99–103.». Arxivat de l'original el 2019-07-23. [Consulta: 7 desembre 2021].
- ↑ «Còpia arxivada». Arxivat de l'original el 2024-05-27. [Consulta: 8 juliol 2026].
- ↑ «Mesozoic Thrips and Early Evolution of the Order Thysanoptera (Insecta)». Journal of Paleontology, vol. 78, 5, 2004, p. 941–952. DOI: 10.1666/0022-3360(2004)078<0941:mtaeeo>2.0.co;2. JSTOR: 4094919.
- ↑ Tipping, C.. Capinera, John L.. Encyclopedia of Entomology. Springer Science & Business Media, 2008, p. 3769–3771. ISBN 978-1-4020-6242-1.
- ↑ Cavalleri, Adriano; Kaminski, Lucas A. «Two new ectoparasitic species of Aulacothrips Hood, 1952 (Thysanoptera: Heterothripidae) associated with ant-tended treehoppers (Hemiptera)». Systematic Parasitology, vol. 89, 3, 2014, p. 271–8. DOI: 10.1007/s11230-014-9526-z. PMID: 25274260.
- ↑ Gilbert, James D. J.; Mound, Laurence A.; Simpson, Stephen J. «Biology of a new species of socially parasitic thrips (Thysanoptera: Phlaeothripidae) inside Dunatothrips nests, with evolutionary implications for inquilinism in thrips: A NEW INQUILINE THRIPS» (en anglès). Biological Journal of the Linnean Society, vol. 107, 1, 2012, p. 112–122. DOI: 10.1111/j.1095-8312.2012.01928.x.
- ↑ Gilbert, James D. J.; Simpson, Stephen J. «Natural history and behaviour of Dunatothrips aneurae Mound (Thysanoptera: Phlaeothripidae), a phyllode-gluing thrips with facultative pleometrosis: Natural History of Dunatothrips Aneurae» (en anglès). Biological Journal of the Linnean Society, vol. 109, 4, 2013, p. 802–816. DOI: 10.1111/bij.12100.
- ↑ Cavalleri, Adriano; De Souza, André R.; Prezoto, Fábio; Mound, Laurence A. «Egg predation within the nests of social wasps: a new genus and species of Phlaeothripidae, and evolutionary consequences of Thysanoptera invasive behaviour». Biological Journal of the Linnean Society, vol. 109, 2, 2013, p. 332–341. DOI: 10.1111/bij.12057.
- ↑ Tadic, M. The Biology of the Codling Moth as the Basis for Its Control. Univerzitet U Beogradu, 1957.
- ↑ Kirk, W.D.J.. Feeding behavior and nutritional requirements. Plenum Press, 1995, p. 21–29.
- ↑ «Onion Thrips». NCSU. [Consulta: 23 febrer 2017].[Enllaç no actiu]
- ↑ Milne, M. ; Walter, G.H. «The significance of prey in the diet of the phytophagous thrips, Frankliniella schultzei». Ecological Entomology, vol. 22, 1, 1997, p. 74–81. Bibcode: 1997EcoEn..22...74M. DOI: 10.1046/j.1365-2311.1997.00034.x.
- ↑ L. R. Nault (1997). "Arthropod transmission of plant viruses: a new synthesis". Annals of Entomological Society of America, 90: 521–541.
- ↑ «A review of thrips species biting man including records in Florida and Georgia between 1986–1997». Florida Entomologist, 88, 4, 2005, p. 447–451. 10.1653/0015-4040(2005)88[447:AROTSB]2.0.CO;2.
- ↑ Terry, I. «Thrips: the primeval pollinators?». Thrips and Tospoviruses: Proceedings of the 7th Annual Symposium on Thysanoptera, 2001, p. 157–162.
- ↑ Sakai, S «Thrips pollination of androdioecious Castilla elastica (Moraceae) in a seasonal tropical forest». American Journal of Botany, 88, 9, 2001, p. 1527–1534. 10.2307/355839621669685.[Enllaç no actiu]
- ↑ «Pollination and gene flow in chillies with Scirtothrips dorsalis as pollen vectors». Phytomorphology, 46, 1996, p. 317–327.
- ↑ «Generalist flowers, biodiversity and florivory: implications for angiosperm origins». Taxon, 52, 4, 2003, p. 681–5. 10.2307/3647343.
- ↑ Darwin, Charles. The effects of cross and self fertilization in the vegetable kingdom. D. Appleton & Company, 1892.
- ↑ «Thrips (Thysanoptera) pollination in Australian subtropical rainforests, with particular reference to pollination of Wilkiea huegeliana (Monimiaceae)». Journal of Natural History, 35, 1, 2001, p. 1–21. 10.1080/002229301447853. Arxivat 2019-09-18 a Wayback Machine.
- 1 2 «Minute pollinators: The role of thrips (Thysanoptera) as pollinators of pointleaf manzanita, Arctostaphylos pungens (Ericaceae)». Journal of Pollination Ecology, 16, 2015, p. 64–71. 4509684.
- ↑ «The role of thrips in pollination of Arctostaphyllos uva‐ursi». International Journal of Plant Sciences, 169, 6, 2008, p. 776–781. 10.1086/588068. Arxivat 2022-02-05 a Wayback Machine.
