Partenogènesi

De Viquipèdia
Salta a la navegació Salta a la cerca

La partenogènesi (del grec παρθένος parthénos = verge + γένεσις génesis = origen) en sentit estricte és la generació d’un nou individu a partir d’un òvul sense fecundar.[1] Va ser descoberta per Charles Bonnet al segle XVIII.[2]

Hi ha dos tipus de partenogènesi: ameiòtica (o diploide) i meiòtica (o haploide). La primera és considerada com a reproducció asexual, ja que no es produeix meiosi, per tant, tampoc recombinació meiòtica. Es generen clons del progenitor (femelles). Per contra, en la partenogènesi meiòtica sí que hi ha meiosi, cosa que implica que la descendència tindrà la meitat de material genètic que el seu progenitor, per tant, aquesta és genèticament diferent (mitjos clons). No obstant això a vegades es pot produir una recuperació de la dotació a través, per exemple, de la duplicació.[3]

L'òvul se segmenta sense fecundar. Això és produït per diversos factors ambientals (com ara l'arribada d'una determinada estació de l'any en què el nou ésser pugui desenvolupar-se en bones condicions). Hi ha algunes espècies de peixos que es necessita el contacte amb la cèl·lula masculina perquè comenci la fecundació (gitonogàmia). Tot i això, els gens del gàmeta masculí no seran heretats pel nou individu. És freqüent entre alguns insectes, com ara les abelles, les vespes i les formigues.[4]

A més a més, segons la dotació cromosòmica de l'òvul, la partenogènesi pot ser:

  • Haploide (n) o arrenotoca: els òvuls sense fecundar (n) sempre generen mascles i els fecundats (2n), femelles. Es dóna en abelles i en altres himenòpters, en alguns coleòpters i en zigentoms, i sempre és facultativa. El control del sexe de la descendència és un procés clau en l'evolució de les estructures colonials en insectes socials.
  • Diploide (2n) o telitoca: els òvuls sense fecundar (2n) sempre donen lloc a femelles amb la mateixa càrrega genètica que la progenitora (clons). Es dóna en pugons (hemípters), panderoles, cotxinilles (hemípters) i en alguns escarabats curculiònids, i sol ser obligada. Aquest tipus de partenogènesi té la potencialitat de generar una gran quantitat de descendència en poc temps en detriment de la variabilitat genètica. En els pugons, les generacions partenogenètiques alternades amb les anfigòniques permeten explosions demogràfiques en moments puntuals.[5]

Referències[modifica]

  1. «partenogènesi». L'Enciclopèdia.cat. Barcelona: Grup Enciclopèdia Catalana.
  2. Tu, Shi-Ming. Origin of Cancers: Clinical Perspectives and Implications of a Stem-Cell Theory of Cancer (en anglès). Springer, 2010, p. 49. ISBN 1441959688. 
  3. Barrientos Llosa, Zaidett. Zoología General. Madrid: EUNED, 2003. ISBN 9789968311908. 
  4. Savage, Thomas F. «A Guide to the Recognition of Parthenogenesis in Incubated Turkey Eggs». Oregon State University, 12-09-2005. [Consulta: 11 octubre 2006].
  5. «Partenogènesi arrenotoca» (en català). [Consulta: 13 juny 2019].

Vegeu també[modifica]