Centre d'Art Contemporani La Sala
 |
Aquest article o secció no cita les fonts o necessita més referències per a la seva verificabilitat. |
 |
Aquest article o secció no és enciclopèdic i sembla un currículum. |
  | |
| Dades | |
|---|---|
| Tipus | museu |
| Governança corporativa | |
| Seu | |
| Lloc web | lasalavng.cat |
Localització geogràfica  | |
El Centre d'Art Contemporani La Sala és un centre d'art a Vilanova i la Geltrú, situat al Nucli Antic de Vilanova, a prop de l'Hospital de Sant Antoni Abat. Es defineix com un centre de producció i acollida de propostes en l'àmbit de la creació contemporània, i té per objectiu donar a conèixer aquestes propostes a tots els públics.
Aquest espai té la finalitat de difondre, estimular i promoure l'art en les seves diverses manifestacions i alhora esdevenir plataforma per a la formació i l'educació en l'art. Per tal de realitzar aquestes funcions l'equipament s'ha dotat de tota la infraestructura necessària estructurada en els següents espais:
- Sala de les Voltes: Aquest espai dona cabuda a propostes d'artistes contemporanis ja consolidats que caracteritzen l'escenari artístic actual. Acull propostes tant locals com foranes, establint un criteri de selecció estrictament qualitatiu.
- Sala de les Columnes: Aquest espai està destinat a la comunitat artística i als creadors que requereixin una sala per a desenvolupar els seus projectes, donant especial atenció als artistes emergents vinculats al territori.
- Sala Oberta: Aquest espai és un nexe d'unió entre els creadors i el públic. La Sala Oberta acull exposicions divulgatives no emmarcades estrictament en l'art contemporani.
Edifici[modifica]
Edifici emblemàtic de la ciutat, de la seva vida festiva i social. Actualment espai adequat per a exposicions d'art contemporani. Es tracta d'un dels teatres més antics de Catalunya construïts expressament per a aquesta funció.
El 1804, Pere Gumà erigí el primer teatre de Vilanova: la Sala, un espai de planta quadrada cobert amb voltes que servia tant de teatre com de sala de ball. El local de La Sala és de planta rectangular d'uns 20x40 metres aproximadament. El principal valor arquitectònic procedeix de la singularitat de l'espai de la sala amb voltes. A Los Misterios de Villanueva (reproducció facsímil de l'edició publicada el 1851), La Sala es descriu “de forma cuadrada, sostenido su techo por cuatro columnas de piedra y rodeado en todo él por escaños de madera y piedra. En uno de sus lienzos se hallan algunos palcos y en el centro el de la presidencia. Bajo ellos, el oportuno tablado para los músicos. A cada lado de este hay dos puertas, una de la cuales sirve de entrada al salón, y la otra a las salas de café y descanso. Una de estas es bastante notable por su extensión y sostenida en el centro su techo por dos columnas”. És ben probable que la distribució interior de la sala d'espectacles, en un principi, fos diferent a la que ens ha arribat als nostres dies. Fins al 1862 es continua parlant de l'existència de la graderia i el pis de llotges i el citen com “la casa del teatro con sus utensilios de café”.[1]
La construcció és una estructura de parets de càrrega, de fàbrica d'obra. Les façanes planes arrebossades amb estuc vermellós; frontó triangular a la façana lateral. S'accedeix a l'interior a través de dues portes, una la que era la principal, al carrer de Sant Josep, formada per un arc escarser, i una segona pel carrer de Joaquim Mir, entrada principal a l'equipament actual. La resta d'obertures són finestres cegues, d'esquema rectangular vertical que correspondrien a l'antic primer pis, i semicircular i més petites, a la manera d'òculs, que correspondrien a les antigues golfes. Pedra de cantonera, sòcol de pedra i cantonada reforçada en cadena de pedra. A l'interior l'espai està dividit en una gran sal d'exposicions i una segona amb diferents equipaments. La gran sala, la Sala de les Voltes, és de planta pràcticament quadrada, es cobreix amb nou voltes de quatre punts, de tres gruixos de rajola, que descasen sobre una successió d'arcs formers de quatre columnes. Les columnes són de pedra de fust circular, capitell amb escòcia i base poligonal.[2]
Història[3][modifica]
El 1804 el noble senyor Pere de Gomar i de Cercós va comprar una part dels horts i jardins del convent dels pares carmelitans descalços amb la idea de construir-hi un teatre. Al seu testament, va llegar el teatre al Sant Hospital. L'entrega es va fer sota pacte: El rector i l'obrer de la parròquia Església de la Geltrú (Santa Maria de la Geltrú) rebran perpètuament setanta-cinc lliures catalanes pagadores anualment en moneda d'or i plata. En aquells anys, al teatre se l'anomenava Coliseo, Casa de Comèdia o bé casa del teatro, però al llarg de la història d'aquest edifici de l'ha anomenat de diverses maneres: La Sala, el Gran Saló o el Saló Marfil.
Aquest primer teatre, en un moment donat, devia quedar petit per aquesta ciutat, que es trobava en el seu moment d'esplendor en tots els seus aspectes (important activitat colonial), per això va ser necessari construir un nou teatre més gran i més adient. Fou doncs l'any 1835 quan l'Hospital va promoure la construcció del Teatre Principal a Vilanova. Progressivament es va abandonar l'activitat teatral a l'edifici de La Sala i es va utilitzar exclusivament com a sala de ball.
Aleshores es van produir algunes millores a l'edifici, entre d'altres la instal·lació de l'enllumenat de gas. En el document de 1824 es diu que “la sala de bayles y la orquesta se iluminará con cera, no pudiendo ser menos de cuarenta luces”. Després ja tingué gas i, finalment llum elèctric.
El llum de gas s'estrenà el 1861, per la Festa Major, amb una gran làmpada de 30 becs al centre. Al damunt, dissimulats per arabescs, hi havia forats per respirar, a causa de la calor que hi feia. Els documents de 1862 parlen de remodelacions a La Sala, on consta que s'hi fan obres de paleta, fuster, manyà, pintor i tapisser. L'aspecte que oferia després d'aquestes modificacions segurament no s'allunya gaire del que veiem avui. Sabem que el 1898 la Junta de l'Hospital s'havia preocupat d'empaperar les columnes de pedra de La Sala amb fusta o roba, ja que en l'atmosfera dels balls, les columnes regalimaven humitat i tocaven els vestits de les parelles.
A principis de 1900 s'estava acabant la construcció de l'espaiós cafè annex a La Sala. No tenim constància de cap més intervenció d'obra o remodelació fins al 1926, quan es va col·locar un nou paviment a la sala de ball de rajoles hidràuliques de ciment. Cap als anys seixanta del passat segle es va tornar a decorar la sala de ball amb l'estètica del moment. D'aquesta època en resta el plafó circular de llums que penja del sostre i el bar situar al costat esquerre de l'escenari.
El Carnaval de Vilanova i la Geltrú a La Sala: en els orígens, a la Sala no s'hi feien balls de màscares, però a poc a poc hi anaren destinant el ball de dilluns ”el monstruoso baile de máscaras” i el Carnaval començà a tenir protagonisme. En aquells temps les societats s'encarregaven de vendre les localitats i, més tard, cap al 1851, quan se’n té coneixença, es fan els balls de beneficència. Durant els dies de Carnaval l'espai resultava esquifit, ja que s'hi podien sumar més de mil persones. Per això durant el Carnestoltes es deia:
Són uns balls de patacada
Aquells, ahont tothom hi sua,
Són uns balls que porten cua
El trasbals d'allà m’agrada.
(1898)
Els anys vint del segle XX representen una etapa d'algidesa per al Carnaval vilanoví i, per extensió, per a totes aquelles manifestacions de disbauxa. Els sempre esperats “saraus confiats al Mestre Montserrat”, com apareixia en una propaganda de 1920, eren garantia de bona música i gresca pels descosits. Dels programes, sovint, només se’n destacava el motiu il·lustrat de portada i el nom del conjunt que animaria les ballarugues.
Segons Josep Carbonell, el diumenge de Carnaval era reservat a criades i pagesos; el dilluns, que era el de més assistència, anava dirigit als comerciants, menestrals i artesans, i finalment, el dimarts era obert als treballadors en general. La consigna era ben clara, calia omplir el local “fins que suïn les columnes de la Sala”, feia la dita popular. Així doncs, fins a la Guerra Civil, a La Sala, sobretot per Carnaval, solien concórrer-hi, barrejades, totes les classes socials i, especialment, els dimarts a la nit hi havia molts pagesos amb espardenyes i tot.
A partir d'aleshores, en aquest teatre, de setembre a juny, al Saló Marfil s'hi celebraven balls amb orquestra, concerts, sopars, activitats de Carnaval i també activitats de caràcter polític (als setanta) A la segona meitat dels setanta el ball s'obre a les 6 de la tarda amb un clàssic dels Temptations, Papa was a Rolling Stone, i per la cloenda, a quarts de 10 del vespre, és tradicional la cançó Vamos a la cama de la família Telerín, fins que, als anys vuitanta, l'estat ruïnós va obligar a tancar-lo definitivament.
Amb un pressupost aportat per l'Ajuntament de Vilanova i la Geltrú i la Diputació de Barcelona, l'abril del 2003 es va iniciar una primera fase de recuperació de l'edifici; enderrocant les parts més fràgils. Posteriorment, es va realitzar la rehabilitació i acondiciament com a centre cultural, segons projecte de l'arquitecte Víctor Argentí i Salvadó. El juny de 2007, es va inaugurar el Centre d'Art Contemporani La Sala, un espai per a la divulgació de l'art contemporani, i al mateix temps un equipament de barri i de ciutat que acull esdeveniments de la vida associativa i festiva de la ciutat.[4][5][6]
Serveis[7][modifica]
- Servei educatiu: El servei educatiu ofereix diversos programes específics per a cada una de les exposicions, visites comentades i activitats didàctiques per a tots els públics per tal d'acostar-los a l'art contemporani.
- La botiga: Servei de venda de catàleg de les exposicions temporals que han tingut lloc a La Sala.
Bibliografia[modifica]
- La Sala. Centre d'art contemporani La Sala. Ajuntament de Vilanova i la Geltrú, 2007.
- Los misterios de Villanueva: descripcion è historia de sus monumentos, usos y costumbres, Volum 2.
Referències[modifica]
- ↑ Los misterios de Villanueva: descripcion è historia de sus monumentos, usos y costumbres. Tomo segundo. Capítulo 2. (en espanyol). Institut d'Estudis Penedesencs, 1991. Reproducció facsímil de l'edició publicada el 1851., p. 300. ISBN ISBN 84-86933-18-8.
- ↑ «Inventari del Patrimoni Històric, Arquitectònic i Ambiental de Vilanova i la Geltrú. Volum 5. Fitxa 205.
- ↑ La Sala. Centre d'Art Contemporani La Sala. (en català, espanyol, anglès.). Ajuntament de Vilanova i la Geltrú., 2007. ISBN 978-84-89932-00-5.
- ↑ La Sala. Centre d'art contemporani La Sala.. Ajuntament de Vilanova i la Geltrú, 2007. ISBN 978-84-89932-00-5.
- ↑ «La Sala inaugura la primera exposició d'art de la seva nova etapa». Eix Diari, 01-07-2007.
- ↑ «Joaquim Budesca inunda La Sala». Eix Diari, 21-10-2007.
- ↑ «Centre d'Art Contemporani La Sala.» (en català). [Consulta: 2015].