Vés al contingut

Usuària:Mzferrero/Síndrome del impostor

De la Viquipèdia, l'enciclopèdia lliure
No confondre amb la síndrome de Capgras, on el pacient observa a una persona familiar i creu que aquesta persona ha estat reemplaçada per un impostor.

La síndrome del impostor o síndrome de la impostora, de vegades anomenada fenomen del impostor o síndrome de frau, és un fenomen psicològic en el qual la gent és incapaç de internalizar els seus assoliments i sofreix una por persistent de ser descobert com un frau. No és una malaltia mental oficialment reconeguda, i no es troba entre les malalties descrites en el Manual diagnòstic i estadístic dels trastorns mentals. No obstant ha estat el subjecte de nombrosos llibres i articles per psicòlegs i educadors. El terme va ser encunyat per les psicòlogues clíniques Pauline Clance i Suzanne Imes en 1978.[1]

Malgrat les proves externes de la seva competència,els seus èxits i el reconeixement aconseguit pel seu propi esforç, aquells amb la síndrome romanen convençuts que són un frau i no mereixen l'èxit que han aconseguit.[2] Les proves d'èxit són rebutjades com a pura sort, coincidència o com el resultat de fer pensar a uns altres que són més intel·ligents i competents del que ells o elles mateixes creuen ser. A més, això va acompanyat d'un fort sentiment de necessitat de reconeixement i de por al rebuig que sovint causen sensacions d'angoixa i d'inseguretat a les persones que pateixen aquest síndrome. [2] Els estudis psicoanalítics indiquen que aquest síndrome podria estar correlacionat amb ambients de criança conflictius, on hi ha una falta de suport per a l'individu i que per tant generen poca sensació de reconeixement de les emocions del nen o nena, i on la comunicació i el comportament estan controlats per regles fixes que fan que l'impostor s'apropiï d'una noció fica del que 'és bo' o 'és ben vist' donant lloc a una noció fixa de comportament i d'intel·ligència cap a l'exterior que pot conduir a alts nivells de frustració davant el fracàs o quan no s'aconsegueix captar l'atenció de l'altre i que, encara més, genera una necessitat primerenca de ser reconegut per considerar-se vàlid o vàlida. [2] Aquesta dependència primerenca de necessitat de reconeixement està altament estudiada donant lloc a teories com la del aferrament segur i les correlacions que té per a l'adult.[3]

La síndrome del impostor, en el qual gent competent troba impossible creure en la seva pròpia competència, pot ser vist com a complementari a aquest efecte Dunning-Kruger, en el qual gent incompetent troba impossible creure en la seva pròpia incompetència.

La síndrome de l'impostor tampoc s'ha de confondre amb la síndrome de la tiara, que 'fa referència a l'actitud passiva que prenen generalment les dones (encara que no únicament) en els seus llocs de feina'. [4]

Grups de risc[modifica]

La síndrome del impostor es creia particularment comú entre dones amb èxit en les seves carreres i, per això, la majoria d'estudis s'han realitzat en dones.[5] Tot i això, està demostrat que afecta també el gènere masculí tot i que de forma diferent donat que s'ha observat a través d'estudis d'investigació diversos, com el de Beard (1990) [2] citat a l'article de Langford i Clance, que el síndrome de l'impostor o impostora en dones té menys correlació amb la impulsivitat i la necessitat de canvi i una baixa necessitat d'ordre que en el cas dels homes, on sí que s'observa aquesta correlació.

Notes[modifica]